Cures Paliatives (11)

3. MEDICINA SÍ, PERÒ QUINA MEDICINA?


a). La medicina del “Tenir”:

És la medicina que considera al malalt com un mitjà per al guany i el margina en funció del seu lucre comercial. Això és així, i potser hagi de ser així: sense diner no hi ha indústria que pugui sobreviure. Però el problema està en que la nostra societat no obra camins per a que aquesta medicina del tenir no destrueixi la “medicina del servir” i per a que l´interès comercial no s´instal.li com a fi absolut utilitzant l´ésser humà malalt com a mitjà de lucre i fent-lo fora del seu lloc sagrat. ¿No és aquesta raó per la que els malalts terminals empobrits, ja sense interès clínic ni econòmic que oferir, moren fredament? Això sense parlar de la coneguda manera com es comporta aquesta medicina del tenir en relació amb la distribució de mitjans en les gravíssimes pandèmies dels països menys afavorits.

b). La medicina del saber:

En el seu sentit pejoratiu, que és a la que em refereixo en aquest punt, és la que ha deixat de ser mèdica per a ser presumptuosa i narcicista. No és la del sabi investigador que es passa les hores en el microscopi, sinó la del catdràtic que ho sap tot perquè tot ho llegeix i ho repeteix, que, lluny de servir a la medicina, es serveix d´ella, que enlloc de servir al malalt, el cataloga a mesura de la seva vacuïtat, eliminant, perquè no té interès acadèmic, al malalt terminal deshauciat, en el que, en realitat, ha fracassat la fatuitat de totes les seves actituts.

c).La medicina del curar:

Curar és misió del metge, però no tan essencial com per a insistir en fer patir en cures gens possibles. No obstant, quan el mege es deshumanitza i engola la seva competència totpoderosa fins a l´acarnissament terapèutic, sorgeix la que s´anomena medicina del curar, filla natural de la medicina del saber i la seva derivació pràctica: el que ho sap tot, deriva en el que ho cura tot. El problema d´aquesta teràpia és que tot el que inspiera i realitza en relació amb el malalt en fase terminal pot ser-li malèfic. No sap aturar-se davant el procés natural de morir, i encara que la cura ja no sigui possible, insisteix torturant al malalt que sols són vàlides per a fer més gran l´ego i la carpeta clínica de l´historial..

d).La medicina del servir:

Ser metge no és el que acabem de dir, sinó sentir-se proper al que pateix i posar tot el seu saber a la seva disposició, posar tot l´esforç en preservar l´autonomia del pacient en la presa de decisions que tenen com a fi el seu benestar.
La medicina del servir enten que el malalt no és un satèl.lit girant entorn a la terra dels metges i la seva medicina, és la terra de la medicina amb tots els seus professionals la que es projecte i es realitza girant entorn al seu sol, el malalt. Aquesta medicina no ha estat sempre la dominant sinó que va costar, i encara costa, molta sensibilitat, convicció i sintonia amb el dolor huma per a defensar aquesta medicina del servir enfront la medicina del tenir. Fa falta molta humanitat per a reconsiderar a l´ésser humà malalt sensillament com a ésser humà, fer-lo participar en diàlegs i aprendre d´ell el bo i dolent del tracte que es dona al malalt en els hospitals en les etapes finals de la vida, amb les seves angoixes, pors i esperances. En una frase, una medicina que serveix al malalt i no una medicina que es serveix del malalt.