siracida (20)

5.1.2.-Preocupacions socials:

Isaïes denuncia l´extensió abusiva de les grans propietats, l´arrogància, el luxe i l´ociositat de l noblesa, la corrupció dels jutges i les injusticies comeses contra els més dèbils, és a dir, Isaïes no és un revolucionari, sinó un defensor de reformes que evitin l´explotació del poble, sense arribar a qüestionar l´estructura de la societat.

5.1.3.-La Teologia:

Isaïes no proposa cap discurs teòric sobre Déu, tot i que en els seus oracles es pot observar clarament una dimensió teològica implícita i que defensa:

a): Santedat de Déu: Jahvé és el Déu sant. Isaïes té un agut sentit de la glòria, de la força incomparable de Jahvé que és exercida tant sobre els pobles pagans com sobre Judà.
b): Unicitat de Déu: Jahvé és el deu únic, s´oposa a l´idolatria i a totes les manifestacions de l´orgull humà
c): Intransigència de Jahvé: Isaïes auncia insistentment el càstig diví, però insisteix també en la raó profunda d´aquesta amenaça que no és un altre que l´orgull de Judà i els seus dirigents. Les paraules d´Isaïes conviden a un canvi d´actitut, de renunciar a l´orgull i adoptar una actitud de fe i confiança.
d): Justicia de Déu: Jahvé és un Déu just, que pren les seves decisions tenint en compte les accions humanes, segons les regles de la retribució equitativa. El càstig diví sempre està justifcat pel pecat de l´home. A més, Jahvé és un deu que demana respecte als drets elementals de l´home, inclosos dèbils i pagans.
e): Benevolència de Déu: Jahvé és un deu benèvol que segueix buscant la salvació del seu poble. Quan Isaïes anuncia desgràcies, no ho fa per esfonsar Judà, sinó per fer-li obrir els ulls, ajudar a prendre bones decisions, mostrant un cop més un Isaïes,en el fons, esperançat.