L´empatia seria la virtut que consisteix en conseguir fer un procés cognitiu i afectiu que permet comprendre i transmetre comprensió de l´experiència del malalt sense caure en la identificació emocional. El fonamental i més decisiu per a l´eficàcia de la trobada empàtica no són els coneixements tècnics ni les habilitats del professional, sinó les actituts que li han de néixer de dins del seu ser. Empatitzar és entrar dins la situació existencial de les persones. Introduir-se en la seva experiència, comprendre la seva situació i fer-los accessible a la nostra comprensió. Oblidar-se d´un mateix i de les pròpies solucions i posar-se a si mateix entre parèntesi, i acceptar i comprendre els estat emotius, i penetar amb un sisè sentit en el cor del pacient
L´acceptació incondicional o consideració positiva és la disposició de l´ajudant en virtut de la qual s´ometen internament i externament els judicis de connotació moralitzant, es creu en l´ajudat i en la seva capacitat de ser autònom i responsable, es dona una particular atenció al món dels significas i sentiments que les coses tenen per al pacient i s´impregna la relació de cordialitat i calor humà.
L´autenticitat o congruència és la disposició interior que fa que l´ajudant treballi sobre si mateix per a manifestar-se en la relació ta com és, sense amagar-se darrera d´una façana que el despersonalitzi. L´autenticitat requereix un treball interpersonal i intrapersonal.
Pel que fa referència a l´escoltar cal indicar que és un element essencial en un actitud moral positiva respecte el malalt terminal. És evident que qui sap escoltar posa un signe de qualitat en les relacions. I saber escoltar vol dir ser capaç de fer-ho amb tots els sentits, amb els ulls, la cara, les orelles, les mans i tot els cos, i vol dir para esment de totes les expressions corporals, facials i vocals de la persona amb qui conversem.
El bon professional sap que les praraules que li comunica el malat en aquestes situacions no són banals ni circunstancials, sinó que surten del seu interior i el fet de pronunciar-les, de posar-les a l´exterior, és un exercici terapèutic, alliberador, curatiu. Des d´un punt de vista antropològic es sabut que l´esser humà quan pateix necessita ser escoltat, necessita poder explicar a algú el que viu en el seu interior, necessita un oient per al seu relat autobiogràfic. Escoltar bé és una tasca difícil ja que exigeix una predisposició molt singular i una certa preparació o catarsis. Una cosa és estar davant el malalt d´una manera estàtica i una altra és mostrar interès per ell, però encara és diferent l´escoltar-lo atentament. Per a escoltar a algú és necessari buidar fora de si els propis relats, arguments i projeccions. Sols és possible escoltar atentament, si el cuidador s´esforça per acallar les seves veus interiors, els seus problemes d´ordre personal, les seves fixacions. Si no s´aconsegueix aquesta buidor, llavors pot aparentar que l´escolta i el pacient inclús s´ho pot creure però en realitat no ho és, perquè el cuidador té i sent una altra problemàtica.
Escoltar atentament és una tasca ètica, doncs revela la importància de l´altre, manifesta la trascendència de l´altre i quan l´altre es atès i escoltat, llavors es dona l´experiència ètica. Escoltar atentament i fer-ho pel sentit del deure professional constitueix una tasca ètica i patentitza el grau de professionalitat del cuidador i la seva capacitat de lliurar-se al malalt.
Un altre element a tenir en compte és el de la personalització, evitar les generalitzacions en el diàleg d´ajuda, evitar les frases fetes, a acompanya al malalt a que prengui consciència de les seves possibilitats i recursos, a que prengui la màxima de responsabilitat sobre la situació en la que es troba..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada