cures paliatives (8)

1.6) L´amor.

En tot el present treball trobarem present, ja sigui directament o indirectament, la necessitat de la presència de l´amor en aquests dos temes: el de les cures paliatives i el de la limitació de l´esforç terapèutic. És per aquest motiu que en aquest procés introductori es fa necessari una breu referència a l´amor, centrant-me especialment en la visió cristiana de l´amor. És per aquest motiu que indicaré una brevíssima síntesi sobre la visió cristiana de l´amor en aquells aspectes que, més endevant, veurem capdals per a fonamentar una ètica del cuidar.
L´amor (agapé) és un els elements nuclears de la moral cristiana (Mc 12, 28-31 Mt 22, 34-40; Lc 10, 25-28).

-Quin és el primer dels manaments?
-Jesús va respondre:
-El primer és: escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l´únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l´ànima, amb tot el pensament i amb tota la força. El segons és aquest: Estima als altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests.” (Mc. 12 28-31).

Aquesta centralitat és explicada per G. Mora amb les següents paraules:

“La importancia central de l´amor en la vida cristiana, sobretot quan arriba a les posicions més límit –estimar Déu sobre totes les coses, estimar àdhuc els enemics-, planteja la qüestió del per què, especialmente en el nostre món plural i tècnic. (…)L´opció cristiana per l´amor no es fonamenta en una intuïció o un sentiment, ni tan sols en la convicció de la seva eficacia, i tampoc, parlant estrictament, no troba la seva raó en la dignitat de la persona o dels grups humans. Jesús no argumenta les seves paraules sobre l´amor o l´exhortació al servei i al perdó; Ell llança sobre l´únic Absolut que és l´Amor de Déu. La raó de la centralitat de l´amor per al cristianisme és Déu, segons la revelació de Jesucrist.”

Així l´amor va més enllà de l´àmbit privat. L´amor també és més que un mitjà per a aconseguir alguna cosa, més que el resultat d´un procés lògic o d´una argumentació racional. L´amor és una actitut, una manera de ser del jo humà. Sols així es pot entendre que pel cristianisme estimar és una actitut del cor, estar obert als altres (cita pag 142) acceptant-los tal com són i amb una voluntat de servei al bé dels altres, entendre el bé de cada persona, de cada grup, de cada situació humana, i posar-se activament al seu servei en la mesura deles seves pròpies possibilitats; ser sensible a les seves necessitats, evitar judicis condemnatoris, excloure tota mena de venjança i violència; i tot això amb una actitut humil i servicial, contrària a la tendència espontània al domini i l´orgull. Estimar és donar aliment, aixopluc, companyia a qui en necessita..

“L´Evangeli cristià, en canvi, posa de relleu sobretot l´actitud del cor, la manera de ser de la persona, oberta als altres en una doble dimensió d´acolliment i de servei. No nega, sens dubte, el sentiment, pero no el fa definitori de l´amor; estimar és donar-s e, acollir, servir. El punt constant de referencia és el Senyor Jesús, especialmente en la creu; allà ell va mostrar als homes què vol dir estimar en l´Esperit de Déu”

1.7) La Trascendència:

“La pregunta per l´home, i especialmente la pregunta pel sentit de la seva decisió lliure davant la vida i la mort, esdevé qüestió religiosa. D´una manera o altra, el problema de l´home com a lliure acaba sempre plantejant la qüestió de Déu. La humanitat ha viscut sempre la seva relació amb el Trascendent”