Dictatus papae (1)

COMENTARI DE TEXT.
(DICTATUS PAPAE).


El present text, que recull el document anomenat Dictatus Papae, és un dels textos que els intèrprets consideren fonamentals per a la hitòria de l´esglèsia fins al punt de considerar-lo com una autèntica constitució de la institució eclesiàstica.
El Dictatus Papae fou elaborat l´any 1075 pel Papa Gergori VII enmig d´un entorn de greu enfrontament entre aquest Papa i Enric IV en l´anomenada Querella de la Investidura.
Gregori VII representa en la seva persona i la seva obra el programa de tot el curialisme de l´alta Edat Mitja. La seva característica fou la seva absoluta fidelitat a allò espiritual enmig de les grans rivalitats polítiques. Les seves idees adquiriren forma definitiva després d´una certa evolució. Primerament va reconèixer el poder real-imperial com a coordinat amb el pontifici. Però després dedicà tots els seus esforços a lluitar per l´ideal que sempre proclamà: la iustitia, el dret diví. Un únic regne de Crist sobre els pobles i els seus poders polítics: sota la direcció del papa. En ell, per obra del papa, es realitza l´únic dret diví, la unica sobirania de Deu. I aquesta dimensió espiritual està exempta de tota concepció simplement simbòlica o espiritualista, està inmersa en la realitat política concreta, el papa és el senyor feudal del món. Ja que l´element sacerdotal és el suprem, no pot estar sotmès a ningú. Tot el mal en l´esglèsia procedeix de l´opinió que aquesta ordenació ha estat alterada per les intromisions del poder temporal. La configuració del món segons el pla de Déu, descrita per Sant Agustí, únicament arribarà quan el sumum sacerdot dirigeixi el món. O sigui, la justicia únicament s´aconseguirà quan l´esglèsia posseeixi la seva libertas. La base de tot això és i serà sempre la superioritat, la singularitat i la independència d´allò que és religiós-eclesiàstic.
L´assentiment del domini universal del papat fou pròpiament i per sencer obra de Gregori VII. En aquest sentit el seu programa representa una novetat en la mesura en que ell va saber resumir les exigències del programa de la reforma i començà a realitzar-les.
L ´anhelada independència de l´esglèsia respecte a l´Estat era intrínsecament legítima. Inclús es pot dir, segons una llei històrica general, que una certa insistència exagerada en aquella era necessària per a que la seva legitimitat pugués imposar-se. Ara bé, també en Gregori VII és impossible passar per alt certes exageracions fatals, encara que totes elles fossin dictades per un elevat fervor religiós, i, molt menys els contratemps que lògicament havien de seguir-se d´aquestes pretensions clericals.
Els 27 principis del Dictatus Papae que observem en aquest text tracten fonamentalment sobre assumptes que pertanyen a l´àmbit dels bisbes i clergues i, en menor mesura, sobre els reis i altres prínceps laics. En el seu contingut hi podem trobar proposicions molt categòriques (especialment la 12 i la 27 que autoritzen al Papa a deposar als emperadors i a alliberar als súbdits del jurament de fidelitat donat als injustos). A més s´estipula que el pontífex romà no ha de ser jutjat per ningú ni ésser condemnat, i està clar, que totes les disposicions es refereixen tant als sobirans com a les dignitats eclesiàsitiques.
D´aquestes afirmacions, tant categòriques, encara que breus, resulta que el papa és superior a l´emperador, als reis, i a tots els prínceps, fossin aquests els que fossin, i que aquesta preeminència no es limita sols al domini espiritual, doncs porta la possibilitat de sancions d´ordre temporal.