ELS DRETS DELS MALALTS.
Un dels grups socials menys reconeguts en la seva dignitat i autonomia han estat els malalts. Al ser l´enfermetat en molts casos una situació transitòria, la consciència dels drets del malalt no ha aconseguit traduir-se en institucions estables, defensores específiques dels seus drets, a diferència del que succeeix en el món laboral. Per una altra part, la classe mèdica mai s´ha considerat com a antogonista del malalt, sinó la seva veritables protectora, particularment enfront a les institucions administratives que intervenen actualment en el camp de la salut. El present estat de subdesenvolupament i indefensió en que encara es troben els drets del malal a molt llocs del món es deu a la inèrcia d´una tradició i a les peculiars caracteristiques que comporta la situació de malaltia.
Fins no masses anys no han estat molt nombrosos els textos que defensen els drets del malalt en general, o de determinats grups o classes de malalts. Prestaré especial atenció a la Carta del Malalt Usuari de l´Hospital, elaborat per la Comisió d´hospitals de la UE entre el 6 i el 9 de maig de 1979. En aquest text es reconeix els següents drets dels malalts:
1-El malalt té dret a accedir als serveis hospitalaris adecuats al seu estat o a la seva enfermetat.
2-Té dret a ser cuidat amb respecte a la seva dignitat humana.
3-Té dret d´acceptar o rebuitjar tota prestació de diagnòstic o de tractament.
4-Té dret a ser informat del seu estat. La informació ha de permetre al malalt obtenir una idea completa de tots els aspectes del seu estat i prendre personalment les decisions o participar en les decisions que puguin tenir conseqüències sobre el seu benestar.
5-Té dret a optenir informació completa dels riscs que pugui suposar tota prestació co comú amb vistes al diagnòstic o al tractyament.
6-Té dret a la protecció de la seva vida privada.
7-Té dret al respecte i al reconeixement de les seves conviccions religioses i filosòfiques.
dilluns, 21 de desembre del 2009
divendres, 18 de desembre del 2009
cures paliatives (9)
2. PLANTEJAMENT CRISTIÀ DE L´ÉSSER HUMÀ DAVANT LA MALALTIA
La malaltia sols té sentit en funció de l´ésser humpa pres com un tot: ésser biològic, psicològic i social. Seguint aquesta direcció, l´OMS ha proposat una definició global de la salut com l´estat de ple benestar físic, mental i social, y no sols com l´absència d´afeccions o enfermetats.
Tot i ser un tema molt ampli i amb diversitat de corrents és possible descobrir alguns trets comuns del comportament ideal del cristià en aquest sector de la vida.
L´ètica cristiana proposa un model que parteix de presupòsits diferents, però sense oblidar que l´acció a favor de la salut no queda relegada a un camp estrictament individual, sinó que és una tasca social. Així doncs:
a). La vida és un do que ha de ser viscut amb la major plenitut possible i la salut entra com un component d´aquesta plenitut vital. Així tenim el deure ètic de lluitar per a desterrar l´enfermetat i aconseguir els màxims nivells de salut com a signe, no infal.lible ni automàtic, d´una plenitut vital a nivell individual i col.lectiu. La salut entra, doncs, com un element integrant d´un procés humanitzador. Per tant, una espiritualitat que, d´entrada, preconitza una actitut de resignació, sembla sospitosa, tant des d´una òptica humana com des d´un punt de vista cristià.
b). L´enfermetat és un element constitutiu del ser de l´ésser humà, l´enfermetat és una manifestació de la seva fragilitat i mortalitat.
c). L´enfermetat no pot ser automàticament relacionada amb una culpa personal.
d).La lluita contra l´enfermetat no ha de revestir caràcters prometeics ni caure en postures idolàtriques.
e). Suposada la impossibilitat de superar una enfermetat, el cristià ha d´adaptar una actitut no de rebelió sinó d´esperança.
La malaltia sols té sentit en funció de l´ésser humpa pres com un tot: ésser biològic, psicològic i social. Seguint aquesta direcció, l´OMS ha proposat una definició global de la salut com l´estat de ple benestar físic, mental i social, y no sols com l´absència d´afeccions o enfermetats.
