A continuació Ratzinger fa un repàs al que els principals teòlegs actuals ha dit sobre la tensió entre paraula i realitat. El primer teòleg analitzat és K. Barth per a qui (segons Ratzinger) :
“Esperar la parausía no significa el cálculo de un acontecimiento temporal que alguna vez tendrá lugar, sinó que se trata de algo sumamente actual para cada hombre. Significa mirar a la forntera contra la que choca mi existencia. Significa “tomar nuestra situación en la vida tan en serio como es”; “resurrección es eternidad”; las concepciones de los últimos días representan lo absolutamente último en el sentido metafísico, es decir, la trascendencia absoluta de Dios”
En aquest sentit l´escatologia té un component existencial, no temporal. El Crist és una trobada sempre nova. Aquest posicionament de Barth és qualiticat per Ratzinger com d´actualisme.
El segon teòleg analitzat és Bultmann per a qui l´escatologia tampoc té una connotació temporal, també és una trobada amb Déu. En aquest sentit ser cristià és avançar cap a l´autenticitat en força d´aquest fet de la trobada. Ratzinger el qualifica d´un posicionament moral, estrictament formal i actualístic.
El tercer teòleg analitzat és Cullmann qui rebutja plantejaments atemporals. El seu plantejaments, a ulls del nostre autor, té el problema que sembla una filosofia objectivista. L´escatologia es converteix en teoria pero on no s´ofereix cap orientació per a la conducta humana. Ratzinger fa un extens anàlisi sobre la concepció de la divisió del temps de Cullmann on el centre del temps ja no es situa en el futur (com sembla indicar l´Antic i el Nou Testament) sinó en la mateixa vinguda de Jesús.
L´ últim teòleg analitzat és C. H. Dodd per a qui és clar que Jesús és la demostració de la intervenció de Déu en la història. Segons Dodd “La dramàtica de la predicación de Jesús no se debe a la espera especialmente tensa de que el fin está a la puerta, sino a la afirmación de que trae la presència de Diós”
Per a finalitzar aquest capítol Ratzinger fa un repàs de la teologia de l´Esperança.
dilluns, 31 de gener del 2011
dijous, 27 de gener del 2011
escatologia (3)
CAPÍTOL 1: EL PROBLEMA DE L´ESCATOLOGIA.
El present capítol s´inicia amb una breu reflexió metodològica on l´autor afirma la necessitat d´adoptar el mètode històric, però fern-t´ho d´una manera crítica, acceptant-ne les seves limitacions i rebutjant, al mateix temps, i d´una manera acrítica, el mètode les ciències naturals.
Després d´aquesta breu introducció, l´autor analitza l´expressió “Regne de Déu” i la seva importància en Jesus i les primeres comunitats cristianes. Ratzinger indica sols iniciar aquest apartat que per “Regne de Déu” no cal entendre un lloc i ho fa a partir d´un anàlisi terminològic, sinó que es refereix a Déu mateix.
Arribats en aquest punt, Ratzinger fa un anàlisi del problema de l´esperança al llarg de la història, iniciant aquest estudi en l tradició jueva i també en la tradició davídica.
Dins el judaisme primitiu trobem dues tradicions pel que fa referènci al tema de l´Esperança: la rabínica i l´apocal.lípitica. La rabínica espera a un deu que sortirà del seu amagatall mostrant el seu poder en tant que Senyor que regeix el món (alguns rabins inclús creuen que es podria escursçar la vinguda de Déu mitjançant la penitència, el compliment dels manaments i la misericòrdia).
Ar bé, Ratzinger també mostra com el missatge sobre el Regne de Déu comporta un “ara i aquí”, fet que dificulta la seva interpretació. Ratzinger en destaca dos: la de J. Schmid i la de Schmidt. El primer defensa que la salvació és individual i moral, mentres que la segona defensa la salvació comunitària.
Després de fer un repàs a la visió històrica que l´expressió “Regne de Déu” ha tingut, Ratzinger defensa que el Regne de Déu ja es troba en Jesús, és a dir que Jesús és el Regne de Déu no sols en la seva presència física sinó mitjançant la irradiació de l´Esperit Sant que surt d´ell. En aquest sentit el Regne de Déu és contundentment un fet i no un espai.
Aquest apartat del primer capítol finalitza realitzant un anàlisi sobre la proximitat de la parausia.
