No és que sota la mirada de Déu el poeta se sent amb plenitud, sinó que sent com creix fins a la plenitud, igual que creix una planta fins a florir espectacularment. És per aquest motiu que el poema és més un preg, una súplica que no pas un crit o una exigència, a Déu (a l´estil del Cant Espiritual d´Ausiàs March que vàrem llegir a classe). Una súplica per a que Déu no l´abandoni, que el tingui sota la seva mirada, sota la seva protecció i pietat, especialment en el moment clau de la vida d´una persona com és l´hora de la seva mort perquè igual que la planta es penseix, ell sense la “mirada” i “l´amor” de Déu també es penseix, es queda sense l´aliment que el sustenta, sense nord i sense sentit, absolutament desorientat i sense cap fonament ferm que el sostenti .
En aquestes dues estrofes (la primera i la última) també trobem com quan es troba unit a Déu se sent segur (“en terra ferma”), fet que implica que sense Déu es troba perdut, insegur, desorientat, com aquells éssers que deambulen pel carrer sense saber d´on venen, on són i a on van.
La segona estrofa del text comença remarcant amb un to dur i directe, però al mateix temps d´una humanitat extrema (que es manté al llarg de tot el poema) que sense la mirada de Déu ell es converteix en un simple objecte (i com a tal no té drets ni deures) i per tant es troba a la intempèrie davant els atacs dels altres. Tot canvia si té a Déu al seu costat, no sols és conscient que Déu, que és just, sabrà aplicar la condemna a l´atacant, a l´indiferent i a tots aquells que col.laboren en l´elaboració del mal.
Però no sols això:
“Quan no e mires sóc cada vegada menys:
Devastadorament mortal, naturalesa pura,
Química només els meus fervors, els meus desdenys,
Atzar els meus orígens, i els meus dolors, ferrenys,
No sóc sinó un defecte en una fràgil estructura.”
O bé en la sisena estrofa cinquena estrofa:
“Quan tot d´una descobreixo que no hi ets, i em desempara
Sobtadament aquella benignitat tan clara
I la teva absència em deixa angoixat i malsegur”
Aquests primers quatre versos de la tercera estrofa que he reproduït mostren com sense Déu en què es converteix ell mateix i, per tant, l´ésser humà: pura i simple biologia, amb les imperfeccions (defectes) que tot cos material té, com una simple cadena d´impulsos i connexions neuronals però mancats d´ànima, d´esperit i, per tant, en el fons, de sentit. Es converteix una vida no gaire diferent a la de qualsevol altre animal amb les seves limitacions i fragilitat
En aquesta tercera estrofa es torna a repetir l´estructura de les anteriors on es compara la seva realitat quan es troba unit amb Déu que quan es troba sol. A la segona part de l´estrofa mostra com la presència de Déu transforma la seva naturalesa, la transfigura, de la mateixa manera que Jesús va patir la transfiguració pujant a Jerusalem (provablement a la muntanya de Tabor). Ara bé, aquesta transfiguració que pateix el poeta és perfectament compatible amb la seva biologia humana, perquè la transfiguració és interior afectant no a la naturalesa biològica del seu cos sinó al seu esperit, tot i que evidentment aquesta transformació del seu esperit comporta també una exaltació de la seva realitat corporal, ja que aquest veu d´aquell.
divendres, 28 de maig del 2010
dilluns, 24 de maig del 2010
Cant espiritual de David Jou (1)
EL CANT ESPIRITUAL DE DAVID JOU
El Cant Espiritual de David Jou que comentaré a continuació manté algunes de les característiques pròpies de la tradició de la literatura catalana de cants espirituals, tot i que en aquest poema trobem algunes característiques pròpies de l´autor i que seran el centre del nostre comentari.
Evitaré entrar en un comentari formal del poema tot i que crec que el primer que cal destacar d´aquest poema és el seu caràcter circular, és a dir, el començament del poema i al final coincideixen quasi plenament, essent la resta del poema un viatge pels pensaments i sentiments que sent el poeta en una espècie de viatge interior a les profunditats de la seva ànima i de la seva religiositat i fe
Així en els dos primers versos del poema trobem:
“Quan em mires sóc més, creixo, existeixo més rotundament
Que no pas quan, esvaint-me, em retires ta mirada
Segues, doncs, clement:
Mira´m, crida´m, fes-me ser en la teva ment
Una plenitud en el teu amor salvada.”
I en la última estrofa del poema trobem:
“Quan e mires sóc més, creixo, floreixo, sé que sóc,
Existeixo més rotundament,
(…)
¿Sóc, però, si tu no em miresm si em retires ta mirada,
Si discretament m´oblides o no vols saber de mi?