Tot i ser un tema molt ampli i amb diversitat de corrents és possible descobrir alguns trets comuns del comportament ideal del cristià en aquest sector de la vida.
L´ètica cristiana proposa un model que parteix de presupòsits diferents, però sense oblidar que l´acció a favor de la salut no queda relegada a un camp estrictament individual, sinó que és una tasca social. Així doncs:
a). La vida és un do que ha de ser viscut amb la major plenitut possible i la salut entra com un component d´aquesta plenitut vital. Així tenim el deure ètic de lluitar per a desterrar l´enfermetat i aconseguir els màxims nivells de salut com a signe, no infal.lible ni automàtic, d´una plenitut vital a nivell individual i col.lectiu. La salut entra, doncs, com un element integrant d´un procés humanitzador. Per tant, una espiritualitat que, d´entrada, preconitza una actitut de resignació, sembla sospitosa, tant des d´una òptica humana com des d´un punt de vista cristià.
b). L´enfermetat és un element constitutiu del ser de l´ésser humà, l´enfermetat és una manifestació de la seva fragilitat i mortalitat.
c). L´enfermetat no pot ser automàticament relacionada amb una culpa personal.
d).La lluita contra l´enfermetat no ha de revestir caràcters prometeics ni caure en postures idolàtriques.
e). Suposada la impossibilitat de superar una enfermetat, el cristià ha d´adaptar una actitut no de rebelió sinó d´esperança.
dijous, 17 de desembre del 2009
cures paliatives (8)
1.6) L´amor.
En tot el present treball trobarem present, ja sigui directament o indirectament, la necessitat de la presència de l´amor en aquests dos temes: el de les cures paliatives i el de la limitació de l´esforç terapèutic. És per aquest motiu que en aquest procés introductori es fa necessari una breu referència a l´amor, centrant-me especialment en la visió cristiana de l´amor. És per aquest motiu que indicaré una brevíssima síntesi sobre la visió cristiana de l´amor en aquells aspectes que, més endevant, veurem capdals per a fonamentar una ètica del cuidar.
L´amor (agapé) és un els elements nuclears de la moral cristiana (Mc 12, 28-31 Mt 22, 34-40; Lc 10, 25-28).
-Quin és el primer dels manaments?
-Jesús va respondre:
-El primer és: escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l´únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l´ànima, amb tot el pensament i amb tota la força. El segons és aquest: Estima als altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests.” (Mc. 12 28-31).
Aquesta centralitat és explicada per G. Mora amb les següents paraules:
“La importancia central de l´amor en la vida cristiana, sobretot quan arriba a les posicions més límit –estimar Déu sobre totes les coses, estimar àdhuc els enemics-, planteja la qüestió del per què, especialmente en el nostre món plural i tècnic. (…)L´opció cristiana per l´amor no es fonamenta en una intuïció o un sentiment, ni tan sols en la convicció de la seva eficacia, i tampoc, parlant estrictament, no troba la seva raó en la dignitat de la persona o dels grups humans. Jesús no argumenta les seves paraules sobre l´amor o l´exhortació al servei i al perdó; Ell llança sobre l´únic Absolut que és l´Amor de Déu. La raó de la centralitat de l´amor per al cristianisme és Déu, segons la revelació de Jesucrist.”
Així l´amor va més enllà de l´àmbit privat. L´amor també és més que un mitjà per a aconseguir alguna cosa, més que el resultat d´un procés lògic o d´una argumentació racional. L´amor és una actitut, una manera de ser del jo humà. Sols així es pot entendre que pel cristianisme estimar és una actitut del cor, estar obert als altres (cita pag 142) acceptant-los tal com són i amb una voluntat de servei al bé dels altres, entendre el bé de cada persona, de cada grup, de cada situació humana, i posar-se activament al seu servei en la mesura deles seves pròpies possibilitats; ser sensible a les seves necessitats, evitar judicis condemnatoris, excloure tota mena de venjança i violència; i tot això amb una actitut humil i servicial, contrària a la tendència espontània al domini i l´orgull. Estimar és donar aliment, aixopluc, companyia a qui en necessita..
