6.2- PROFETA I PROFETISME.
La paraula profeta és una transcripció de la paraula grega prophetés, formada del verb phemi (dir, anunciar) i de la preposició pro (que aquí té el sentit local de “en presència de, davant de”). El profeta és una persona que anuncia davant d´altres persones alguna cosa de part de la divinitat. En la literatura grega, la paraula va prendre moltes vegades el sentit d´enunciar d´antuvi, però sense que aquest sigui el seu sentit primer. A la Bíblia greg, serveix per a traduir la paraula hebrea nabí, que sembla derivar-se d´una arrel semítica que significa cridar, essent així el nabí “el cridat”.
Per a comprendre millor en què consisteix la funció profètica, podem dir d´entrada que el profeta no és un endeví ni un astròleg, però tampoc és un visionari, no és la visió o el somni el que el caracteritza. El profeta és l´home de la paraula. Dir també que el profetisme, en primer lloc, no és un fenomen propi d´Israel. Feia ja segles que existia en el pobles veïns. Encara que a Israel es presenti a vegades amb bastants diferències, té unes sòlides arrels en el medi ambient. El profeta oficial del rei realitzava un paper important en l´entronització del nou rei: això és evident per a Salomó (1 Re 1m 28-41) i Isaïes va realitzà certament aquesta funció de profeta proclamador amb el rei Ezequies. Els vincles del profetisme amb les institucions arrelen els profetes en el passat, ja que la institució poques vegades es dirigeix de forma creativa cap al futur.
Però, més profundament encara, el profeta s´arrela en el passat per la tradició. El profeta és l´home que llegeix el passat en funció del present, que es refereix al passat per a veure més clar el moment en que es viu. L´acció del profeta, fruit de la paraula de Déu, està en continuïtat amb l´acció de Déu.
La lectura que fan els profetes del passat és molt diferent de la que fan els sacerdots. El sacerdot és l´home del ritual, de la repetició. La tradició li serveix per a justificar les idees rebudes, la pràctica habitual. És l´home de la llei, de la costum, l´encarregat de dir com s´ha de comportar en el present en funció d´una jurisprudència formada poc a poc en el passat; és el depositari i l´intèrpret d´una ciència que certament ve de Déu, però en una revelació passada transmesa pels canals humans de la tradició i la pràctica.
En contra del que es pensa normalment, el profeta és menys l´home del futur que del present, del dia d´avui. L´actualització de la paraula de Déu sembla ser una de les característiques essencials de la funció profètica. El profeta parla per als homes del seu temps; les promeses que fan o les crides a la conversió estan estretament unides als fets del seu temps.
El profeta és quell que, en nom de Déu, parla en el present en funció del passat. És l´home que sap llegir el present, que sota l´impuls de Déu comprèn el que succeeix realment i intenta donar la paraula de Déu que permeti al poble trobar la salvació.
La lectura del present, feta pels profetes també és diferent de la que fant els escribes i funcionaris. La raó és que el profeta té un horitzó més ampli que l´escriba. Parteix de les idees mestres de l´acció de Déu en el passat i pronuncia la seva paraula en funció d´una tradició, d´un passat i un futur a llarg termini el centre del qual està constituït per l´acció de Déu i les relacions del poble amb el seu Déu. L´escriba, pel contrari, es preocupa de l´instant present, de l´immediat; les seves referències no són ni tant àmplies ni tant profundes. Els seus interesos són pragmàtics i a curt termini: salvr la situació, escpar d´ella el millor possible.
Arrelat en el passat i lector del present, el profeta està girat al futur, precisament perquè llegeix el present en profunditat. Si pot dir un paraula eficaç per als homes del seu temps, és perquè veu la continuïtat de l´acció de Déu a la llum del passat i de la tradició i perquè creu que Déu és fidel: per tant, elfutur del poble és possible i Déu seguirà actuant en el seu favor.
Els profetes pretenen ajudar a la fe dels oients, per a que creguin en l´acció de Déu en un futur pròxim; d´aquesta forma confirmen l´autenticitat de la paraula del profeta. La paraula profètica sorgeix per iniciativa de Déu. És ell qui la provoca. És ell que crida. Per això és sempre gratuïta i inesperada.
