Cures paliatives (28)

e).Actitut terapèutica activa i positiva:

Segons l´OMS les cures paliatives
-Afirmen la vida i consideren la mort com un procés normal.
-Ni acceleren ni posposen la mort.
-Ofereixen un sistema de recolzament per ajudar a que els pacients visquin tant activament com sigui possible fins a la mort.
L´actitut terapèutica serà positiva si s´afirma la vida en positiu i no es concep la mort com un fracàs sinó com un procés normal inherent a la condició humana. Es poden fer moltes coses per acompanyar i tractar al pacient en fase terminal i, a més a més, es poden fer com a bones i no sols com un mal menor. Precisament per aquesta visió, en cures paliatives no s´estimula la mort i sí els procediments humanitzadors que es poden instaurar en el procés de la mort, fet que suposa afirmar la vida i la qualitat de vida en plenitut.

f). Importància del context assistencial:

Les cures paliatives s´han de realitzar en un clima de respecte, tranquil.litat, comunicació i recolzament mutu. Sembla evident que les cures paliatives no es poden donar en qualsevol context. Un bon context assistencial depèn de les actituts dels diferents agents però també del context en el que es realitza l´assistència, que sigui el més tranquil.litzador possible. A més a més el context ha de ser flexible i que estimuli i faciliti l´encontre humà.

g). Importància dels processos assistencials:

El canvi de l´actitut curativa a la paliativa no es dona de forma dràstica ni cal entendre´ls de forma contradictòria i/ oposada. Dins la dinàmica de les cures paliatives es prioritza el cuidar però també es poden curar diferents problemes que es converteixen en símptomes que provoquen un malestar en els pacients. El pacient terminal és una persona que segueix tenint el dret a ser tractat bé i del que cal respectar els seus temps i els seus processos en la presa de decisions.

h). Principis ètics en les cures paliatives:

· Unicitat: Cada persona és única i irrepetible on la seva singularitat és el resultat d´una particular integració entre les seves dimensions. No sols som únics des d´un punt de vista biològics sinó també des d´una perspectiva psicològica, social i espiritual.
· Biografia: La persona és un ésser biogràfic. No sols és un ésser biològic que desenvolupa unes funcions vitals, sinó que allò que el caracteritza és la seva biografia, doncs la seva identitat personal es relaciona directament amb el que ha viscut al llart de la seva vida.
· Totalitat: La persona és una totalitat, és a dir, un tot orgànic i no una suma juxtaposades d´esferes o substàncies.
· Temporalitat: La persona és un ésser temporal i això significa que la seva vida es troba limitada cronològicament, està acotada per dos límits: el néixer i el morir. Això implica per part del professional un esforç fonamental perquè ha de penetrar en el temps de l´altre, ha de tractar de comprendre com viu el seu temps per a poder acompanyar-lo degudament.
· Espai: La persona és un ésser espaial i això significa que es construeix i es desenvolupa com a persona en un determinat lloc. Així he de tenir present que el cuidar requereix nuesa i la nuesa sols és possible en l´aspecte íntim.
· Complexitat:La persona és un ésser complexe i això significa que la seva felicitat i el seu patiment adquireixen un grau de complexitat molt superior al de qualsevol altre ésser de la naturalesa. A més a més hi ha una íntima relació entre complexitat i interdisciplinarietat. Si resulta evident que l´ésser humà és un ésser complexe i pluridimensional (psicològica, biològica, social, espiritual…), llavors resulta també evident que la atenció i la cura d´un ésser humà no pot ser patrimoni exclusiu d´una determinada disciplina o àrea del saber, sinó que implica la interrelació entre disciplines i el diàleg transversal.