“L´Evangeli cristià, en canvi, posa de relleu sobretot l´actitud del cor, la manera de ser de la persona, oberta als altres en una doble dimensió d´acolliment i de servei. No nega, sens dubte, el sentiment, pero no el fa definitori de l´amor; estimar és donar-s e, acollir, servir. El punt constant de referencia és el Senyor Jesús, especialmente en la creu; allà ell va mostrar als homes què vol dir estimar en l´Esperit de Déu”
1.7) La Trascendència:
“La pregunta per l´home, i especialmente la pregunta pel sentit de la seva decisió lliure davant la vida i la mort, esdevé qüestió religiosa. D´una manera o altra, el problema de l´home com a lliure acaba sempre plantejant la qüestió de Déu. La humanitat ha viscut sempre la seva relació amb el Trascendent”
En tot el present treball trobarem present, ja sigui directament o indirectament, la necessitat de la presència de l´amor en aquests dos temes: el de les cures paliatives i el de la limitació de l´esforç terapèutic. És per aquest motiu que en aquest procés introductori es fa necessari una breu referència a l´amor, centrant-me especialment en la visió cristiana de l´amor. És per aquest motiu que indicaré una brevíssima síntesi sobre la visió cristiana de l´amor en aquells aspectes que, més endevant, veurem capdals per a fonamentar una ètica del cuidar.
L´amor (agapé) és un els elements nuclears de la moral cristiana (Mc 12, 28-31 Mt 22, 34-40; Lc 10, 25-28).
-Quin és el primer dels manaments?
-Jesús va respondre:
-El primer és: escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l´únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l´ànima, amb tot el pensament i amb tota la força. El segons és aquest: Estima als altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests.” (Mc. 12 28-31).
Aquesta centralitat és explicada per G. Mora amb les següents paraules:
“La importancia central de l´amor en la vida cristiana, sobretot quan arriba a les posicions més límit –estimar Déu sobre totes les coses, estimar àdhuc els enemics-, planteja la qüestió del per què, especialmente en el nostre món plural i tècnic. (…)L´opció cristiana per l´amor no es fonamenta en una intuïció o un sentiment, ni tan sols en la convicció de la seva eficacia, i tampoc, parlant estrictament, no troba la seva raó en la dignitat de la persona o dels grups humans. Jesús no argumenta les seves paraules sobre l´amor o l´exhortació al servei i al perdó; Ell llança sobre l´únic Absolut que és l´Amor de Déu. La raó de la centralitat de l´amor per al cristianisme és Déu, segons la revelació de Jesucrist.”
Així l´amor va més enllà de l´àmbit privat. L´amor també és més que un mitjà per a aconseguir alguna cosa, més que el resultat d´un procés lògic o d´una argumentació racional. L´amor és una actitut, una manera de ser del jo humà. Sols així es pot entendre que pel cristianisme estimar és una actitut del cor, estar obert als altres (cita pag 142) acceptant-los tal com són i amb una voluntat de servei al bé dels altres, entendre el bé de cada persona, de cada grup, de cada situació humana, i posar-se activament al seu servei en la mesura deles seves pròpies possibilitats; ser sensible a les seves necessitats, evitar judicis condemnatoris, excloure tota mena de venjança i violència; i tot això amb una actitut humil i servicial, contrària a la tendència espontània al domini i l´orgull. Estimar és donar aliment, aixopluc, companyia a qui en necessita..
