El pensament politic medieval (9)

CAPÍTOL VII: LA NOVA ORIENTACIÓ.

El sorgiment del plantejament aristotèlic comportà la necessitat de compatibilitzar el plantejament del filòsof grec amb les directrius bàsiques del cristianisme. Aquesta tasca la inicià Albert Magne i va concloure amb una síntesi magistral Tomàs d´Aquino i que tenia com a finalitat principal eliminar aquells aspectes de la filosofia d´Aristòtil que eren perillosos per al plantejament teocèntric.
Per a St Tomàs l´home serà un ésser “social i polític” introduint així el concepte “polític” dins la mentalitat de l´època. Però això també comportava que el ciutadà no era un simple súbdit que sols tenia l´obligació de cumplir les ordres superiors. Aquest canvi de nomenclatura de súbdit per ciutadà serà fonamental per a entendre la futura evolució del pensament polític. És per aquest motiu que s´indica que Tomàs d´Aquino inicia la ciència política en tant que coneixements relatius al govern de l´Estat.
A més també s´ha de destacar el plantejament tomis el concepte de representació, en tant que per l´aquinate el dirigent personifica l´estat. Per St Tomàs l´ideal seria una barreja d´elements de govern regalista (és a dir, de caràcter teocràtic on el rei tenia plens poders i no havia de donar explicacions) i el govern polític (aquell que estava sotmès a la llei).
Un altre conseqüència trascendental és que si la finalitat de l´Estat era el progrés, el benestar dels seus ciutadans, aquest finalitat sols es podia assolir si l´Estat era autosuficient i independent.
Per a compatibilitzar tot aquest plantejament amb la doctrina cristiana l´aquinate defensà que tota llei era norma i mesura de les accions humanes i que, en última instància, tenia com a font última la llei eterna de Déu que calia considerar-la com la raó que governa l´univers i, per tant, la llei natural. A aquesta llei natural, a aquesta llei de Déu, l´home no podia interferir-la, és a dir, cap llei humana podia contradir la llei natural sinó es vol caure en una pervesió del mateix concepte de llei com el mitjà per ordenar la vida en comunitat cap al bé comú.
A més de posar de manifest els punts bàsics de la doctrina tomista (que jo he intentar presentar de forma molt resumida) Ullmann insisteix en altres aspectes, especialment en la disminució de la importància europea de l´imperi (fruit en part del seu enfrontament amb el papat) que porta a plantejar-se a la intel.lectualitat de l´època la justificació d´un imperi romà universal.
Per últim destacar que Ullmann planteja també com un aspecte essencial que succeeix durant els últims anys del segle XIII i el segle XIV l´aparició del concepte de soberania territorial, és a dir, la soberania de l´Estat.
L´aparició d´aquest concepte comportà la idea que el rei era sobirà, és a dir, que no podia ser jutjat per un altre rei. També implicava que un rei no era súbdit de cap altre rei. En aquest sentit el desenvolupament d´aquest plantejament teòric (iniciat a finals del segle XIII i principis del segle XIV) comporta el concepte de la plena i exclusiva competència de l´Estat per a fer el que cregués convenient.
Com podem observar, doncs, Ullmann posa de manifest com el concepte de sobirania no apareix, en contra del que molts es pensen, amb la revolució francesa sinó en plena Edat Mitja mostrant així la importància d´aquest periode històric en la construcció de la mentalitat política necessària per a fer possible més endevant la construcció dels Estats-Nació i el sentiment nacionalista tal i com els entenem avui en dia.