Que em queda de real, realitat no contemplada?
Seré per sempre més si em mires una vegada?
Tingue´m, Déu, en ta mirada en la meva hora de morir.
A més a més, al ser inici i final del poema, és evident que representa la tesi i la conclusió del poema, de la reflexió pel seu àmbit més íntim. I quines són? Doncs d´una manera directa i poc precisa podríem dir que quan es troba i sent a Déu ho és tot, i que quan es troba sol (sense la seva companyia) no és res. Però si analitzem un pel més detalladament veurem la riquesa de matisos.
El Cant Espiritual de David Jou que comentaré a continuació manté algunes de les característiques pròpies de la tradició de la literatura catalana de cants espirituals, tot i que en aquest poema trobem algunes característiques pròpies de l´autor i que seran el centre del nostre comentari.
Evitaré entrar en un comentari formal del poema tot i que crec que el primer que cal destacar d´aquest poema és el seu caràcter circular, és a dir, el començament del poema i al final coincideixen quasi plenament, essent la resta del poema un viatge pels pensaments i sentiments que sent el poeta en una espècie de viatge interior a les profunditats de la seva ànima i de la seva religiositat i fe
Així en els dos primers versos del poema trobem:
“Quan em mires sóc més, creixo, existeixo més rotundament
Que no pas quan, esvaint-me, em retires ta mirada
Segues, doncs, clement:
Mira´m, crida´m, fes-me ser en la teva ment
Una plenitud en el teu amor salvada.”
I en la última estrofa del poema trobem:
“Quan e mires sóc més, creixo, floreixo, sé que sóc,
Existeixo més rotundament,
(…)
¿Sóc, però, si tu no em miresm si em retires ta mirada,
Si discretament m´oblides o no vols saber de mi?
Que em queda de real, realitat no contemplada?
Seré per sempre més si em mires una vegada?
Tingue´m, Déu, en ta mirada en la meva hora de morir.
A més a més, al ser inici i final del poema, és evident que representa la tesi i la conclusió del poema, de la reflexió pel seu àmbit més íntim. I quines són? Doncs d´una manera directa i poc precisa podríem dir que quan es troba i sent a Déu ho és tot, i que quan es troba sol (sense la seva companyia) no és res. Però si analitzem un pel més detalladament veurem la riquesa de matisos.
dijous, 20 de maig del 2010
seny
Segons ha publicat El Periodico hi ha hagut canvis en el plantejament de l´equip de govern sobre el tema dels immigrants il.legals.
Crec que el canvi de postura és, com a mínim intel.ligent. Està bé, de tant en tant, que la gent rectifiqui quan vegi que s´ha equivocat en la forma i el fons.
Això és el millor que ha fet l´equip de govern en molt de temps, i no ho dic amb ironia ni crítica. Rectificar i agafar la línia correcta és molt difícil en política i fer-ho demostra intel.ligència i fugir de l´electoralisme fàcil.
Els llavanerencs estem d´enhorabona.
L'alcalde de Llavaneres (Maresme), Bernat Graupera (CiU) ha decidit suspendre l'acord municipal del 27 d'abril de denunciar els sense papers del consistori per dubtes sobre la legalitat d'aquest extrem. Només hi van votar a favor CiU i PP.
Graupera s'ha dirigit al delegat del Govern a Catalunya, Joan Rangel, per notificar-li la suspensió i sol·licita als advocats de l'Estat un informe jurídic sobre el tema.
Rangel li ha recordat que l'informe jurídic d'un acord de ple és competència de l'ajuntament i s'ha mostrat irònicament "convençut" que l'alcalde ja disposava d'aquest informe abans d'aprovar la moció.
Crec que el canvi de postura és, com a mínim intel.ligent. Està bé, de tant en tant, que la gent rectifiqui quan vegi que s´ha equivocat en la forma i el fons.
Això és el millor que ha fet l´equip de govern en molt de temps, i no ho dic amb ironia ni crítica. Rectificar i agafar la línia correcta és molt difícil en política i fer-ho demostra intel.ligència i fugir de l´electoralisme fàcil.
Els llavanerencs estem d´enhorabona.
L'alcalde de Llavaneres (Maresme), Bernat Graupera (CiU) ha decidit suspendre l'acord municipal del 27 d'abril de denunciar els sense papers del consistori per dubtes sobre la legalitat d'aquest extrem. Només hi van votar a favor CiU i PP.
Graupera s'ha dirigit al delegat del Govern a Catalunya, Joan Rangel, per notificar-li la suspensió i sol·licita als advocats de l'Estat un informe jurídic sobre el tema.