Ratzinger posa de manifest com en el Nou Testament trobem ja indicis que la fi del món s´intueix propera. Tot i això també en aquest punt no hi ha unanimitat en l´exègesi ja que segons Conzelmann ja en Lluc no hi ha una escatologia propera sinó que s´indica que la situació actual és permanent, fet que no es present en Mateu ni en Marc i que indica que, per tant, que no hi ha un procés rectilini. En aquest sentit Ratzinger conclou:
“Si nos preguntamos par finalizar, y con los presupuestos expuestos, qué queda de todo los dicho hasta ahora, podemos resumir brevemente y decir: Jesús predicó el mensaje del reino de Dios sirviéndose de múltiples parábolas y presentando ese reino como una realidad presente y, al mismo tiempo, futura. Podemos afirmar que la Iglesia en formación era consciente de ser fiel a ese mensaje de los comienzos, anunciando a Jesús como Cristo, como quien actúa en el Espíritu y, en consecuencia, com la forma actual del reino. Podemos afirmar que la cristiandad, mirando al resucitado, conocía una venida que ya había ocurrido”.
El present capítol s´inicia amb una breu reflexió metodològica on l´autor afirma la necessitat d´adoptar el mètode històric, però fern-t´ho d´una manera crítica, acceptant-ne les seves limitacions i rebutjant, al mateix temps, i d´una manera acrítica, el mètode les ciències naturals.
Després d´aquesta breu introducció, l´autor analitza l´expressió “Regne de Déu” i la seva importància en Jesus i les primeres comunitats cristianes. Ratzinger indica sols iniciar aquest apartat que per “Regne de Déu” no cal entendre un lloc i ho fa a partir d´un anàlisi terminològic, sinó que es refereix a Déu mateix.
Arribats en aquest punt, Ratzinger fa un anàlisi del problema de l´esperança al llarg de la història, iniciant aquest estudi en l tradició jueva i també en la tradició davídica.
Dins el judaisme primitiu trobem dues tradicions pel que fa referènci al tema de l´Esperança: la rabínica i l´apocal.lípitica. La rabínica espera a un deu que sortirà del seu amagatall mostrant el seu poder en tant que Senyor que regeix el món (alguns rabins inclús creuen que es podria escursçar la vinguda de Déu mitjançant la penitència, el compliment dels manaments i la misericòrdia).
Ar bé, Ratzinger també mostra com el missatge sobre el Regne de Déu comporta un “ara i aquí”, fet que dificulta la seva interpretació. Ratzinger en destaca dos: la de J. Schmid i la de Schmidt. El primer defensa que la salvació és individual i moral, mentres que la segona defensa la salvació comunitària.
Després de fer un repàs a la visió històrica que l´expressió “Regne de Déu” ha tingut, Ratzinger defensa que el Regne de Déu ja es troba en Jesús, és a dir que Jesús és el Regne de Déu no sols en la seva presència física sinó mitjançant la irradiació de l´Esperit Sant que surt d´ell. En aquest sentit el Regne de Déu és contundentment un fet i no un espai.
Aquest apartat del primer capítol finalitza realitzant un anàlisi sobre la proximitat de la parausia.
Ratzinger posa de manifest com en el Nou Testament trobem ja indicis que la fi del món s´intueix propera. Tot i això també en aquest punt no hi ha unanimitat en l´exègesi ja que segons Conzelmann ja en Lluc no hi ha una escatologia propera sinó que s´indica que la situació actual és permanent, fet que no es present en Mateu ni en Marc i que indica que, per tant, que no hi ha un procés rectilini. En aquest sentit Ratzinger conclou:
“Si nos preguntamos par finalizar, y con los presupuestos expuestos, qué queda de todo los dicho hasta ahora, podemos resumir brevemente y decir: Jesús predicó el mensaje del reino de Dios sirviéndose de múltiples parábolas y presentando ese reino como una realidad presente y, al mismo tiempo, futura. Podemos afirmar que la Iglesia en formación era consciente de ser fiel a ese mensaje de los comienzos, anunciando a Jesús como Cristo, como quien actúa en el Espíritu y, en consecuencia, com la forma actual del reino. Podemos afirmar que la cristiandad, mirando al resucitado, conocía una venida que ya había ocurrido”.
dimecres, 26 de gener del 2011
Escatologia (2)
INTRODUCCIÓ:
El llibre de J. Ratzinger es divideix en tres capítols: el primer planteja el problema escatològic, indicant-ne les posicions més destacades; un segon dedicat al tema de la mort i la immortalitat; i un tercer capítol on Ratzinger profunditza el seu anàlisi en el que ell anomena vida futura on planteja el tema de la ressurrecció dels morts, el fudici final i, per últim, els conceptes teològics de l´infern, el purgatori i el cel.
Ara bé, abans d´analitzar cadascun d´aquests tres capítols, el propi J. Ratzinger escriu un capítol introductori (que també serà el primer que analitzaré jo) en el que fa un anàlisi del problema que analitza l´escatologia, així com un repàs històric (posant especial atenció en la situació actual) del pensament escatològic.
