Nova evangelització (15)

Reconèixer que en l´èxit d´aquesta Nova Evangelització ens hi juguem molt és el primer pas, segurament el més necessari, per tal d´adreçar la situació. Ara bé, no podem oblidar que els cristians hem de respondre també als reptes del nostre temps. És en aquest sentit que també em sembla molt interessant l´aportació d´A. González segons la qual un retorn a l´essència del missatge de Jesucrist i el seu mestratge manifestat en una vida centrada en la preocupació pels més pobres, desafavorits i exclosos. L´Església ha de centrar-se menys en ella mateixa i en les seves tasques administratives i estructurals i més en l´atenció als pobres del nostre entorn. Sóc conscient que són molts els cristians que ja centren la seva vida en l´atenció als altres però molt sovint tota aquesta tasca no arriba al conjunt de la població per una manca d´habilitats comunicatives però també perquè molt sovint aquesta tasca es troba distorsionada per altres missatges no del tot compatibles amb aquesta centralitat en la pobresa. En aquest sentit González Dorado posa de manifest com en llocs on aquesta centralitat ha estat ben definida, com és el cas de llatinoamèrica o l´Àfrica mateixa, la riquesa i la fecunditat del missatge cristià ha estat més fructífera que a Europa on l´Església sovint s´ha allunyat d´aquesta humilitat, sensillesa, allunyada del poder terrenal, pobresa de la que Jesús en fou l´exemple màxim i el model per tal que els homes i les dones actuals recuperin el lligam afectiu amb Jesús i, per tant, amb Déu. Com afirma Xavier Morlans hem de recuperar el significat i profunditat de l´Eucaristia i els sacraments com també el compromís social. Si ens quedem solament en un d´aquestes dues realitats el missatge fracassa i la transmissió del Primer Anunci està condemnat al fracàs. També, a nivell de conclusió, m´agradaria indicar que tota aquesta realitat de la nostra realitat social, eclessial i religiosa ens podria portar a un pessimisme de profund abast, un pesimisme en la concepció de l´ésser humà, en el seu futur i en el futur de l´Església així com també del missatge cristià. Res més allunyat de la realitat. Aquesta realitat és, i ha de ser, una oportunitat per a la regeneració, per a la renovació i la reconversió. Hem hagut de caure per poder-nos aixecar amb noves energies, amb la confiança en que Déu està al nostre costat, en la força de l´Esperit Sant i en Jesús però també, en la confiança en l´ésser humà, en els cristians que dia rera dia estan dedicant moltes hores i molts esforços per a portar aquesta a terme. Sabem que tenim l´Esperit al nostre costat i que ja ens està il.luminant per a respondre a les necessitats actuals. I també tenim al nostre costat a molts homes i dones formats teològicament però també a nivell artístic, tecnològic, comunicatiu, etc... que ens ajuden en aquesta tasca de reevangelitzar la nostra societat treballant coordinadament amb els responsables eclessials, amb sacerdots, amb els grups de base, amb les comunitats, etc... La lectura d´aquets dos llibres, com espero haver pogut transmetre al llarg del present treball, ha estat molt profitosa i enriquidora. Molts sovint els cristians ens quedem amb un pessimisme inmobilista o amb un cofoisme també narcotitzant. Els dos llibres en animen a caminar, a mouren´s seguint els signes dels temps però acompanyant-lo d´una necessària revisió de plantejaments personals i col.lectius i amb la confiança que ens sortirem si seguim el mestratge de Jesús, si som capaços de centrar-nos menys en nosaltres mateixos i obrim el nostre cor als altres i a Déu.