“L´Evangeli cristià, en canvi, posa de relleu sobretot l´actitud del cor, la manera de ser de la persona, oberta als altres en una doble dimensió d´acolliment i de servei. No nega, sens dubte, el sentiment, pero no el fa definitori de l´amor; estimar és donar-s e, acollir, servir. El punt constant de referencia és el Senyor Jesús, especialmente en la creu; allà ell va mostrar als homes què vol dir estimar en l´Esperit de Déu”
1.7) La Trascendència:
“La pregunta per l´home, i especialmente la pregunta pel sentit de la seva decisió lliure davant la vida i la mort, esdevé qüestió religiosa. D´una manera o altra, el problema de l´home com a lliure acaba sempre plantejant la qüestió de Déu. La humanitat ha viscut sempre la seva relació amb el Trascendent”
dimecres, 16 de desembre del 2009
cures paliatives (7)
1.4) .La feblesa biològica de l´ésser humà:
En la nostra experiència més espontània els éssers humans ens sentim lliures i responsables, i entenem la llibertat com un dels elements que ens defineixen com a persones humanes. Però al seu costat els éssers humans sentim tots els nostres determinismes i limitacions i és que un dels primers elements que distingeix l´existència de l´ésser humà de la de l´animal és un element negatiu: la relativa absència en l´ésser humà d´una regulació instintiva en el procés d´adaptació al món que ens envolta.
A més a més l´ésser humà és vulnerable, fràgil, finit, subjecte a l´enfermetat i al dolor, a l´envelliment i, finalment, a la mort. Que els humans som éssers mortals constitueix una evidència existencial. El que ens uneix als éssers humans més enllà de les nostres evidents diferències és la vulnerabilitat; una vulnerabilitat que afecta a tots els àmbits de la nostra existència (llibre torralba pag 248-24)
1.5) La sociabilitat:
Com diu Aristòtil “l´ésser humà és un ésser social per naturalesa”, és a dir, l´ésser humà es realitza, es fa humà en l´interior d´una comunitat, dins un grup social, el jo, com diu Gaspar Mora (pag 44) no es pot entendre sinó dins un nosaltres.
Com afirma J. R. Flecha, els homes no som illes sinó un conjunt d´interelacions on viure no és altra cosa que conviure.
En la nostra experiència més espontània els éssers humans ens sentim lliures i responsables, i entenem la llibertat com un dels elements que ens defineixen com a persones humanes. Però al seu costat els éssers humans sentim tots els nostres determinismes i limitacions i és que un dels primers elements que distingeix l´existència de l´ésser humà de la de l´animal és un element negatiu: la relativa absència en l´ésser humà d´una regulació instintiva en el procés d´adaptació al món que ens envolta.
A més a més l´ésser humà és vulnerable, fràgil, finit, subjecte a l´enfermetat i al dolor, a l´envelliment i, finalment, a la mort. Que els humans som éssers mortals constitueix una evidència existencial. El que ens uneix als éssers humans més enllà de les nostres evidents diferències és la vulnerabilitat; una vulnerabilitat que afecta a tots els àmbits de la nostra existència (llibre torralba pag 248-24)
1.5) La sociabilitat:
Com diu Aristòtil “l´ésser humà és un ésser social per naturalesa”, és a dir, l´ésser humà es realitza, es fa humà en l´interior d´una comunitat, dins un grup social, el jo, com diu Gaspar Mora (pag 44) no es pot entendre sinó dins un nosaltres.
Com afirma J. R. Flecha, els homes no som illes sinó un conjunt d´interelacions on viure no és altra cosa que conviure.
dimarts, 15 de desembre del 2009
Cures paliatives (6)
1.3) .La corporeitat humana:
És indubtable que la persona és corporal, per la mateixa raó que el cos és personal. Avui en dia no es manté la divisió cartesiana que considerava el cos com una màquina de la que no es pot concebre que pensa de cap de les maneres i l´ànima com una substància pensant a la que seria un error atribuir tots els moviments i el calor humà del cos.
Avui en dia sembla que la resposta adecuada al problema de la corporeitat humana seria el de la integració del cos en la vivència total de la persona. En el moviment i l´acció del cos se´ns revela la llibertat i el grau íntimn d´afirmació de la persona.
És cert que aquest ideal de la integració personal i epifànica del cos i l´esperit és enrealitat una meta difícil, encara que necessària, per a la comprensió del ser integral de l´ésser humà com el ser únic i relacional.
En el cos l´ésser humà descobreix la seva limitació però també les seves possibilitats. A més a més el cos porta a l´home a l´experiència de “lo altre” del món. A través de la sensació arriba a la percepció de la seva realitat ambiental.
