4.16- ROBOAM: (Que el poble s´estengui).Primer monarca del regne de Judà, fill de Salomó i Noamà. Ascendí al tro als quarant anys poc després que les tribus del nort d´Israel, davant la seva negativa d´alleugerar la càrrega tributària, formaren un regne separat i reconeguereb a Jeroboam com al seu sobirà; sols les tribus de Judà i Benjamí varen romandre fidels a la casa de David. Roboam va desistir recuperar mitjançant les armes el domini sobre les tribus del nord després d´escoltar una profecia de Semeies. No obstant, durant el seu regnat hi va haber constants conflictes entre Israel i Judà.
A l´Eclesiàstic 47:23 s´atribueix la disolució del regne a la seva manca de seny al no escoltar els ancians de la cort. A Reis 14: 22-28 s´insinua que la campanya de Sesac fou un càstig diví pels pecats de Judà, i a II Cròniques 12: 1-2 s´afirma de forma explícita que Roboam va fer mal als ulls de Jahvé, si bé al principi del seu regnat va mantenir fidelitat a la seva religió, de fet se´l reconeix haver dona refugi als sacerdots i levitas que fugiren d´Israel durant el regnat de Jeroboam.
4.17- JEROBOAM: (Que el poble es multipliqui) Fill de l´efrainita Nabal de Sereda (I Re 11: 26), primer sobirà del regne d´Israel (928-907 a C.). Salomó el nombrà cap del personal reclutat de les tribus d´Efraim i Manasés, però més tard es va sublevà contra el rei. El profeta Ajies de Sil, després de rasgar un mantell de lli en 12 trossos i donar-li 10 d´ells a Jeroboam, va predir que aquest reinaria sobre deu de les dotze tribus d´Israel després de la mort de Salomó. Al saber que el rei l´anava buscant per matar-lo, Jeroboam fugí a Egipte i va romandre sota la protecció del faraó Sesac fins a la mort de Salomó. Jeroboam fou proclamat rei pels caps de poble de Siquem, als que Roboam havia negat reduir la carga tributària, així el nort d´Israel s´independitzà políticament de la casa de David fent néixer fortes hostilitats entre ells.
Jeroboam fortificà Siquem i la convertí en la seva capital, després residí a Panuel i, finalment, a Tirsa. Va manar col.locar becerros d´or a Betel i Dan per a convertir aquests llocs en santuaris i evitar que la gent anés a Jerusalem. El regne de Judà fou invadit pel faraó Sesac en el cinquè any del seu regnat. Poc després el regne de Jeroboam es debilità i Abiya, nou rei de Judà, va aconseguir annexionar vàries ciutats d´Israel.
4.18- ELIES: El profeta Elies destacà durant el regnat del monarca Ajab en el regne del Nord (Israel) durant els anys 869-850 a C. Els profetes reals cuidaren la trajectòria d´Elies per a presentar-lo com a defensor ideal de Jahvé davant el culte a la deidat cananea (fenicia) Baal. La tradició d´Elies exagerà desmesuradament el seu paper històric, com en el cas de la presumpte matança dels profetes de Baal al la montanya del Carmel (1 Re 18,40), que probablement va tenir lloc durant el regnat del rei Yehú (842-815 a C.). A Elies se li atribuiren poders miraculosos: segons la Bíblia, fou ajudat per una vídua d Sarefta, pel que el profeta colmà les seves provisions de farina i oli i resucità als seu propi fill entre els morts (1 Re 17). És probable que aquesta història correspongui a Eliseu, successor d´Elies, ja que concorda millor amb els fets de la seva època.
La Bíblia presenta a Elies com el nou Moisès. El seu enfrontament amb els profetes de Baal al la muntanya del Carmel, en el que posa en qüestió les seves creences (1 Re 18) recorda l´indicident de l´Èxode 32, en el que els israelites fabriquen un becerro d´or, l´idolatren i per això són castigats amb una plaga.