ANÀLISI DE LA INTRODUCCIÓ:
El primer que posa de manifest l´autor és que l´escatologia no ha tingut gaire importància en els tractats teològics fins l´actualitat on si en té (i molta!) fruit (segons Ratzinger) a la situació de consciència de crisi que pateix tant clarament la societat actual (especialment l´occidental i la de caràcter capitalista), i que té com un dels seus orígens intel.lectuals la figura de J. Weib, per a qui el missatge de Jesús havia estat escatològic. En aquest context l´esperança i el Regne de Déu es converteixen en els conceptes claus d´aquesta nova exègesi, nova exegesi que Ratzinger consider que s´equivoca al no posar a Déu en el centre i, per tant, proposant que els conceptes de cel, infern, purgatori, mort, judici i la mateixa immortalitat de l´ànima tornin al centre de la teologia escatològica.
A continuació Ratzinger fa un repàs històric per tal d´explicar la situació actual de la teologia escatològica. En aquest sentit Ratzinger afirma que al llarg de la història el pensament cristià ha sofert un canvi de perspectiva molt significatiu, però, també molt perjudicial. Si en un primer moment trobem en la comunitat cristiana, i especialment en la seva oració, que la centralitat està en el Crist ressucitat i l´establiment del Regne de Déu en el món, a partir de la crisi de l´Edat Mitja i la seva consciència de crisi, portà el pensament cristià a un nou plantejament pensant més la figura del judici i mirant més al passat i oblidant el present i el futur.
Per un altre costat Ratzinger també posa de manifest la tensió entre salvació individual i col.lectiva, que explicaria el canvi d´accent en l´Edat Mitja i que és un dels perills que s´ha d´evitar: la individualització.
Com a elements negatius que també han perjudicat la visió correcta de l´escatologia, Ratzinger destaca la secularització del concepte d´esperança. En aquest sentit la introducció del llibre al tema de l´escatologia acaba amb una exhortació que fa Ratzinger a trobar allò que realment la fe catòlica promet.
El llibre de J. Ratzinger es divideix en tres capítols: el primer planteja el problema escatològic, indicant-ne les posicions més destacades; un segon dedicat al tema de la mort i la immortalitat; i un tercer capítol on Ratzinger profunditza el seu anàlisi en el que ell anomena vida futura on planteja el tema de la ressurrecció dels morts, el fudici final i, per últim, els conceptes teològics de l´infern, el purgatori i el cel.
Ara bé, abans d´analitzar cadascun d´aquests tres capítols, el propi J. Ratzinger escriu un capítol introductori (que també serà el primer que analitzaré jo) en el que fa un anàlisi del problema que analitza l´escatologia, així com un repàs històric (posant especial atenció en la situació actual) del pensament escatològic.
ANÀLISI DE LA INTRODUCCIÓ:
El primer que posa de manifest l´autor és que l´escatologia no ha tingut gaire importància en els tractats teològics fins l´actualitat on si en té (i molta!) fruit (segons Ratzinger) a la situació de consciència de crisi que pateix tant clarament la societat actual (especialment l´occidental i la de caràcter capitalista), i que té com un dels seus orígens intel.lectuals la figura de J. Weib, per a qui el missatge de Jesús havia estat escatològic. En aquest context l´esperança i el Regne de Déu es converteixen en els conceptes claus d´aquesta nova exègesi, nova exegesi que Ratzinger consider que s´equivoca al no posar a Déu en el centre i, per tant, proposant que els conceptes de cel, infern, purgatori, mort, judici i la mateixa immortalitat de l´ànima tornin al centre de la teologia escatològica.
A continuació Ratzinger fa un repàs històric per tal d´explicar la situació actual de la teologia escatològica. En aquest sentit Ratzinger afirma que al llarg de la història el pensament cristià ha sofert un canvi de perspectiva molt significatiu, però, també molt perjudicial. Si en un primer moment trobem en la comunitat cristiana, i especialment en la seva oració, que la centralitat està en el Crist ressucitat i l´establiment del Regne de Déu en el món, a partir de la crisi de l´Edat Mitja i la seva consciència de crisi, portà el pensament cristià a un nou plantejament pensant més la figura del judici i mirant més al passat i oblidant el present i el futur.
Per un altre costat Ratzinger també posa de manifest la tensió entre salvació individual i col.lectiva, que explicaria el canvi d´accent en l´Edat Mitja i que és un dels perills que s´ha d´evitar: la individualització.
Com a elements negatius que també han perjudicat la visió correcta de l´escatologia, Ratzinger destaca la secularització del concepte d´esperança. En aquest sentit la introducció del llibre al tema de l´escatologia acaba amb una exhortació que fa Ratzinger a trobar allò que realment la fe catòlica promet.
diumenge, 23 de gener del 2011
escatologia 1
Quan un es troba en la disjuntiva de triar un llibre sobre el que ha de fer un treball, el primer que ha de tenir clar és el criteri o les raons que han de portar a un a la seva elecció.
