Descartes 5

II. Metafísica cartesiana. a. Nocions fonamentals. i. Nocions de substància: una cosa que existeixi de tal manera que no requereixi més que de sí mateixa per a existir. ii. Noció d´atribut: quan coneixem que li ha estat donada a una cosa per naturalesa, ja sigui un modus que pugui canviar-se, ja sigui per la seva essència mateixa absolutament immutable. iii. Noció de modus: Els modus són atributs no essencials de la substància, ja que per la seva naturalesa poden canviar i aquells que mai canvien pertanyen a l´essència d´alguna cosa. b. Precisions a les nocions fonamentals. i. El terme substància no és unívoc, sinó analògic aplicat a Déu i a altres éssers. ii. Cada substància té un atribut principal que constitueix la seva essència o naturalesa. L´atribut principal, del que tots els altres depenen, és suficient i necessari per a conèixer la substància. iii. El terme substància es predica en un sentit unívoc de les coses creades iv. Els atributs principals són inseperables de les substàncies de les que són atributs. c. Ordo essendi i ordo existendi. i. Objectivitat de les proposicions ideals: tot el que conec clara i distintament com a pertanyent a un objecte le pertany realment. La realitat objectiva és conceptual o intel.lectual i una idea és objectivament real quan és intel.ligent (clara i distinta) ii. Les proposicions existencials: mitjançant la intuició captem la nostra propia existencia i mitjançant demostració l´existència de Déu i de la substància material iii. A nivell existencial primer captem el nostre existir i més tard el de Déu. A nivell essencial la perfecció infinita és anterior a la nostra perfecció. iv. La veritat divina fonament ontològic de la veritat. d. Els atributs de cada substància. i. De l´essència de Déu. Sota el nom de Déu enten una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient i omnipotent. ii. De la naturalesa de l´esperit humà: jo no sóc sinó una cosa que pensa, és a dir, un esperit, un enteniment o una raó. iii. De l´essència de les coses materials: la magnitut, amplada, profunditat, la figura que resulta dels cosos i el moviment o canvi d´aquesta situació, la duració i el nombre. e. La res cogitans o substància pensant i. Anàlisi del cogito. És una cosa que dubta, enten, concep, afirma, nega, vol, no vol i també imagina i sent. ii. Elements del coneixement: Dos són els elements que componen el nostre coneixement: el pensament com a activitat i les idees que pensa el jo. El pensament és l´únic que no pot separar-se de mi iii. Anàlisi de la idea: distingeix Descartes dos aspectes en les idees: 1. La idea en tant que acte mental: si aquestes idees es consideren solament com a maneres de pensar, no reconeix entre elles cap diferència o desigualtat i totes li semblen procedir d´un mateix d´una mateixa manera. 2. La idea en tant que representativa de les coses: Però si se les considera com a imatges que representen unes una cosa i altres altra, és evident que són molt diferents unes de les altres. 3. La veritat és una propietat de la idea en tant que es representativa de les coses:: si se les considera solament en si mateixes, sense referir-les a una altra cosa, no poden ser falses. Així, doncs, solament queden els judicis en els que he de tenir molta cura de no errar. iv. Classes d´idees: Distingeix Descartes tres tipus d´idees. 1. Idees adventicies: les que provenen de l´experiència externa. 2. Idees fictícies: les que provenen de la nostra imaginació i voluntat. 3. Idees innates: les que l´enteniment posseeix per naturalesa

Descartes 4

DESCARTES. I. Teoria del coneixement. a. Recerca d´un nou mètode. i. Origens del mètode cartesià. 1. La lògica aristotèlica i crítica del sil.logisme. 2. L´ànàlisi geomètric (consistent en reduir el que es tracta de demostrar a altres proposicions demostrades). ii. Regles del nou mètode. 1. L´evidència intel.lectual com a criteri de veritat: Les coses que percebem molt clarament i distintament són totes vertaderes. 2. L´anàlisi: dividir cadascuna de les dificultats en tantes parts com sigui possible. 3. La síntesi: Començar per allò més simple. 4. La inducció o Enumeració: Fer totes les revisions necessàries fins estar segur de no ometre res. b. El dubte metòdic i la primera veritat: Cogito ergo Sum i. El dubte metòdic 1. Diferència entre el dubte cartesià i l´escepticisme. 2. Necessitat del dubte: cal rebutjar com a fals tot allò que pugui imaginar el menor dubte ii. Els motius del dubte. 1. Raons extrinseques: les distintes opinions dels filòsofs, les diferents costums dels pobles. 2. Raons intrinseques: a. Sobre l´existència dels objectes, les fal.làcies dels sentits i la dificultat de distingir la vigilia del somni. b. Sobre la capacitat de la intel.ligència: hipòtesis del geni maligne. iii. La primera veritat: 1. Intuició de la meva pròpia existència: per a dubtar és precís que el subjecte que pensi en ella existeixi. No puc dubtar que jo dubto quan pensó en el dubte. Així penso i, per tant, sóc. 2. Cogito, ergo sum, model de tota veritat.

