cures paliatives (4)

En la seva forma cristiana, centrada en Déu i expressiva del valor suprem de l´ànima concedida per la divinitat, aquesta idea es consolida durant la reforma a través de la preocupació luterana i calvinista pel tema de la salvació individual i el principi segons el qual tots els germans són, per un igual, fills de Déu sotmesos al seu poder, encara que cadascú tingui el seu propi i exclussiu objectiu.
L´actualitat d´aquest plantejament es conserva encara actualment a l´entendre que la humanitat no es troba en abstracte sinó realitzada en la persona històrica i concreta, singular i irrepetible. Cada ésser humà té el seu ritme vital y ha de ser respectat. Aquest fet és assumit perfectament pel Concili Vaticà II en la seva constitució Gaudium et Spes que comença en primer lloc parlant de la dignitat de la persona humana (c. 1r) i més tard de la comunitat humana (c. 2n).
Així podem dir clarament que la persona és el camí obligat per a la fonamentació del judici ètic. L´ésser humà, creat per Déu i a imatge de Déu, és el fonament ontològic i objectiu de la Teologia moral de la Persona. (gaudium et Spes c. 1 nº 12

“El hombre, imagen de Dios-. La escritura nos enseña que el hombre fue creado a imagen de Dios. El hombre no fue creado solo, sino que fue creado juntamente con la mujer y formó con ella la primera comunidad personal. El hombre es un ser social.”

El caràcter personal dels éssers humans està a l´arrel tant de la seva dignitat com de la seva responsabilitat. Precisament perquè cada persona és un jo humà, té una dignitat quasi absoluta, equiparable en aquest nivell a la de qualsevol altra persona. Això el fa subjecte de drets que són inalienables i que no es poden conculcar. Per altra banda, també el caràcter personal està a la base de la responsabilitat humana. L´ésser humà no és quelcom sinó algú. Les persones humanes no són (com ja va dir Kant) mitjans sinó fins en sí mateixos com ja anuncia la GS c.2. Nº 27.

“Respeto a la persona humana-. Es necesario ejercitar una profunda caridad con todos y deplorar todo aquello que es contrario a la vida y a la dignidad de las personas. Todo ello es vergonzoso para la civilización humana y lesiona el honor debido a Dios”

També no podem oblidar que per a la fe cristiana l´arrel última del caràcter personal dels homes, i per tant, de la seva dignitat i responsabilitat és Déu on la persona s´autocompren com l´únic que ha estat cridat a entrar en diàleg amb Déu. I és que no podem oblidar que la fe cristiana entén que l´arrel última del caràcter personal dels éssers humans i, per tant, de la seva dignitat i responsabilitat és Déu.
També no podem oblidar que, tant pel cristianisme com per la majoria de filòsofs, l´ésser humà no és sols physis sinó també cultura i de naturalesa social/interrelacional. L´ésser humà no pot ser aïllat de la comunitat a la que pertany on es va personalitzant gradualment.
Segons J.R. Flecha la persona depèn de l´amor dels seus semblants i fracassa davant la seva indiferència; és a dir el jo no es pot entendre sinó dins la comunitat, dins un grup social on no sols apareix sinó on es fa a sí mateix (GS del nº 23 al 32).