LA POESIA I LA QÜESTIÓ NACIONAL CATALANA
Tot i que d´entrada podria pensar el contrari no és fàcil abordar el tema de la relació entre Catalunya i la poesia. En primer lloc, i fonamentalment, perquè és un tema polièdric, amb molts matisos, tots ells fonamentals i gens anecdòtics, i amb una riquesa de temes i formes que el fan un tema essencial de la nostra poesia. Aquest fet, però, es veu a més a més àmplament enriquit pel fet que la poesia és un gènere literari que al nostre país supera el promig de moltes de les literatures europees que ens envolten. Un nombrós nombre que no sols fa referència a la publicació sinó també a la seva lectura i popularitat. No deixa de ser sorprenent, si tenim en compte el que passa a les literatures del nostre entorn, que la majoria dels escriptors més populars al nostre país són poetes. És difícil breument explicar aquest fet, però crec sincerament que no es pot deixar de banda que la poesia ha estat, des del principi dels temps, el gènere literari preferit per tal d´expressar els sentiments i les emocions més personals, més íntimes i fer-ho d´una manera més intensa. I, en aquest sentit, no podem oblidar que la qüestió nacional no deixa de ser una qüestió emocional, sentimental a la que la majoria dels poetes, d´una manera o una altra, s´han enfrontat, enfortit pel fet que els poetes, al nostre país
Per tal d´analitzar aquest tema em permetré no fer una conferència teòrica sinó més aviat exemplificar amb un conjunt de poesies, barrejant-ne de conegudes amb altres menys conegudes o menys populars, els trets característics del catalanisme català passat pel sedàs de la poesia.
Ara bé, seria pretenciós pensar que la poesia catalana tracta el tema de l´amor al país d´una manera absolutament original. Per tant, voldria aprofitar aquest espai i la invitació d´Ómnium conjuntament amb l´Associació de Veïns de Pardinyes per fer un repàs dels elements característics d´aquest sentiment, molts d´ells comuns a altres literatures, i com han estat tractats al llarg de la història de la literatura catalana.
Quins són aquests elements? Els clàssics són la demostració de l´amor a la terra, l´aire i el mar (la glorificació del paisatge), l´enaltiment de grans personatge i de grans fites històriques del país, l´amor a la llengua, l´enaltiment d´esdeveniments bèl.lics, la indentificació amb la cultura i la llengua pròpia i el somni d´un futur gloriós.
Ara bé, també seria ingenu si oblidés que també un dels trets del nostre univers poètic no és altra que el de la relació de Catalunya amb Espanya, una relació no sempre bona i on tradicionalment els poetes han remarcat la voluntat d´una entesa cordial, amb el reconeixement i respecte de la identitat de Catalunya i Espanya però que molt sovint aquest desig es veu defraudat i s´acaba obtant, molt sovint o per un pesimisme frustrant o per la via de la independència com més endevant veurem.
dimarts, 20 de març del 2012
L´independentisme de Salvat Papasseit (8)
No deixa, però, de ser sorprenent que Salvat Papasseit en cap moment trobem quelcom que ens pugui fer pensar en una entitat més enllà del principat, en cap moment ens parla de la realitat dels Països Catalans o, dit d´una altra manera, què en pensa dels territoris de parla catalana del País Valencià i de les Illes Balears.
No voldria acabar sense la lectura del poema el Somni
POEMA EL SOMNI
No voldria acabar sense la lectura del poema el Somni
POEMA EL SOMNI
L´independentisme de Salvat Papasseit (7)
I és que com afirma en el pròleg a l´obra La Batalla d´en Cardona, autor que proessa la lluita armada com el mecanisme per tal d´aconseguir l´alliberament de l´amada, l´alliberament de Catalunya. (1923) afirma que “Catalunya i el seny tenen un maridatge que jo acuso espanyol”
Per acabar voldria tocar, encara que sigui molt lleugerament dos temes. El primer fa referència a la relació amb les altres nacions de la península. Molt sovint Salvat Papasseit parla del resta d´Espanya com una unitat oblidant Euskadi i Galícia així com la seva realitat lingüística. (explicar-ho)
Per una altra banda indicar l´estil de Papasseit és directe, però no és barroer, foll sinó cuidat, culte perquè és la cultura la base de la nació catalana i el punt sobre el que cal construir la independència.
No voldria acabar la xerrada sense una cita on en l´últim poema escrit de Papasseit, el poeta ens mostra un tema poc tractat fins aquell moment, el dels límits territorials de Catalunya i que mostra fins a quin punt el poeta era conscient de l´amplitud del problema i que sobrepassa els límits fronterers d´aquella burra Espanya gran i que també abraça l´esclavatge de la pàtria catalana més enllà dels pirineus i que veiem en el poema “Les Gorges”:
A Sant Miquel del Canigó
La veu ressona que us esglaia.
Diu: Catalunya! I la remor
Sempre contesta:
Esclava a Espanya
Si prens coratge
Els ulls al cel
I alces el braç –gest de venjança-
A Sant Martí sents una veu
I a cau d´orella:
I també a França!
Per acabar voldria tocar, encara que sigui molt lleugerament dos temes. El primer fa referència a la relació amb les altres nacions de la península. Molt sovint Salvat Papasseit parla del resta d´Espanya com una unitat oblidant Euskadi i Galícia així com la seva realitat lingüística. (explicar-ho)
Per una altra banda indicar l´estil de Papasseit és directe, però no és barroer, foll sinó cuidat, culte perquè és la cultura la base de la nació catalana i el punt sobre el que cal construir la independència.
No voldria acabar la xerrada sense una cita on en l´últim poema escrit de Papasseit, el poeta ens mostra un tema poc tractat fins aquell moment, el dels límits territorials de Catalunya i que mostra fins a quin punt el poeta era conscient de l´amplitud del problema i que sobrepassa els límits fronterers d´aquella burra Espanya gran i que també abraça l´esclavatge de la pàtria catalana més enllà dels pirineus i que veiem en el poema “Les Gorges”:
A Sant Miquel del Canigó
La veu ressona que us esglaia.
Diu: Catalunya! I la remor
Sempre contesta:
Esclava a Espanya
Si prens coratge
Els ulls al cel
I alces el braç –gest de venjança-
A Sant Martí sents una veu
I a cau d´orella:
I també a França!
L´independentisme de Salvat Papasseit (6)
El catalanisme de Foix (que ell mateix afirma que és contrari al separatisme) o de Maragall són un engany, un autoengany, la covardia davant la gesta que cal fer i la impotència que senten.
Una revolució que ens porti a una independència immediata lluny encara dels postulats de Maragall que encara somia amb un diàleg amb Espanya.
Per a Salvat Papasseit Espanya mai ha reconegut ni reconeixerà a Catalunya com a nació (recorda això al recent procés estatutari) i per a Salvat no podem oblidar que qui nega la nostra nació i s´enfronta a la nostra llengua el que fa és negar el nostre cor (altre cop el cor en primer lloc), els nostres ulls (la nostra manera, per tant, de veure la realitat) i la nostra intel.ligència (la nostra capacitat per a pensar el món, a Catalunya i a nosaltres mateixos d´una manera lliure)
L´únic diàleg possible serà amb els altres pobles de la Península que també cerquen la seva independència.
Una independència que en paraules de Jordi Bilbeny:
“La independència de Catalunya és un projecte globalitzador, que enclou la lluita de totes les classes socials i la de tots els partits polítics en una mateixa direcció. La independència seria un projecte comú a tots els catalans, una gesta que retornaria la dignitat a tots els catalans, a Catalunya. L´única gesta, distant de les baixes lluites socials i polítiques a la qual En Salvat Papasseit s´apuntaria.
Ara bé, com aconseguir la independència?
Lluita armada.
El tema de la lluita ja apareix en el llibre l´Irridiador del Port i les Gavines que s´obre amb un “Canto a la lluita”, i de forma molt més explícita Les Conspiracions (1922) o en el poema El Somni afirma “Prenem els estris de viure en combat” o “fendim les ones, tal guerrers d´abans”.
També a La Gesta dels Estels (1922) afirma a El Berenar de les Roques “Cantaria cançons com els marins de guerra” o en el poema Prometença Lluitaria qui sap per quina ampla bandera/ però millor que fos de la meva terra/quatre barres de sang/ l´or del cor que voleia; o en el poema Divisa “Creuré en la guerra perquè és bo el combat”
NOTES 104, 105, 106
Una revolució que ens porti a una independència immediata lluny encara dels postulats de Maragall que encara somia amb un diàleg amb Espanya.
Per a Salvat Papasseit Espanya mai ha reconegut ni reconeixerà a Catalunya com a nació (recorda això al recent procés estatutari) i per a Salvat no podem oblidar que qui nega la nostra nació i s´enfronta a la nostra llengua el que fa és negar el nostre cor (altre cop el cor en primer lloc), els nostres ulls (la nostra manera, per tant, de veure la realitat) i la nostra intel.ligència (la nostra capacitat per a pensar el món, a Catalunya i a nosaltres mateixos d´una manera lliure)
L´únic diàleg possible serà amb els altres pobles de la Península que també cerquen la seva independència.
Una independència que en paraules de Jordi Bilbeny:
“La independència de Catalunya és un projecte globalitzador, que enclou la lluita de totes les classes socials i la de tots els partits polítics en una mateixa direcció. La independència seria un projecte comú a tots els catalans, una gesta que retornaria la dignitat a tots els catalans, a Catalunya. L´única gesta, distant de les baixes lluites socials i polítiques a la qual En Salvat Papasseit s´apuntaria.
Ara bé, com aconseguir la independència?
Lluita armada.
El tema de la lluita ja apareix en el llibre l´Irridiador del Port i les Gavines que s´obre amb un “Canto a la lluita”, i de forma molt més explícita Les Conspiracions (1922) o en el poema El Somni afirma “Prenem els estris de viure en combat” o “fendim les ones, tal guerrers d´abans”.
També a La Gesta dels Estels (1922) afirma a El Berenar de les Roques “Cantaria cançons com els marins de guerra” o en el poema Prometença Lluitaria qui sap per quina ampla bandera/ però millor que fos de la meva terra/quatre barres de sang/ l´or del cor que voleia; o en el poema Divisa “Creuré en la guerra perquè és bo el combat”
NOTES 104, 105, 106
L´independentisme de Salvat Papasseit (5)
L´opció federalista no és més que un engany perquè a Espanya és impossible canviar-la i perquè, a diferència dels catalans, els espanyols tenen molt clar quina és la seva missió. En paraules de Jordi Bilbeny:
“Dèia l´Ortega que “Castilla ha hecho España”. I és sols aquest projecte d´espanyolitzar una missió castellana. Qualsevol altre intent d´aprofundir-hi serà, sempre, una intromissió, una gosadia provinciana imperdonable.”
Idea que també veiem en les següents paraules d´Ortega y Gasset a España Invertebrada:
“Sometimiento, unificación, incorporación, no significan muerte de los grupos com tales grupos; la fuerza de la independencia que hay en ellos perdura, bien que sometida; esto es, contenido su poder centrífugo por la energia central que los obliga a vivir como partes de un todo y no como todos aparte. Es preciso, pues, que nos acostumbremos a entender toda unidad nacional, no como una coexistencia interna, sinó com un sistema dinámico”
I més endevant:
“Es preciso que el órgano (fa referència a l´Estat central i centralista) reciba frecuentemente pequeñas heridas que lo mantengan alerta. Estas pequeñas heridas han sido llamadas estímulos funcionales; sin ellas el organismo no funciona, no vive. De mismo modo, la energía unificadora,central, de totalización necesita para no debilitarse, de la fuerza contraria, de la dispersión, del impulso centrífugo perviviente en los grupos. Sin este estimulante, la cohesión se atrofia, la unidad nacional se disuelve, las partes de desplegan, flotan aisladas y tienen que volver a vivir cada una como un todo independiente”
A més a més, l´opció legalista, és dir, l´opció per tal d´aconseguir l´alliberament nacional de Catalunya per la via legal és també una absurditat, principalment perquè no existeix una legalitat catalana. La llei és la llei espanyola. El camí passa per una transformació espiritual, cultural i ideològica de caràcter revolucionari que ens ajudi a alliberar-nos de l´esclavatge perquè si la nació és esclava, també ho som nosaltres.
“Dèia l´Ortega que “Castilla ha hecho España”. I és sols aquest projecte d´espanyolitzar una missió castellana. Qualsevol altre intent d´aprofundir-hi serà, sempre, una intromissió, una gosadia provinciana imperdonable.”
Idea que també veiem en les següents paraules d´Ortega y Gasset a España Invertebrada:
“Sometimiento, unificación, incorporación, no significan muerte de los grupos com tales grupos; la fuerza de la independencia que hay en ellos perdura, bien que sometida; esto es, contenido su poder centrífugo por la energia central que los obliga a vivir como partes de un todo y no como todos aparte. Es preciso, pues, que nos acostumbremos a entender toda unidad nacional, no como una coexistencia interna, sinó com un sistema dinámico”
I més endevant:
“Es preciso que el órgano (fa referència a l´Estat central i centralista) reciba frecuentemente pequeñas heridas que lo mantengan alerta. Estas pequeñas heridas han sido llamadas estímulos funcionales; sin ellas el organismo no funciona, no vive. De mismo modo, la energía unificadora,central, de totalización necesita para no debilitarse, de la fuerza contraria, de la dispersión, del impulso centrífugo perviviente en los grupos. Sin este estimulante, la cohesión se atrofia, la unidad nacional se disuelve, las partes de desplegan, flotan aisladas y tienen que volver a vivir cada una como un todo independiente”
A més a més, l´opció legalista, és dir, l´opció per tal d´aconseguir l´alliberament nacional de Catalunya per la via legal és també una absurditat, principalment perquè no existeix una legalitat catalana. La llei és la llei espanyola. El camí passa per una transformació espiritual, cultural i ideològica de caràcter revolucionari que ens ajudi a alliberar-nos de l´esclavatge perquè si la nació és esclava, també ho som nosaltres.
L´independentisme de Salvat Papasseit (4)
O més clarament ja l´any 1920 en una carta a en Joaquim Ventalló afirma
“Visca Catalunya lliure!!!
Mori la burra Espanya gran!
Visca la virilitat dels irlandesos
Visca en Soler!
Abaix la diplomàcia de la Lliga!
Morin els botiflers!
Visca el futurisme internacional!.
Ja l´any 1922 Salvat Papasseit sembla absolutament defraudat amb el catalanisme polític, amb la classe política catalana que encara somia d´alguna manera entendre´s amb Espanya, de poder-hi col.laborar per tal d´elaborar una nova Espanya. Els polítics catalans, botiflers, han traït Catalunya i amb ella la llibertat dels catalans a canvi d´unes “poltrones” (en paraules actuals), abandonant la seva missió històrica i abraçant un mal entès realisme polític, a un terrible tacticisme o al simple i mediocre possibililisme (no recorda això al peix al cave ja famòs de l´era del President Pujol?). Per Papaesseit, en canvi, el realisme no ens pot endur a altre lloc que no sigui l´opció idependentista.
És absurd pretendre entendre´s amb una Espanya imperialitzant i esclavitzadora on inclús la seva èlit intel.lectual mostra, com el cas d´Ortega y Gasset, aquesta mentalitat imperialista. Cal fugir de l´engany i del racionalisme, cal deixar d´escoltar Espanya i els discursos espanyolitzants si volem realitzar la gesta a la que estem els catalans cridats i que no és una altra que l´obtenció de la justicia, el fi de l´opressió moral que és molt més important que l´opressió econòmica, en una altra lliçó que bé podríem apredre nosaltres mateixos. En paraules de Salvat al pròleg de La Batalla de Daniel Cardona:
“L´escarni no és constant? És que doneu un pas que no sigui traint-vos? Sou uns boigs perquè us ho diuen quan així ho expliqueu? Feu-vos, doncs, un gran mèrit d´ésser separatistes”
Si l´opció per l´enteniment és impossible tamb é ho és l´opció federalista la qual és vista per Salvat Papasseit com una pèrdua de temps i d´energia per a l´autèntica solució: la independència. Mirar a Espanya és tan absurd com mirar el passat. Catalunya ha de mirar al món d´igual a igual. Qualsevol altra mirada és un atac a la dignitat nacional.
“Visca Catalunya lliure!!!
Mori la burra Espanya gran!
Visca la virilitat dels irlandesos
Visca en Soler!
Abaix la diplomàcia de la Lliga!
Morin els botiflers!
Visca el futurisme internacional!.
Ja l´any 1922 Salvat Papasseit sembla absolutament defraudat amb el catalanisme polític, amb la classe política catalana que encara somia d´alguna manera entendre´s amb Espanya, de poder-hi col.laborar per tal d´elaborar una nova Espanya. Els polítics catalans, botiflers, han traït Catalunya i amb ella la llibertat dels catalans a canvi d´unes “poltrones” (en paraules actuals), abandonant la seva missió històrica i abraçant un mal entès realisme polític, a un terrible tacticisme o al simple i mediocre possibililisme (no recorda això al peix al cave ja famòs de l´era del President Pujol?). Per Papaesseit, en canvi, el realisme no ens pot endur a altre lloc que no sigui l´opció idependentista.
És absurd pretendre entendre´s amb una Espanya imperialitzant i esclavitzadora on inclús la seva èlit intel.lectual mostra, com el cas d´Ortega y Gasset, aquesta mentalitat imperialista. Cal fugir de l´engany i del racionalisme, cal deixar d´escoltar Espanya i els discursos espanyolitzants si volem realitzar la gesta a la que estem els catalans cridats i que no és una altra que l´obtenció de la justicia, el fi de l´opressió moral que és molt més important que l´opressió econòmica, en una altra lliçó que bé podríem apredre nosaltres mateixos. En paraules de Salvat al pròleg de La Batalla de Daniel Cardona:
“L´escarni no és constant? És que doneu un pas que no sigui traint-vos? Sou uns boigs perquè us ho diuen quan així ho expliqueu? Feu-vos, doncs, un gran mèrit d´ésser separatistes”
Si l´opció per l´enteniment és impossible tamb é ho és l´opció federalista la qual és vista per Salvat Papasseit com una pèrdua de temps i d´energia per a l´autèntica solució: la independència. Mirar a Espanya és tan absurd com mirar el passat. Catalunya ha de mirar al món d´igual a igual. Qualsevol altra mirada és un atac a la dignitat nacional.
L´independentisme de Salvat Papasseit (3)
“Amb Ortega i Gasset, home ben castellà, tot i que ell s´esforça a contradir-ho no m´he pogut entendre. I és que no ens assemblem ni amb el intel.ligents”
Això és així perquè la relació Catalunya-Espanya no és reduïble a una qüestió d´intel.ligència, a una àmbit estrictament racional, d´una temàtica de ciències polítiques o de lleis sociològiques sinó que fa referència al moll de l´ós de dos projectes que són oposats, dos projectes que es fonamenten en el cor, en el sentiment, en allò més profund del nostre ésser.
Cal llegir els següents poemes Pregó, visió del Guadarrama, Ampla és Castella i Tornada (tots ells del llibre “Conspiracions”
Igual que una parella que planifica el futur. L´important no és el futur sinó el sentiment d´amor entre els membres de la parella. Si aquest amor existeix el projecte es portarà a port, però si la base de la parella no és el sentiment el que es trencarà no és el projecte sinó la parella mateixa. D´aquesta manera, la parella Espanya-Catalunya no té present ni futur perquè no és l´amor la base de la unió sinó l´opressió d´una sobre l´altra, i l´imposició d´un projecte de futur en cap cas dialogat.
