El pecat

EL PECAT.

1). EL PECAT PAGÀ

El pecat pagà consisteix en falsificar una veritat coneguda. S´estableix com a veritat absoluta allò que un desitja, allò que un vol, com si sol existís un mateix (i els seus), oblidant o negant una realitat vertadera i que sabem (coneixem) com és l´existència dels altres i que conviuen amb nosaltres.
El pecat pagà, per tant, consisteix en absolutitzar, divinitzar el propi jo, la criatura, faltant al respecte i la consideració dels altres als que no es prenen en consideració (ja sigui a Déu com la resta de persones).
El pecat pagà comporta una manera indigna de considerar les coses i una forma equivocada de vida. Així l´absolutització de la particularitat ens porta a la inhumanitat.
Ara bé, aquesta egolatría té una conseqüència insospitada pel que la porta a terme. En la mesua que aquesta egolatría es tradueix en un ateisme, acaba degenerant en una idolatría, ja que en els moments de crisi, l´egòlatra, ja en mans del desig com un drogadicte en mans de la droga, voldrà atrapar la divinitat en forma d´idolatria a objectes i amb una acció vital incoherent.

2). EL PECAT RELIGIÓS ( JUEU)

En realitat no és un pecat als jueus en concret sinó a l´ésser humà que jutja, quan jutjar és quelcom específic de Déu.
Aquest pecat implica la naturalesa orgullosa, el cor endurit i el menyspreu de la paciencia de Déu, en l´actitut del jueu, i que el converteix en un pecador com aquell que realitza accions positives pecaminoses, ja que el judici del judeu és fruit del ressentiment o repressió, i no podem oblidar que la repressió implica que, encara que no hem caigut a les seves mans, en el fons del nostre cor es trobem implantats aquests ídols. El jueu en no caure a les seves mans demana una recompensa, menysprea al pagà amb un sentiment de superioritat. En aquest sentit, doncs, el judici, el fet de jutjar, és el que fa existir el pecat. En aquest sentit trobem el camí invers al cas anterior i en el jueu hi ha un camí que va de la idolatría a l´egolatria (autodivinització). Idolatrant les coses s´acaba posant-se en lloc de Déu. El jueu no s´adona que no hi ha sortida de l´ésser humà per si mateix i en ell mateix

3). EL PECAT DE DEBILITAT.

A diferencia dels dos anteriors, aquest pecat sols pot ser percebut, detectat. L´origen d´aquest pecat no el trobem en l´engany que ens esclavitza sinó en l´existència de quelcom que porta a l´ésser humà a fer quelcom que no vol. Ens trobem en el cas d´ún home que en el seu interior vol el bé fent creixer la imatge de Déu, tot i que el mal s´instal.la en la seva part espiritual, en la mateixa imatge de Déu. Hi ha quelcom més fort que el desig de fer el bé del que l´home en pren consciencia i el fa adonar-se de la seva divisió i debilitat.
Seria el pecat concret de l´enveja quan l´home que té aquest sentiment no el vol tenir i sent que és dolent però no pot evitar tenir aquest sentiment.