Descartes 3

ESQUEMA DE LA FILOSOFIA DE DESCARTES. 1. Característiques Generals. a. La raó com a única font de coneixement cert. i. Tots els coneixements vertaders sobre el real no procedeixen de l´experiència, sinó solament de l´enteniment o raó. ii. Les idees o nocions que constitueixen el punt de partida del coneixement són innats. b. L´evidència racional, fonament del saber científic. i. Solament han d´acceptar-se com a científiques les proposicions certes i evidents per a la raó. ii. A més de l´evidència intel.lectual, una proposició científica es caracteritza per la seva objectivitat interpersonal, la seva exactitut deductiva, la seva necessitat formal i la seva universalitat. c. La matemática com a model del saber filosòfic. i. Els vertaders principis del saber han de ser evidents per si mateixos, això és, han de basar-se en el principi de no-contradicció. ii. Una proposició científica sols és vertadera quan es deriva lògicament d´una altra ja demostrada o d´un primer principi. La deducció lògica és l´únic camí per a demostrar la veritat de qualsevol proposició científica.

Descartes 2

DESENVOLUPAMENT DEL MAPA CONCEPTUAL Descartes es forma en la filosofía escolàstica i adverteix que aquesta filosofía no respon als problemes i preocupacions de la seva època. En canvi, descobreix en les matemàtiques una ciència que, a més a més de rigurosa i segura, serveix per a organitzar l´experiència i desenvolupar la ciència. Per tant, situa en el procedir de la matemàtica l´estructura i els elements del seu mètode. En l´experiència el subjecte és passiu i el coneixement que l´experiència proporciona és dubtós. En les matemàtiques succeeix tot el contrari. El subjecte és actiu i la raó dedueix –produeix, concep- coneixements segurs. La raó troba, doncs, els coneixements per si mateixa, sense cap recurs a l´experiència. Per això Descartes s´aparta de l´experiència i busca en la raó el fonament del seu mètode i la justificació de tot el coneixement. Inspirant-se en el procedir de la raó en les matemàtiques, formula les quatre regles del seu mètode: 1) regla de l´evidència, 2) regla de l´anàlisi, 3) regla de la síntesi i 4) regla de l´enumeració. En elles es despleguen les fues operacions fonamentals de la ment humana. La primera, la intuició, que és l´operació per la que la raó crea els elements simples del coneixement. La segona, la deducció, que afegeix al concepte d´intuició el ser un pas de quelcom a quelcom en la ment. És, per tant, una cadena d´intuicions. La metafísica fonamenta, després en el subjecte, aquest procedir de la raó que és el mètode. El subjecte és pensament existent i com a tal percebim en la nostra intuició fonamental, que s´expressa en el “cogito ergo sum” En aquesta intuició el subjecte es preceb clara i distintament com existència pensant. Amb això tenim la primera certeza, model de tota certeza, que Descartes eleva a criteri de certeza: el que es perceb amb igual claredat i distinció. Però estem sols, segurs únicament de la nostra existencia com a éssers pensants. I per a trencar aquest cercle de soledat sols tenim el cogito i les idees que pensa. Entre aquestes idees troba Descartes una, la idea d´infinit, de Déu, que és la palanca que el permet saltar fora del cercle. En la idea mateixa mateixa de Déu troba Descartes la garantia de la seva existència com a realitat superior i distinta de l´ésser humà. I ja que Déu és el ser infinit, és perfecte i veraç i no pot consentir que l´ésser humà s´equivoqui irremediablement quan creu en l´existència del món, el món ha d´existir. Tenim, doncs, tres àmbits de realitat: la substància pensant, el jo; la substància infinita, Déu; i la substància extensa, els cossos. Els cosos són pures màquines. En ells tot s´explica per extensió i moviment –mecanicisme-. I Descartes formula les importants lleis de la inèrcia, del moviment en línea recta i de la conservació del moviment. En l´ésser humà coexisteixen cos i ànima, extensió i pensament. Per explicar aquest paral.lelisme Descartes recorre a Déu, un Déu geòmetre, últim responsable de l´ordre de l´univers. I amb similars principis vol explicar la conducta humana. La nostra activitat està dividida en accions i passions. Les primeres depenen de la nostra voluntat; les segones, en canvi, s´originen en el cos. El control de les passions és una tasca que correspon a la raó.

