L´independentisme de Salvat Papasseit (2)

I és que en Salvat-Papasseit no existeix el problema català, existeix la solució catalana davant el problema espanyol (i també francés en els úlims anys de la seva vida). Un problema i una solució que giren entorn dels següents eixos principals: la llengua catalana, les relacions amb Espanya i l´alliberament nacional.
Ara bé tots aquests eixos giren entorn a una revolta que, primer de tot ha de ser psicològica i, per damunt de tot, moral. Els altres aspectes seran secundaris. La independència ha de ser en primer lloc moral i, per tant, cultural. Una revolta a la que ja no estan cridats ni els polítics que defensen un catalanisme covard i uns intel.lectuals poc compromesos amb Catalunya. En aquest sentit el jovent serà la clau per a que Catalunya no es converteixi (com en paraules textuals apareix en el seu epistolari) “en una república de petits burgesos intel.lectuals que no tindran altra preocupació que l´escudella i carn d´olla suculenta.Si el jovent no guanya la seva guerra (que és la guerra de Catalunya) els problemes de l´esperit quedaran rerassagats perquè, per ells, el primer sera conservar el lloc adquirit a còpia de doblegamments i reverències.”
Per Papasseit sols hi ha dos camins de futur per a Catalunya. O una Catalunya entesa com una regió més dins Espaya, una Catalunya espanyola o la independència. Dit d´una altra manera, si abandonem el panorama d´una Catalunya independent sols ens quedarà ser espanyols. Per aquest motiu Salvat Papesseit professa un odi visceral sense paliatius envers Espanya. El primmer pas per tal d´aconseguir la independència no pot ser altra que odiar a Espanya, si volem ser lliures hem d´odiar a aquell que ens tracta com a esclaus, i aquest no és altra que l´Estat Espanyol i francès.
En una de les seves cartes Salvat Papassei afirma quelcom que em sembla que es troba en la base, en el fonament de tot el seu pensament independentista i és el nucli de la relació real (no intel.lectual) entre Catalunya i Espanya.