siracida (2)

3.2.2-La Teologia del savi:

Parlar de teologia en l´àmbit de la religió bíblica no és fàcil entre altres coses perquè el mateix concepte de saviesa té una connotació ètica d´evidents dimensions religioses. La descripció sapiencial de l´ésser humà implica sempre, directament o indirectament, un discurs sobre la divinitat.
Per entendre el fenomen sapiencial israelita s´ha de tenir en compte dos conceptes claus: ordre (creació) i socialització. Per l´israelita el món estava divinament programat segons un ordre que sols el posava en perill la pròpia acció humana quan s´allunya del missatge de Déu i per aquest motiu la relació entre l´ordre còsmic i l´ordre social és tant important en la mentalitat israelita i que el porta a realitzar un discurs que mostri la interrelació entre aquests dos àmbits (cosmos-societat) i que el porti a adoptar una actitud que el permeti viure segur, sàviament. I en aquest punt l´Eclesiàstic juga un paper essencial en tant que nega aquesta connexió,
En un context en que la societat israelita veia com el perill de disaldre´s culturalment era una amenaça real degut a la contundència del procés d´helenització que feia inclús perillar la pròpia supervivència de la seva religió feia necessari un retorn a la confiança en un ordre còsmic unit a un ordre social; i més quan algunes veus dins el propi judaisme (com són el llibre de Job i el propi Eclesiàstic) negaven aquests elements.
En aquest sentit Ben Sira enllaça amb els seus predecessors en la tasca educativa de l´ésser humà (reformulació de l´ordre social) i unirà una teologia creacional amb una concepció de la Saviesa en relació amb la Torà.
Gran part de l´obra de Ben Sira utilitza l´epigrama tot i que d una manera sensiblement diferent a com apareix en Proverbis. En l´obra de Ben Sira predomina el to educatiu, la vocació sapiencial d´una manera molt més important a com apareix a Proverbis, del qual es considera un deutor. El seu assaig té dos vertents: la teologia sapiencial i la història.
En la primera part del llibre abunden els tòpics com la por al Senyor com a camí de la saviesa, l´autocontrol, respecte als pares, generositat, treball, finances, classes socials, amistats, el bon ús de les paraules, etc...I ho fa amb un to jahvista recorrent sovint a la intervenció d´un Déu retribuidor. A més a més, Ben Sira en diversos moments del llibre, abandona l´àmbit de l´educació secular i retorna a l´aliment religiós per tal de recordar que la font última de la que brolla l´autèntica saviesa té una naturalesa trascendent, i és que, no cal oblidar que, per Ben Sira, Creació i Saviesa s´autoimpliquen en la teologia que defensa l´autor.
Per Ben Sira la Creació té, en si mateixa, un propòsit moral (negat per Job en els seus discursos abans del seu encontre amb Yahvé). Aquest propòsit genera confiança en l´ésser humà i li proporciona claus per a la seva autocomprensió i comprensió del món que el rodeja (individualment i socialment). La Creació té un propòsit moral perquè tota ella està plena de saviesa divina i,per tant, és una font de saviesa.
No cal oblidar tampoc que el llibre de Ben Sira està impregnat del sentiment de l´omnisciència divina: descobreix tots els secrets del cor i coneix els signes del temps, anuncia passat i futur i no se li escapa cap pensament, Yahvé ha disposat totes les coses a la perfecció, de manera que l´obeeixen, indicant, per tant, la fermesa de l´ordre còsmic
També al llarg de l´obra s´indica que la saviesa és d´origen celestial, amb una vocació intramundana i que es manifesta en la llei,i, per tant, si es compleix no hi ha lloc l´error.