Sense entrar en detalls indicar que en els llibres profètics podem trobar 4 grans gèneres literaris: els relats (Is 6; 8, 1-4. 16-20. entre altres), els oracles (Is 36, 4-21), les accions simbòliques (Is 8, 1-4; Is 20), i les paràboles (Is 28, 23-29).
divendres, 16 de setembre del 2011
dimarts, 6 de setembre del 2011
Siracida (23)
5.2.4.-Teolgia:
a). Proto-Isaïes: S´exalta la revalorització de la santedat de Jahvé i de la crida a una fe confiada que s´encarni en les opcions de la vida política i social.
b). Deutero-Isaïes: Dona especial importància a la idea del monoteisme. Altres elements teològics són la creació del món i d´Israel i la presència divina. Especialment importància rep la figura del servent de Jahvé que rep la missió de reconduir el seu poble a Jahvé i de ser llum de les nacions, acceptant un patiment fins a la mort, carga el pecat d´Israel i obté la resurrecció.
c). Trito-Isaïes: El redactor sembla preocupat pel silenci de Jahvé que abandona als seus, els hi oculta el seu rostre i roman a distància. Aquest fet es deu a les culpes del poble que obstaculitzen la salvació, però a continuació s´afirma que Jahvé curarà al seu poble de les seves ferides i els hi portarà la pau. Això serà la glorificació de Sió, l´alliberament dels cautius i l´explosió d´una intensa alegria. Així es trencarà el silenci diví i Jahvé tornarà a trobar-se a la seva comunitat, renovant amb ella els llaços de l´aliança, romanent així com el deu fidel.
5.2.5.-El Text: Entre els manuscrits de Qumram es troben dos textos ( un complert i l´altre fragments i escrits al voltant de l´any 100 a C.) del llibre d´Isaïes. L´interès principal de la trobada consisteix en la confirmació de la conformitat del text masorètic amb el text original del que depèn. A més aquest descobriment és important per al coneixement de la història de la llengua hebrea, especialment pel que fa referència a la morfologia i la pronunciació.
a). Proto-Isaïes: S´exalta la revalorització de la santedat de Jahvé i de la crida a una fe confiada que s´encarni en les opcions de la vida política i social.
b). Deutero-Isaïes: Dona especial importància a la idea del monoteisme. Altres elements teològics són la creació del món i d´Israel i la presència divina. Especialment importància rep la figura del servent de Jahvé que rep la missió de reconduir el seu poble a Jahvé i de ser llum de les nacions, acceptant un patiment fins a la mort, carga el pecat d´Israel i obté la resurrecció.
c). Trito-Isaïes: El redactor sembla preocupat pel silenci de Jahvé que abandona als seus, els hi oculta el seu rostre i roman a distància. Aquest fet es deu a les culpes del poble que obstaculitzen la salvació, però a continuació s´afirma que Jahvé curarà al seu poble de les seves ferides i els hi portarà la pau. Això serà la glorificació de Sió, l´alliberament dels cautius i l´explosió d´una intensa alegria. Així es trencarà el silenci diví i Jahvé tornarà a trobar-se a la seva comunitat, renovant amb ella els llaços de l´aliança, romanent així com el deu fidel.
5.2.5.-El Text: Entre els manuscrits de Qumram es troben dos textos ( un complert i l´altre fragments i escrits al voltant de l´any 100 a C.) del llibre d´Isaïes. L´interès principal de la trobada consisteix en la confirmació de la conformitat del text masorètic amb el text original del que depèn. A més aquest descobriment és important per al coneixement de la història de la llengua hebrea, especialment pel que fa referència a la morfologia i la pronunciació.
Siracida (22)
5.2.3).- La Composició:
Segons els intèrprets la redacció del llibre fou llarga i complexe, ja que no acaba fins el periode helenístic, encara que sí abans de l´any 180 a C.,ja que en aquest moment està constituït el cànon dels llibres profètics i resulta difícil d´imaginar una revisió de certa importància.
a). Proto-Isaïes: Sobre la composició de la primera part trobem vàries hipòtesi. Així, alguns intèrprets creuen que l´origen del llibre es trobaria en una sèrie de col.leccions d´oracles independents; altres creuen que existiria des del temps d´Isaïes un vertader llibre, revisat no obstant en una època post-exilica. El teòleg Barth indica que la redacció fou en temps de Josies. Sigui com sigui sembla evident que el text passà per un procés evolutiu en diverses etapes.
a.1). En el punt de partida hi hauria cinc col.leccions d´oracles dispersos del profeta
a.2). Aquestes col.leccions completades amb alguns oracles dispersos del profeta es van aproximant entre sí. Des del temps de Josies, els oracles es reinterpreten i completen mitjançant una sèrie d´afegits que expressen la convicció de la inviolabilitat de Sió i amb alguns textos messiànics.
a.3). En l´època exílica, l´escola deuteronomista acaba de reunir aquestes col.leccions i les reinterpreta als ulls de la caiguda de Jerusalem. Es destaca la justicia de Jahvé. El llibre s´inicia amb la grandiosa escena del procés d´Israel.