Descartes 1

ANTECEDENTS. El nominalisme que arribaria amb Guillem d´Occam la seva expressió més radical, té els seus primers antecedents en algunes tendències de la filosofía grega antiga. Així, no pocs escèptics podrien ésser considerats precursors del nominalisme, i entre els estoïcs i els epicuris primitius apareixen elements que, més endevant,durant l´Edat Mitja, caracteritzarien als seguidors d´Occam. No obstant, el vertader fundador de la doctrina nominalista és Roscelino de Caompiegne (1050-1120), per a qui el treball intel.lectual no seria altra cosa que el llenguatge verbal interioritzat, tant lluny del real com la paraula de la cosa que anomena. Les obres del monjo francés s´han perdut, però el fonamental de la seva doctrina va perviure a través dels seus hereus: Joan de Salisbury, Sant Anselm i Abelardo. Durant molt de temps, després de la mort de Roscelino de Compiegne, el nominalisme ocupà un lloc estrictament marginal en el pensament europeu. El continent apareixia en aquesta época recorregut per l´aiga vivificador de la filosofía grega, que havia arribat de la mà dels intèrprets àrabs. La corrent del pensament segons la quals els conceptes universals de l´enteniment no constituien quelcom real, sinó una simple apel.lació buida als éssers individuals que creuen aprehendre, es convertí en una espècie de riu subterrani que tornà a sortir a la llum a partir de Lombardo (1100-1160). La tradició filosòfica anglesa, que havia resistit la invasió de les doctrines aristotèliques va fer d´Oxford el seu centre. A la vella universitat anglesa, la línea agustiniana de l´Esglèsia va trovar un terreny abonat i va permetre el desenvolupament de tendències, encara que minoritàries, i es mantingueren ferms davant les posicions tomistes. Guillem d´Occam ja era un nominalista convençut quan l´any 1319 va començar a dictar a la universitat d´Oxford el seus comentaris sobre les “Sentències” del pare Lombardo. L´ÈPOCA. Tota la vida de Guillem d´Occam va transcòrrer sota el signe de l´enfrontament entre l´Esglèsia i l´Imperi. A partir de 1252, quan el congrès d´electors reunit a Brunswick va rebatre les idees d´Inocenci III, que feien dependre l´adquisió dels drets imperials de l´aprovació de Roma, la consagració per part del Papa era sols un títol més per als emperadors. En el pla polític, Guillem d´Occam va adoptar, com quasi tots els membres de l´ordre franciscana, el partit dels espiritualistes, oposat al Papa. A la superficie, la ruptura es va produir arrel de la vidriosa qüestió de les propietats eclesiàstiques. Els espiritualistes, aferrats a les disposicions fundacionals dictades per Sant Francesc d´Assis, es negaven a aceptar qualsevol forma de propietat per a la seva ordre. El Papa Joan XXIII va trovar aquesta actitut el suficientment provocadora com per a sotmetre als espiritualistes als rigors de la Inquisició: per aquesta época una de les principals preocupacions del Papa fou reunir sota la seva administració els bens de l´esglèsia en tot l´ordre cristià. De manera que la disputa entre el papat i l´ordre de Sant Francesc, en la que Occam tingué una intervenció protagonista, no es reduïa al camp de la teología, sinó que abraçava també els interesos polítics més terrenals d´ambdós bandos. Les argumentacions teològiques no varen conseguir enmascarar durant molt de temps el vertader caràcter de l´enfrontament, que es desenvolupava a tota l´Europa feudal. Encara que teòricament l´emperador tenia al seu càrrec la protecció de tota la cristiandat, els seus recursos eren mediocres i no conseguia imposar la pau ni en els seus territoris. Per la seva part, el papat, sotmès en el desprestigi a partir de la querella de les Investidures tenia dificultat per imposar els seus criteris a les ordres. D´aquesta situació sorgia la llibertat que gaudien els franciscans, i en ella es fonamentà el periode de plenitut intel.lectual de l´ordre. En el moment en que Guillem d´Occam fou anomenat parentòriament a Avignon, el Papa intentava mantenir el caràcter legitimador de l´Esglèsia respecte l´Imperi; les lluites entre Federic d´Àustria i Luis de Baviera, aspirants a la corona de ferro i del sacre imperi romà germànic, no milloraven la situació del pontífex. Tant Federic com Lluís veien en l´Esglèsia una aliada molesta, a la que, un cop resolt el conflict, s´hauria d´imposar límits severs. No pot estranyar que Occam pengués partit per Lluis de Baviera degut a les persecucions de Joan XXIII a la seva ordre. Un any més tard de fugir de la cort d´Avignon, Occam fou excomulgat i les seves doctrines declarades herètiques. Però, des del seu exil.li a Munich, el teòleg anglès va veure com la seva doctrina nominalista s´extenia a totes les universitats europees, on guanyava multitut d´adeptes. INFLUÈNCIA POSTERIOR. Per a Jaques Maritain, la doctrina nominalista té una clara continuïtat en nombroses tendències de la filosofía moderna i contemporània. Per al pensador catòlic francès, són nominalistes tant el neokantisme com el neopositivisme, l´idealisme i el pragmatisme. Avui en dia sembla poc arriscat afirmar que les característiques centrals del nominalisme reapareixen en l´empirisme anglès dels segles XVII i XVIII; en el neopositivisme del segle XVIII a Anglaterra, i en les filosofies analítiques del segle XX. A partir de la mort de Guillem d´Occam i durant la resta de l´Edat Mitja, el nominalisme ocupà en la cultura occidentals un lloc semblant al que ocupaven el tomisme o l´escotisme. La condemna papal no varen impedir la difusió i pervivència de les seves idees. En lo fonamental el nominalisme apareix viu en la doctrines de Hobbes, Berkeley i Ettienne de Condillac. Per a que el nominalisme sobrevisqués a les disputes fou imprescindible l´obra de pensadors franciscans. També fou important en la conservació i revitalització del pensament d´Occam és el treball del teòleg Gabriel Biel que va exercir una forta influencia sobre Martin Luter.

