globalització i filosofia de l´alliberament (7)

També s´allunya de plantejaments anarquistes afirmant que les institucions vigents no podran evitar sempre una coacció legítima, especialment en el cas en que hagi de complir amb els paràmetres legals i legítims acceptats vàlidament i que no vagin en contra del desenvolupament dels principis i drets fonamentals de l´ésser humà, especialment al que fa referència a la garantia de manteniment de la vida de tots els afectats. Dussel critica als anarquistes que, per tal d´evitar qualsevol tipus de coacció es cau en el pol contrari com és anul.lar la possibilitat de la legítima defensa d´aquells innocents que pateixen la violència il.legal i il.legítima d´altri.
El tema clau en el debat sobre l´ús de la violència en l´ètica de l´alliberament es troba en la distinció entre coacció legítima (que no és altra cosa que aquella acordada per consens, per a la factibilitat empírica i ètica de les funcions socials, per tal de tenir recursos quan alguns membres de la societat no compleixin amb el que s´ha decidit lliurement, simètricament i vàlidament) i dominació (que apareix quan apareixen els no-subjectes, víctimes, exclosos d´un sistema violentament). I el conflicte apareix quan un grup s´adona que el poder ja no exerceix la coacció legítima sinó la dominació i, per tant, la violència amb la única finalitat de mantenir el sistema vigent i que privilegia als que tenen en el seu poder els instruments de dominació. I apareix perquè la presa de consciència és el primer pas a l´aixecament contra el sistema vigent i l´inici d´una nova eticitat, un nou ordre, un nou sistema que es presenta defensor de la dignitat de les víctimes provocant el que Gramsci afirma ser una “crisi d´hegemonia”.
Ara bé, en un primer moment tota reflexió sobre l´ús (o no) de la violència ha de plantejar-se l´opció de la doctrina de la no-violència, el de la resistència “pacífica” que magistralment portaren a terme Gandhi i Luther King. Per a Dussel aquesta doctrina sols és possible en contextos “democràtics” on es garanteixin mínimament els drets humans fonamentals i en cojuntures molt determinades però no en models dictatorials.

“En el contexto de esta Ética de la Liberación, se hace claramente comprensible la “eficiencia” de dicha táctica política, utilizable sólo en ciertas coyunturas bien determinadas (que ni son las dictaduras sin “estado de derecho”, ni las situaciones propiamente revolucionarias). Es decir, en ciertas ocasiones bien determinadas, cuando existe el respeto democràtico de los derechos humanos, es posible a los nuevos movimientos sociales usar dicha táctica, ya que tiene cierta eficacia”i

També destacable és el matís/crítica a la teoria d´Habermas de la legitimitat. Per a Dussel tant Habermas com també Weber s´obliden que la legitimitat d´un ordre polític es fonamenta, o s´hauria de fonamentar, en que tots els seus ciutadans puguin desenvolupar la seva vida d´una manera acceptable, humana. I és que per al teòric de l´ètica de l´alliberament la legitimitat d´un ordre social ha de caracteritzar-se per la capacitat d´aconseguir una autovalidació de la comunitat fruit de la possibilitat de reproducció i desenvolupament de la vida dels subjectes, de la participació intersubjectiva simètrica en la seva presa de decisions i per la utilització de mitjans eficaços. Quan aquestes condicions deixen de donar-se, apareixen les víctimes i quan aquestes en prenen consciència la legitimitat legal de l´ordre social perd validesa i la seva coacció es torna violència.