La tradició mosaica és més evident en la narració d´Elies a la montanya Horeb, lloc de la revelació de Moisès. En aquesta muntanya Elies escoltà la veu de Déu, que li va dir que ungis a Jazael i a Yehú com a nous monarques respectivament, d´Aram i Israel i a Eliseu -el nou profeta- com el seu successor (1 Re 19).
Sembla que Elies encapçalà l´atac contra el culte de Baal, practicat pel rei israelita Ajab i la seva esposa Jezabel, i renovà el culte a Jahvé. L´ordalia que té lloc al Carmel no sols demostra que Baal és usurpador del territori de Jahvé, sinó que està mancat de condició divina: sols Jahvé és Déu. Jahvé adquireix un aspecte universal a través dels ensenyaments d´Elies. És el vertader senyor de la naturalesa, àmbit reclamat per les deitats cananees, i inclús controla els fets en terres estrangeres. Aquestes idees s´expressen clarament en l´episodi de la muntanya Horeb, que també representa una sincera experiència profètica personal. A Horeb Elies es veu obligat a reconèixer que ha fracassat en la jissió i que Jahvé ha decidit encomanar la tasca a un altre profeta.
Elies es converteix en vengador de la conducta de Jezabel, que apareix com una dona hàbil i decidida. Jezabel va treure el màxim profit de l´autoritat que li donava la seva posició, raó per la qual Elies la va maleir. Encara que s´acceptava que les dones del rei estrangeres adoressin les seves pròpies divinitats, Jezabel es va extralimitar ja que va intentar substituir totolment Jahvé per Baal, i així morí devorada per gossos seguin la maledicció d´Elies.
divendres, 18 de març del 2011
Siracida (14)
4.14- REI DAVID: Fill menor d´Isaí nascut a la ciutat de Betlem (Judà). Fou el segon i més important rei d´Israel. A les seves mans, el regne unificat d´Israel i Judà arrivà a equiparar-se a les potències de Mesopotàmia i Anatolia, al nord, i Egipte al Sud. Després de la derrota davant els filisteus, David fou elegit rei de Judà a Hebron, i després de l´assessinat d´Isbaal, les tribus del nord també el reconeixeren com a rei i el reconegueren com a rei d´Israel. L´octau any del seu regnat conquerí Jerusalem on fixà la seva residència. Més tard reinicià les hostilitats amb els filisteus allunyant, així el perill que representaven per a Israel. David inicià la tasca de crear un imperi i, encara que va gaudir de gran estimació, no va eliminar del tot la rivalitat entre les tribus del nord i del sud. David portà a terme reformes de gran abast en les institucions i l´administració del país. Elegí l´emplaçament del temple i va emprendre els preparatius per a construir-lo, reafirmà el culte al Déu d´Israel donant-li el caràcter de religió oficial; organitzà la classe sacerdotal sota el gran sacerdot i li concedí un lloc prominent a la cort de Jerusalem. Va sentar les bases per a la divisió política i el govern del país i reorganitzà l´exèrcit.
La tradició bíblica considera a David com l´iniciador d´un renaixament cultural i literari que hauria de continuar en temps de Salomó; se li ha atribuit l´autoria de molts salms així com les elegies dedicades a Saúl i Jonatan i Absalon. La seva figura brindà al judaisme un personatge de gran significat religiós en la que es dipositaren esperances mesiàniques, complertes més tard en la persona de Jesús, descendent de David.
4.15-REI SALOMÓ: (“Pacífic”). Fill de David i Betsabé. Fou el tercer rei d´Israel, famós per la seva saviesa, riqueses i projectes de construcció. Sota el seu regnat Israel va disfrutar d´uns anys de prosperitat.
El regnat de Salomó començà al voltant de l´any 967 a C., poc abans de la mort de David, i es caracteritzà per prioritazar la dipomàcia que l´ús de la força militar. Tot i això dividí el seu regne en 12 districtes que no corresponien als territoris de les tribus israelites. El ressentiment contra les polítiques de Solomó desenvocà en la dissolució del regne unificat.