En aquest cas la meva opció va ser prou clara des del moment en que vaig tenir l´oportunitat de conèixer la bibliografia. El llibre de Joseph Ratzinger complia dues condicions que em semblaven fonamentals a l´hora d´elegir el llibre de lectura. En primer lloc, i des de fa molt de temps, és reconeguda la importància de J. Ratzinger com un dels teòlegs més importants i amb més influència en el camp teològic i intel.lectual en general de finals del segle XX. Els seus biògrafs i intèrprets arriben inclús a considerar-lo la persona que va tenir més influència en el pensament teològic (i per tant també en les seves decisions sobre el funcionament de l´esglèsia i el missatge a transmetre) del papat de Joan Pau II. Ara bé, a aquest fet, que si sol ja tindria prou pes per a justificar la seva elecció a l´hora de fer el treball, cal afegir-hi un fet clau com és la seva elecció com a nou Bisbe de Roma i, per tant, nou cap de l´esglèsia catòlica des de l´any 2005. A nivell personal em sembla molt interessant conèixer el pensament del nou Papa Benet XVI en un tema tant present i debatut en l´actualitat com és el tema de l´escatologia.
Pel que fa al treball, la lectura d´aquest llibre em suposà un repte prou important. L´escatologia no és un tema fàcil dins l´anomenada teologia dogmàtica, un tema que, per cert, té unes implicacions que van més enllà de la simple comprensió d´uns quants conceptes, sinó que afect a aspectes fonamentals del nucli dur de la teologia cristiana (segons la meva modesta manera de veure aquest aspecte de la doctrina cristiana). Segurament per aquest motiu la literatura teològica sobre l´escatologia en l´actualitat és molt àmplia i no sempre coincident al llarg de la història, mostrant d´aquesta manera les diferents visions i interpretacions que hi ha hagut al llarg de la història de la teolgia del sentit últim del cristianisme.
Aquest treball, que ja des d´un bon començament, vol presentar-se amb tota la modèstia que m´és possible expressar, pretèn, bàsicament, mostrar el pensament, les reflexions i les conclusions de J. Ratzinger sobre els aspectes essencials de l´escatologia. Ara bé, degut a la mateixa naturalesa del llibre, serà imprescindible mostrar molts altres plantejaments que hi ha hagut al llarg de la història, així com la valoració que Ratzinger en fa d´ells.
També vull indicar en aquesta introducció (no cal dir que tant les conclusions com les valoracions es faran, com no pot ser d´una altra manera, al final del treball) que en tot moment em referiré a l´autor com a J. Ratzinger evitant en tot moment el nom de Benet XVI. El motiu d´aquesta elecció es degut en que en el moment d´escriure el llibre no era encara Sant Pare i en segon lloc perquè el llibre exposa fonamentalment la visió de la qüestió que en té un teòleg com a teòleg i no com a cap de l´esglèsia catòlica. Utilitzar el nom de Benet XVI podria comportar confusió i obrir debats que no són els que aquest llibre es proposa estudiar.
A nivell més metodològic indicar que el treball seguirà l´esquema del llibre i respectarà en tot moment la terminologia utilitzada per l´autor, deixant les opinions personals i les valoracions per al final, en un apartat al final del llibre.
També m´agradaria senyalar que en alguns moments del treball serà inevitable consultar bibliografia complementària (no en un nombre quantitativament significativa) però segurament el lector del treball en podrà observar les fonts. Aquest fet es degut a que la complexitat de la terminologia i l´abast a l´anàlisi històric i bíblic que fa Ratzinger, farà necessari la consulta d´altres materials per tal d´acabar d´entendre les paraules i el missatge de Ratzinger.
En aquest cas la meva opció va ser prou clara des del moment en que vaig tenir l´oportunitat de conèixer la bibliografia. El llibre de Joseph Ratzinger complia dues condicions que em semblaven fonamentals a l´hora d´elegir el llibre de lectura. En primer lloc, i des de fa molt de temps, és reconeguda la importància de J. Ratzinger com un dels teòlegs més importants i amb més influència en el camp teològic i intel.lectual en general de finals del segle XX. Els seus biògrafs i intèrprets arriben inclús a considerar-lo la persona que va tenir més influència en el pensament teològic (i per tant també en les seves decisions sobre el funcionament de l´esglèsia i el missatge a transmetre) del papat de Joan Pau II. Ara bé, a aquest fet, que si sol ja tindria prou pes per a justificar la seva elecció a l´hora de fer el treball, cal afegir-hi un fet clau com és la seva elecció com a nou Bisbe de Roma i, per tant, nou cap de l´esglèsia catòlica des de l´any 2005. A nivell personal em sembla molt interessant conèixer el pensament del nou Papa Benet XVI en un tema tant present i debatut en l´actualitat com és el tema de l´escatologia.
