siracida 25

6.4)- ISAÏES I EL CULTE:

Isaïes no condemna el culte en sí mateix, ni els sacrificis, sinó els que fa els homes, el poble. Segons el profeta Déu no pot acceptar-los perquè el poble ofereix sacrifis i al mateix temps és pecador. Isaïes critica l´ambigüitat entre festes i pecats, la sang dels sacrificis i la sang dels innocents. El profeta ataca una actitut corrent i una temptació constant: separar la vida en dos; l´home situat entre Déu i els homes sent sempre la temptació de portar-se de manera diferent amb l´un i amb els altres; s´oblida que, per a Déu, ha de ser coherent i que les relacions amb ell passen per les relacions amb els altres. Però no sols el culte, que és en primer lloc un acte públic, sinó inclús la plegària ha de fer-se també amb les mateixes condicions de coherència.
Déu reacciona sempre durament davant aquest culte hipòcrita. Sols si es busca la justicia, si s´aprèn a obrar bé, Déu estarà preparat per a rebre els seus sacrficis i a oblidar el passat. El que Déu demana és el que el poble faci el bé, la justicia. El culte vindrà després com a conseqüència. Per a comunicar-se amb Déu, per a trobar-se amb ell, cal passar primer per la pràctica de la fraternitat. El culte no és sinó la seva expressió. Llavors serà possible el futur.