comentari Càntic del Germà Sol

CÀNTIC DEL GERMÀ SOL. Sant Francesc d´Assís

Comentari

Aquesta preciosa oració de Sant Francesc es coneguda per diferents noms: “Càntic de les Criatures”, Lloances de les Criatures i “Himne de la Germana mort”, a més del Càntic del Germà Sol”, i és considerada el primer poema en la llengua italiana. Autors com Dante el consideren com el més bell tros de poesia religiosa després dels evangelis i l´expressió més completa i lírica de l´ànima i de l´espiritualitat de Sant Francesc. La data de la seva composició és la tardor de 1225, possiblement per Sant Damià. L´estrofa sobre el perdó la va redactar amb ocasió d´una controvèrsia entre el Podestà d´Assis, primera autoritat de la ciutat, i el bisbe, reconciliant-los. Y l´última, sobre la germana mort, la va composar a la tardor de 1226.
En el moment d´escriure el cant, Sant Francesc es troba en unes condicions físiques absolutament deplorables, desangrat pels estigmes, quasi cec, malalt del fetge, desnutrit i amb febre. Pel contrari la seva vida interior estava en la millor situació possible. Déu havia volgut recordar als homes la passió dels seu Fill a través del cos de Sant Francesc i, com solament des de la creu es preludia l´alegria de la pàsqua, a l´hora de cantar l´”aleluya”. Cap millor que Sant Francesc.
És un cant per tothom, pels homes i els astres, per les criatures i les plantes, per tota la naturalesa que Crist va reconciliar i pacificà a la creu.
Aquest cant, que alguns intèrprets el veuen inspirat en el Càntic dels tres joves (Daniel 3, 52-90) en el que en nig de les flames convidaven a tota la cració a beneir al Senyor, és una lloança a Déu per les seves criatures en tant que aquestes satisfan diàriament les nostres necessitats i sense elles no viuríem.
Aquesta lloança sembla dirigida al “germà Sol” per ser la més bella criatura i la més semblant a Déu. Per Sant Francesc tots som cecs i és Déu qui ens ha donat llum a través d´aquestes criatures a les que anomena “germanes”, inclús les més petites, encara que s´inclina més per aquelles que millor reflexen els reflexos de Déu o alguna característica de l´Ordre, i apareixien com a tals en les Escriptures. I per un misteriós influx, aquelles es plegaven als seus desitjos i reponien amb efecte al seu amor per elles. Era com si ja hagués recuperat l´estat de la inocència original.
És conegut que Sant Francesc trobava en quasi totes les criatures algun motiu de profunda alegria. A més del sol i el foc, veiem l´estimació a l´aigua, símbol de la penitència i la contrició, que renta la culpa en el bany del bateig; per això es rentava les mans on l´aigua caiguda no pugués ser trepitjada. Caminava sobre les pedres amb por i respecte, en record de Crist. També estimava als cucs, doncs havia llegit que es diu del Salvador “Sóc un cuc, no un home”; i els apartava del camí, per a que ningú els trepitgés. A les abelles, a l´hivern, les feia servir vi o mel, per a que no morissin de fred. Les formigues li agradaven menys, per el seu afany d´acumular, preferia els ocells que no guarden per l´endemà, però reconeixien que elles ens ensenyen a no estar aturades. Així també, si un germà volia tallar llenya al bosc li recomenava no tallar tot l´arbre, per a que seguís vivint.
És sorprenent que en uns moment on Sant Francesc pateix profunds dolors i on la mort està a prop, i enmig d´una profunda crisis espiritual, la redacció d´aquesta lloança a la vida, aquest profund i sincer acte de fe. En un contex en el que l´heretgia càtara predicava que totes les coses creades eren obra del dimoni, Sant Francesc d´Assis, proclamava públicament que totes les coses són obra de Déu i que, per tant, són bones.
Sant Francesc fou el primer ésser humà perocupat per l´equilibri entre animals, plantes i éssers humans. Fou el primer que es va concebre a si mateix en relació amb totes les coses creades, sabia que no importava quan de diferents som, tots som creiatures de Déu, i la visió fraterna de Sant Francesc no inclou únicament als éssers humans, sinó a tota la realitat animada i inanimada.
El llenguatge de Sant Francesc, mitjançant el que anomena a cadascun dels elements e la creació germà i germana no és simplement un excés poètic. Ell sentia compartir quelcom amb totes les criatures. Per a ell totes les coses eren filles de Déu, i com a tals, havia de respectar la seva vida, la seva existència, doncs eren un regal del Creador i sense les que l´home no podia sobreviure.
En aquest poema Sant Francesc mostra un profund i sincer respecte i admiració per tot el que es trobava a la naturalesa: des d´un simple escarbat fins l´astre rei. Especial cura i respecte li mereixien les coses més petites i es reconegut que mai matava un insecte, ni utilitzava de la naturalesa sense necessitat. Al fer això, Sant Francesc no florificava a les coses per si mateixes, sinó al seu Creador.
No deixa de ser sorprenent com uns 800 anys més tard aquest poema és de profunda actualitat i mostra com el llegat de Sant Francesc pot ajudar-nos a agafar consciència i salvar el planeta. La seva herència ens ensenya a estimar totes les coses, a les pedres, a les muntanyes, a les flors, etc…
Sant Francesc ens convida a repensar el nostre lloc en l´ordre creat, de manera que el benestar humà està integrat en el benestar de totes les coses (medi ambient). Per a ell era vital entendre la relació entre la humanitat i tota la creació. La visió franciscana ajuda a veure la vida com un gran regal. Si podem ésser humils com ell, i entendre que el mon no està en el nostre contro, prendrem el nostre lloc com una part, i sols com una part, de la gran comunitat de la creació.
Aquest Càntic al Germà Sol mostra una fascinant experiència del món, una alegria pura d´existir enmig de les coses, una entussiasta adhesió al món, a la matèria mateixa. És un sí a l´univers, una afirmació del valors dels éssers i de les coses com i com les hem rebut de mans del Creador. En l´impuls de lloança que arrastra a l´ànima cap al Creador, cap a l´Altíssim s´obre a la comunió amb totes les criatures. Al girar-se cap a les realitat d´aquí abaix, Sant Francesc fraternitza amb elles, escolta la seva veu, admira la seva bellesa. I, amb elles, alaba a l´Altíssim. Aquesta lloança, que comença pels elements més lloents com el sol, la lluna i les estrelles, descendeix, poc a poc, cap als més humils. Així el “Càntic al Germà Sol” es converteix en el cant del vent, de l´aigua, del foc i, finalment, de la terra. L´impuls cap a l´Altíssim passa en el Càntic per aquest humil retorn a la nostra “mare Terra”. Una terra pacificada, feliç i radiant a la llum de Déu.
Aquest cant mostra a un home que, durant tota la seva vida, ha treballat, lluitat, patit, per a que hi hagi una mica més de fraternitat entre els homes i per a que es manifesti finalment en la societat del seu temps, la humanitat de Déu. Enfront un món de mercaders, en la que la passió fonamental era el diner, aquest cant s´eleva com una protesta i una crida. La fraternitat universal que canta Sant Francesc no se´ns dóna completament feta, és una tasca que cal realitzar, un món que cal construir, aquesta és el sentit del món.
Fraternitzar amb totes les criatures, com ho fa Sant Francesc, és segons alguns intèrprets (com per exemple Paul Ricoeur) treballar en vonvertir tota hostilitat en una tensió fraterna, en l´interior d´una unitat de creació.