cures paliatives (20)

6.2. La Sol.licitut (P. Ricoeur).

Ricoeur que és un dels filòsofs vius més importants del nostre temps, expressa amb el terme de sol.licitut l´experiència ètica de l´altre. Des d´una tradició filosòfica que s´inserta en el personalisme comunitarista elabora un discurs ètic on l´origen de l´experiència ètica està íntimament relacionat amb l´experiència de l´altre vulnerable. El seu punt de partida té contacte amb la filosofia de Lévinas però el seu camp de desenvolupament teòric s´orienta cap a altres àmbits, com l´àmbit de la filosofia hermenèutica i de la filosofia política.
Ricoeur anomena “sol.licitut” a aquest moviment de sí mateix cap a l´altre que respon a la interpelació de sí per l´altre. L´essència de l´ètica és la sol.licitut i una acció pot definir-se com a ètica, és a dir, com a bona moralment, quan és una acció sol.lícita, quan la gènesi d´aquesta acció és l´altre necessitat.
La sol.licitut és el moviment cap a l´altre, però un moviment total i sense fre, un moviment que surt d´un mateix i que el porta fins a l´altre. La causa final d´aquest moviment és la crida de l´altre que desperta la meva consciència ètica i em reclama, m´exigeix i m´obliga. En aquest sentit la petició ètica més profunda és la de la reciprocitat que institueix a l´altre com al meu semblant i a mi mateix com el semblant de l´altre. L´imperatiu ètic de la sol.licitut exigeix un tracte igual respecte a tots els éssers humans, exigeix el reconeixement de l´altre com el meu semblant, sigui qui sigui l´altre i siguin quines siguin les seves característiques o atributs. La no discriminació de l´altre constitueix un dels pilars bàsics de l´ètica del curar i per això és fonamental el moviment de sol.licitut, l´apertura i la recepció de l´altre en tant que altre.
A més a més, segons Ricoeur, les relacions interpersonals tenen per emblema l´amistat mentres que les relacions institucionals tenen per ideal la justicia. En l´exercici institucional del curar, la justicia és el mínim ètic que s´ha de exigir, doncs sols si es tracten als éssers humans de manera justa i equilibrada pot parlar-se d´institucions realment humanes.

6.3. La Conminació (J.L. Marion).

La conminació no és, estrictament parlant, un sentiment moral, tampoc un deure racional, sinó la mateixa arrel de l´experiència ètica. És una vivència que afecta a la meva consciència. La conminació fa recaure sobre la meva mirada una mirada d´altre de la que l´altre no sap res i, literalment, de la que no té cap idea.
La conminació no em ve de l´altre ni m´empeny cap a ell. Ella em fa experimentar l´adveniment de l´altre; jo m´experimento en mi i com a tal obligat a un altre que pot ignorar-lo tot respecte d´aquesta obligació. L´obligació cap a l´altre enix en mi, encara que no neixi en mi; neix per a ell, encara que no neixi per ell. L´obligació reament meva fa recaure sobre mi el pes original d´una mirada que l´altre no té ni tant sols que reproduir.
Seguint la línia kantiana i levinassiana, Marion reconeix la universalitat de la conminació i el valor de la persona de l´altre com a un fi en si mateix. La conminació, en aquest sentit, no és una acció moguda per la simpatia o per les afinitats electives, sinó un imperatiu que emergeix dins de la consciència i que ordena atendre l´altre, independentment de qui sigui l´altre.