cures paliatives (18)

6. LA FONAMENTACIÓ ÈTICA

L´ètica del curar sorgeix en els anys setanta com a contrapès a l´ètica dels principis, presentant-se a si mateixa com a una ètica de les virtuts. D´alguna manera ve a dir l´ètica del curar que els principis resulten impersonals, freds, imparcials. Tenen a veure amb la presa de decisions fonamentades en la justicia, però aludeixen la relació interpersonal que es dona entre el cuidador/a i la persona que cuida. L´ètica del curar recupera el món de lo vivencial, afectiu i emocional. El sistema principalista no tracta de clom ser un bon professional sanitari o una bona persona; l´únic que diu és com no ser un mal professional. Els principis ens guien per a adoptar decisions en cas de conflicte de manera racional, intentant raonar quins principis estan en joc i quin hauria de prevaldre en l´anàlisi de la situació.
L´ètica del curar es fonamenta en la comprensió del món com a una red de relacions en la que estem inserits. Així sorgeix un reconeixement de la responsabilitat cap als altres. Es tracta que el cuidador/a es vegi inserit en una relació interpersonal, d´establir uns nexes interpersonals significatius entre el professional i la persona atesa. Per a l´ètica del curar tenim una responsabilitat cap als demés. Segons aquest model tenim el deure d´ajudar a la resta i no podem plantejar-nos no fer-ho. També és important no identificar el cuidar amb el sobreprotegir a la persona, no caure en un simple paternalisme ni tampoc separar el curar del cuidar, deixant per als meges la tasca de curar i per al personal d´infermeria la de cuidar (aquesta separació seria un greu error).
El principi o punt de partida de l´ètica del cuidar és l´experiència de l´alteritat, és a dir, la vivencia de l´altre. L´experiència ética neix amb l´experiència de l´altre, quan un es dona compte que amb l´altra no pot fer-se qualsevol cosa, quan un es sent responsable davant l´altre i de l´altre, en definitiva, quan un descobreix que no està sols en el món i que es deu moralment als seus semblants.
Aquesta vocació cap a l´altre és anterior a l´elaboració del consens, és el fonament últim de l´ètica. Sols pot parlar-se amb propietat d´ètica i d´acció ética quan l´altre, l´altre desconegut és respectat i atès en la seva singularitat i això és anterior a qualsevol consens o acord tàcit o explícit entre persone lliures i responsables. L´èxperiència ética neix amb l´experiència de l´altre, quan un e dona compte que en l´univers hi ha altres éssers humans, éssers humans que el necessiten.
Al llarg del segle XX l´ètica de l´alteritat s´ha desenvolupat molt. Existeixen diferents aproximacions i itineraris de fonamentació el punt de partida del qual és l´experiència de l´altre. Entre aquests itineraris em centraré en el filòsofs Lévinas, Ricoeur, Marion, Jonas i Kemp.