L´ateisme i la Gaudium et Spes

ATEISME POSITIU.

“Unos niegan a Dios expresamente”

L´ateisme positiu és aquell que nega expressament l´existència de Déu, és a dir, consisteix en una actitut vital que nega a Déu intentant aportar proves de la seva no existència o de la seva impossibilitat. Així l´ateisme teòric no seria una actitut natural, originària, sinó que s´explica com un fenomen reflex; com la conclusió d´un determinat procés racional que es dedueix de certes premises; pertany, més aviat, a la consciència reflexa pròpia de la filosofia o de la ciència revestida de filosofia. L´ateisme militant, lluny de despreocupar-se del problema de Déu, com succeeix amb l´ateisme pràctic polemitza i es resisteix a que existeixi un Déu una divinitat. Fou Nietzsche el que va donar la gran expressió d´aquesta pulsió de l´ateu: la voluntat de poder i la mort de Déu, la moral més enllà del bé i del mal, l´aparició del superhome, que no sols és ateu sinó que ni tant sols sent nostalgia de Déu, sabent que el seu horitzó ontològic i existencial és el nihilisme. Ara bé Nietzsche pensa que mentres hi hagi un ateu militant encara no s´és suficientment ateu.
La negació de Nietzsche de Déu és quelcom que ataca a tot l´univers cultural relacionat amb la validesa d´algun tipus d´absolut, ja sigui moral o ontològic.
El seu sentit és el d´impugnar els valors regnants (cristianisme, socialisme, platonisme…) a través del treball genealògic, que apareix sobretot en la “Genealogia de la Moral”, però també en “Aurora”. Així, per exemple, a Aurora argumenta que hi ha dues formes d´impugnar la moral: la desconfiança subtil cap als vertaders motius que impel.leixen a actuar moralment o negar-la en el sentit que els judicis morals es recolzen en errors. La segona forma és la de Nietzsche. Així, l´anàlisi de la moral porta a què la causa última dels actes morals és l´egoisme o la supervivència. Això ens porta a la conclusió que l´egoisme o la supervivència és la vertadera moral.
Per a Nietzsche la moral jueva representa la consciència del ressentiment. La moral del judaisme és la moral del ressentiment (cal recordar que per a Nietzsche la moral cristiana és una barreja de judaisme i platonisme). Si per als pobles guerrers originaris dolent és sinònim de mediocre, ara dolent passarà a ser sinònim de pervers.
Aquesta contraposoció l´entèn Nietzsche com la contraposició entre una moral d´esclaus (la jueu-cristiana) i una moral dels senyors (la dels pobles guerrers, la que posa per sobre de tots els valors de la vida). El superhome és qui haurà de convertir la primera característica de la nostra societat occidental, en la segona, que suposarà un nou renaixament de la humanitat.
En cert sentit, la mort de Déu és positiva, perque al no quedar res (nihilisme) ja no és possible viure ni tan sols per l´altre món. Així, l´etern retorn, com a argument moral, ens obliga a justifica la vida per la vida mateixa. És el que podríem anomenar un inmanentisme moral. Com en tots els altres, a Nietzsche li interessa essencialment la mort de Déu per les conseqüències morals. Sense trascendència s´opera tota una revolució pel que fa a la fonamentació de la moral. Però aquesta revolució ha de passar pel nihilisme: el sentir que res ens mou en el sentit moral. L´home del nihilisme és l´úlitm home.