San Manuel Bueno Martir (19)

Aquest mateix autor més endevant afirma:

“La filosofia para Unamuno pretende encontrar conceptos universales acerca del hombre, pero es limitada por el mismo hecho de utilizar conceptos, que son generales y aislados del tiempo y del espacio, mientras que la experiencia individual se da dentro del tiempo y del espacio”

Lázaro viu el debat d´una altra manera. No sembla que a ell el tormenti massa viure en la convicció de la simple vida mortal dels homes. Al principi de la novel.la queda clara la seva posició ateista i la convicció que la religió és l´opi del poble que l´impedeix revelar-se contra la situació d´explotació en la que es troba. El canvi de posicionament de Lázaro no sembla un canvi d´opinió sobre el fons del tema, sinó únicament al fet que s´adona que el poble no podria viure amb aquesta veritat, seria matar-los amb vida i, per aquest fet, i solament per aquest fet, decideix seguir l´engany de Don Manuel i silenciar l´angoixa vital que patia realment el protagonista.

“Para Unamuno la angustia es el resultado de la lucha entre la fe y la razón. Al intentar encontrar una salida, la busca en la fe, pero ésta, no siendo suficiente para él, reclama la razón. Y lo mismo sucede a la inversa: la razón, siendo insuficiente para responder, reclama la fe, pero tampoco la acepta y del conflicto surge la angustia. Desde esta perspectiva, para el español, la vida es una tragedia una contradicción. És una perpetua lucha sin esperanza entre el corazón y la cabeza.
El corazón de Unamuno se queda en esta constante lucha, cuya tensión se convierte en la dinámica de la existencia. Esto es lo único que podemos encontrar en Unamuno con relación al problema entre fe y razón: una constante reiteración de la invevitabilidad del conflicto, de la lucha por la immortalidad, por la fe en la immortalidad, frente a la razón”

Ángela manté una altra posició. És la persona amb conviccions religioses tot i tenir una certa formació acadèmica. En el fons renuncia a fer al pas endevant cap a l´anàlisi fred del tema per part de la raó. Representa aquelles persones que veuen en una raó sense fe l´abisme, que viuen amb la por a la veritat i per això es refugien en la fe, en una fe ritualista, fideista allunyada d´un anàlisi racional i rigurós, un anàlisi teològic de la qüestió.
També destacable és que Lázaro i el mateix Don Manuel també plantegen el fet que el mateix Jesucrist dubta (“Dios mío, Dios mío! Por què me has abandonado?) i que si dediquen la seva vida als altres es deu al fet de la seva naturalesa moral natural virtuosa, la seva tendència a fer el bé, i al fet que la única manera que tenen de trobar sentit a la seva vida és portar una vida plena d´activitats i amb una fàbula sobre l´eternitat de la nostra ànima, un altre món, un Déu bó….

“…plantearse la existencia de Dios como sujeto de demostración es absurdo. Para Unamuno, cuando el hombre desea su inmortalidad, crea a Dios como posible consuelo”