La tradició bíblica considera a David com l´iniciador d´un renaixament cultural i literari que hauria de continuar en temps de Salomó; se li ha atribuit l´autoria de molts salms així com les elegies dedicades a Saúl i Jonatan i Absalon. La seva figura brindà al judaisme un personatge de gran significat religiós en la que es dipositaren esperances mesiàniques, complertes més tard en la persona de Jesús, descendent de David.
4.15-REI SALOMÓ: (“Pacífic”). Fill de David i Betsabé. Fou el tercer rei d´Israel, famós per la seva saviesa, riqueses i projectes de construcció. Sota el seu regnat Israel va disfrutar d´uns anys de prosperitat.
El regnat de Salomó començà al voltant de l´any 967 a C., poc abans de la mort de David, i es caracteritzà per prioritazar la dipomàcia que l´ús de la força militar. Tot i això dividí el seu regne en 12 districtes que no corresponien als territoris de les tribus israelites. El ressentiment contra les polítiques de Solomó desenvocà en la dissolució del regne unificat.
Siracida (13)
4.12- SAMUEL: Profeta i últim jutge d´Israel, fill de l´efraimita Elcana i Anna. Aquesta havia estat estèril durant molts anys però va aconseguir concebre i donar a llum desprès d´haver fet el vot de consagrar el seu primer fill al servei de Jahvé. Samuel fou portat de nen a Sil i presentat al sacerdot Helí, que el va criar en qualitat de nazareno; ja de jove va tenir una revelació en la que Déu anuncià la finalització del llinatge d´Helí.
Samuel es convertí en la figura més destacada de la història dels primers israelites a Canaán, on actuà com a vident, sacerdot, jutge i cap militar. Vivia a Ramà, on presidia un grup de profetes dedicats al restabliment del culte tradicional, però cada any feia un recorregut per Betel,Guilgal i Misfe per a impartir justicia.
La instauració de la monarquia a Israel fou degut a Samuel. La pressa per consolidar la unitat nacional davant l´amenaça dels filisteus, portà als israelites a demanar l´assignació d´un rei. Samuel s´oposava a donar aquest pas perquè el considerava una ofensa a la soberania de Déu, però finalment va cedir. Samuel va decidir que fos Saúl qui ocupés el tro.
La relació entre el rei i el profeta es deteriorà amb el temps i el trencament es produí quan Saúl va usurpar determinades funcions sacerdotals i a la seva indulgència amb els amalecites. Tot i arrepentir-se, el rei no va poder millorar les coses i Samuel disenyà un plà per ungí a David com a successor de Saúl.
4.13-NATAN: (Do de Déu). Profeta que desenvolupà una important tasca en tres fets de la cort de David. Una vegada fet rei, Natan té una visió en la que Jahvé li ordena dir al rei que serà el seu fill que havia de rellevar-lo qui construeixi el temple. Més endevant Natan recrimina al rei els seus pecats (adulteri) mitjançant el relat d´un home poble al que li prenen la seva única propietat (un anyell) per un veí ric. El rei va determinar que aquest home mereixia la mort i quan Natan afirmà que aquest home era ell, el rei va entendre la paràbola. Degut a l´arrepentiment de David, Natan afirma que Jahvé li ha perdonat la vida però que el fill fruit de l´adulteri ha de morir..
La tercera aparició de Natan no és com a profeta sinó com a membre de la cort de rei. Quan Adonies, fill de David, es proclamà successor del seu pare, Natan s´alià amb altres homes per impedir que aquest ascendís al tro, a més convenç a Betsabé per a que es presentés davant David i li recordés el seu jurament que Salomó el succeís en el poder, provocant la ratificació de la seva promesa davant Natan i Betsabé.