a.4). Un redactor de l´època persa fou segurament el que reorganitzà l´obra conforme al pla anunciat anteriorment. Des d´ara, la desgràcia de la que parla el profeta és la que vivia Israel en el temps del redactor; aviat arribarà el temps de la desgràcia del món pagà triumfant i de la victòria d´Israel. D´aquesta manera el llibre es fruit d´una reelectura sota una perspectiva escatològica amb una sèrie d´afegits.
a.5). Una nova reelectura es pot situar en el transcurs del segle V. En ella s´insisteix en la conversió de Sió, és a dir, de la resta d´Israel a la que es va prometre fecunditat. Potser en aquesta època és quan s´afegiren els capítols 40-66.
a.6).L´última redacció sembla ser del segle IV a C. Abraça el conjunt del llibre i posa l´accent en la promesa de felicitat feta a la comunitat fidel, mentre que els impius seran humiliats.
a.7). Es solen senyalar alguns afegits a començaments de l´època helenística.
b)- Deutero-Isaïes: Els estudis sobre aquesta part són fragmentaris. Els discursos relatius a Cir pertanyen al fons antic de la col.lecció.
c)- Trito-Isaïes: Hi ha les mateixes etapes que en el Proto-Isaïes.
Segons els intèrprets la redacció del llibre fou llarga i complexe, ja que no acaba fins el periode helenístic, encara que sí abans de l´any 180 a C.,ja que en aquest moment està constituït el cànon dels llibres profètics i resulta difícil d´imaginar una revisió de certa importància.
a). Proto-Isaïes: Sobre la composició de la primera part trobem vàries hipòtesi. Així, alguns intèrprets creuen que l´origen del llibre es trobaria en una sèrie de col.leccions d´oracles independents; altres creuen que existiria des del temps d´Isaïes un vertader llibre, revisat no obstant en una època post-exilica. El teòleg Barth indica que la redacció fou en temps de Josies. Sigui com sigui sembla evident que el text passà per un procés evolutiu en diverses etapes.
a.1). En el punt de partida hi hauria cinc col.leccions d´oracles dispersos del profeta
a.2). Aquestes col.leccions completades amb alguns oracles dispersos del profeta es van aproximant entre sí. Des del temps de Josies, els oracles es reinterpreten i completen mitjançant una sèrie d´afegits que expressen la convicció de la inviolabilitat de Sió i amb alguns textos messiànics.
a.3). En l´època exílica, l´escola deuteronomista acaba de reunir aquestes col.leccions i les reinterpreta als ulls de la caiguda de Jerusalem. Es destaca la justicia de Jahvé. El llibre s´inicia amb la grandiosa escena del procés d´Israel.
a.4). Un redactor de l´època persa fou segurament el que reorganitzà l´obra conforme al pla anunciat anteriorment. Des d´ara, la desgràcia de la que parla el profeta és la que vivia Israel en el temps del redactor; aviat arribarà el temps de la desgràcia del món pagà triumfant i de la victòria d´Israel. D´aquesta manera el llibre es fruit d´una reelectura sota una perspectiva escatològica amb una sèrie d´afegits.
a.5). Una nova reelectura es pot situar en el transcurs del segle V. En ella s´insisteix en la conversió de Sió, és a dir, de la resta d´Israel a la que es va prometre fecunditat. Potser en aquesta època és quan s´afegiren els capítols 40-66.
a.6).L´última redacció sembla ser del segle IV a C. Abraça el conjunt del llibre i posa l´accent en la promesa de felicitat feta a la comunitat fidel, mentre que els impius seran humiliats.
a.7). Es solen senyalar alguns afegits a començaments de l´època helenística.
b)- Deutero-Isaïes: Els estudis sobre aquesta part són fragmentaris. Els discursos relatius a Cir pertanyen al fons antic de la col.lecció.
c)- Trito-Isaïes: Hi ha les mateixes etapes que en el Proto-Isaïes.
divendres, 2 de setembre del 2011
siracida (21)
5.2.-EL LLIBRE D´ISAÏES:
5.2.1.-Contingut:
En el llibre d´Isaïes es solen dividir tres parts: Is 1-39 o Proto-Isaïes, 40-55 o Deutero-Isaïes i, 50-66 o Trito-Isaïes
a).Proto-Isaïes. Hi ha un aparent desordre en el text degut, en part, a la complexitat de l´època que li va tocar viure. No obstant els experts troben un pla general en l´obra dividit en quatre grans parts.
a.1)- L´infortuni de Judà i Jerusalem: En aquesta primera part trobem oracles de desgràcies (fruit del pecat de Judà) i un nombre determinat de promeses i textos messiànics. Constitueix el centre “El Llibre d´Emmanuel” escrit en l´època de la guerra siroefrimit.
