Tot això pot resumir-se amb la idea que Dussel fonamenta les relacions humanes, influenciat per Levinás, no en un aspecte epistemològic sinó ètic en tant que la relació amb els altres no és reflexiva sinó en l´acció.
“El problema central al que quiere responder Dussel, siguiendo a Levinas, es mostrar que las relaciones éticas no tienne que ver con una problemática epistemológica o de conocimiento, sino que, incluso, lo epistemológico encuentra su sentido a partir de lo ético. La relación con los demás no es teórica, es práctica”i
L´ésser humà és situa en el món en la quotidianitat, en la praxis i, per tant, és fonamental evitar que les relacions humanes siguin unes relacions de poder, ja sigui a nivell personal individual o a nivell social i polític, que cerqui la unitat de la comunitat política més enllà d´acords puntuals sinó una unitat fonamentada en l amistat que uneix als ciutadans i que recorda el concepte de fraternitat que surt de la revolució francesa, i que l´uneix amb la tradició grega encapçalada per Plató i Aristòtil per a qui l´amistat no sols era íntima i privada sinó que es situava en un horitzó polític.
“La unidad de la comunidad política no se alcanza sólo por acuerdos a partir de razones, sino también por la amistad que une a los ciudadanos en un todo político. En el fondo se trata de deconstruir el concepto de fraternidad, un postulado de la Revolución Francesa, dando como fruto una obra barroca de mil pliegues”ii
Una quotidianeïtat que significa un lloc i temps concret. Per a Dussel si es parteix de qualsevol altre punt de partida el que es fa es construir tot un sistema des del no-res i cap al no-res (com fa l´ètica del discurs) en tant que no podem oblidar que l´home és un ésser en el seu món, vivim en un món i un moment concret, sobre tot, jugant un paper determinat en aquest món, en aquesta societat i amb un projecte vital concret. Cercar un plantejament filosòfic que faci possible aquesta comunió, aquesta fraternitat és un dels objectius principals del nostre autor i per a portar a terme aquesta tasca realitza una duríssima crítica a les condicions de domini que es troben en la nostra societat a partir del punt de vista de l´oprimit, de l´exclòs, de la víctima que són els que han de portar a terme una transformació total de la qualitat de vida de la comunitat que ha de sentir-se unida fraternalment entre sí, que s´ha de conmoure pel dolor de l´altre, independentment de qui o que sigui l´altre i que ha de tenir com a punt de referència el de la responsabilitat envers els altres, especialment pels oblidats, els vençuts, els exclosos, els oprimits, en una paraula els que utilitzant la nomenclatura de Dussel són els no-subjecte, convertint el plantejament ètic de Dussel en un plantejament ètic que és eminenment polític, social i econòmic que qüestiona la desigualtat real, la que es dona ara i que la pateixen uns individus amb noms i cognoms.
divendres, 7 d’octubre del 2011
globalització i filosofia de l´alliberament (2)
Cal alliberar tot home i de tot home, fruit d´una reflexió que vagi més enllà de les situacions puntuals i concretes, que mostri la necessitat d´entendre que vivim un moment ètic que fonamentalment consisteix en rebutjar tota justificació del model polític i social neoliberal, criticar els supòsits ideològics de dominació i que s´enfronti als reptes actuals i que són, al parer d´uns dels ideòlegs més important de la filosofia de l´alliberamenti:
1.Negar amb una crítica ètica radical l´exclusió.
2.Contribuir a buscar una globalització alternativa que promogui la comunió global respectant les diferències
3.Reconèixer unitats polítiques més enllà dels estats
4.Fomentar la participació de la societat civil
5.Una economia de mercat regulada dins un marc ètic, polític i cultural supranacional
6.Fomentar el diàleg interreligiós.
Tot això pot resumir-se amb la idea que Dussel fonamenta les relacions humanes, influenciat per Levinás, no en un aspecte epistemològic sinó ètic en tant que la relació amb els altres no és reflexiva sinó en l´acció.
“El problema central al que quiere responder Dussel, siguiendo a Levinas, es mostrar que las relaciones éticas no tienne que ver con una problemática epistemológica o de conocimiento, sino que, incluso, lo epistemológico encuentra su sentido a partir de lo ético. La relación con los demás no es teórica, es práctica”ii
1.Negar amb una crítica ètica radical l´exclusió.
2.Contribuir a buscar una globalització alternativa que promogui la comunió global respectant les diferències
3.Reconèixer unitats polítiques més enllà dels estats
4.Fomentar la participació de la societat civil
5.Una economia de mercat regulada dins un marc ètic, polític i cultural supranacional
6.Fomentar el diàleg interreligiós.
Tot això pot resumir-se amb la idea que Dussel fonamenta les relacions humanes, influenciat per Levinás, no en un aspecte epistemològic sinó ètic en tant que la relació amb els altres no és reflexiva sinó en l´acció.
