Testament Sant Francesc d´Assís

EL TESTAMENT


El Testament a més de ser l´escrit on l´autor expressa la seva última voluntat i ressumeix l´essencial del seu projecte evangèlic és també un dels textos on millor queda reflexat la dimensió espiritual de Sant Francesc d´Assis. Es pot dir que és una espècie de confessió on fa balanç de la seva vida. En aquest text es valora i s´afirma la seva experiència evangèlica posant en guàrdia, al mateix temps, al grup sobre les males interpretacions que hagin pogut sorgir dels valors fonamentals de la fraternitat. En aquest text no pretén donar una sistematització d´aquests valors sinó deixar clar quin és el seu projecte i prendre´l com a punt de referència per a l´apreciació de la vida de la fraternitat en el moment de ser redactat i davant el sentiment de responsabilitat davant l´Esglèsia del compliment del promès a Déu, és a dir, la vivència de l´Evangeli segons la forma expressada en la Regla. En aquest text també trobem el desig d´enfortir la unió dels frares amb l´Esglèsia i la seva fidelitat a l´Evangeli. En aquest text veiem la preocupació de l´autor per orientar una fraternitat que el venera, però que no el necessita, sobre tot entre els dirigents, per a la seva estructuració dins de l´Esglèsia.
No és un text d´un ressentit sinó la humil afirmació de la manera de vida que el Senyor li ha concedit i ara comparteix amb els seus germans.
A Testament 1-23 trobem la descripció dels progressiu avenç de la seva vocació fins els orígens de la Fraternitat. En aquest fragment sovintegen els pretèrits, barrejats amb algun present, per tal d´indicar la fidelitat de Déu que no solament se li mostrà sinó que el segueix acompanyant. Aquest record del seu itinerari espiritual és una confesió de que la Fraternitat ha estat obra de Déu, a la que ell ha col.laborat dins de les seves possibilitats. Per això tracta de fer-lo present com l´últim gest i el punt de referència en que la Fraternitat ha de mirar-se. Tota aquesta narració sembla ser un acte de fe en el pla de Déu, al que Francesc tracta de confiar-se, ajudant, al mateix temps, als seus germans a reconeixer-lo i a seguir-lo amb totes les seves forces.
Destacaria també d´aquest fragment el paper que tenen els leprosos, en tant que són ells el lloc on es li mostra el Senyor com a força transformant. Des d´ells valora la vida en pecat i la seva conversió. De la primera experiència sols anota aquest peculiar fàstig pels reprosos, experiència que quedarà modificada per l´acció del Senyor fins el punt que els començarà a tractar amb misericòrdia ignagurant així la seva vida de penitència.
Una vegada allunyats d´ells expressarà el canvi realitzat com el pas d´una sensació amarga a una de dolça fruit d´una transformació interior que li ensenyarà el sentit de la vida. L´experiència dels leprosos no és una conseqüència de la seva trobada amb el Senyor, sinó que és el sacrament per el que se li fa present (Tant segur està d´això que als primers companys els hi exigirà que comencin a fer penitència amb els leprosos per tal d´assegurar la pressència i l´encontre amb el Senyor). La referència als leprosos com a moment clau de la seva conversió denota la importància que va tenir en la seva vida aquest fet.
Entre l´apartar-se dels leprosos i el sortir del segle hi ha un espai de temps que Francesc determina amb la frase “i després vaig estar poc temps” sense aclarar-nos el on i el com. Pel context es dedueix que l´estada és en el “segle” del que sortirà posteriorment. L´experiència vital d´aquest temps de Sant Francesc sembla ser de reflexió i descobriment que la seva vocació està en el seguiment total de Crist. Per un altre costat l´expressió “sortir del segle” sembla indicar segons el que indiquen alguns intèrprets el moment de trencar amb la vida social portada fins llavors per a dedicar-se al servei de Déu en una forma que pensa però que no té encara definida, i que es concretarà en el seguiment de Jesucrist segons la forma de l´Evangeli.
