Siracida (15)

4.16- ROBOAM: (Que el poble s´estengui).Primer monarca del regne de Judà, fill de Salomó i Noamà. Ascendí al tro als quarant anys poc després que les tribus del nort d´Israel, davant la seva negativa d´alleugerar la càrrega tributària, formaren un regne separat i reconeguereb a Jeroboam com al seu sobirà; sols les tribus de Judà i Benjamí varen romandre fidels a la casa de David. Roboam va desistir recuperar mitjançant les armes el domini sobre les tribus del nord després d´escoltar una profecia de Semeies. No obstant, durant el seu regnat hi va haber constants conflictes entre Israel i Judà.
A l´Eclesiàstic 47:23 s´atribueix la disolució del regne a la seva manca de seny al no escoltar els ancians de la cort. A Reis 14: 22-28 s´insinua que la campanya de Sesac fou un càstig diví pels pecats de Judà, i a II Cròniques 12: 1-2 s´afirma de forma explícita que Roboam va fer mal als ulls de Jahvé, si bé al principi del seu regnat va mantenir fidelitat a la seva religió, de fet se´l reconeix haver dona refugi als sacerdots i levitas que fugiren d´Israel durant el regnat de Jeroboam.

4.17- JEROBOAM: (Que el poble es multipliqui) Fill de l´efrainita Nabal de Sereda (I Re 11: 26), primer sobirà del regne d´Israel (928-907 a C.). Salomó el nombrà cap del personal reclutat de les tribus d´Efraim i Manasés, però més tard es va sublevà contra el rei. El profeta Ajies de Sil, després de rasgar un mantell de lli en 12 trossos i donar-li 10 d´ells a Jeroboam, va predir que aquest reinaria sobre deu de les dotze tribus d´Israel després de la mort de Salomó. Al saber que el rei l´anava buscant per matar-lo, Jeroboam fugí a Egipte i va romandre sota la protecció del faraó Sesac fins a la mort de Salomó. Jeroboam fou proclamat rei pels caps de poble de Siquem, als que Roboam havia negat reduir la carga tributària, així el nort d´Israel s´independitzà políticament de la casa de David fent néixer fortes hostilitats entre ells.
Jeroboam fortificà Siquem i la convertí en la seva capital, després residí a Panuel i, finalment, a Tirsa. Va manar col.locar becerros d´or a Betel i Dan per a convertir aquests llocs en santuaris i evitar que la gent anés a Jerusalem. El regne de Judà fou invadit pel faraó Sesac en el cinquè any del seu regnat. Poc després el regne de Jeroboam es debilità i Abiya, nou rei de Judà, va aconseguir annexionar vàries ciutats d´Israel.

4.18- ELIES: El profeta Elies destacà durant el regnat del monarca Ajab en el regne del Nord (Israel) durant els anys 869-850 a C. Els profetes reals cuidaren la trajectòria d´Elies per a presentar-lo com a defensor ideal de Jahvé davant el culte a la deidat cananea (fenicia) Baal. La tradició d´Elies exagerà desmesuradament el seu paper històric, com en el cas de la presumpte matança dels profetes de Baal al la montanya del Carmel (1 Re 18,40), que probablement va tenir lloc durant el regnat del rei Yehú (842-815 a C.). A Elies se li atribuiren poders miraculosos: segons la Bíblia, fou ajudat per una vídua d Sarefta, pel que el profeta colmà les seves provisions de farina i oli i resucità als seu propi fill entre els morts (1 Re 17). És probable que aquesta història correspongui a Eliseu, successor d´Elies, ja que concorda millor amb els fets de la seva època.
La Bíblia presenta a Elies com el nou Moisès. El seu enfrontament amb els profetes de Baal al la muntanya del Carmel, en el que posa en qüestió les seves creences (1 Re 18) recorda l´indicident de l´Èxode 32, en el que els israelites fabriquen un becerro d´or, l´idolatren i per això són castigats amb una plaga.
La tradició mosaica és més evident en la narració d´Elies a la montanya Horeb, lloc de la revelació de Moisès. En aquesta muntanya Elies escoltà la veu de Déu, que li va dir que ungis a Jazael i a Yehú com a nous monarques respectivament, d´Aram i Israel i a Eliseu -el nou profeta- com el seu successor (1 Re 19).
Sembla que Elies encapçalà l´atac contra el culte de Baal, practicat pel rei israelita Ajab i la seva esposa Jezabel, i renovà el culte a Jahvé. L´ordalia que té lloc al Carmel no sols demostra que Baal és usurpador del territori de Jahvé, sinó que està mancat de condició divina: sols Jahvé és Déu. Jahvé adquireix un aspecte universal a través dels ensenyaments d´Elies. És el vertader senyor de la naturalesa, àmbit reclamat per les deitats cananees, i inclús controla els fets en terres estrangeres. Aquestes idees s´expressen clarament en l´episodi de la muntanya Horeb, que també representa una sincera experiència profètica personal. A Horeb Elies es veu obligat a reconèixer que ha fracassat en la jissió i que Jahvé ha decidit encomanar la tasca a un altre profeta.
Elies es converteix en vengador de la conducta de Jezabel, que apareix com una dona hàbil i decidida. Jezabel va treure el màxim profit de l´autoritat que li donava la seva posició, raó per la qual Elies la va maleir. Encara que s´acceptava que les dones del rei estrangeres adoressin les seves pròpies divinitats, Jezabel es va extralimitar ja que va intentar substituir totolment Jahvé per Baal, i així morí devorada per gossos seguin la maledicció d´Elies.