Pel que fa al treball, la lectura d´aquest llibre em suposà un repte prou important. L´escatologia no és un tema fàcil dins l´anomenada teologia dogmàtica, un tema que, per cert, té unes implicacions que van més enllà de la simple comprensió d´uns quants conceptes, sinó que afect a aspectes fonamentals del nucli dur de la teologia cristiana (segons la meva modesta manera de veure aquest aspecte de la doctrina cristiana). Segurament per aquest motiu la literatura teològica sobre l´escatologia en l´actualitat és molt àmplia i no sempre coincident al llarg de la història, mostrant d´aquesta manera les diferents visions i interpretacions que hi ha hagut al llarg de la història de la teolgia del sentit últim del cristianisme.
Aquest treball, que ja des d´un bon començament, vol presentar-se amb tota la modèstia que m´és possible expressar, pretèn, bàsicament, mostrar el pensament, les reflexions i les conclusions de J. Ratzinger sobre els aspectes essencials de l´escatologia. Ara bé, degut a la mateixa naturalesa del llibre, serà imprescindible mostrar molts altres plantejaments que hi ha hagut al llarg de la història, així com la valoració que Ratzinger en fa d´ells.
També vull indicar en aquesta introducció (no cal dir que tant les conclusions com les valoracions es faran, com no pot ser d´una altra manera, al final del treball) que en tot moment em referiré a l´autor com a J. Ratzinger evitant en tot moment el nom de Benet XVI. El motiu d´aquesta elecció es degut en que en el moment d´escriure el llibre no era encara Sant Pare i en segon lloc perquè el llibre exposa fonamentalment la visió de la qüestió que en té un teòleg com a teòleg i no com a cap de l´esglèsia catòlica. Utilitzar el nom de Benet XVI podria comportar confusió i obrir debats que no són els que aquest llibre es proposa estudiar.
A nivell més metodològic indicar que el treball seguirà l´esquema del llibre i respectarà en tot moment la terminologia utilitzada per l´autor, deixant les opinions personals i les valoracions per al final, en un apartat al final del llibre.
També m´agradaria senyalar que en alguns moments del treball serà inevitable consultar bibliografia complementària (no en un nombre quantitativament significativa) però segurament el lector del treball en podrà observar les fonts. Aquest fet es degut a que la complexitat de la terminologia i l´abast a l´anàlisi històric i bíblic que fa Ratzinger, farà necessari la consulta d´altres materials per tal d´acabar d´entendre les paraules i el missatge de Ratzinger.
divendres, 21 de gener del 2011
Edith Stein (2)
DESCRIPCIÓ SUBJECTIVA DEL CURS.
No és fàcil, d´entrada, assistir a un seminari sobre el pensament filosòfic, teològic un divendres al vespre i un dissabte al matí. La mandra, un dels pecats capitals que sempre ens rodeja, ens empeny a descansar estirats al sofà mirant qualsevol “cosa” a la televisió.
Ara bé, un cop inicit el seminari la mandra es converteix en goig. I és que no es pot qualificar d´una altra manera el curs que magistralment vaig tenir l´oportunitat de rebre de l´Agustí Borrell. I és un goig tant per la qualitat del seminari com per la persona sobre la que gira el seminari. L´aprofundiment del coneixement del pensament d´Edit Stein ha estat molt profitós i no sols intel.lectualment. Endinsar-se en el pensament d´aquesta autora, en la seva trajectòria intel.lectual i vital, la lectura atenta d´alguns dels seus textos, conèixer el seu misticisme i la seva visió de la persona humana comporta un repte per a un mateix, un autoqüestionament que no sols m´ha enriquit intel.lectualment sinó també espiritualment, fet que em fa pensar que és una llàstima que sols es faci un seminari d´aquest tipus i, escoltant també el que deien altres assistents a aquest seminari, crec que seria força interessant fer seminaris sobre altres pensadors de l´alçada vital, espiritual i intel.lectual de l´Edith Stein.
Crec que són seminaris d´aquest tipus el que justifiquen ja per si sol l´existència de l´IREL així com la seva col.laboració amb la Universitat de Lleida obrint-se així a la ciutadania i al col.lectiu universitari de la nostra ciutat.
Voldria que aquestes breus paraules servissin d´estímul als organitzadors per seguir fent aquesta aposta intel.lectual però també espiritual, així com desenvulupar, en la mesura del possible, encara més intensament aquesta tasca.
No és fàcil, d´entrada, assistir a un seminari sobre el pensament filosòfic, teològic un divendres al vespre i un dissabte al matí. La mandra, un dels pecats capitals que sempre ens rodeja, ens empeny a descansar estirats al sofà mirant qualsevol “cosa” a la televisió.
