Cures paliatives (12)

4. LA COMUNICACIÓ AMB EL MALALT TERMINAL I LA RELACIÓ D´AJUDA

El tema de la comuncació és un tema estrella i no només per l´espectacular desplegament de les noves tecnologies. Ara bé, en aquest apartat em centraré en l´àmbit de la comunicació no verbal com a eina estratègica en el difícil art de la interacció amb els pacients, especialment en el difícil àmbit de l´espai comunicatiu de les cures paliatives. Exhaurits els processos tradicionals o convencionals de la clínica, de la curació, ens hem d´endinsar en una ritualística nova definida per una situació comunicativa on un malalt, amb tot un context familiar, no pot fer reversible la seva situació, aumb un seguit de símptomes i problemes que l´acompanyen (ansietat, dolor, patiment moral, emocions negatives, tristesa, indicis d´anorèxia i altres signes de mal viure) la fan tan complexa que l´impacte emotiu generat i la presència de la mort.
Ben sovint, el personal mèdic ha estat més preocupat per la malaltia que no pas pel malalt com a persona, ja que l´objectiu de la medicina semblava ser el bon funcionament del cos tractat com si fos una màquina pura i simple, com una mena de rellotge. De fet, a nosaltres ens ha arribat, a través de la tradició filosòfica i d´alguna tradició religiosa, una concepció de la persona dividida. Divisió en cos i ànima o en cos i ment on la preeminència rau del tot en l´ànima o la ment i on el cos és això, matèria o màquina susceptible d´espatllar-se primer i corrompre´s més endavant, al final.
Tant des del punt de vista religiós com del filosòfic, la nostra història és una història sense cossos capaços de generar emocions i, això, tant en la filosofia clàssica (Plató) com la moderna (Descartes).
Ara bé, en aquest nou model de medicina i de relació pacient-terapeuta que es planteja la comunicació resulta fonamental i, especialment, la comunicació no verbal. És per aquest motiu que resulta fonamental posseir habilitats comunicatives. Una mirada, un silenci o una caricia poden fer més bé que un munt de fàrmacs.
Les habilitats de comunicació adecuades en les oporta el model de la psicologia humanista de Relació d´Ajuda, que no és altra cosa que l´art d´acompanyar a una altra persona a afrontar les seves dificultats, a resoldre conflictes, a viure el més sanament possible enmig de l´enfermetat, promovent el màxim la llibertat i la responsabilitat del destinatari de l´ajuda i oferint-li com a recursos d´ajuda precisament els elements de comunicació interpersonal, fets, sobretot, d´actituts i habilitats d´interacció personal. Concretament es presenten com a essencials en tota relació d´ajuda l´actitut d´acceptació incondicional, empatia i autenticitat; així com una sèrie d´habilitats com són l´empatia, l´acceptació incondicional o consideració positiva i l´autenticitat o congruència.