a.2)- L´infortuni dels pobles pagans: Abraça un conjunt de discursos anunciant el tràgic destí de Babilònia, Asur, Filistea, Moab, Damasc i Efraïm, Egipte, Babilònia (de nou), Duma, dels àrabs del desert i de Tir. Al final es troba l´apocalipsis d´Isaïes que compren un quadre del fi del món pagà i una oració per a que, finalment, Jahvé intervingui amb la seva resposta positiva. També apareix un càntic d´acció de gràcies.
a.3)- El triomf de Jerusalem i Judà: És la part més unitària. En ella es troben nombroses promeses i un cert nombre d´oracle de desgràcies dirigits a Judà.
a.4)- Apèndix històric: Aquí es troben principalment el relat dels fets de l´any 701 aC., amb l´important paper atribuït al profeta; aquest reat està pres quasi literalment de Re 18-20.
b). Deutero-Isaïes:Aquesta part ofereix un contingut optimista i es pot observar que el context històric ja no és el del segle VIII aC sinó l´època de Cir. Entre els temes que destaques d´aquesta part hi trobem d´unicitat de Jahvé, la creació del món, la presència divina, l´amor fidel de Jahvé cap al seu poble, la glòria de Jahvé, l´alliberament de l´opresió de Babilònia i la destrucció dels ídols.
En aquesta part és on trobem els cèlebres poemes del servent de Jahvé. La seva perspectiva és la d´un universalisme centralitzat, tots els pobles veuran l´obra de Jahvé a favor d´Israel.
c).-Trito-Isaïes: En aquesta part ja no es parla de Babilònia. La perspectiva dominant és la de la salvació que Jahvé otorgarà a la seva comunitat.
5.2.2.-L´autenticitat:
a).Proto-Isaïes: Únicament en la primera part es poden detectar discursos que es remunten a la predicació del profeta del segle VIII a C. En aquests capítols es troben referències als fets polítics dels anys 734-701 a C. així com analogies de vocabulari, estil i contingut amb els oracles d´altres profetes, en particular d´Amós i Miquees. No obstant, en aques capítol, no tot prové del profeta, encara que no tots els intèrprets estan d´acord en quin material no pertany a ell.
b). Deutero-Isaïes: Pocs autors defensen actualment que Isaïes és l´autor d´aquesta part. En aquesta part trobem un estil ampli, solemne, amb un vocabulari semblant al de Job i en el marc històric de Cir. La predicació del Deutero-Isaïes es sol situar a Babilònia cap a l´any 540 a C. poc abans de la presa de la ciutat per Cir. Tot això cada cop té més adeptes la interpretació de situar el text a Jerusalem i en la data tampoc hi ha acord. És molt possible que el text fos sotmès a diverses reelectures.
c). Trito-Isaïes: Alguns intèrprets veuen en aquesta part una continuació de la predicació del Deutero-Isaïes però en un nou context històric o, inclús, l´obra d´un dels seus deixebles, contemporani de la contrucció del segon temple. La majori d´intèrprets distingeixen en aquesta part un conjunt de discursos atribuibles a un profeta optimista, pròxim a Ageu i Zacaries, i altres textos que es remuntarien a l´època de Jeremies o a la de l´exili, de manera que el conjunt fou recollit i completat per un o diversos redactors posteriors.
5.2.1.-Contingut:
En el llibre d´Isaïes es solen dividir tres parts: Is 1-39 o Proto-Isaïes, 40-55 o Deutero-Isaïes i, 50-66 o Trito-Isaïes
a).Proto-Isaïes. Hi ha un aparent desordre en el text degut, en part, a la complexitat de l´època que li va tocar viure. No obstant els experts troben un pla general en l´obra dividit en quatre grans parts.
a.1)- L´infortuni de Judà i Jerusalem: En aquesta primera part trobem oracles de desgràcies (fruit del pecat de Judà) i un nombre determinat de promeses i textos messiànics. Constitueix el centre “El Llibre d´Emmanuel” escrit en l´època de la guerra siroefrimit.
a.2)- L´infortuni dels pobles pagans: Abraça un conjunt de discursos anunciant el tràgic destí de Babilònia, Asur, Filistea, Moab, Damasc i Efraïm, Egipte, Babilònia (de nou), Duma, dels àrabs del desert i de Tir. Al final es troba l´apocalipsis d´Isaïes que compren un quadre del fi del món pagà i una oració per a que, finalment, Jahvé intervingui amb la seva resposta positiva. També apareix un càntic d´acció de gràcies.
a.3)- El triomf de Jerusalem i Judà: És la part més unitària. En ella es troben nombroses promeses i un cert nombre d´oracle de desgràcies dirigits a Judà.
a.4)- Apèndix històric: Aquí es troben principalment el relat dels fets de l´any 701 aC., amb l´important paper atribuït al profeta; aquest reat està pres quasi literalment de Re 18-20.
b). Deutero-Isaïes:Aquesta part ofereix un contingut optimista i es pot observar que el context històric ja no és el del segle VIII aC sinó l´època de Cir. Entre els temes que destaques d´aquesta part hi trobem d´unicitat de Jahvé, la creació del món, la presència divina, l´amor fidel de Jahvé cap al seu poble, la glòria de Jahvé, l´alliberament de l´opresió de Babilònia i la destrucció dels ídols.
