Cures paliatives (6)

1.3) .La corporeitat humana:

És indubtable que la persona és corporal, per la mateixa raó que el cos és personal. Avui en dia no es manté la divisió cartesiana que considerava el cos com una màquina de la que no es pot concebre que pensa de cap de les maneres i l´ànima com una substància pensant a la que seria un error atribuir tots els moviments i el calor humà del cos.
Avui en dia sembla que la resposta adecuada al problema de la corporeitat humana seria el de la integració del cos en la vivència total de la persona. En el moviment i l´acció del cos se´ns revela la llibertat i el grau íntimn d´afirmació de la persona.
És cert que aquest ideal de la integració personal i epifànica del cos i l´esperit és enrealitat una meta difícil, encara que necessària, per a la comprensió del ser integral de l´ésser humà com el ser únic i relacional.
En el cos l´ésser humà descobreix la seva limitació però també les seves possibilitats. A més a més el cos porta a l´home a l´experiència de “lo altre” del món. A través de la sensació arriba a la percepció de la seva realitat ambiental.
També a través del cos l´ésser humà obre el camí per a l´encontre amb “els altres”.
Finalment, és a través de la sensació com es pot rastrejar els vestigis de Déu. El cos es torna a Déu per camins de celebració i de contemplació, de treball i col.laboració amb el Déu creador.
Tot això comporta que no hem de menysprear la vida corporal, sinó que, ans tot el contrari, ha de tenir per bo i honrar el seu propi cos, com a criatura de Déu que ha de resucitar l últim dia. (GS 14)