Rangel li ha recordat que l'informe jurídic d'un acord de ple és competència de l'ajuntament i s'ha mostrat irònicament "convençut" que l'alcalde ja disposava d'aquest informe abans d'aprovar la moció.
ateisme i la gaudium et spes (i 22)
La foscor de Déu, la seva absoluta trascendència que s´amaga en el misteri, fan de l´ateisme una possibilitat per a l´ésser humà. Però aquesta mateixa possibilitat és una espècie de reconeixement en negatiu, una contraprova del que X. Zubiri va denominar “religación”, com a condició ontològica de l´ésser personal. L´existència atea és una existència deslligada, perquè, enganyada per la seva aparent autosuficiència, no ha arrivat al fons de la mateixa. Així, com s´afirma en el Concili Vaticà II, “tot home resulta per a si mateix una pregunta no resolta. Ningú en certs moments, sobre tot davant els fets més importants de la vida, pot escapar del tot a aquest interrogant. A aquesta qüestió solament Déu aporta la resposta”.
Així, per alguns autors, no existeix un autèntic ateisme teòric, doncs la negació del Déu trascendent no és sinó “l´autodivinització del mateix home, l´endiosament de la vida” (segons Zubiri), que significa que un ésser relatiu (l´ésser humà) s´autoposiciona com a absolut. O com diu Karl Jaspers, quan en el cor d´un home desapareix un absolut, inmediatament un altre absolut ocupa el seu lloc.
En aquest sentit, segons la meva opinió, el més perillós d´avui en dia conjutament amb la indiferència és l´anomenada “religió de supermercat”, on cadascú agafa de cada oferta religiosa allò que més li interessa, que més li agrada, de forma que coexisteixen creences oposades com la resurrecció i la reencarnació, la creença en un Déu personal amb una espècie de panteisme, etc…, una religió que sols s´utilitza com a últim recurs en moments de desesperació, però que és oblidada inmediatament, convertint així a Déu amb un servidor, un majordorm de l´ésser humà.
Per a finalitzar sols voldria posar de manifest com en el moments de la història on l´agnosticisme i l´ateisme han fet més intensament acte de presència, es produeix un augment proporcional del que s´anomena la parapsicologia i tot un munt de supersticions, algunes d´allò més irracionals; fet que ens hauria de portar a reflexionar sobre aquesta suposada racionalitat de la mentalitat atea o agnòstica.
Així, per alguns autors, no existeix un autèntic ateisme teòric, doncs la negació del Déu trascendent no és sinó “l´autodivinització del mateix home, l´endiosament de la vida” (segons Zubiri), que significa que un ésser relatiu (l´ésser humà) s´autoposiciona com a absolut. O com diu Karl Jaspers, quan en el cor d´un home desapareix un absolut, inmediatament un altre absolut ocupa el seu lloc.
En aquest sentit, segons la meva opinió, el més perillós d´avui en dia conjutament amb la indiferència és l´anomenada “religió de supermercat”, on cadascú agafa de cada oferta religiosa allò que més li interessa, que més li agrada, de forma que coexisteixen creences oposades com la resurrecció i la reencarnació, la creença en un Déu personal amb una espècie de panteisme, etc…, una religió que sols s´utilitza com a últim recurs en moments de desesperació, però que és oblidada inmediatament, convertint així a Déu amb un servidor, un majordorm de l´ésser humà.
Per a finalitzar sols voldria posar de manifest com en el moments de la història on l´agnosticisme i l´ateisme han fet més intensament acte de presència, es produeix un augment proporcional del que s´anomena la parapsicologia i tot un munt de supersticions, algunes d´allò més irracionals; fet que ens hauria de portar a reflexionar sobre aquesta suposada racionalitat de la mentalitat atea o agnòstica.
dimecres, 19 de maig del 2010
Ateisme i gaudium et spes (21)
En aquest sentit per un agnòstic no existeix el misteri, existeixen els problemes o els sensesentits. El patiment és un problema que cal resoldre, mentres que acceptar el misteri és una atitud per un agnòstic d´irracional. Ara bé, un dels perills més evidents de l´agnosticisme és que oblidi l´humanisme que desemboqui en una postura acomodaticia, sense una instància trascendent que ens porti a la lluita solidària en la causa,entre altres, dels pobres.