En aquesta part és on trobem els cèlebres poemes del servent de Jahvé. La seva perspectiva és la d´un universalisme centralitzat, tots els pobles veuran l´obra de Jahvé a favor d´Israel.
c).-Trito-Isaïes: En aquesta part ja no es parla de Babilònia. La perspectiva dominant és la de la salvació que Jahvé otorgarà a la seva comunitat.
5.2.2.-L´autenticitat:
a).Proto-Isaïes: Únicament en la primera part es poden detectar discursos que es remunten a la predicació del profeta del segle VIII a C. En aquests capítols es troben referències als fets polítics dels anys 734-701 a C. així com analogies de vocabulari, estil i contingut amb els oracles d´altres profetes, en particular d´Amós i Miquees. No obstant, en aques capítol, no tot prové del profeta, encara que no tots els intèrprets estan d´acord en quin material no pertany a ell.
b). Deutero-Isaïes: Pocs autors defensen actualment que Isaïes és l´autor d´aquesta part. En aquesta part trobem un estil ampli, solemne, amb un vocabulari semblant al de Job i en el marc històric de Cir. La predicació del Deutero-Isaïes es sol situar a Babilònia cap a l´any 540 a C. poc abans de la presa de la ciutat per Cir. Tot això cada cop té més adeptes la interpretació de situar el text a Jerusalem i en la data tampoc hi ha acord. És molt possible que el text fos sotmès a diverses reelectures.
c). Trito-Isaïes: Alguns intèrprets veuen en aquesta part una continuació de la predicació del Deutero-Isaïes però en un nou context històric o, inclús, l´obra d´un dels seus deixebles, contemporani de la contrucció del segon temple. La majori d´intèrprets distingeixen en aquesta part un conjunt de discursos atribuibles a un profeta optimista, pròxim a Ageu i Zacaries, i altres textos que es remuntarien a l´època de Jeremies o a la de l´exili, de manera que el conjunt fou recollit i completat per un o diversos redactors posteriors.
dimecres, 25 de maig del 2011
siracida (20)
5.1.2.-Preocupacions socials:
Isaïes denuncia l´extensió abusiva de les grans propietats, l´arrogància, el luxe i l´ociositat de l noblesa, la corrupció dels jutges i les injusticies comeses contra els més dèbils, és a dir, Isaïes no és un revolucionari, sinó un defensor de reformes que evitin l´explotació del poble, sense arribar a qüestionar l´estructura de la societat.
5.1.3.-La Teologia:
Isaïes no proposa cap discurs teòric sobre Déu, tot i que en els seus oracles es pot observar clarament una dimensió teològica implícita i que defensa:
a): Santedat de Déu: Jahvé és el Déu sant. Isaïes té un agut sentit de la glòria, de la força incomparable de Jahvé que és exercida tant sobre els pobles pagans com sobre Judà.
b): Unicitat de Déu: Jahvé és el deu únic, s´oposa a l´idolatria i a totes les manifestacions de l´orgull humà
c): Intransigència de Jahvé: Isaïes auncia insistentment el càstig diví, però insisteix també en la raó profunda d´aquesta amenaça que no és un altre que l´orgull de Judà i els seus dirigents. Les paraules d´Isaïes conviden a un canvi d´actitut, de renunciar a l´orgull i adoptar una actitud de fe i confiança.
d): Justicia de Déu: Jahvé és un Déu just, que pren les seves decisions tenint en compte les accions humanes, segons les regles de la retribució equitativa. El càstig diví sempre està justifcat pel pecat de l´home. A més, Jahvé és un deu que demana respecte als drets elementals de l´home, inclosos dèbils i pagans.
e): Benevolència de Déu: Jahvé és un deu benèvol que segueix buscant la salvació del seu poble. Quan Isaïes anuncia desgràcies, no ho fa per esfonsar Judà, sinó per fer-li obrir els ulls, ajudar a prendre bones decisions, mostrant un cop més un Isaïes,en el fons, esperançat.
