Siracida (12)

4.10- CALEB: (Gos; a acadi significa vassal leal del rei). Fou un dels 12 homes que Moisès va enviar des del desert a Faran a explorar la Terra Promes com a representnt de la tribu de Judà. Quan els exploradors varen tornar, ell proposà emprendre sense retard la conquesta de Canaan però sols Josué va recolzar aquesta iniciativa, de manera que els israelites varen decidir retornar a Egipte. Llavors Jahvé els va fer saber que cap israelita de vint anys d´edat o més el permetés entrar a la Terra Promesa, excepte a Caleb i a Josué. Quan quaranta anys més tard els israelites entraren a Canaán, Caleb va demanar la ciutat d´Hebron per a ell i els seus descendents, i Josué li va donar com a premi a la seva fidelitat. No obstant, a Josué 21: 13 es senyala que Hebron fou assignada com a ciutat levítica als caatites; la contradicció a resol a Josué 21: 9-12 i a I Cròniques 6: 54-56, on s´afirma que la ciutat fou assignada als caatittes però que els pobles del voltant foren assignats a Caleb, que expulsà de la ciutat als fills d´Henoc. Hi ha vàries interpretacons sobre quin són els seus pares.

4.11- ELS JUTGES: El llibre dels Jutges s´ocupa del devenir de les tribus d´Israel a Palestina abans de la creació de l´estat i el regne unificat. Encara que a Siquem les tribus s´havien compromès a venerar solament a Jahvé, a la mort de Josué la nació començà a adorar les deitats cannanees, fet que provocà que els israelites caieren en mans enemigues estrangeres. La nació se´n va arrepentir i tornà a Jahvé, i aquest va elegir un “jutge” que la conduís a la victòria militar sobre els opresors i governà Israel al llarg de la seva vida. A la mort de cada jutge Israel tornà l´esquena a Jahvé i es repetiren els mateixos fets. Aquesta pauta es reiterà moltes vegades fins l´aparició de l´últim jutge, Samuel, a través del qual la monarquia existí.
El llibre es centra en la figura del jutge que, bàsicament, no ho fou en el sentit legal modern del terme. Seria més precís considerar-lo “líder” i sovint la Bíblia drescriu al jutge com a alliberador o salvador.
La direcció habitual i permanent de les tribus estava en mans dels ancians, homes d´edat en els que delegaren degut a la seva saviesa i experiència. Els jutges sorgiren com a resposta a una greu crisi que quasi sempre adoptà la forma d´atac exterior. Quedaven marcats per a complir aquesta misió quan els posseïa l´esperit de Jahvé, un violent atac que els permetés portar a terme proeses militar i fets sobrehumans. El jutge representa un tipus de lideratge característic de les societats tribals que sol denominar-se “caristmàtic”. Els jutges deixaren d´existir quan es formà l´estat unificat, moment en que l´autoritat absoluta passà a mans d´un rei.
Aquest llibre presenta al jutge com a governant de tot el poble israelita, però aquesta imatge reflexa la perspectiva d´un compilador posterior que probablement va romandre a l´escola d´escritors que redactaren el Deuteronomic. Aquests escritors consideren Israel com a una entitat única i en tot moment insisteixen en que la desobediència a Jahvé provocà desastres nacionals.
Els relats dels jutges utilitzats pel compilador solament s´ocupen dels herois i heroines populars de determinades tribus i localitats. Questes figures sorgiren per a defensar i salvar als seus respectius grups quan sofriren els atacs de grups veïns.