Ara bé, un cop inicit el seminari la mandra es converteix en goig. I és que no es pot qualificar d´una altra manera el curs que magistralment vaig tenir l´oportunitat de rebre de l´Agustí Borrell. I és un goig tant per la qualitat del seminari com per la persona sobre la que gira el seminari. L´aprofundiment del coneixement del pensament d´Edit Stein ha estat molt profitós i no sols intel.lectualment. Endinsar-se en el pensament d´aquesta autora, en la seva trajectòria intel.lectual i vital, la lectura atenta d´alguns dels seus textos, conèixer el seu misticisme i la seva visió de la persona humana comporta un repte per a un mateix, un autoqüestionament que no sols m´ha enriquit intel.lectualment sinó també espiritualment, fet que em fa pensar que és una llàstima que sols es faci un seminari d´aquest tipus i, escoltant també el que deien altres assistents a aquest seminari, crec que seria força interessant fer seminaris sobre altres pensadors de l´alçada vital, espiritual i intel.lectual de l´Edith Stein.
Crec que són seminaris d´aquest tipus el que justifiquen ja per si sol l´existència de l´IREL així com la seva col.laboració amb la Universitat de Lleida obrint-se així a la ciutadania i al col.lectiu universitari de la nostra ciutat.
Voldria que aquestes breus paraules servissin d´estímul als organitzadors per seguir fent aquesta aposta intel.lectual però també espiritual, així com desenvulupar, en la mesura del possible, encara més intensament aquesta tasca.
Etith Stein (1)
SEMINARI EDITH STEIN
DESCRIPCIÓ OBJECTIVA DEL SEMINARI
El seminari que, magistralment, ens va “regalar” l´Agustí Borrell va posar de manifest la rica personalitat d´Edith Stein (1891-1942) i que es plasma també en una riquíssima elaboració intel.lectual en camps tant variats com els de la filosofia, l´espiritualitat, la poesia, el teatre,pedagogia, etc..
Aquesta santa de l´Esglèsia catòlica que va néixer en l´ambient d´una familia jueva (religió que abandonà ben aviat per a passar a un ateisme que no abandonà fins a la seva conversió al cristianisme catòlic l´any 1922) en un context històric absolutmament dramàtic per a la història de la humanitat (no sols d´Europa) i que la portarà finalment a la mort en un cambra de gas al camp de concentració d´Auschwitz.
Abans d´entrar directament en la plasmació del seu pensament indicar que l´Agustí Borrell va insistir molt en mencionar la importància de l´evolució del seu pensament i actitut davant la vida. Edith Stein va tenir sempre una preocupació per la recerca de la veritat i això la va fer rebutjar inicialment la religió jueva (no cal oblidar que el seu àmbit familiar practicava la religió jueva amb una superficialitat destacable), entrant en contacte amb la recerca filosòfica (especialment la fenomenologia de Husserl, Max Scheler, etc...) i d´aquí poc a poc entra en contacte amb el cristianisme no sols teòric sinó també amb experiències de persones anònimes que obren la ment d´Edith Stein i que culminarà amb la lectura de l´autobiografia de Santa Teresa de Jesús. A partir d´aquell moment es converteix al cristianisme i entrarà en una linia que la portarà a entrar en el convent de les carmelites descalces, fet que es produirà l´any 1933.
Pel que fa al seu pensament, el seminari es va concentrar en quatre grans idees-marc:
1. Recerca de la veritat. Tota la vida d´Edith Stein és una recerca apassionada de la veritat i el bé així com un desig d´actuar amb rectitut. Aquest desig de recerca de la veritat la porta a entrar en l´ambient de la fenomenologia (que pretén conèixer tal com la realitat és, no defendre res sense demostrar-ho amb rectitut. I tot això ho trobarà en el testimoni de Santa Teresa i la seva experiència personal descobrint que la veritat no és una idea sinó una persona (Jesús de Natzaret) descobrint també que la veritat no és filosòfica sinó en l´amor de Jesucrist. A més a més descobreix que la veritat li arriba per un do i no per un esforç. Tot i això no deixa de raonar, estudiar i reflexionar unint fe i ciència de forma coherent.
2. Preocupació per la persona humana. Stein és una gran estudiosa de les relacions humanes fent una antropologia cristiana a partir del model de Crist. Ella es fixa principalment en la condició femenina i el lloc que ha d´ocupar aquesta en la societat i l´esglèsia. Aquesta antropologia es fonamenta en la igual dignitat entre home i dona, així com la seva diferenciació i complementarietat.