Isaïes denuncia l´extensió abusiva de les grans propietats, l´arrogància, el luxe i l´ociositat de l noblesa, la corrupció dels jutges i les injusticies comeses contra els més dèbils, és a dir, Isaïes no és un revolucionari, sinó un defensor de reformes que evitin l´explotació del poble, sense arribar a qüestionar l´estructura de la societat.
5.1.3.-La Teologia:
Isaïes no proposa cap discurs teòric sobre Déu, tot i que en els seus oracles es pot observar clarament una dimensió teològica implícita i que defensa:
a): Santedat de Déu: Jahvé és el Déu sant. Isaïes té un agut sentit de la glòria, de la força incomparable de Jahvé que és exercida tant sobre els pobles pagans com sobre Judà.
b): Unicitat de Déu: Jahvé és el deu únic, s´oposa a l´idolatria i a totes les manifestacions de l´orgull humà
c): Intransigència de Jahvé: Isaïes auncia insistentment el càstig diví, però insisteix també en la raó profunda d´aquesta amenaça que no és un altre que l´orgull de Judà i els seus dirigents. Les paraules d´Isaïes conviden a un canvi d´actitut, de renunciar a l´orgull i adoptar una actitud de fe i confiança.
d): Justicia de Déu: Jahvé és un Déu just, que pren les seves decisions tenint en compte les accions humanes, segons les regles de la retribució equitativa. El càstig diví sempre està justifcat pel pecat de l´home. A més, Jahvé és un deu que demana respecte als drets elementals de l´home, inclosos dèbils i pagans.
e): Benevolència de Déu: Jahvé és un deu benèvol que segueix buscant la salvació del seu poble. Quan Isaïes anuncia desgràcies, no ho fa per esfonsar Judà, sinó per fer-li obrir els ulls, ajudar a prendre bones decisions, mostrant un cop més un Isaïes,en el fons, esperançat.
siracida (19)
5.- ISAÏES
5.1.-INTRODUCCIÓ GENERAL:
En hebreu el seu nom significa Jahvé és alliberament. És el primer dels profetes majors (conegut com els príncep dels profetes), fill d´Amós (no el profeta Amós) i que exerceix la seva activitat a Jerusalem des de l´últim any d´Usies fins el setge de Jerusalem per Senequerib, l´any 701 a C.
5.1.1.-Vida i paper polític:
El Talmud de Babilònia afirma que Isaïes és germà del rei Amasies, fet que és cronològicament impossible. Encara que no es pot probar que estigués emparentat amb la familia reial, és evident la seva influència com ho demostra el perfecte coneixement de la política reial, la seva actitut respecte a Sebnà i la seva impunitat.
No es coneixen detalls de la seva joventut que va viure en el context dels pròspers regnat d´Usies i Yotam. La majoria d´intèrprets el consideren deixeble d´Amós, doncs els seus oracles de contingut social són sovint molt semblants, inclús en la seva formulació, als discursos del profeta de Tecoa.
El mateix Isaïes explica com va començar la seva misió com a profeta. Segons Isaïes tot comença en una visió en el temple que succeeix l´any de la mort d´Usies, que és quan pren consciència de trobar-se en presència del deu tres vegades sant i s´ofereix com a voluntari per portar la paraula de Déu al poble endurit en la seva ceguera.
La primera intervenció pública d´Isaïes amb una data clara és de l´any 734 a C. en el moment en que Jerusalem està amenaçada pels exèrcits de Damasc i Samaria i el rei Acaz vol recòrrer a l´ajuda d´Assiria. Isaïes pronuncia tres oracles i compleix un acte que simbolitza la ruïna de la coalició. Amb això Isaïes vol dissuadir al rei d´entrar en el joc dels grans imperis, convidant-lo a que posi la seva confiança en Jahvé, que és qui posseeix el vertader poder i pot salvar a Judà. En els anys posteriors Isaïes interve convidant a una política realista i conforme amb la fe en Jahvé. Segons Isaïes, Judà no ha de tenir por als seus veïns, ja que sols Jahvé posseeix el poder i otorga la victòria. Apostar per Jahvé significa mantenir-se allunyat de la política dels grans blocs.
Diversos oracles es remunten a la crisi dels anys 714-712, quan les ciutats filistees preneren la iniciativa d´una nova coalició antiassiria. Isaïes va predir, un cop més, la ruïna de la coalició i convidà a una política de prudència. Ezequies, que en un primer moment accepta l´aventura, presentà en l´últim moment sumisió a SargónII. En el mateix context Isaïes anuncia la destitució de Sebnà (primer funcionri del regne) favorable a la coalició antiassiria.