LA TEOLOGIA COM A CIÈNCIA (34)

Té la teologia alguna característica que li es pròpia? La característica propia de la teologia ( a més del seu objecte d´estudi) és el paper que té la revelació. El present treball no és el lloc per analitzar el fenomen de la revelació però sí per a indicar que la revelació de Déu és el gran factor diferenciador de la teologia de la resta de ciències. Una revelació que fa que la fe tingui un paper fonamental i que alguns aspectes dels plantejaments teològics tinguin el valor d´axioma inqüestionable i, segurament, indemostrable a l´estil de les ciències fàctiques. Ara bé, ja hem vist que la presència d´axiomes és un fet normal en totes les ciències, així com el fet de no poder demostrar tots els plantejaments, teories o explicacions. Una altra característica és l´experimentació. En el cas de la teologia, els teòlegs es troben davant el fet que algunes de les creences es fonamenten en experiències personals, íntimes, subjectives i no universalitzables ni repetibles. Aquest últim fet diferencia la teologia de les ciències fàctiques que he analitzat al llarg del present treball però seria molt agosarat negar la validesa de la ciència solament pel fet de no poder universalitzar i objectivar aquestes experiències.. En aquest sentit la religió sí que no pot ser considerada una ciència però sí una experiència que ens aproxima al saber, a la veritat

LA TEOLOGIA COM A CIÈNCIA (33)

Segueix la teologia els procediments bàsics de la ciència? Al llarg del present treball he explicat els procediments bàsics de la ciència. És hora, ara, de veure si la teologia segueix aquests procediments. Una de les característiques fonamentals de la teologia és l´intent de definir els termes claus de la seva investigació. En aquest sentit, doncs, és clar que la teologia utilitza tant la definició nominal com la real. A més a més les definicions teològiques persegueixen clarament les característiques bàsiques de la definició científica i que hem vist al llarg del present treball. Però a més a més la teologia segueix perfectament els paràmetres de la divisió i demostració anteriorment explicats. Utilitza la teologia una metodologia científica? El primer que cal precisar és quin tipus de ciència és la teologia i, a partir d´aquí, analitzar si la teologia segueix la metodologia utilitzada per aquest tipus de ciències. Degut a la complexitat de la teologia, així com dels seus objectes d´estudi, la teologia és difícil encaixar-la únicament dins un tipus de ciència. Des del meu punt de vista la teologia manté les característiques de les ciències formals en alguns aspectes. I pel que fa referència a aquests aspectes els trets de consistència, independència dels axiomes, la formalització del sistema axiomàtic i la diferència dels axiomes de les seves regles, així com el fet de ser un sistema complert i coherent; es compleixen perfectament. Ara bé, la teologia no és una ciència estrictament formal ja que també utilitza a l´hora d´interpretar els textos bíblics, i, especialment, el metode hermenèutic tant present en l´anàlisis exagètic dels textos i en l´anàlisis sociològic d´alguns dels seus plantejaments. Per tant, podem concloure que la teologia segueix sempre les condicions d´una metodologia científica com qualsevol altra ciència.