L´home com a imatge de Déu

L´HOME COM A IMATGE DE DÉU

El concepte d´Imatge de Déu és, sense cap mena de dubte, un dels conceptes fonamentals de l´antropologia bíblica. El primer que voldria explicar són els conceptes de semblança i imatge. Semblança vol dir una paritat més o menys exactaq; imatge hi afegeix la idea de provinena i d´imitació d´un exemplar, per això la Bíblia afirma que l´home fou creat 2segons la seva imatge” és a dir, reproduint un model; és la còpia vivent d´un arquetipus. Les imatges poden ésser més o menys semblants a l´original. Els animals, les plantes, la terra sencera també són imatges de llur creador, fills i filles de la seva omnipotencia i de la seva saviesa; se li assemblaven analògicament en tant que participants de la seva essència. Però l´home és una imatge més adequada de Déu perquè comunica amb ell la possessió de l´esperit que en rep, i aquesta participación en la naturalesa divina, constitutiva de la criatura intel.ligent i lliure, ha de ser determinant en el seu destí. En aquest sentit ser imatge de Déu dóna a l´ésser humà un contingut nou en el pla moral, soteriològic, cristològic (especialmente en el NT en el que s´afirma que la creació de l´home fou per a que apareixés Crist) i escatològic.
La imatge implica veritat i perfecció en la reproducció, oposant-se a l´esbós simple, a la còpia inacabada. L´home és assimilat a Déu i participa de la seva grandesa, i que garantitza el seu lloc preeminent en la creació. Així, doncs, implica una semblança profunda, real , exacta, que s´acosta a la naturalesa mateixa dels éssers comparats, però també implica una relació de dependencia , d´origen i participació. L¨home és una imatge de Déu perquè fou creat per Ell.
Hi ha dues grans respostes a la qüestió del contingut de la imatge de Déu, unes respostes de carácter material i unes de carácter formal segons senyalen o situen la imatge de Déu en trets i determinacions concretes de l´ésser humà o en actituds i enfocaments amb els que ha d´abordar-se qualsevol determinació de l´ésser humà. No podem perdre de vista, però, que cap de les respostes materials ( aquelles que defineixen l´imatge i semblança en trets i determinacions concretes de l´ésser humà) esgoten el tema, tot i que ens hi aproximen.
Així alguns autors han defensat que la xonsideració de domini sobre el món seria la raó per la que es dona a l´home la condició d´imatge; però per a altres autors, sense negar la importancia que té aquest motiu de domini, pensen que cal insitir més en la relació amb Déu, de la que seria conseqüència el domini sobre el món. En aquest cas la condició d´imatge es referiría a tots els aspectes de l´ésser humà i no solament a un d´ells. L´important del relat del Gènesi és que Déu crea a l´home a la seva imatge i semblança, la condició humana és el resultat de l´acció de Déu i per tant la reflexió ha de girar entorn a la idea del que Déu pretén al crear així a l´ésser humà, convertint el fenomen de la creació en un succés que implica una relació amb Déu, en això consistirà la seva condició d´imatge que abraça totes les seves dimensions per el germen diví que en ell habita i que és una característica que determina el comportament interpersonal dels homes, en concret el respecte a la vida humana (aquest tipus d´explicació és propi de les respostes de tipus formal que es centre a marcar les actituts amb que han de mirar-se totes les determinacions de l´home com a imatge de Déu). Així, l´imatge de Déu en l´home no està en un tret o valor humà, sinó en el fet que aquests valors ens portin a Déu.
El Nou Testament reinterpretarà aquest relat del Gènesi en clau cristológica. L´home nou ha estat renovat a imatge del Creador, i això significa la superació de ttoa diferencia per a que Crist sigui tot en tots. Els homes portem l´imatge d´ Adam, el primer home, i la imatge de Crist resussitat. La idea d´imatge que en l´AT es centra en la creació de l´home, en el NT es transforma en un motiu cristològic i escatològic.
En la figura de Jesús superem el condicionament de limitació, la caducitat i el pecat. En la seva resurrecció passem de la condició d´Adam a la de Crist( que no es fa sense pasar per la creu), arribar a ser l´imatge de Déu és la seva determinació definitiva.
L´imatge de Déu implica una nova modalitat d´accés a Déu. La relació entre ambdós no queda definida per la distancia entre Creador i Creatura, sinó que està integrada en la relació Impuls-Meta. Déu es dóna a conèixer en l´home com la meta del seu impuls, però també com la força d´aquest impuls, fet que implica que l´ésser humà està en una recerca permanent de Déu compaginat amb una sensació d´infinitut i que en el seu interior trobem essencialment l´autocomunicació de Déu i que ha de ser viscuda des de la vivencia d´igualtat (en tant que fill) i gratitut (com agraciat amb aquesta relació de filiació).
La creació és un esdeveniment salvador entre Déu i l´home, i l´home, tot home, ha estat creat per a existir en una relació especial amb Déu. Tot i la seva autonomía relativa i mai absoluta (GS 36), el món i l´home tenen una orientació dinámica cap a Crist, i a posteriori, és a dir, una vegada han rebut el missatge cristià pot caure en el compte que aqeust respon a les seves preguntes i inquietuts.
Tot això implica una clara relació entre antropología i cristología, essent aquesta última un model referencial per a la primera. L´antropologia es troba a la llum de la cristología “Crist… manifesta plenament l´home al mateix home” (GS 22).