Els últims oracles d´Isaïes es situen en el marc de la crisi oberta amb la mort de Sargon II l´any 705 a C., senyal d´una nova rebelió general dels vasalls d´Assiria dirigida per Ezequies. Isaïes s´oposa a la política antiassiria i anuncia la derrota dels revolucionaris. El futur li dona la raó: l´any 701 a C. Senequerib sitiarà Jerusalem, obligant-la a una capitulació vergonyosa
5.1.-INTRODUCCIÓ GENERAL:
En hebreu el seu nom significa Jahvé és alliberament. És el primer dels profetes majors (conegut com els príncep dels profetes), fill d´Amós (no el profeta Amós) i que exerceix la seva activitat a Jerusalem des de l´últim any d´Usies fins el setge de Jerusalem per Senequerib, l´any 701 a C.
5.1.1.-Vida i paper polític:
El Talmud de Babilònia afirma que Isaïes és germà del rei Amasies, fet que és cronològicament impossible. Encara que no es pot probar que estigués emparentat amb la familia reial, és evident la seva influència com ho demostra el perfecte coneixement de la política reial, la seva actitut respecte a Sebnà i la seva impunitat.
No es coneixen detalls de la seva joventut que va viure en el context dels pròspers regnat d´Usies i Yotam. La majoria d´intèrprets el consideren deixeble d´Amós, doncs els seus oracles de contingut social són sovint molt semblants, inclús en la seva formulació, als discursos del profeta de Tecoa.
El mateix Isaïes explica com va començar la seva misió com a profeta. Segons Isaïes tot comença en una visió en el temple que succeeix l´any de la mort d´Usies, que és quan pren consciència de trobar-se en presència del deu tres vegades sant i s´ofereix com a voluntari per portar la paraula de Déu al poble endurit en la seva ceguera.
La primera intervenció pública d´Isaïes amb una data clara és de l´any 734 a C. en el moment en que Jerusalem està amenaçada pels exèrcits de Damasc i Samaria i el rei Acaz vol recòrrer a l´ajuda d´Assiria. Isaïes pronuncia tres oracles i compleix un acte que simbolitza la ruïna de la coalició. Amb això Isaïes vol dissuadir al rei d´entrar en el joc dels grans imperis, convidant-lo a que posi la seva confiança en Jahvé, que és qui posseeix el vertader poder i pot salvar a Judà. En els anys posteriors Isaïes interve convidant a una política realista i conforme amb la fe en Jahvé. Segons Isaïes, Judà no ha de tenir por als seus veïns, ja que sols Jahvé posseeix el poder i otorga la victòria. Apostar per Jahvé significa mantenir-se allunyat de la política dels grans blocs.
Diversos oracles es remunten a la crisi dels anys 714-712, quan les ciutats filistees preneren la iniciativa d´una nova coalició antiassiria. Isaïes va predir, un cop més, la ruïna de la coalició i convidà a una política de prudència. Ezequies, que en un primer moment accepta l´aventura, presentà en l´últim moment sumisió a SargónII. En el mateix context Isaïes anuncia la destitució de Sebnà (primer funcionri del regne) favorable a la coalició antiassiria.
Els últims oracles d´Isaïes es situen en el marc de la crisi oberta amb la mort de Sargon II l´any 705 a C., senyal d´una nova rebelió general dels vasalls d´Assiria dirigida per Ezequies. Isaïes s´oposa a la política antiassiria i anuncia la derrota dels revolucionaris. El futur li dona la raó: l´any 701 a C. Senequerib sitiarà Jerusalem, obligant-la a una capitulació vergonyosa
siracida (18)
4.25-PROFETES MENORS: Nom col.lectiu dels autors de 12 llibres profètics de l´Antic Testament, anomenatas menors per l´extensió relativament breu dels seus manuscrits, comparats amb els textos profetes majors.
4.26-ZOROBABEL: (Vàstago de Babilònia). Nét del rei Jeconies de Judà que fou exiliat a Babilònia l´any 597 a C., i arrivà a ser governador de la província persa de Judà durant el regnat de Dario I. Segons I Cròniques 3: 19, el seu pare s´aomenava Peraya, però en altres passatges s´afirma que era fill de Sealtiel (ambdós fills de Jeconies).
Degut al seu llinatge reial, era el candidat idoni pel càrreg de governador. Durant el setembre de 520 a C. va unir esforços amb el gran sacerdot Josué per a reconstruir el temple de Déu.
Zorobabel encarna les esperances mesiàniques en les profecies d´Ageu, qui esperava que Jahvé suprimís tots els regnes i proclamés al nét de Jeconies com el seu servent. A Ageu “2:21-23 Zorobabel es aomenat “elegit de Déu” i “anell de segell”; així mateix, es creu que la referència de Zacaries al “siervo Germen” al.ludeix a Zorobabel.