Com a fenomen postcristià (i coincidint amb el pensament del professor de filosofia Mario Moreno Villa) l´ateisme contemporani constitueix intel.lectualment el punt final del procés de desmitificació del món d´alliberament del subjecte, que tenen el seu origen històric en la fe bíblica en Déu, i es presenta, paradoxalment, com un rebuig conscient de la mateixa fe que el va fer possible. En aquest rebuig l´ateisme es comporta sovint com a ideologia pseudoreligiosa de salvació i es converteix així en expressió il.legítima del procés desmitificador i alliberador, que la fe va propiciar. No obstant, per gran que sigui en si mateix aquest rebuig del Déu Salvador, l´ateisme (i ho hem vist a l´analitzar el pensament dels diferents autors destacats en el present treball) presenta també per a la fe aspectes positius, que és de justicia destacar. Primerament l´ateisme constitueix una proba negativa de la inevitabilitat de Déu. Plantejar-se la qüestió de Déu, encara que sigui per a negar la seva existència, és un fet específicament humà. A més a més, l´ateisme sorgeix sovint com a reacció crítica als excessos antropomòrfics del discurs religiós i obliga als creients a purificar la seva imatge de Déu. Finalment, , l´ateisme ha posat de relleu de manera destacable que la “mort de Déu” és una ferida mortal a l´esperit europeu, ja que amb Déu cauen també tots els grans valors humans (sols cal veure el pensament per exemple de Nietzsche o Sartre). Així l´ateisme ha alliberat a l´ésser humà del mite de l´autosalvació. En aquest sentit, com apunta Ferreter Mora, més greu que l´ateisme de la negació absoluta és l´actual ateisme de la indiferència, que neix de la isensibilitat davant el problema de Déu.
Com a fenomen postcristià (i coincidint amb el pensament del professor de filosofia Mario Moreno Villa) l´ateisme contemporani constitueix intel.lectualment el punt final del procés de desmitificació del món d´alliberament del subjecte, que tenen el seu origen històric en la fe bíblica en Déu, i es presenta, paradoxalment, com un rebuig conscient de la mateixa fe que el va fer possible. En aquest rebuig l´ateisme es comporta sovint com a ideologia pseudoreligiosa de salvació i es converteix així en expressió il.legítima del procés desmitificador i alliberador, que la fe va propiciar. No obstant, per gran que sigui en si mateix aquest rebuig del Déu Salvador, l´ateisme (i ho hem vist a l´analitzar el pensament dels diferents autors destacats en el present treball) presenta també per a la fe aspectes positius, que és de justicia destacar. Primerament l´ateisme constitueix una proba negativa de la inevitabilitat de Déu. Plantejar-se la qüestió de Déu, encara que sigui per a negar la seva existència, és un fet específicament humà. A més a més, l´ateisme sorgeix sovint com a reacció crítica als excessos antropomòrfics del discurs religiós i obliga als creients a purificar la seva imatge de Déu. Finalment, , l´ateisme ha posat de relleu de manera destacable que la “mort de Déu” és una ferida mortal a l´esperit europeu, ja que amb Déu cauen també tots els grans valors humans (sols cal veure el pensament per exemple de Nietzsche o Sartre). Així l´ateisme ha alliberat a l´ésser humà del mite de l´autosalvació. En aquest sentit, com apunta Ferreter Mora, més greu que l´ateisme de la negació absoluta és l´actual ateisme de la indiferència, que neix de la isensibilitat davant el problema de Déu.
dimarts, 18 de maig del 2010
ateisme i gaudium et spes (20)
CONCLUSIÓ
A partir del que s´ha indicat al llarg del treball s´ha d´indicar en primer lloc que l´ateisme és aquella doctrina que afirma que Déu no existeix. Ara bé, segons què s´entengui per “Déu” quedarà modificat el contingut de l´ateisme. Així la definició clàssica d´ateisme com la doctrina que nega l´existència de Déu i que tan clara i precisa sembla a primera vista, se´ns complica extraordinàriament si s´anlitza l´enorme diversitat d´imatges de Déu que existeixen, han existit o existiran.
A més a més, s´ha de tenir present que si hi ha Déu, aquest és tant gran que se´ns escapa; sols a través de comparacions o analogies podem parlar d´Ell. El que mai podrem fer és definir-lo completament i perfectament, perquè això indicaria abraçar-lo, estar per sobre d´Ell i, per tant, negar-lo. De tot això dedueixo, ja d´entrada, que malament es pot definir l´ateisme ja que la seva definiciño es fonamenta en la prèvia i impossible definició de Déu.
També cal tenir present que no es pot donar una definició totalment asèptica i acceptada per tots d´ateisme perquè la idea de Déu està massa compromessa amb les circunstàncies. Per això insistir en la modèstia del present del treball que necessitaria molt més espai per tal d´explicitar tota la riquesa de matissos del problema aquí plantejat i estudiat.