També a través del cos l´ésser humà obre el camí per a l´encontre amb “els altres”.
Finalment, és a través de la sensació com es pot rastrejar els vestigis de Déu. El cos es torna a Déu per camins de celebració i de contemplació, de treball i col.laboració amb el Déu creador.
Tot això comporta que no hem de menysprear la vida corporal, sinó que, ans tot el contrari, ha de tenir per bo i honrar el seu propi cos, com a criatura de Déu que ha de resucitar l últim dia. (GS 14)
És indubtable que la persona és corporal, per la mateixa raó que el cos és personal. Avui en dia no es manté la divisió cartesiana que considerava el cos com una màquina de la que no es pot concebre que pensa de cap de les maneres i l´ànima com una substància pensant a la que seria un error atribuir tots els moviments i el calor humà del cos.
Avui en dia sembla que la resposta adecuada al problema de la corporeitat humana seria el de la integració del cos en la vivència total de la persona. En el moviment i l´acció del cos se´ns revela la llibertat i el grau íntimn d´afirmació de la persona.
És cert que aquest ideal de la integració personal i epifànica del cos i l´esperit és enrealitat una meta difícil, encara que necessària, per a la comprensió del ser integral de l´ésser humà com el ser únic i relacional.
En el cos l´ésser humà descobreix la seva limitació però també les seves possibilitats. A més a més el cos porta a l´home a l´experiència de “lo altre” del món. A través de la sensació arriba a la percepció de la seva realitat ambiental.
També a través del cos l´ésser humà obre el camí per a l´encontre amb “els altres”.
Finalment, és a través de la sensació com es pot rastrejar els vestigis de Déu. El cos es torna a Déu per camins de celebració i de contemplació, de treball i col.laboració amb el Déu creador.
Tot això comporta que no hem de menysprear la vida corporal, sinó que, ans tot el contrari, ha de tenir per bo i honrar el seu propi cos, com a criatura de Déu que ha de resucitar l últim dia. (GS 14)
diumenge, 13 de desembre del 2009
cures paliatives (5)
El punt de partida que exigim a tothom és el respecte a la dignitat de la persona. Deriva de la idea kantiana que les persones no són simples mitjans sinó fins en sí mateixes. El valor de la persona humana és una intuició “a priori” que serveix de marc de referència per a elaborar una bioètica. Totes les persones mereixen la mateixa consideració i respecte. Segons aquest valor, els éssers humans ens reconeixem dotats de dignitat com a quelcom intrínsec, inalienable i independent de les nostres bones o males accions. La dinitat mereix ser protegida sense distinció de sexe, raça, edat, religió o idees. Menors, discapacitats, exclosos o malalts són especialment vulnerables i, per ser-ho, han de ser objecte d´una més gran protecció per part de la societat, dels professionals i de les institucions.
“El concepte de comunitat entra essencialment en el missatge cristià, i aquesta no és concebuda ni com la suma dels individus ni com una superestructura que els engoleix i anul.la, sinó com una comunitat de fe, d´esperança i de caritat visiblement estructurada. És precisament en la comunitat eclesial on apareix amb tota la seva força la tensió humana entre la persona i la societat. Per al missatge cristià, els elements que defineixen la vida autèntica són la fe i l´amor, dimensions essencialment personals i lliures; Ara bé, aquestes no es reben ni es viuen sinó en la comunitat i alhora són les que la configuren, en l´obra de Crist i de l´Esperit Sant. Per això, en l´experiència comunitària cristiana, el grup no anul.la la persona sinó que la potencia, i, en aquest sentit, la tensió entre comunitat i individu es resol amb un fort accent sobre la persona, estimada per Déu, salvada per Jesucrist i que lliurement respon a l´Esperit a la seva gràcia”.
1.2) La llibertat, la responsabilitat i l´autonomia humana:
La noció de llibertat és una idea complexa que requereix o pressuposa altres idees bàsiques que giren entorn als conceptes d´autonomia, intimitat (el privat) i autoperfeccionament. .
