Religió i societat (5)

“Entendemos como profeta el portador de un carisma puramente personal que en virtud de su misión anuncia una doctrina o un mandato divino”
El profeta, segons Weber, pot ser fundador d´una nova religió o bé renuvador d´una ja existent. El profeta es distingeix del sacerdot en que el profeta ho és en virtut d´uba revelació personal, a diferència del sacerdot que està al servei d´una tradició santa, y que el profeta actua gràcies al seu do personal, el carisma, mentres que el sacerdot distribueix bens gràcies al ser càrrec en la institució. A més els profetes no reben la seva misió per encàrrec dels homes, sinó que l´usurpen gràcies a una revelació divina. El profeta, al mateix temps, es distngeix del mag en que no rep honoraris per la seva tasca mentres que el mag exerceix la seva tasca professionalment.
Pel que fa referència a la profecia, Weber distingeix entre dos tipus de profecia. La profecia ètica en tant que instrument d´un deu, la voluntat del qual anuncia que exigeix per encàrrec diví l´obediència com a deure moral. Per un altre costat trobem la profecia exemplar quan un home amb el seu exemple indica el camí de la salvació religiosa.
Per a Weber la profecia representa un sentit unitari ple de la vida, ordenant totes les manifestacions d´aquesta de forma coherent.
El capítol 5 del llibre està dedicat al dema de la congregació.

“Si el profeta tiene éxito, el profeta consigue acólitos permanentes, sociales, discípulos, camaradas y seguidores”.

Weber els distingeix en dues grans classes: els auxiliars permanents carismàtics i els adeptes que ajuden econòmicament. Tots junts és el que dona origen a una congregació que cal tenir present que no és fruit sempre d´una profecia ni sorgeix sols amb la profecia. La finalitat de la congregació és assegurar la perduració de la revelació, i la dispensació de la gràcia. D´aquesta forma, deixebles del profeta es converteixen en mestres, sacerdots i cures d´ànimes.
Segons l´autor podem afirmar que existeix una congregació de caire religiós quan els laics són constitutuïts en societat i influeixen activament d´alguna manera. A més a més Weber afirma que la religiositat congregacional, la relació entre sacerdots i laics es veu frenada per tres motius: la profecia, el tradicionalisme laic i l´intel.lectualisme laic.
El següent capítol Weber el dedica a l´anàlisi del saber sagrat. En aquest capítol Weber ens indica que correspon al sacerdot fixar la doctrina separant el que és sagrat d´allò que no ho és. Aquest fet es posa de manifest de dues maneres diferents, amb llibres canònics i amb dogmes. Weber destaca la importància d´aquest fet ja que una religió de llibres es converteix en la base d´un sistema educatiu, tant per als sacerdots com per als laics.
Per a Weber generalment la majoria de les recopilacions religioses s´establiren enfront a altres elaboracions religioses, de forma que la classe sacerdotal sitematitza el contingut de la profecia, fet que implica una adaptació a maneres de pensar en la que és especialment important la formació literària, en detriment de l´estadi purament carismàtic, degut a la fixació per escrit de les normes sagrades.
Pel que fa referència al sermó, Weber indica que és ensenyament col.lectiu sobre coses religioses i ètiques, en el sentit propi de la paraula, és normalment quelcom específic de la profecia i de la religió profètica. Per regla general disminueix la seva importància allà on la religió revelada s´ha rutinitzat en un ofici sacerdotal. El sermó aconsegueix la seva major influència en èpoques d´exaltació profètica. Un altre tema diferent és la cura d´ànimes en tant que és el poder del sacerdot enfront a la vida quotidiana. La cura d´ànimes es pregunta com pot calmar-se la còlera d´un deu. Es tracta d´una confessió. Weber posa de manifest com en un principi no tenia res a veure amb influències ètiques, que posteriorment tindrà a partir de la religiositat ètica.

“El trabajo sacerdotal en la sistematización de las doctrinas sagradas se nutre de los nuevos elementos de la pràctica sacerdotal, tan diferentes de los de la magia de los hechiceros. En la religión ètica congregacional surge la predicación como algo completamente nuevo y la cura de almas racional como algo por sus características esencialmente distinto del socorro mágico.”