Religió i societat (6)

La importància del següent capítol dedicat al tema dels estaments, les classes i la religió ho demostra que és el capítol més extens del llibre. En ell Weber intenta mostrar la relació que hi ha entre classe social i religiositat.
En aquest sentit la clase dels camperols en tant que depenen de la naturalesa es fa més religiosa quan apareix una amenaça a la seva collita i, per tant, manifesta una religiositat de caire màgic.
La classe de la noblesa, en canvi, amb valors com l´agressivitat, la dignitat i l´orgull presenta una manca d´una ètica religiosa de caire racional, mentre que l´exèrcit manté una religiositat més intensa degut a les promeses realitzades en referència a aquest món.
Weber també destaca com entre els funcionaris el culte també era reconamanable perquè significava l´aplicació d´un racionalisme i perquè establia un ordre i una tranquil.litat social. Tot i això Weber mostra com la burocràcia sentia un menyspreu per la religió irracional presa seriament, però la respectava per a domar a les masses..
Pel que a referència a la classe social de la burgesia, Weber afirma que la seva religiositat era fluctuant depenent de la seva riquesa econòmica. A més riquesa, menys religiositat trascendental (encara que amb molts matisos i excepcions).
Weber posa de manifest que en les societats capitalistes s´hi pot observar una religiositat congregacional de caire ètic-racional.
Pel que fa referència a les capes menys priviligiades trobem un alt nivell de variabilitat. Així mentre que en els artesans trobem grans contrastos, a occident la petita burgesia tendeix a una religiositat congregacional ètica en raó del seu retrocés dels vincles de sang, obtenint així una possibilitat de racionalitzar la seva actuació a través d´aquesta comunitat. Ens alguns casos, segons Weber, pot succeir que siguin ortadores d´una religió no oficial de secta, enteses aquestes com a comunitats secretes. Finalment, en aquesta religiositat destaca la pareticipació de les dones com a mags o sacerdoteses.
Weber també analitza en aquest capítol el concepte de redenció, posant de manifest que troba en les capes perjudicades el seu lloc natural. Així, la religiositat de salvació pot originar-se en una capa privilegidadan vanalitzant el seu discurs confoorme baixa en l´escala social i, com a necessitat de les masses, produint-se finalment l´aparició del salvador personal diví o diví-humà.
Weber posa de manifest que amb l´excepció del judaisme i el protestantisme, les religions varen optar per els dus funcionals. Solament en la religió jueva es dona el fenomen del ressentiment del que parlava Nietzsche, que é aliè a la resta de les grans religions.
També destacar d´aquest capítol la idea weberiana que on impera la cultura ilitar es considera a la dona com a carent d´ànima heroica i és postergafa des del punt de vista religiós.
També els conceptes de providència i legitimació de les accions està lligada a les classes socials. Mentres que la dignitat de les classes altes està en el ser, en el present, la de les baixes eb el que arribaran a ser, en el futurm en la providència. D´aquesta forma, les classes altes busquen en la religió un itjà de legitimació de les seves accions, mentres que les baixes la utilitzen per a salvar-se.
El capítol 8 està dedicat íntegrament al “problema de la teodicea”. El capítol comença amb tota una declaració que marca fins a quin punt l´anàlisi weberià pretén ser precís:

“En el fondo sólo son estrictamente monotiesta el judaismo y el islam, incluso és con atenuantes, por el cuolto a los santos introducido tradíamente. Sólo la trinidad cristiana (…) tiene una función esencialmente monotiesta, en tanto la misa y el culto católico a los santos están muy próximos al politeismo. En parecida medida no todo dios ético está necesariamente dotado de abvsoluta inmutabilidad, omnipotencia y omnisciencia, en suma, de un carácter absolutamente trascendente. Esas cualidades surgen sólo de la especulación y el apasionamiento ético de profetas ardientes, de entre todos los dioses, sólo las alcaza con despiadada coherencia el dios de los profetas judios, que llegó a seer tambíen el dios de los cristianos y de Mahoma.”