Samuel es convertí en la figura més destacada de la història dels primers israelites a Canaán, on actuà com a vident, sacerdot, jutge i cap militar. Vivia a Ramà, on presidia un grup de profetes dedicats al restabliment del culte tradicional, però cada any feia un recorregut per Betel,Guilgal i Misfe per a impartir justicia.
La instauració de la monarquia a Israel fou degut a Samuel. La pressa per consolidar la unitat nacional davant l´amenaça dels filisteus, portà als israelites a demanar l´assignació d´un rei. Samuel s´oposava a donar aquest pas perquè el considerava una ofensa a la soberania de Déu, però finalment va cedir. Samuel va decidir que fos Saúl qui ocupés el tro.
La relació entre el rei i el profeta es deteriorà amb el temps i el trencament es produí quan Saúl va usurpar determinades funcions sacerdotals i a la seva indulgència amb els amalecites. Tot i arrepentir-se, el rei no va poder millorar les coses i Samuel disenyà un plà per ungí a David com a successor de Saúl.
4.13-NATAN: (Do de Déu). Profeta que desenvolupà una important tasca en tres fets de la cort de David. Una vegada fet rei, Natan té una visió en la que Jahvé li ordena dir al rei que serà el seu fill que havia de rellevar-lo qui construeixi el temple. Més endevant Natan recrimina al rei els seus pecats (adulteri) mitjançant el relat d´un home poble al que li prenen la seva única propietat (un anyell) per un veí ric. El rei va determinar que aquest home mereixia la mort i quan Natan afirmà que aquest home era ell, el rei va entendre la paràbola. Degut a l´arrepentiment de David, Natan afirma que Jahvé li ha perdonat la vida però que el fill fruit de l´adulteri ha de morir..
La tercera aparició de Natan no és com a profeta sinó com a membre de la cort de rei. Quan Adonies, fill de David, es proclamà successor del seu pare, Natan s´alià amb altres homes per impedir que aquest ascendís al tro, a més convenç a Betsabé per a que es presentés davant David i li recordés el seu jurament que Salomó el succeís en el poder, provocant la ratificació de la seva promesa davant Natan i Betsabé.
Siracida (12)
4.10- CALEB: (Gos; a acadi significa vassal leal del rei). Fou un dels 12 homes que Moisès va enviar des del desert a Faran a explorar la Terra Promes com a representnt de la tribu de Judà. Quan els exploradors varen tornar, ell proposà emprendre sense retard la conquesta de Canaan però sols Josué va recolzar aquesta iniciativa, de manera que els israelites varen decidir retornar a Egipte. Llavors Jahvé els va fer saber que cap israelita de vint anys d´edat o més el permetés entrar a la Terra Promesa, excepte a Caleb i a Josué. Quan quaranta anys més tard els israelites entraren a Canaán, Caleb va demanar la ciutat d´Hebron per a ell i els seus descendents, i Josué li va donar com a premi a la seva fidelitat. No obstant, a Josué 21: 13 es senyala que Hebron fou assignada com a ciutat levítica als caatites; la contradicció a resol a Josué 21: 9-12 i a I Cròniques 6: 54-56, on s´afirma que la ciutat fou assignada als caatittes però que els pobles del voltant foren assignats a Caleb, que expulsà de la ciutat als fills d´Henoc. Hi ha vàries interpretacons sobre quin són els seus pares.
4.11- ELS JUTGES: El llibre dels Jutges s´ocupa del devenir de les tribus d´Israel a Palestina abans de la creació de l´estat i el regne unificat. Encara que a Siquem les tribus s´havien compromès a venerar solament a Jahvé, a la mort de Josué la nació començà a adorar les deitats cannanees, fet que provocà que els israelites caieren en mans enemigues estrangeres. La nació se´n va arrepentir i tornà a Jahvé, i aquest va elegir un “jutge” que la conduís a la victòria militar sobre els opresors i governà Israel al llarg de la seva vida. A la mort de cada jutge Israel tornà l´esquena a Jahvé i es repetiren els mateixos fets. Aquesta pauta es reiterà moltes vegades fins l´aparició de l´últim jutge, Samuel, a través del qual la monarquia existí.
