siracida 25

6.3- L´ISAÏES POLÍTIC: A Isaïes la paraula de Déu està compromesa per les circunstàncies concretes en les que ha d´exercir el seu ministeri.
Es creu que Isaïes pertanyia a una classe social elevada i que formava part de l´aristocràcia degut a la familiaritat amb la tracta als reis. A més, és un home de ciutat, un habitant de Jerusalem, la seva vocació es situa en el temple i coneix admirablement la ciutat i la seva administració. Degut al nombre d´oracles que el profeta consagra als reis, a la política, així com als diversos funcionaris i consellers del país, s´ha d´admetre que Isaïes participa activament i amb facilitat en els assumptes de les classes dirigents.
La saviesa política es presenta moltes vegades com la forma més elevada de saviesa. Sovint els llibres profètics, sobre tot Isaïes i Jeremies, els escribes, els consellers reials, els funcionaris del rei són anomenats simlements sabis. La saviesa reial es considerada com una participació de la saviesa divina, era un do de Déu.
Isaïes es va enfrontar a escribes i consellers de Judà en unes circunstàncies molt concretes. A l´època d´Isaïes la sabiduria política havia de navegar entre dues aigües, entre Assiria i la resta de petits estats que intentaven enfrontar-se amb les exigències d´Assiria. A Judà, tant si s´inclinava per uns o altres, l´important era verificar si aquesta opció estar d´acord amb la fe en Déu. Isaïes acusa als escribes del seu temps de prendre un camí sapiencial que no té res a veure amb la sabiduria divina, amb el pla de Déu.
En molts frgments Isaïes critiquen als habitants de Jerusalem de practicar gestos i rituals màgics contraris a la fe en Déu. Això significa que havien abandonat en part aquesta fe, que no tenien confiança en el seu Déu i intentaven obtenir èxit per altres mitjans i per tant que rebutjaven la creença que Déu té els seus propis projectes, els seus propis plans d´acció. Per a Isaïes Déu té el seu propi pla per al poble i per a la resta de nacions, és el Senyor de la història i fa obarr a uns i a altres en funció de la salvació. Però, lògicament, aixo no vol dir que el determinisme diví sigui la raó de tot, ans al contrari, la predicació d´Isaïes no tindria sentit. Isaïes parteix del principi que Déu havia promès la seva assistència a la dinastia davídica i que havia de posar la seva confiança en aquesta promesa divina.
També sovint Isaïes critica que el poble no comprèn el que li passa, no entén que el que li passa ha succeït perquè es volgut per Déu per a prevenir al seu poble o castigar-lo pel seu pecat i per buscar la seva salvació en uns plans diferents dels de Jahvé.
El conflicte entre Isaïes i els escribes del seu poble fou dur, directe, contundent. Però el profeta va haver d´enfrontar-se també amb un altre conflicte en el pla de la politica exterior: el conflicte entre la sabiduria de Déu i la sabiduria d´Assiria. Aquest és un conflicte més acadèmic i menys directe. Criticar, desenmascarar la sabiduria dels dirigents del seu poble és un acte quelcom més arriscat que fer el mateix a propòsit de la saviesa d´Egipte o d´Assiria: ni el faraó ni el rei Asur podien escoltar els oracles del profeta i, encara que l´haguessin escoltat, no hauria fet canviar les coses. El cert és que hi ha moltes probabilitats que els vertaders destinataris d´aquests oracles no fossin els escribes i els sabis de les nacions enemigues sinó els escribes i els sabis d´Israel, els governants i responsables de la política de Judà, aixó com el món sencer. Nombrosos textos d´Isaïes demostren clarament la seva actitud enfront a la resta de nacions en relació amb Judà.