3. Visió de Crist com l´home nou. És Crist el model a partir del que refila la seva visió de la persona humana, en tant que Edith busca una comprensió global de la persona humana. Segons Edith Stein personifica l´ideal de la persona humana. En aquest sentit la vida cristiana és un sacrament de Crist on tots els cristians hi estan convidats. La vida dels cristians en el plantejament de la nostra autora és viure la vida nova que Jesucrist planteja.
4. La Creu de Crist. Segons Edith Stein la Creu sols té sentit a la llum de l´amor. A més a més Stein està convençuda que la identificació amb Crist també comporta la Creu que és la ciència més alta en tant que no és pura teoria sinó una teoria real, viva, afectiva. No s´ha de buscar el dolor per el dolor però en no-buscat però que vé per ser fidel a Crist sí té sentit.
A tall de conclusió indicar que l´Agustí Borrell ens va mostrar el pensament d´una dona que partint de la recerca constant de la veritat va arribar a l´experiència més alta de la VERITAT i tot mantenint una coherència ideològica i vital digne de referència avui en dia.
DESCRIPCIÓ OBJECTIVA DEL SEMINARI
El seminari que, magistralment, ens va “regalar” l´Agustí Borrell va posar de manifest la rica personalitat d´Edith Stein (1891-1942) i que es plasma també en una riquíssima elaboració intel.lectual en camps tant variats com els de la filosofia, l´espiritualitat, la poesia, el teatre,pedagogia, etc..
Aquesta santa de l´Esglèsia catòlica que va néixer en l´ambient d´una familia jueva (religió que abandonà ben aviat per a passar a un ateisme que no abandonà fins a la seva conversió al cristianisme catòlic l´any 1922) en un context històric absolutmament dramàtic per a la història de la humanitat (no sols d´Europa) i que la portarà finalment a la mort en un cambra de gas al camp de concentració d´Auschwitz.
Abans d´entrar directament en la plasmació del seu pensament indicar que l´Agustí Borrell va insistir molt en mencionar la importància de l´evolució del seu pensament i actitut davant la vida. Edith Stein va tenir sempre una preocupació per la recerca de la veritat i això la va fer rebutjar inicialment la religió jueva (no cal oblidar que el seu àmbit familiar practicava la religió jueva amb una superficialitat destacable), entrant en contacte amb la recerca filosòfica (especialment la fenomenologia de Husserl, Max Scheler, etc...) i d´aquí poc a poc entra en contacte amb el cristianisme no sols teòric sinó també amb experiències de persones anònimes que obren la ment d´Edith Stein i que culminarà amb la lectura de l´autobiografia de Santa Teresa de Jesús. A partir d´aquell moment es converteix al cristianisme i entrarà en una linia que la portarà a entrar en el convent de les carmelites descalces, fet que es produirà l´any 1933.
Pel que fa al seu pensament, el seminari es va concentrar en quatre grans idees-marc:
1. Recerca de la veritat. Tota la vida d´Edith Stein és una recerca apassionada de la veritat i el bé així com un desig d´actuar amb rectitut. Aquest desig de recerca de la veritat la porta a entrar en l´ambient de la fenomenologia (que pretén conèixer tal com la realitat és, no defendre res sense demostrar-ho amb rectitut. I tot això ho trobarà en el testimoni de Santa Teresa i la seva experiència personal descobrint que la veritat no és una idea sinó una persona (Jesús de Natzaret) descobrint també que la veritat no és filosòfica sinó en l´amor de Jesucrist. A més a més descobreix que la veritat li arriba per un do i no per un esforç. Tot i això no deixa de raonar, estudiar i reflexionar unint fe i ciència de forma coherent.
2. Preocupació per la persona humana. Stein és una gran estudiosa de les relacions humanes fent una antropologia cristiana a partir del model de Crist. Ella es fixa principalment en la condició femenina i el lloc que ha d´ocupar aquesta en la societat i l´esglèsia. Aquesta antropologia es fonamenta en la igual dignitat entre home i dona, així com la seva diferenciació i complementarietat.
3. Visió de Crist com l´home nou. És Crist el model a partir del que refila la seva visió de la persona humana, en tant que Edith busca una comprensió global de la persona humana. Segons Edith Stein personifica l´ideal de la persona humana. En aquest sentit la vida cristiana és un sacrament de Crist on tots els cristians hi estan convidats. La vida dels cristians en el plantejament de la nostra autora és viure la vida nova que Jesucrist planteja.
4. La Creu de Crist. Segons Edith Stein la Creu sols té sentit a la llum de l´amor. A més a més Stein està convençuda que la identificació amb Crist també comporta la Creu que és la ciència més alta en tant que no és pura teoria sinó una teoria real, viva, afectiva. No s´ha de buscar el dolor per el dolor però en no-buscat però que vé per ser fidel a Crist sí té sentit.