En aquest sentit podem dir que una persona és lliure en la mesura en que sigui propietària dels seus actes, és a dir, en la mesura que aquests procedeixin de decisions i opcions de la persona com a aagent lliure i no com a instrument o objecte de la voluntat d´altri, o com a resultat de forces externes o internes independents de la seva voluntat. La seva autonomia està en decidir i optar de forma independent.
També cal tenir present que l´ésser humà serà més lliure en tant que s´alliberi d´interferències i obstacles que l´impedeixin pensar i actuar segons cregui convenient. Per últim, un element essencial de la llibertat de la persona és la capacitat de configurar el curs de la seva vida, realitzant les seves potencialitats.
Així podem entendre, com afirma Gaspar Mora, que la llibertat és l´element essencial, constitutiu de l´home com a persona moral.
“La llibertat és l´element fonamental, constitutiu de l´home com a persona moral. La persona humana s´experimenta com a responsable en la seva vida perquè és viu ella mateixa com a lliure. La llibeertat no és una categoría senzilla i evident, sinó que forma part de la consciencia que l´home té d´ell mateix, i per això és complexa, rica, ambigua”
En tant que lliure l´ésser humà experimenta la sensació de responsabilitat. En aquest punt cal diferenciar el concepte de llibertat del concepte d´autonomia, dos conceptes que es relacionen però que no s´han d´identificar, ja que la llibertat implica direccionalitat cap a un determinat fi, inmanent o trascendent. La llibertat és sempre llibertat per-a-quelcom i cap a un determinat fi.
L´autonomia és, doncs, la condició de possibilitat de l´acció lliure, però per si mateixa no és encara la llibertat, perquè requereix la dinamicitat teleològica de la llibertat. La llibertat s´orienta fonamentalment cap el bé, mentres que l´autonomia no té direccionalitat. La llibertat no es refereix, simplement, a la capacitat que té el subjecte de decidir responsablement sobre les seves accions, sinó que es relaciona amb la noció de projecte existencial, i per tant l´implica en la seva globalitat.
Un individu és autònom en la mesura en que, enfrontat a determinades pressions i normes, les sotmet a una avaluació conscient i crítica, formant-se intencions i aconseguint decisions pràctiques, com a resultat de la seva reflexió independent i racional. El valor d´autonomia es tracta d´un valor essencial en la nostra actual moral occidental de caire liberal que té l´origen en el pensament de Mill i Toqueville i que podem trobar el seu fonament en Sant Tomàs quan afirma que l´ésser humà ha d´actuar en consonància amb la raó, i, especialment en Spinoza i Kant.
“El concepte de comunitat entra essencialment en el missatge cristià, i aquesta no és concebuda ni com la suma dels individus ni com una superestructura que els engoleix i anul.la, sinó com una comunitat de fe, d´esperança i de caritat visiblement estructurada. És precisament en la comunitat eclesial on apareix amb tota la seva força la tensió humana entre la persona i la societat. Per al missatge cristià, els elements que defineixen la vida autèntica són la fe i l´amor, dimensions essencialment personals i lliures; Ara bé, aquestes no es reben ni es viuen sinó en la comunitat i alhora són les que la configuren, en l´obra de Crist i de l´Esperit Sant. Per això, en l´experiència comunitària cristiana, el grup no anul.la la persona sinó que la potencia, i, en aquest sentit, la tensió entre comunitat i individu es resol amb un fort accent sobre la persona, estimada per Déu, salvada per Jesucrist i que lliurement respon a l´Esperit a la seva gràcia”.
1.2) La llibertat, la responsabilitat i l´autonomia humana:
La noció de llibertat és una idea complexa que requereix o pressuposa altres idees bàsiques que giren entorn als conceptes d´autonomia, intimitat (el privat) i autoperfeccionament. .
En aquest sentit podem dir que una persona és lliure en la mesura en que sigui propietària dels seus actes, és a dir, en la mesura que aquests procedeixin de decisions i opcions de la persona com a aagent lliure i no com a instrument o objecte de la voluntat d´altri, o com a resultat de forces externes o internes independents de la seva voluntat. La seva autonomia està en decidir i optar de forma independent.
