Pensament polític medieval (5)

CAPÍTOL IV: LA DOCTRINA HIEROCRÀTICA EN LA SEVA MADURESA.

El capítol IV el dedica Ullmann a analitzar en profunditat la doctrina hierocràtica (que va aparèixer de forma plena amb el pontificat de Gregori VII durant el segle XI) segons la qual el papa com a successor de Sant Pere havia de dirigir la comunitat cristiana a través de lleis dictades per ell mateix que tenien validesa universal i que afectava a qualsevol aspecte de la vida de la comunitat cristiana. En aquest sentit el papa era com un monarca. Una comunitat en la que els laics eren considerats inferiors i el clergue superior destinat a governar-los i on els reis no eren més que el braç armat del clergat destinat a fer cumplir els designis d´aquest.
Aquesta doctrina fou evolucionant i endurint-se. Així Inocenci III declara que el que decretava ell, ho decretava el mateix Jesucrist, essent el papa la presència corporal de Jesucrist. Inocenci IV afirmarà que totes i cadascuna de les criatures (i no sols els cristians) estan subjectes al govern del papa.
En aquest sentit cal destacar la figura del papa Gregori VII que fou el primer que, d´una manera expressa, manifesta que sols pot ser considerat catòlic aquell que accepta les directrius del papa. Aquest plantejament portarà al papat més endevant a a declarar com a invàlids tractats o lleis fetes pels reis entre altres aspectes. Tot això comportà un enfrontament amb el poder civil que es plasmarà en les anomenades “lluites de les investidures” i que té el punt màxim en la declaració del papa Gregori VII conegut amb el nom de “Dictatus Papae”. (En aquest sentit indicar que no ampliaré l´explicació sobre aquest fet ja que el comentari de text l´he fet sobre aquest tractat i el seu context, és a dir, la “lluita de les investidures).
Aquesta lluita comportà, com insisteix intensament Ullmann, la necessitat d´una literatura política quasi inexistent fins aquell moment fora de l´àmbit estrictament del papat. La necessitat d´argumentar les posicions del rei i la defensa del seu poder, comportà el fet de potenciar els estudis relacionats amb el món del dret potenciant el sorgiment de les universitats i posant en evidència el mètode dialèctic per a centrar-se més en l´àmbit empíric
D´aquesta època cal destacar dos autors especialment importants: Juan de Salisbury (un defensor de la teoria hierocràtica i per a qui sols el clergat podia pronunciar-se sobre els aspectes essencials de les lleis civils i observar si aquestes lleis eren coherents i compatibles amb la doctrina de la fe cristiana, ja que si la llei h de materialitzar la idea de justicia, sols la podia conèixer aquells que tenien una qualificació especial, més tenint en compte que la justicia era, segons aquest autor, un concepte exclusivament cristià.) i Edigio Romano per a qui el papa tenia autoritat sobre la totalitat del món, de manera que el papa havia d´instituir el poder terrestre i, per tant, el dret a traspassar regnes, deposar reis, etc… A més, segons aquest autor, el papa, igual que Déu, podia prescindir de les lleis si així ho aconsellava la situació. Segons ell les lleis de la naturalesa també, a vegades, eren deixades de banda pel mateix Déu com és en el cas dels miracles.