El llibre es centra en la figura del jutge que, bàsicament, no ho fou en el sentit legal modern del terme. Seria més precís considerar-lo “líder” i sovint la Bíblia drescriu al jutge com a alliberador o salvador.
La direcció habitual i permanent de les tribus estava en mans dels ancians, homes d´edat en els que delegaren degut a la seva saviesa i experiència. Els jutges sorgiren com a resposta a una greu crisi que quasi sempre adoptà la forma d´atac exterior. Quedaven marcats per a complir aquesta misió quan els posseïa l´esperit de Jahvé, un violent atac que els permetés portar a terme proeses militar i fets sobrehumans. El jutge representa un tipus de lideratge característic de les societats tribals que sol denominar-se “caristmàtic”. Els jutges deixaren d´existir quan es formà l´estat unificat, moment en que l´autoritat absoluta passà a mans d´un rei.
Aquest llibre presenta al jutge com a governant de tot el poble israelita, però aquesta imatge reflexa la perspectiva d´un compilador posterior que probablement va romandre a l´escola d´escritors que redactaren el Deuteronomic. Aquests escritors consideren Israel com a una entitat única i en tot moment insisteixen en que la desobediència a Jahvé provocà desastres nacionals.
Els relats dels jutges utilitzats pel compilador solament s´ocupen dels herois i heroines populars de determinades tribus i localitats. Questes figures sorgiren per a defensar i salvar als seus respectius grups quan sofriren els atacs de grups veïns.
4.11- ELS JUTGES: El llibre dels Jutges s´ocupa del devenir de les tribus d´Israel a Palestina abans de la creació de l´estat i el regne unificat. Encara que a Siquem les tribus s´havien compromès a venerar solament a Jahvé, a la mort de Josué la nació començà a adorar les deitats cannanees, fet que provocà que els israelites caieren en mans enemigues estrangeres. La nació se´n va arrepentir i tornà a Jahvé, i aquest va elegir un “jutge” que la conduís a la victòria militar sobre els opresors i governà Israel al llarg de la seva vida. A la mort de cada jutge Israel tornà l´esquena a Jahvé i es repetiren els mateixos fets. Aquesta pauta es reiterà moltes vegades fins l´aparició de l´últim jutge, Samuel, a través del qual la monarquia existí.
El llibre es centra en la figura del jutge que, bàsicament, no ho fou en el sentit legal modern del terme. Seria més precís considerar-lo “líder” i sovint la Bíblia drescriu al jutge com a alliberador o salvador.
La direcció habitual i permanent de les tribus estava en mans dels ancians, homes d´edat en els que delegaren degut a la seva saviesa i experiència. Els jutges sorgiren com a resposta a una greu crisi que quasi sempre adoptà la forma d´atac exterior. Quedaven marcats per a complir aquesta misió quan els posseïa l´esperit de Jahvé, un violent atac que els permetés portar a terme proeses militar i fets sobrehumans. El jutge representa un tipus de lideratge característic de les societats tribals que sol denominar-se “caristmàtic”. Els jutges deixaren d´existir quan es formà l´estat unificat, moment en que l´autoritat absoluta passà a mans d´un rei.
Aquest llibre presenta al jutge com a governant de tot el poble israelita, però aquesta imatge reflexa la perspectiva d´un compilador posterior que probablement va romandre a l´escola d´escritors que redactaren el Deuteronomic. Aquests escritors consideren Israel com a una entitat única i en tot moment insisteixen en que la desobediència a Jahvé provocà desastres nacionals.
Els relats dels jutges utilitzats pel compilador solament s´ocupen dels herois i heroines populars de determinades tribus i localitats. Questes figures sorgiren per a defensar i salvar als seus respectius grups quan sofriren els atacs de grups veïns.
