El Pensament polític medieval (11)

CAPÍTOL VIII: LA SOBIRANIA DEL POBLE.

La filsofia aristotèlica-tomista fou el nou material que els pensadors de l´època utilitzaren per a criticar les pretensions papals. Són moltes les figures d´aquesta època que a partir del nou material plantejaren nous enfocs.
El primer autor que Ullmann destaca és Joan de París per a qui l´esglèsia tenia únicament un caràcter místic (plantejament que s´originà i anà agafant força durant tot el segle XIII) oposat al caràcter polític natural i, com a conseqüència, els ministres de l´esglèsia tenien també únicament funcions sacramentals i, en cap cas, no podien entrar en les disputes entre països. Justament per aquest fet, els ensenyaments de l´esglèsia eren de validesa absoluta i universal en tant que no entrava en temes naturals sinó en els exclusivament sobrenaturals. L´únic que podia fer el clergat era aconsellar als fidels cristians a mantenir conductes determinades però sense cap tipus de poder cohercitiu.
Un altre aspecte important de la teoria política de Joan de París fou la defensa de que el poder del rei derivava de Déu mitjaçant l´elecció del poble, és a dir, el rei havia assolit el poder per voluntat del poble i tenia (el rei) la finalitat de preservar l´ordre social i millorar les condicions de vida i cobrir les necessitats dels seus ciutadans i assegurar-los una bona vida civil.
Ara bé, la idea que tota llei depenia en última instància de la llei natural i la identificació entre aquesta i la voluntat o llei divina deixava una porta oberta a la intervenció del papa en afers no estrictament religiosos. Ullmann posa demostra com és la figura de Marsilio de Pàdua qui acaba plantejant la definitiva ruptura i la defensa de la plena autonomia del ciutadà i l´Estat repecte a l´esglèsia.
Per Marsili de Pàdua la identificació entre el món natural i Déu pertanyien a l´àmbit de la fe, no demostrables amb arguments racionals, en tant que la raó era incapaç i impotent a l´hora de demostrar no sols l´existència de Déu sinó també la demostració de l´existència d´un món més enllà de l´estrictament terrenal i, en el supòsit que existís una vida més enllà d´aquesta no tenia res a veure amb els ciutadans en tant que ciutadans, per molt important que aquesta vida “celestial” fos. En aquest sentit Marsili defensa que la fi de l´Estat és ell mateix, és l´Estat qui té el valor en si mateix, independent de l´opció de fe, i el ciutadà era l´ element constitutiu de l´Estat. Així Marsili planteja de forma trascendental que els ciutadans tenen la funció de regular la seva propia vida mitjançant les lleis que ells, en tant que legisladors, aprovessin i que havien de tenir la finalitat de cercar el seu benestar en “aquesta vida”. És per aquest motiu que el govern de l´Estat és reponsable davant el poble, de qui ha rebut la facultat de governar.
El paper del clergat no era, en cap cas, superior, al de cap altre ciutadà i tenia com a finalitat l´administració dels sacraments fent així una crítica a l´esglèsia que, segons ell, havia abusat del poder i enganyat al poble.