democràcia i demogògia (2)

Amb la caiguda del mur els canvis han estat absoluts imposant, sembla ser, un únic model econòmic i eliminant tota alternativa possible. La caigua i descrèdit del comunisme com a forma d´organització social i política i la virtual desaparició de les corrents estatistes i populistes d´Amèrica Llatina ha comportat la desorientació de molts, orfes d´un model i referent amb el que guiar els seus ideals i les seves accions. I com posa de manifest l´optimista Fukuyama, carregant-se aquell liberalisme que intentava conciliar economia de mercat, llibertat i justicia del que el pensament de J. Rawls n´era un dels portaveus més importants i que a Europa va tenir un èxit considerable a partir de la segona guerra mundial amb l´anomenat Estat de Benestar i que, a principis del segle XXI està en plena crisi i profundament qüestionat, especialment el seu objectiu de la plena ocupació i el manteniment de serveis socials com són la sanitat, l´educació i la seguretat, en part degut a una crisi fiscal i la impossibilitat de fer front al creixement de la despesa social que provoca l´asfixia de les classes mitjanes.
El triomf del neoliberalisme, i que en molts llocs s´ha transformat en un neoconservadurisme, ha comportant l´empobriment i marginació de bona part de sectors amplis de la societat.
Aquesta crisi ha comportat un augment del que professen la vessant més dura del neoliberalisme i que perjudiquen especialment les classes socials més pobres i desprotegides, encara que sovint també perjudiquen, encara que en menor mesura, les classes mitjanes. Un model fonamentat en el valor absolut de la llibertat individual i en una defensa d´un neodarwinisme social poc sensible a les desigualtats que comporta el model.
La liberalització del mercat econòmic-financer-especulatiu, el favorisme governamental cap als grans grups empresarials i financers, la reducció dels salaris reals, la potenciació d´una cultura individualista són part dels seus eixos fonamentals.
Ara bé, tornant al principi, estem davant la mort de la democràcia? O, inclús, estem davant la mort de la mateixa activitat política? És possible tenir una visió general de la situació que vagi més enllà dels interssos estrictament particulars?
No es pot oblidar que per al liberalisme clàssic és fonamental l´existència d´una espai polític on es dona el consens i l´interès general així com la participació activa dels actors socials. Què en queda de tot això? Avui en dia domina una demagogia que es concreta en el domini de percepcions dominants efímeres fruit dels interesos que les manipulen i una fragmentació de la societat que anul.la la possibilitat de l´existència, en un prinicpi, dels ciutadans i, mes endevant, de la mateixa societat i la nació, de la que el debat actual sobre Europa n´és un exemple d´aquesta crisis institucional i política.
Un altre exemple en aquest imperi de la demagogia la trobem en la paraula llibertat. Tradicionalment la noció de llibertat implicava la capacitat de fer-se càrrec del propi destí, per un altre la capacitat d´evitar el domini del poder o dels que exerceixen realment el poder. Té sentit parlar avui de llibertat en aquestes dues nocions en el context de l´imperialisme neoliberal, la mort de la política i la crisis de control social i institucional?