Siracida (11)
4.8- PINHÀS: Fill d´Eleazar i d´una de les filles de Putiel, net d´Aaron. Segons la interpretació sacerdotal d´una tradició antiga sobre la idolatria del poble a Baal Peor, Pinhàs matà a un israelita i a la dona que l´havia seduït. Com a recompensa, va rebre el sacerdoci a perpetuitat (Num 25: 1-13). Les genealogies de 1 Cro el consideren com l´avantpassat de Sadoc i el seu llinatge. Segons un text tardà del Penteteuc, Pinhàs va prendre part a la guerra santa contra Madian (Num 36,6; Num 25, 16-18). Les capes més recents de la història deuteromista ratifiquen aquests desenvolupaments sacerdotals després de l´erecció d´un altar a la orilla del riu Jordà, Pinhàs, el sacerdot, encapçala la delegació enviades a les tribus transjordanes per a induir-les a romandre fidels a Jahvé. El seu prestigi no parà de créixer i se li atribueixen abundants elogis en el resum de la història d´Israel que fa el text del Siràcida que estem analitzant. En 1 Mac 2,26 el nombra com exemple de cel per la Llei. Alguns autors cristians (Efren, Isidor de Sevilla) no fan sinó determinar la tradició jueva quan veuen a Pinhàs una figura de Crist.
dilluns, 14 de març del 2011
Siracida (10)
4.7- AARON: És fill d´Amram i de Jocabed (de la tribu de Leví), germà de Moisès i de Maria, ascendent i fundador de la classe sacerdotal israelita i va actuar com a intèrpret de Moisès. En diversos pasatges de la Bíblia s´informa de la seva misió conjunta amb Moisès i que també fou responsable d´algunes de les deu plagues d´Egipte. La seva figura va perdre pes durant l´Èxode, si bé ell i Jur varen contribuir a la victòria sobre els amalecites al mantenir en alts els braços de Moisès durant la batalla.
Aaron i Jur quedaren a càrreg del poble quan Moisès pujà al Sinaí. Desmoralitzats per l´absència durant 40 dies del seu guia, els israelites demanaren a Aaron que els fes un deu visible al que puguessin venerar. Aaron recaudà l´or del poble, i amb ell feu un becerro d´or al que els israelites adoraren. Quan Moisès tornà, els israelites foren castigats i Aaron amonestat. Més tard Aaron i Maria objectaren l´autoritat de Moisès, doncs creien que també ells disfrutaven de la gràcia de la revelació divina. Aaron fou perdonat de nou però la seva germana va aparèixer coberta de lepra com a càstig. Llavors va intercedí per ella davant Moisès i aquest pregà a Déu que la sanés.
La investidura d´Aaron i els seus fills quedà establerta quan Déu ordenà a Moisès que els ungís i consagrés com a sacerdots. A partir de llavors Aaron començà a oficilitzar al costat del seu germà, ajudat pels seus fills Eleazar i Itamar. Els seus altres hereus, Ndab i Abiu, foren arrastrats per un foc diví per fer una ofrena indeguda, càstig que Aaron accepta silenciosament.
Durant la rebelió de Coré, Aaron es manté fidel a Moisès. El càstig per la rebelió fou la mort de mils d´israelites que sols es va aturar quan Aaron oferí incencs per aplacar l´ira de Jahvé. L´elecció divina d´Aaron queda demostrada quan li floreix la seva bara en presència del poble.
Ni Aaron ni al seu germà pugueren entrar a la Terra Promesa ja que desobeïren a Moisès al colpejar la roca enlloc de parlar-li per a que donés aigua i el poble calmés la sed, com Jahvé li havia manat.
En alguns llibres de l´Antic Testament Aaron figura amb Moisès com a guia i intercessor del poble israelita durant l´èxode. En el Nou Testament la seva misió és qualificada d´imperfecta, comparada amb l´excel.lència del sacerdoci de Jesús.