Un odi que ja podem entreveure a l´obra Humo de Fábrica on titlla a Espanya “de estorbo”, de pecat i de cementiri mortal. I sobre la joventut opina: “los jóvenes de España sois un hato de eunucos y de imbéciles, un hato de cobardes. Hay que hablaros así para que reaccionéis. Esta es una nación que vegeta en el fango. Un incesto mostruoso, del cual sólo saldrá- como el parto vil de una infame aristócrata- un pringajo de pus, que eso es lo que os corroe la entrañas” Viure amb Espanya és un absurd i qualsevol pacte amb Espanya mostra la por i la impotència dels que el fan (per la banda catalana) i d´aquí també la seva duríssima crítca a la política del pacte, de l´entesa amb Espanya que es fruit, per a Salvat, de la impotència i la medicritat dels polítics catalans ( especialment crític amb la Lliga) que que no s´adoen que Espanya no és cap entitat unida, que col.laborant amb ella el que fem és col.laborar en la nostra servitud, en el nostre propi esclavatge, i que ja veiem a l´obra Missió per Catalunya i encara més en un antecedent com es l´article la nacionalitat i el socialisme l´ any 1916.
“Jo no puc conformar-me que en nom de la unitat d´un Estat qualsevol em fermin els grillons de l´esclavatge –això de la unitat és una altra mentida dels nostres assessins”.
Això és així perquè la relació Catalunya-Espanya no és reduïble a una qüestió d´intel.ligència, a una àmbit estrictament racional, d´una temàtica de ciències polítiques o de lleis sociològiques sinó que fa referència al moll de l´ós de dos projectes que són oposats, dos projectes que es fonamenten en el cor, en el sentiment, en allò més profund del nostre ésser.
Cal llegir els següents poemes Pregó, visió del Guadarrama, Ampla és Castella i Tornada (tots ells del llibre “Conspiracions”
Igual que una parella que planifica el futur. L´important no és el futur sinó el sentiment d´amor entre els membres de la parella. Si aquest amor existeix el projecte es portarà a port, però si la base de la parella no és el sentiment el que es trencarà no és el projecte sinó la parella mateixa. D´aquesta manera, la parella Espanya-Catalunya no té present ni futur perquè no és l´amor la base de la unió sinó l´opressió d´una sobre l´altra, i l´imposició d´un projecte de futur en cap cas dialogat.
Un odi que ja podem entreveure a l´obra Humo de Fábrica on titlla a Espanya “de estorbo”, de pecat i de cementiri mortal. I sobre la joventut opina: “los jóvenes de España sois un hato de eunucos y de imbéciles, un hato de cobardes. Hay que hablaros así para que reaccionéis. Esta es una nación que vegeta en el fango. Un incesto mostruoso, del cual sólo saldrá- como el parto vil de una infame aristócrata- un pringajo de pus, que eso es lo que os corroe la entrañas” Viure amb Espanya és un absurd i qualsevol pacte amb Espanya mostra la por i la impotència dels que el fan (per la banda catalana) i d´aquí també la seva duríssima crítca a la política del pacte, de l´entesa amb Espanya que es fruit, per a Salvat, de la impotència i la medicritat dels polítics catalans ( especialment crític amb la Lliga) que que no s´adoen que Espanya no és cap entitat unida, que col.laborant amb ella el que fem és col.laborar en la nostra servitud, en el nostre propi esclavatge, i que ja veiem a l´obra Missió per Catalunya i encara més en un antecedent com es l´article la nacionalitat i el socialisme l´ any 1916.
“Jo no puc conformar-me que en nom de la unitat d´un Estat qualsevol em fermin els grillons de l´esclavatge –això de la unitat és una altra mentida dels nostres assessins”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)