A continuació comença la seva professió de fe en les esglèsies, per tal d´extendre-la després als sacerdots, l´Eucaristia, les Escriptures i els teòlegs. L´oració de que es serveix per a expressar la seva fe en les esglèsies és de L´ofici de l´Exaltació de la Santa Creu. Sant Francesc, al fer referència la fe en les esglèsies sembla indicar que la seva presència ha de ser com un reclam per a l´oració i benedicció al Senyor. Aquesta fou la seva costum i el que va ensenyar. Així Esglèsia i Creu seran els símbols de la presència del Senyor que acompanyen l´evolució espiritual de Francesc fins a convertir-se en l´expressió madura de la seva fe. Aquesta fe que mostra Sant Francesc pels sacerdots ens pot semblar prgmàtica però no és veritat. Sant Francesc uneix la persona amb la seva funció fins al punt que per salvar una ha de defensar l´altra.
Amb la proclamació de l´Eucaristia com a centre absolut de la seva devoció, passa Sant Francesc, de la fe en els sacerdots i en el sacrament del cos i sang del Senyor, a la paraula que santifica el pa i el vi.
Juntament amb l´Eucaristia,la seva reverència es mostra també cap als noms i paraules escrites pel Senyor. Després de la reverència a la Paraula es passa a la reverència als que l´estudien, ensenyen i proclamen: els teòlegs i els clèrgues majors. En aquest sentit cal tenir present que la reverència que té els teòlegs no és tant per ser homes de ciència sinó per la relació que tenen amb les Escriptures, per ser els que administren la paraula que és esperit i vida, la qual realitza en l´altar el misteri del cos i sang del Senyor.
A continuació trobem trobem l´autotestimoni sobre l´origen de la Fraternitat i la manera de viure-la Sant Francesc i els seus germans. L´aparició de la Fraternitat no correspon a un pla premeditat, sinó que sorgeix amb la presència dels germans que el Senyor li dóna. Per això, la Fraternitat és obra del Senyor. És Sant Francesc qui rep la revelació (en tant que percepció a través de mediacions), ell fa escriure la Regla i a ell se li confirma el Papa. Aquest convenciment de ser l´instrument de realització de la Fraternitat és el que haurà de defendre fins a la mort.
L´afirmació de Francesc que l´Altíssim l´havia revelat que havia de viure segons la forma del sant Evangeli no suposa originalitat. La seva audàcia consisteix en pretendre realitzar-la dins de l´Esglèsia. Nombrosos grups havien estat apartats d´ella i qualificats d´heretges per haver mantingut la seva postura enfront a una Curia incapaç de comprendre-les i fer-los lloc dins de les estructures eclesiàstiques. Amb l´arribada d´Inocenci III la cosa havia canviat interessat per fer possible dins de l´Esglèsia aquest gènere de vida.
Viure segons la forma del sant Evangeli suposa realitzar el projecte evangèlic des d´una òptica pauperística, que estava en evident contrast amb la vida religiosa monacal, però dins de la línia dels moviments religiosos del temps.
L´afirmació del Testament sobre la primera regla escrita es conclou amb la confirmació per part del Papa. Segons els intèrprets Sant Francesc entenia la Regla com una cristalització dinàmica dels seu projecte de vida. El fragment finalitza amb el reconeixement de la seva incultura (sembla no molt real sinó entesa com una renuncia a la seva condicó social). A continuació apareix la insistència amb el treball manual i el poc interès de les fonts per presentar-nos al Senyor treballant. El treball manual pertany a l´ideal de la Fraternitat i forma part de les seves activitats, però amb tota seguretat eren els frares més senzills els únics que sabien i podien treballar, els encarregats de mantenir aquest ideal. El treball no té aquí com a funció principal l´adquisició del necessari per a la subsistència, sinó el bon exemple i l´evitar l´ociositat. Es té en compte per a viure, però no és el seu objectiu principal que no és altra que el de testimoni.
A continuació Sant Frances ofereix una salutació de pau com a símbol del seu major desig i de la seva dedicació: la pacificació.
