Autoestima del professorat

1-LES 10 IDEES GENERALS DEL CURS


1). La primera idea fonamental és no perdre mai de vista que la nostra feina és essencial per a la societat, i que nosaltres estem perfectament capacitats per a fer-la.El professor s´ha de sentir segur de la importància de la tasca que fa i de la seva capacitat. Això últim no ho hem d´entendre des del punt de vista de la prepotència i l´autosuficiència sinó des de l´autoconvicció que amb una preparació adecuada i una voluntat de millora contínua podrem realitzar una de les tasques més important i gratificants que hi ha en la nostra societat com és la de formar persones en valors i preparar-les per al món laboral i social-polític-econòmic (no sols donant coneixements) en un procés d´humanització que els marcarà tota la vida, i que, a la vegada, no finalitza mai. No podem oblidar que la responsabilitat docent és professional, perquè hem de donar resposata a les demandes d´humanització, enfortiment personal, coneixements, elaboració d´un projecte de vida, etc…, però sense oblidar una responsabilitat ètica perquè per a l´exercici de la docència tenim més recursos que els alumnes.

2- La tasca del professorat no és unidireccional, és a dir, l´educació no s´ha d´entendre com la verbalització i explicació d´uns coneixements per part d´una persona especialista i unes altres (alumnes) que de forma passiva reben la informació. El professor , en cap moment, ha d´oblidar el que li poden aportar els seus alumnes en la millora de la seva tasca docent, potenciant la participació dels alumnes, estimulant-los amb una relació de múua interdependència. En aquest sentit indicar que aquesta interdependència també afecta la relació amb els nostres companys. És fonamental admetre que nosaltres sols dificilment podrem aconseguir els objectius, els consells dels companys, els acords, les estratègies comunes entre tots els companys són fonamentals per aconseguir els èxits dels nostres alumnes,i també per la millora de la nostra feina. Aquesta multidireccionalitat també afecta a la familia. La relació professor-familia ha de ser fluïda, de mútua col.laboració

3- Si la tasca més important dels mestres i professors és la formació de les persones (de la que la formació professional és un aspecte molt important però no únic) no hem d´oblidar que la nostra obligació serà donar-los les eines i potenciar les capacitats perquè puguin desenvolupar aquesta tasca formativa tota la seva vida,i, per tant, no sols exigir la capactitat memorística, sinó la comprensió que és la que evita la fustració i millora l´autoestima dels alumnes i, així, la seva conducta a l´aula. No hem d´oblidar mai que la nostra tasca és millorar la competència dels nostres alumnes, fer-los competents, i no fer-los competitius, formar persones íntegres.

4- Una altra idea que es va anar repetint al llarg del curs i que els professors n´hem de ser conscients, és que els docents són un referent i exemple per als alumnes. En aquest sentit la nostra actitut a classe ha de servir de motivació, estímol i ajuda als nostres alumnes també a millorar en la seva autoestima, a buscar solucions als seus problemes (no sols acadèmics), sense pretendre, això sí, la creació dels nostres clons. Els alumnes han de desenvolupar la seva pròpia personalitat i,per tant, la seva pròpia forma de pensar. Aquesta autonomia de l´alumne, el professor no sols l´ha de respectar sinó també potenciar.

5- També és fonamental pel professor entendre que una escola o institut no és un centre penitenciari, i que per tant, hem de ser conscient del grau de maduració dels nostres alumnes alhora de marcar les pautes de comportament. Aquest fet abraça també la comprensió de l´emocionalitat i la sensibilitat dels nens i adolescents. Cada etapa té les seves dificultats en aquest àmbit i el professor n´ha de ser conscient i no pot tractar als alumnes com si estiguessin a l´edat adulta. Tot i que han d´estar clars els límits que els alumnes noi poden passar, hem de ser comprensius i tenir en compte que una manca de flexibilitat en l´aplicació de les normes no sempre és bona. En aquest sentit el coneixement de la psicologia infantil i de l´adolescència és fonamental, i els nostres plantejaments educatius s´han d´acomodar a aquesta realitat psicològica.. Al mateix temps, l´exigència en el compliment de les normes ha de ser també exigent per a nosaltres mateixos i no sols per als nostres alumnes.