També cal tenir present que l´ésser humà serà més lliure en tant que s´alliberi d´interferències i obstacles que l´impedeixin pensar i actuar segons cregui convenient. Per últim, un element essencial de la llibertat de la persona és la capacitat de configurar el curs de la seva vida, realitzant les seves potencialitats.
Així podem entendre, com afirma Gaspar Mora, que la llibertat és l´element essencial, constitutiu de l´home com a persona moral.
“La llibertat és l´element fonamental, constitutiu de l´home com a persona moral. La persona humana s´experimenta com a responsable en la seva vida perquè és viu ella mateixa com a lliure. La llibeertat no és una categoría senzilla i evident, sinó que forma part de la consciencia que l´home té d´ell mateix, i per això és complexa, rica, ambigua”
En tant que lliure l´ésser humà experimenta la sensació de responsabilitat. En aquest punt cal diferenciar el concepte de llibertat del concepte d´autonomia, dos conceptes que es relacionen però que no s´han d´identificar, ja que la llibertat implica direccionalitat cap a un determinat fi, inmanent o trascendent. La llibertat és sempre llibertat per-a-quelcom i cap a un determinat fi.
L´autonomia és, doncs, la condició de possibilitat de l´acció lliure, però per si mateixa no és encara la llibertat, perquè requereix la dinamicitat teleològica de la llibertat. La llibertat s´orienta fonamentalment cap el bé, mentres que l´autonomia no té direccionalitat. La llibertat no es refereix, simplement, a la capacitat que té el subjecte de decidir responsablement sobre les seves accions, sinó que es relaciona amb la noció de projecte existencial, i per tant l´implica en la seva globalitat.
Un individu és autònom en la mesura en que, enfrontat a determinades pressions i normes, les sotmet a una avaluació conscient i crítica, formant-se intencions i aconseguint decisions pràctiques, com a resultat de la seva reflexió independent i racional. El valor d´autonomia es tracta d´un valor essencial en la nostra actual moral occidental de caire liberal que té l´origen en el pensament de Mill i Toqueville i que podem trobar el seu fonament en Sant Tomàs quan afirma que l´ésser humà ha d´actuar en consonància amb la raó, i, especialment en Spinoza i Kant.
divendres, 11 de desembre del 2009
cures paliatives (4)
En la seva forma cristiana, centrada en Déu i expressiva del valor suprem de l´ànima concedida per la divinitat, aquesta idea es consolida durant la reforma a través de la preocupació luterana i calvinista pel tema de la salvació individual i el principi segons el qual tots els germans són, per un igual, fills de Déu sotmesos al seu poder, encara que cadascú tingui el seu propi i exclussiu objectiu.
L´actualitat d´aquest plantejament es conserva encara actualment a l´entendre que la humanitat no es troba en abstracte sinó realitzada en la persona històrica i concreta, singular i irrepetible. Cada ésser humà té el seu ritme vital y ha de ser respectat. Aquest fet és assumit perfectament pel Concili Vaticà II en la seva constitució Gaudium et Spes que comença en primer lloc parlant de la dignitat de la persona humana (c. 1r) i més tard de la comunitat humana (c. 2n).
Així podem dir clarament que la persona és el camí obligat per a la fonamentació del judici ètic. L´ésser humà, creat per Déu i a imatge de Déu, és el fonament ontològic i objectiu de la Teologia moral de la Persona. (gaudium et Spes c. 1 nº 12
“El hombre, imagen de Dios-. La escritura nos enseña que el hombre fue creado a imagen de Dios. El hombre no fue creado solo, sino que fue creado juntamente con la mujer y formó con ella la primera comunidad personal. El hombre es un ser social.”
El caràcter personal dels éssers humans està a l´arrel tant de la seva dignitat com de la seva responsabilitat. Precisament perquè cada persona és un jo humà, té una dignitat quasi absoluta, equiparable en aquest nivell a la de qualsevol altra persona. Això el fa subjecte de drets que són inalienables i que no es poden conculcar. Per altra banda, també el caràcter personal està a la base de la responsabilitat humana. L´ésser humà no és quelcom sinó algú. Les persones humanes no són (com ja va dir Kant) mitjans sinó fins en sí mateixos com ja anuncia la GS c.2. Nº 27.