A tall de conclusió indicar que l´Agustí Borrell ens va mostrar el pensament d´una dona que partint de la recerca constant de la veritat va arribar a l´experiència més alta de la VERITAT i tot mantenint una coherència ideològica i vital digne de referència avui en dia.
teologia espiritual (5)
També un altre aspecte que he après amb el pas dels anys és que la fe requereix sempre un esforç constant, renovat i dirigit a mantenir-la i potenciar-la per tal que domini (no eliminar) tots els nostres sentiments i desitjos. La fe ens evita certes incerteses però, almenys en el meu cas, en genera altres. Els dubstes subsisteixen, la fe no consola sinó una interpel.lació contra totes les teories que la raó va muntant per a tranquil.litzar el nostre esperit, una interpel.lació adreçada a la nostra falsa seguretat.
La segona gran virtut és l´esperança. En aquest sentit indicar que és una virtut no es dirigeix únicament en la salvació personal, com havia cregut fins no fa masses dies, sinó que va més, molt més enllà; i és que, en el fons, tota la moral del cristià és un cant d´acció de gràcies pels dons rebuts i una confiada espera en la plenitud i consumació definitiva, una esperança que es fonamenta absolutament en Déu.
Un altre element que he après en aquests dies que he estat el treball és que l´esperança cristiana és la que ens permet comprendre que el nostre fi, la nostra perfecció i santedat no es troba en nosaltres mateixos i que en l´esperança cristiana esta en joc quelcom més important que la nostra simple perfecció personal, està en joc la victòria de l´amor de Déu en els nostres cors i en el món; està en joc la comunió eterna de l´amor de Déu. I és que, no hem d´oblidar (i no he eliminat aquesta possibilitat, en el meu cas, del tot) que la nostra salvació es troba englobada en la salvació del món sencer i per tant la necessitat de treballar per la salvació de l´altre i aconseguir una organització del món que sigui manifestació concreta de la nostra fe cristiana i que faci als dèbilss més fàcil la permanència en la seva esperança de salvació final.
Pel que fa referència a la tercera virtut teologal, la caritat, indicar en primer lloc que ha de transformar totes les nostres relacions interpersona i especialment (i aquí sí que hi trobo serioses dificultats de portar-ho a terme en el meu dia a dia) amb els “enemics”. En aquests sentits no hem d´oblidar que fins els últims moments Crist va donar paraules d´amor envers el seus enemics i executors. Seria fantàtic aquell moment de la nostra història en que no faci falta la caritat sinó únicament demanem justícia però aquest moemnt sembla massa lluny.
Per a finalitzar el treball he de constatar que encara és molt gran la distància entre el que sóc i el que hauria de ser, entre el model teòric de vida cristiana i aquesta vida aplicada al dia a dia. Una distància que confio que, poc a poc, es faci cada cop menor.
La segona gran virtut és l´esperança. En aquest sentit indicar que és una virtut no es dirigeix únicament en la salvació personal, com havia cregut fins no fa masses dies, sinó que va més, molt més enllà; i és que, en el fons, tota la moral del cristià és un cant d´acció de gràcies pels dons rebuts i una confiada espera en la plenitud i consumació definitiva, una esperança que es fonamenta absolutament en Déu.
Un altre element que he après en aquests dies que he estat el treball és que l´esperança cristiana és la que ens permet comprendre que el nostre fi, la nostra perfecció i santedat no es troba en nosaltres mateixos i que en l´esperança cristiana esta en joc quelcom més important que la nostra simple perfecció personal, està en joc la victòria de l´amor de Déu en els nostres cors i en el món; està en joc la comunió eterna de l´amor de Déu. I és que, no hem d´oblidar (i no he eliminat aquesta possibilitat, en el meu cas, del tot) que la nostra salvació es troba englobada en la salvació del món sencer i per tant la necessitat de treballar per la salvació de l´altre i aconseguir una organització del món que sigui manifestació concreta de la nostra fe cristiana i que faci als dèbilss més fàcil la permanència en la seva esperança de salvació final.
Pel que fa referència a la tercera virtut teologal, la caritat, indicar en primer lloc que ha de transformar totes les nostres relacions interpersona i especialment (i aquí sí que hi trobo serioses dificultats de portar-ho a terme en el meu dia a dia) amb els “enemics”. En aquests sentits no hem d´oblidar que fins els últims moments Crist va donar paraules d´amor envers el seus enemics i executors. Seria fantàtic aquell moment de la nostra història en que no faci falta la caritat sinó únicament demanem justícia però aquest moemnt sembla massa lluny.
Per a finalitzar el treball he de constatar que encara és molt gran la distància entre el que sóc i el que hauria de ser, entre el model teòric de vida cristiana i aquesta vida aplicada al dia a dia. Una distància que confio que, poc a poc, es faci cada cop menor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)