Els plantejament ateus dels segles XIX i XX coincideixen en una mateixa idea (que no és del tot nova) encara que l´expressin de diferent forma: Déu no és més que un invent humà; no és Déu el creador de l´ésser humà, sinó que és l´ésser humà el creador de Déu.
Menció a part és el fenomen de l´agnosticisme. Atenent al nom (a-gnosis) significa literalment no-coneixement i, per tant, agnosticisme fa referència a la impossibilitat de portar a terme el coneixement. En relació al tema que ens ocupa Huxley el va utilitzar per primera vegada l´any 1869 per a significar la doctrina que afirma que més enllà dels coneixements científics, demsotrables i verificables, no és possible cap coneixement. Així, evidentment, els continguts propis de la fe i, particularment entre ells, l´existència de Déu, escapen al coneixement científic i,per tant, des d´aquest punt de vista, és agnòstic qui declara no tenir i no poder tenir cap coneixement de Déu.
A partir del que s´ha indicat al llarg del treball s´ha d´indicar en primer lloc que l´ateisme és aquella doctrina que afirma que Déu no existeix. Ara bé, segons què s´entengui per “Déu” quedarà modificat el contingut de l´ateisme. Així la definició clàssica d´ateisme com la doctrina que nega l´existència de Déu i que tan clara i precisa sembla a primera vista, se´ns complica extraordinàriament si s´anlitza l´enorme diversitat d´imatges de Déu que existeixen, han existit o existiran.
A més a més, s´ha de tenir present que si hi ha Déu, aquest és tant gran que se´ns escapa; sols a través de comparacions o analogies podem parlar d´Ell. El que mai podrem fer és definir-lo completament i perfectament, perquè això indicaria abraçar-lo, estar per sobre d´Ell i, per tant, negar-lo. De tot això dedueixo, ja d´entrada, que malament es pot definir l´ateisme ja que la seva definiciño es fonamenta en la prèvia i impossible definició de Déu.
També cal tenir present que no es pot donar una definició totalment asèptica i acceptada per tots d´ateisme perquè la idea de Déu està massa compromessa amb les circunstàncies. Per això insistir en la modèstia del present del treball que necessitaria molt més espai per tal d´explicitar tota la riquesa de matissos del problema aquí plantejat i estudiat.
Els plantejament ateus dels segles XIX i XX coincideixen en una mateixa idea (que no és del tot nova) encara que l´expressin de diferent forma: Déu no és més que un invent humà; no és Déu el creador de l´ésser humà, sinó que és l´ésser humà el creador de Déu.
Menció a part és el fenomen de l´agnosticisme. Atenent al nom (a-gnosis) significa literalment no-coneixement i, per tant, agnosticisme fa referència a la impossibilitat de portar a terme el coneixement. En relació al tema que ens ocupa Huxley el va utilitzar per primera vegada l´any 1869 per a significar la doctrina que afirma que més enllà dels coneixements científics, demsotrables i verificables, no és possible cap coneixement. Així, evidentment, els continguts propis de la fe i, particularment entre ells, l´existència de Déu, escapen al coneixement científic i,per tant, des d´aquest punt de vista, és agnòstic qui declara no tenir i no poder tenir cap coneixement de Déu.
dilluns, 17 de maig del 2010
ateisme i gaudium et spes (19)
EL SECULARISME
“La misma civilización actual, no en sí misma, pero sí por su sobrecarga de apego a la tierra, puede dificultar en grado notable el acceso del hombre a Dios”.
La secularització de la vida i de tots els valors, la reacció contra una exagerada sacralització i una clericalització abusiva de tots els aspectes de la vida de temps passats ha comportat que molts contemporanis rebutgin el fenomen religiós i les realitats que, com el cas de Déu, no poden ser percebudes sensiblement.
Cal tenir present que la secularització no suprimeix la fe religiosa, però sí pot portar a persones de fe no molt madura a perdre tota dimensió sobrenatural, convertint-se en un perniciós sucularisme.
“La misma civilización actual, no en sí misma, pero sí por su sobrecarga de apego a la tierra, puede dificultar en grado notable el acceso del hombre a Dios”.
La secularització de la vida i de tots els valors, la reacció contra una exagerada sacralització i una clericalització abusiva de tots els aspectes de la vida de temps passats ha comportat que molts contemporanis rebutgin el fenomen religiós i les realitats que, com el cas de Déu, no poden ser percebudes sensiblement.
Cal tenir present que la secularització no suprimeix la fe religiosa, però sí pot portar a persones de fe no molt madura a perdre tota dimensió sobrenatural, convertint-se en un perniciós sucularisme.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)