“Respeto a la persona humana-. Es necesario ejercitar una profunda caridad con todos y deplorar todo aquello que es contrario a la vida y a la dignidad de las personas. Todo ello es vergonzoso para la civilización humana y lesiona el honor debido a Dios”
També no podem oblidar que per a la fe cristiana l´arrel última del caràcter personal dels homes, i per tant, de la seva dignitat i responsabilitat és Déu on la persona s´autocompren com l´únic que ha estat cridat a entrar en diàleg amb Déu. I és que no podem oblidar que la fe cristiana entén que l´arrel última del caràcter personal dels éssers humans i, per tant, de la seva dignitat i responsabilitat és Déu.
També no podem oblidar que, tant pel cristianisme com per la majoria de filòsofs, l´ésser humà no és sols physis sinó també cultura i de naturalesa social/interrelacional. L´ésser humà no pot ser aïllat de la comunitat a la que pertany on es va personalitzant gradualment.
Segons J.R. Flecha la persona depèn de l´amor dels seus semblants i fracassa davant la seva indiferència; és a dir el jo no es pot entendre sinó dins la comunitat, dins un grup social on no sols apareix sinó on es fa a sí mateix (GS del nº 23 al 32).
L´actualitat d´aquest plantejament es conserva encara actualment a l´entendre que la humanitat no es troba en abstracte sinó realitzada en la persona històrica i concreta, singular i irrepetible. Cada ésser humà té el seu ritme vital y ha de ser respectat. Aquest fet és assumit perfectament pel Concili Vaticà II en la seva constitució Gaudium et Spes que comença en primer lloc parlant de la dignitat de la persona humana (c. 1r) i més tard de la comunitat humana (c. 2n).
Així podem dir clarament que la persona és el camí obligat per a la fonamentació del judici ètic. L´ésser humà, creat per Déu i a imatge de Déu, és el fonament ontològic i objectiu de la Teologia moral de la Persona. (gaudium et Spes c. 1 nº 12
“El hombre, imagen de Dios-. La escritura nos enseña que el hombre fue creado a imagen de Dios. El hombre no fue creado solo, sino que fue creado juntamente con la mujer y formó con ella la primera comunidad personal. El hombre es un ser social.”
El caràcter personal dels éssers humans està a l´arrel tant de la seva dignitat com de la seva responsabilitat. Precisament perquè cada persona és un jo humà, té una dignitat quasi absoluta, equiparable en aquest nivell a la de qualsevol altra persona. Això el fa subjecte de drets que són inalienables i que no es poden conculcar. Per altra banda, també el caràcter personal està a la base de la responsabilitat humana. L´ésser humà no és quelcom sinó algú. Les persones humanes no són (com ja va dir Kant) mitjans sinó fins en sí mateixos com ja anuncia la GS c.2. Nº 27.
“Respeto a la persona humana-. Es necesario ejercitar una profunda caridad con todos y deplorar todo aquello que es contrario a la vida y a la dignidad de las personas. Todo ello es vergonzoso para la civilización humana y lesiona el honor debido a Dios”
També no podem oblidar que per a la fe cristiana l´arrel última del caràcter personal dels homes, i per tant, de la seva dignitat i responsabilitat és Déu on la persona s´autocompren com l´únic que ha estat cridat a entrar en diàleg amb Déu. I és que no podem oblidar que la fe cristiana entén que l´arrel última del caràcter personal dels éssers humans i, per tant, de la seva dignitat i responsabilitat és Déu.
També no podem oblidar que, tant pel cristianisme com per la majoria de filòsofs, l´ésser humà no és sols physis sinó també cultura i de naturalesa social/interrelacional. L´ésser humà no pot ser aïllat de la comunitat a la que pertany on es va personalitzant gradualment.
Segons J.R. Flecha la persona depèn de l´amor dels seus semblants i fracassa davant la seva indiferència; és a dir el jo no es pot entendre sinó dins la comunitat, dins un grup social on no sols apareix sinó on es fa a sí mateix (GS del nº 23 al 32).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)