Aaron i Jur quedaren a càrreg del poble quan Moisès pujà al Sinaí. Desmoralitzats per l´absència durant 40 dies del seu guia, els israelites demanaren a Aaron que els fes un deu visible al que puguessin venerar. Aaron recaudà l´or del poble, i amb ell feu un becerro d´or al que els israelites adoraren. Quan Moisès tornà, els israelites foren castigats i Aaron amonestat. Més tard Aaron i Maria objectaren l´autoritat de Moisès, doncs creien que també ells disfrutaven de la gràcia de la revelació divina. Aaron fou perdonat de nou però la seva germana va aparèixer coberta de lepra com a càstig. Llavors va intercedí per ella davant Moisès i aquest pregà a Déu que la sanés.
La investidura d´Aaron i els seus fills quedà establerta quan Déu ordenà a Moisès que els ungís i consagrés com a sacerdots. A partir de llavors Aaron començà a oficilitzar al costat del seu germà, ajudat pels seus fills Eleazar i Itamar. Els seus altres hereus, Ndab i Abiu, foren arrastrats per un foc diví per fer una ofrena indeguda, càstig que Aaron accepta silenciosament.
Durant la rebelió de Coré, Aaron es manté fidel a Moisès. El càstig per la rebelió fou la mort de mils d´israelites que sols es va aturar quan Aaron oferí incencs per aplacar l´ira de Jahvé. L´elecció divina d´Aaron queda demostrada quan li floreix la seva bara en presència del poble.
Ni Aaron ni al seu germà pugueren entrar a la Terra Promesa ja que desobeïren a Moisès al colpejar la roca enlloc de parlar-li per a que donés aigua i el poble calmés la sed, com Jahvé li havia manat.
En alguns llibres de l´Antic Testament Aaron figura amb Moisès com a guia i intercessor del poble israelita durant l´èxode. En el Nou Testament la seva misió és qualificada d´imperfecta, comparada amb l´excel.lència del sacerdoci de Jesús.
Siracida (9)
4.6- MOISÈS: Cap dels israelites des de la sortida d´Egipte fins poc abans de la seva entrada a la Terra Promesa. Era fill d´Amram i Jocabed, de la tribu de Leví i germà de Aaron i Maria. Durant l´època del seu naixament, el seu poble estava esclavitzat a Egipte, situació que empitjorà quan el faraó ordenà tirà al Nil a tot infant varó dels hebreus. Per a salvar-lo la seva mare el va tenir amagat durant tres mesos i després el deixà a la vora del riu on el recollí la germana del faraó (d´aquí que es digui que Moisés significa “tret de les aigües).
Essent ja gran, matà a un Egipci que maltractava a unhebreu, fet pel qual haver de marxar del país. Es va detenir en un pou de Madian, on defensà a les filles del sacerdot Jetró contra uns pastors que pretenien fer-les fora d´allà. Jetró l´acollí a casa seva i li donà per esposa a la seva filla Séfora. El moment decisiu de la vida de Moisès fou qun un dia al mont Horeb, veu una zarza que cremava sense consumir-se, enmig de la qual se li va aparèixer Jahvé que li revelà el seu nom i li encomanà la misió de treure als israelites d´Egipte i guiar-los a la terra de Canaán. El poble li feu cas ràpidament, però calgueren deu plagues per a que el Faraó els hi permetés inicialment la sortida.
Amb 80 anys Moisès assumeix la tasca de guiar al poble pel desert. S´encarrega de satisfer les seves necessitats materials i de defensar-lo dels enemics. Quan l´exèrcit del faraó està a punt d´atrapar-los es produeix el famós episodi de la separació de les aigües del Mar Roig. Aquest fet donà fe al poble en Jahvé i Moisès.
Als tres mesos de la marxa arriben al Sinaí, on Jahvé anuncia a Moisès l´aliança amb ells, essent Moisès el mitjancer entre Déu i els israelites. A dalt del cim Jahvé anuncia els 10 manaments a Moisès (Èxode).