6- És fonamental en la nostra feina que el professor tingui una visió optimista (que no vol dir ingènua) de la realitat, una confiança en les possibilitat i capacitats dels seus alumnes i d´ell mateix. Difícilment podrem tenir autoconfiança si aquesta no existeix respecte la pròpia condició humana.

7-No hem de tenir la pretensió de ser superherois sinó bons professionals i bones persones. No som (ni ho podem ser) perfectes, però sí està al nostre abast ser uns bons docents. Tampoc podrem evitar que alguns alumnes no arribin a les metes que nosaltres o ells ens havíem plantejat. En aquests casos no hem de viure aquesta situació com un fracàs personal, no hem d´autoculpar-nos. Tampoc hem de pretendre solucionar tots els problemes afectius, emocionals, familiars, etc… que puguin tenir els nostres alumnes. Un grau d´implicació emocional en la nostra feina és fonamental per a la nostra autoestima, però en excés pot ser molt perjudicial ja que ens pot portar a una visió equivocada i autodestructiva de la nostra vàlua com a docents.

8- Tot i que els missatges negatius que els nens reben dels mitjans de comunicació i del seu entorn, fora de l´escola o institut, poden ser neutralitzats amb missatges possitius des de l´aula ( i així s´ha d´intentar que sigui) i del model d´adult que representa el professor, no sempre serà possible. Lligat amb aquest fet voldria indicar que s´ha d´intentar evitar jutjar. (“Jutja i seràs jutjat”). El professor necessita entrar en una dinàmica d´ensenyament que no estigui fonamentada sobre el judici negatiu, sinó sobre la realitat personal i escolar, pròpia i dels alumnes, vista des de la perspectiva de l´autosuperació.

9- El victimisme (culpar als altres de tots els problemes que em suscita l´activitat pedagògica) i els sentiments de culpa o de vergonya (que comporta molt sovint sentiments d´auto destrucció) haurien de quedar eliminats de la mentalitat del mestre o professor, en tant que no ajuden en res a la nostra autorrealització i al desenvolupament cottecte de la nostra tasca docent. Ser conscients de les nostres limitacions no ha de comportar el desenvolupament del sentiment de culpa, sinó a la nostra formació permanet, els diàleg i col.laboració amb els nostres companys (en tant que molts d´ells es troben amb les mateixes dificultats, o se les han trobat al llarg de la seva carrera professional), així com el diàleg amb els alumnes i famílies. Un altre sentiment que hem d´intentar evitar costi el que costi és el de ressentiment.

10- Per últim, i com alumne de l´Irel em sembla fonamental destacar-ho, el professional de l´ensenyament ha de tenir present que sols una vida espiritual enfortida, desenvolupada i sana pot actuar com a barrera o superacio dels problemes, ens pot impulsar al compromís social, polític i citadà; i millorar i transformar el sistema educatiu que moltes vegades pot asfixiar-nos. Aquesta vida espiritual és la que permet superar dificultats que poden ser de caràcter sòcio-cultural (cada cop més present en les societats occidentals), les dificultats sistemàtiques (sorgides de la pròpia estructura del sistema educatiu que recòrrer massa sovint a la improvització, la incertesa, els canvis sense sentit i la manca de respostes adecuades), les dificultats pedagògiques (que sorgeixen de la interrelació entre els membres de la comunitat educativa), i les dificultats personals (que apareixen per a fer mal la pròpia vida de l´educador).

Voldria acabar el present treball amb unes paraules de Gustavo J. Magdalena en el seu llibre “El Espíritu del Educador”:

“Si el educador es creyente, si el educador considera a Dios com algo más que una idea, como una persona que lo ama, lo espera y lo acompaña a lo largo de la vida, es importante que ponga su tarea educativa en las manos del buen Dios. En ese momento, la fe del maestro o del profesor –elemento central de su espiritualidad- se transformará en sostén para la misión. En los instantes de duda, tensión o incertidumbre, cuando los argumentos técnicos no alcancen y las fuerzas interiores disminuyan, la fe lo sostendrá y lo animará a continuar con su tarea, aquella misma que asumiera cuando descubrió la vocación de educador”.