A partir del número 24 el contingut ja no és recordatori i el punt de referència és la Fraternitat primitiva a la Regla. El motiu sembla ser que els problemes plantejats són fruit de l´evolució i, per tant, propis d´una fraternitat en vies d´organització, on el recurs als primers germans no pot donar-se per no haver experimentat aquests problemes i no oferir solucions, d´aquí que es recorri a la Regla a la recerca d´una solució correctiva.
Francesc es mostra dur en la seva actuació. La intenció de Sant Francesc és mostrar que les noves condicions per les que passa la Fraternitat en la seva evolució requereixen nous plantejaments, no bostant, no han de convertir-se en motiu de degeneració, sinó que ha de posar-se tot l´esforç per mantenir l´actitud menor de la pobresa.
El tema del fragment que ve a continuació és el de les cartes de recomanació o privilegis demanats pels frares a la Cúria, amb la finalitat d´assegurar la seva autonomia tant en el pla personal com apostòlic. Així es rebutja tant els privilegis col.lectius com els individuals. A aquesta negativa de demanar privilegis segueixen una sèrie de concrecions sobre la manera I l´objecte del recurs, no s´han de demanar ni per si mateixos ni per intemediaris. Davant tots els casos en que s´enumeren en el Testament, Sant Francesc proposa una solució única: “ans a qualsevol lloc on no seran rebuts, que fugin cap a una altra terra a fer penitència amb la benedicció de Déu”. Així és contrari a tot privilegi. Si ell va a Roma en els moments claus i decisius no és per buscar recolzament privilegiat sinó per assegurar eclesiàsticament el seu carisma. Sant Francesc pensava que si el frare no ha de tenir res, tampoc ha de tenir cap dret que el faci més ric que els altres. El que vol ser pobre tampoc ha de tenir protecció legal, sinó sols la seguretat que dóna a l´home la seva confiança en Déu.
A continuació Sant Francesc ens parla de l´obediència, quelcom fonamental per a Francesc, ja que en ella veia el mitjà d´autocontrol que posseïa la Fraternitat i fonamental d´exclusiva referència personal. L´únic vincle d´unió que articula tota la trama de la Fraternitat és aquesta relació d´obediència, per això ha de ser mantingut inexorablement contra tot perill de disgregació. També molt important que aquí tracta és el de l´Ofici diví, que segurament fou un dels elements aglutinants del grup.
Seguidament el Testament fa referència a que han de ser catòlics el seus seguidors. Sembla ser que que la catolicitat suposa per a Sant Francesc creure el que creu l´Esglèsia.
A partir del número 34 trobem la clau que dóna Sant Francesc per tal d´entendre el que diu en el Testament. Les diverses tendències existents en l´Ordre podien interpretar aquest escrit cadascun a la seva manera. Sant Francesc coneixia les interpretacions que li havien fet al seu projecte de vida; per això traça i assegura el contorn intel.lectiu dins del que s´ha veure aquesta última voluntat.
Sant Francesc sabia que des de la seva retirada del govern de la Fraternitat, no tenia cap poder jurídic per a ordenar res. No obstant, no deixa de seguir exercint la seva funció animadora i vigilant de mantenir a la Fraternitat fidel al seu carisma. Durant tot el procés d´evolució, s´havien anat plasmant les diferents solucions aportades per la col.laboració de tots els problemes que la vida plantejava.
En els fragment conclusius Sant Francesc planteja que mantinguin el testament al costat de la Regla per tal que es pugui complir millor la seva misió d´ajuda en l´esforç de tots els frares per a realitzar millor la vida que en ella se´ns proposa. Per això insisteix que ningú faegeixi res a la Regla i al Testament, sinó que s´entengui purament i simplement com el Senyor li va donar a entendre.
La benedicció final és molt solemne. En realitat no es tracta d´una benedicció seva, sinó que confirma, simplement, la feta per l´Altíssim Pare en el cel, i pel seu fill amb l´Esperit Sant, àngels i sants a la terra.
La Benedicció de Sant Agustí , o el desig que Déu els beneeixi, és absoluta. La benevolència de Déu està en aquells que tracten de ser-li fidels obserant les coses que les escriu. Els hi ofereix el millor que te i pot, la certesa que Déu està amb ells.