LA TEOLOGIA COM A CIÈNCIA (14)

I LAKATOS Enfront al falsacionisme ingenu de Popper, Lakatos oposa una concepció molt més adecuada al procedir real de l´activitat científica: el falsacionisme refinat, segons el qual una teoria és acceptable o científica quan posseeix respecte de les seves predecessores i de les seves rivals un plus de contingut empíricament provat que facilita el descobriment de nous fets. A fi de poder admetre la falsació d´una teoria (T), ha d´estar proposada una altra teoria (t2) que ha de complir les següents condicionts: -Que T posseeixi un plus de contingut en relació a t2 que la faci capaç de predir fets de nou tipus, que T prohibia. -Que T2 abraci el contingut no refutat de T. -Que una part del plus de contingut de T2 estigui confirmat. “Para el falsacionista ingenuo cualquier teoría que pueda interpretarse como experimentalmente falsable es «aceptable» o «científica». Para el falsacionismo refinado, una teoría es «aceptable» o «científica» sólo si tiene un exceso de contenido empírico corroborado con relación a su predecesora (o rival). Esta condición puede descomponerse en dos apartados: que la nueva teoría tenga exceso de contenido empírico (aceptabilidad 1) y que una parte de ese exceso de contenido resulte verificado (aceptabilidad 2) [...] Para el falsacionista ingenuo una teoría es falsada por un enunciado observacional («reforzado») que entra en conflicto con ella [...] Para el falsacionismo refinado, una teoría científica T queda falsada si y sólo si otra teoría T' ha sido propuesta y tiene las siguientes características: 1) T' tiene un exceso de contenido empírico con relación a T; esto es, predice hechos nuevos, improbables o incluso excluidos por T. 2) T' explica el éxito previo de T; esto es, todo el contenido no refutado de T está incluido [...] en el contenido T'. 3) Una parte del exceso de contenido de T' resulta corroborado” Per una altra part, és central en la concepció de Lakatos la idea de que no existeix cap falsació abans del sorgiment d´una teoria millor. El desenvolupament del contingut científic es produeix, per a Lakatos, a partir dñ un programa d´investigació que s´elabora al principi i a base de desplaçaments progressius i degeneratius dels problemes en sèries o sucdessions de teories científiques. Una de les característiques fonamentals del falsacionisme refinat lakatià radica en que aquest subsisteix el concepte de teoria com a noció fonamental en la lògica de la investigació científica, per el de sèrie de teories. És una successió de teories i una teoria donada, la cque es valora com a científica o psedocientífica. Però els membres d´aquestes sèries de teories estan normalment lligats per una notòria continuïtat, la qual els fusiona en programes d´investigació. Aquesta continuïtat que recorda la ciència normal de Kuhn, realitza un paper important en la història de la ciència. Tot programa d´investigació es caracteritza per un nucli fort i un cinturó de protecció d´hipòtesis auxiliars, que és el que es sotmet a prova i és susceptible de ser reordenat i inclús substituït a fir d´afavorir la defensa del nucli. L´èxit del programa d´investigació es proba per la seva capacitat per a produir un desplaçament teòric consecuentment progressiu i amb un creixement del contingut susceptible de ser ocasionalment confirmat. Les revolucions científiques consisteixen, per a Lakatos, en la superació d´uns programes d´investigació per uns altres. Els programes d´investigació poden progressar, estancar-se o ser superats; progressen mentres són capaços de predir exitosament fets nous, és el que s´anomena desplaçament progressiu de problemes; s´estanquen quan existeixen explicacions post hoc anticipades mitjançant descobriments causals o a través de tes anticipats o descoberts per programes competidors; és el que s´anomena desplaçament degeneratiu de problemes. Si un programa d´investigació de forma progressiva explica més que les seves rivals, elimina als que competeixen amb ell; aquesta elininació no es basa en raons de falsació sinó que succeeix senzillament com conseqüència de que la teoria desplaçant posseeix un superàvit de contingut confirmat més que la precedent. Això implica que el progrés científic té lloc mentres programes d´investigació progressius, en els que no obstant moltes anomalies poden quedar momentàniament sense explicació, fet que acosta Lakatos a Kuhn en tant que aquest afirma que les noves teories paradigmàtiques no expliquen des del començament tots els problemes no resolts pel paradigma anterior.