Després d´un any al Sinaí, els israelites reiniciaren la marxa cap a la Terra Promesa, mantenint sempre la comunicació entre Jahvé i Moisès. Durant el trajecte es produïren varies revoltes contra Moisès, però Jahvé castigà durament els rebels.
Al final de la seva vida, Moisès presencià la conquesta de Transjordània, però davant la inmediatesa de la seva mort, designà a Josué per a concloure la tasca de guiar al poble a Canaán i donar-li possessió de la terra. En el seu últim discurs recordà un cop més als israelites les obligacions que l´Aliança comportava i els demanà romandre fidels a Jahvé. Poc després Jahvé li concedeix el privilegi de contemplar la terra de Canaán des del cim del mont Nebó; allí beneí les tribus d´Israel i Morí en un lloc desconegut.
La tradició bíblica posterior considera a Moisès l´autor del Llibre de la Llei i el recorda com a cap del poble en l´Èxode i interlocutor davant Jahvé. Així mateix se li atribueix el Salm 90.
Moisès fou el profeta per excel.lència, com a mitjancer de l´Aliança, portador de la Llei, cap polític i religiós que va fer sorgir la nació israelita. A més ell és el responsable de la transformació de la religió monoteista dels patriarca en una religió nacional de la que més tard sorgirien el cristianisme i l´Islam.
Essent ja gran, matà a un Egipci que maltractava a unhebreu, fet pel qual haver de marxar del país. Es va detenir en un pou de Madian, on defensà a les filles del sacerdot Jetró contra uns pastors que pretenien fer-les fora d´allà. Jetró l´acollí a casa seva i li donà per esposa a la seva filla Séfora. El moment decisiu de la vida de Moisès fou qun un dia al mont Horeb, veu una zarza que cremava sense consumir-se, enmig de la qual se li va aparèixer Jahvé que li revelà el seu nom i li encomanà la misió de treure als israelites d´Egipte i guiar-los a la terra de Canaán. El poble li feu cas ràpidament, però calgueren deu plagues per a que el Faraó els hi permetés inicialment la sortida.
Amb 80 anys Moisès assumeix la tasca de guiar al poble pel desert. S´encarrega de satisfer les seves necessitats materials i de defensar-lo dels enemics. Quan l´exèrcit del faraó està a punt d´atrapar-los es produeix el famós episodi de la separació de les aigües del Mar Roig. Aquest fet donà fe al poble en Jahvé i Moisès.
Als tres mesos de la marxa arriben al Sinaí, on Jahvé anuncia a Moisès l´aliança amb ells, essent Moisès el mitjancer entre Déu i els israelites. A dalt del cim Jahvé anuncia els 10 manaments a Moisès (Èxode).
Després d´un any al Sinaí, els israelites reiniciaren la marxa cap a la Terra Promesa, mantenint sempre la comunicació entre Jahvé i Moisès. Durant el trajecte es produïren varies revoltes contra Moisès, però Jahvé castigà durament els rebels.
Al final de la seva vida, Moisès presencià la conquesta de Transjordània, però davant la inmediatesa de la seva mort, designà a Josué per a concloure la tasca de guiar al poble a Canaán i donar-li possessió de la terra. En el seu últim discurs recordà un cop més als israelites les obligacions que l´Aliança comportava i els demanà romandre fidels a Jahvé. Poc després Jahvé li concedeix el privilegi de contemplar la terra de Canaán des del cim del mont Nebó; allí beneí les tribus d´Israel i Morí en un lloc desconegut.
La tradició bíblica posterior considera a Moisès l´autor del Llibre de la Llei i el recorda com a cap del poble en l´Èxode i interlocutor davant Jahvé. Així mateix se li atribueix el Salm 90.
Moisès fou el profeta per excel.lència, com a mitjancer de l´Aliança, portador de la Llei, cap polític i religiós que va fer sorgir la nació israelita. A més ell és el responsable de la transformació de la religió monoteista dels patriarca en una religió nacional de la que més tard sorgirien el cristianisme i l´Islam.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)