No se sap quan començâ l´activitat de Zorobabel ni quan acabà. Alguns passatges revelen que marxà al front del primer grup d´israelites repatriats de Babilònia i que participà en la reconstrucció de l´altar de Jahvé.
4.27- JEIXUÀ: Va ser un sacerdot aaronita, cap del novè torn de servei en el Temple de Jahvé (I Cròniques 24: 1,11). Sembla que és el mateix Jeixuà citat a la llista dels que tornaren a Judà amb Zorobabel de l´exil.li a Babilònia.
4.28-NEHEMIES: (Jahvé reconforta). Fill d´Hacalià, un dels grans organitzadors de la comunitat jueva palestina postexilica. El coneixem principalment pel seu llibre. Laic jueu portà a terme dues missions a Jerusalem. La primera ente els anys 445 i 433 a C. consisteix en ser governador de la ciutat. La seva tasca prioritària fou la reconstrucció de la muralla per a protegir la població d´incursions hostils. A les dificultts interiors s´hi afegí una triple oposició a l´exterior: el joronita Sanbalat , el amonita Tobies i l´àrb Guesem. Organitzà una milicia de protecció i reconstrueix la muralla. Nehemies també es preocupà per qüestions socials. Així demana als rics retornar els bens adquirits per endeutement dels pobres, obtenint el recolzament de l´assemblea. Ell mateix fa l´apologia de la seva administració. Organitza la guàrdia de les portes i de les cases contra qualsevol agressió i es preocupa per la repoblació de Jerusalem.
Nehemies retorna a Jerusalem a fer una segona missió que no és altra que posar remei a les dificultats internes de la comunitat. Nehemies també organitzà la nova estructura administrativa de Judà i Jerusalem, abordà la qüestió del respecte al dissabte i intentar posar fi als matrimonis mixtos.
4.26-ZOROBABEL: (Vàstago de Babilònia). Nét del rei Jeconies de Judà que fou exiliat a Babilònia l´any 597 a C., i arrivà a ser governador de la província persa de Judà durant el regnat de Dario I. Segons I Cròniques 3: 19, el seu pare s´aomenava Peraya, però en altres passatges s´afirma que era fill de Sealtiel (ambdós fills de Jeconies).
Degut al seu llinatge reial, era el candidat idoni pel càrreg de governador. Durant el setembre de 520 a C. va unir esforços amb el gran sacerdot Josué per a reconstruir el temple de Déu.
Zorobabel encarna les esperances mesiàniques en les profecies d´Ageu, qui esperava que Jahvé suprimís tots els regnes i proclamés al nét de Jeconies com el seu servent. A Ageu “2:21-23 Zorobabel es aomenat “elegit de Déu” i “anell de segell”; així mateix, es creu que la referència de Zacaries al “siervo Germen” al.ludeix a Zorobabel.
No se sap quan començâ l´activitat de Zorobabel ni quan acabà. Alguns passatges revelen que marxà al front del primer grup d´israelites repatriats de Babilònia i que participà en la reconstrucció de l´altar de Jahvé.
4.27- JEIXUÀ: Va ser un sacerdot aaronita, cap del novè torn de servei en el Temple de Jahvé (I Cròniques 24: 1,11). Sembla que és el mateix Jeixuà citat a la llista dels que tornaren a Judà amb Zorobabel de l´exil.li a Babilònia.
4.28-NEHEMIES: (Jahvé reconforta). Fill d´Hacalià, un dels grans organitzadors de la comunitat jueva palestina postexilica. El coneixem principalment pel seu llibre. Laic jueu portà a terme dues missions a Jerusalem. La primera ente els anys 445 i 433 a C. consisteix en ser governador de la ciutat. La seva tasca prioritària fou la reconstrucció de la muralla per a protegir la població d´incursions hostils. A les dificultts interiors s´hi afegí una triple oposició a l´exterior: el joronita Sanbalat , el amonita Tobies i l´àrb Guesem. Organitzà una milicia de protecció i reconstrueix la muralla. Nehemies també es preocupà per qüestions socials. Així demana als rics retornar els bens adquirits per endeutement dels pobres, obtenint el recolzament de l´assemblea. Ell mateix fa l´apologia de la seva administració. Organitza la guàrdia de les portes i de les cases contra qualsevol agressió i es preocupa per la repoblació de Jerusalem.
Nehemies retorna a Jerusalem a fer una segona missió que no és altra que posar remei a les dificultats internes de la comunitat. Nehemies també organitzà la nova estructura administrativa de Judà i Jerusalem, abordà la qüestió del respecte al dissabte i intentar posar fi als matrimonis mixtos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)