“El problema central al que quiere responder Dussel, siguiendo a Levinas, es mostrar que las relaciones éticas no tienne que ver con una problemática epistemológica o de conocimiento, sino que, incluso, lo epistemológico encuentra su sentido a partir de lo ético. La relación con los demás no es teórica, es práctica”ii
globalització i filosofia de l´alliberament
GLOBALITZACIÓ I EXCLUSIÓ DES DE L´ÒPTICA DE LA FILOSOFIA DE L´ALLIBERAMENT.
La filosofia de l´alliberament d´Enrique Dussell va néixer del convenciment de la situació de dependència d´Amèrica llatina i de la convicció que l´aportació d´una filosofia crítica amb la línia de pensament dominant i de dominació era absolutament necessària. Una crítica de la realitat social a partir de l´anàlisi de la realitat humana en la seva integritat, per tal de contribuir a canviar-la. La filosofia de l´alliberament és, en aquest sentit, un contradiscurs, és una filosofia crítica que neix, vol néixer i és conscient que neix de la perifèria però amb una clara vocació d´universalitat i on, tot i reconèixer la importància dels estats, hauran d´ésser cada cop més importants les organitzacions supranacionals, les ONGs i, especialment, la societat civil, que és qui ha de prendre consciència de la seva situació de dominats o dominants, d´explotats o explotadors. La filosofia de l´alliberament no serà un pensament antiglobalitzador ans tot el contrari, una filosofia no per fer front a la globalització sinó per conviure amb justicia amb la globalització, una globalització sense exclusió. Avui en dia l´exclosió és global i, per tant, la resposta a aquest fenomen no pot ser altra que global. Fenomens com els de l´explotació infantil, l´explotació de la immigració, la violència sexista, l´abús físic o psicològic, la violació dels drets col.lectius, nacionals, etc… no són únicament presents a Amèrica Llatina sinó que ho són a tot el planeta Terra.
“Buena parte de la humanidad es “víctima” de profunda dominación o exclusión, encontràndose sumida en el dolor, infelicidad, hambre, analfabetismo, “dominación.””i
En aquest sentit, la caiguda del mur de Berlin, i amb ell bona part de la utopia socialista, suposà un canvi de plantejament que es concretà l´any 1998 amb la publicació del llibre “Ètica de l´alliberament en l´Edat de la globalització i exclusió” on l´autor pren consciència segons Juan Carlos Scannoneii d´una realitat on domina el pensament únic neoliberal, mancat d´alternatives i que lluny de les promeses, ha generat l´exclusió de milions de persones i un atur estructural de grans dimensions; un model en que el mercat es propugna com autoregulat i l´únic regulador i que augmenta la distància entre persones i nacions riques i pobres i on el món financer es prioritza davant el mercat productiu, on la política es troba en mans dels poders fàctics i on els mitjans de comunicació promouen la uniformització de la cultura, de pautes i conductes, deixant de banda la pretensió d´ésser quart poder, per a convertir-se en el primer i posar en risc el mateix sistema democràtic, un model que, per exemple, veu amb la més abasoluta indiferència i fredor, com la meitat de la població de Lleida mor de gana al món cada dia. En aquest context Dussel afirma que l´ésser humà es troba en una situació d´esclavitud del que cal alliberar-lo.
La filosofia de l´alliberament d´Enrique Dussell va néixer del convenciment de la situació de dependència d´Amèrica llatina i de la convicció que l´aportació d´una filosofia crítica amb la línia de pensament dominant i de dominació era absolutament necessària. Una crítica de la realitat social a partir de l´anàlisi de la realitat humana en la seva integritat, per tal de contribuir a canviar-la. La filosofia de l´alliberament és, en aquest sentit, un contradiscurs, és una filosofia crítica que neix, vol néixer i és conscient que neix de la perifèria però amb una clara vocació d´universalitat i on, tot i reconèixer la importància dels estats, hauran d´ésser cada cop més importants les organitzacions supranacionals, les ONGs i, especialment, la societat civil, que és qui ha de prendre consciència de la seva situació de dominats o dominants, d´explotats o explotadors. La filosofia de l´alliberament no serà un pensament antiglobalitzador ans tot el contrari, una filosofia no per fer front a la globalització sinó per conviure amb justicia amb la globalització, una globalització sense exclusió. Avui en dia l´exclosió és global i, per tant, la resposta a aquest fenomen no pot ser altra que global. Fenomens com els de l´explotació infantil, l´explotació de la immigració, la violència sexista, l´abús físic o psicològic, la violació dels drets col.lectius, nacionals, etc… no són únicament presents a Amèrica Llatina sinó que ho són a tot el planeta Terra.
“Buena parte de la humanidad es “víctima” de profunda dominación o exclusión, encontràndose sumida en el dolor, infelicidad, hambre, analfabetismo, “dominación.””i
En aquest sentit, la caiguda del mur de Berlin, i amb ell bona part de la utopia socialista, suposà un canvi de plantejament que es concretà l´any 1998 amb la publicació del llibre “Ètica de l´alliberament en l´Edat de la globalització i exclusió” on l´autor pren consciència segons Juan Carlos Scannoneii d´una realitat on domina el pensament únic neoliberal, mancat d´alternatives i que lluny de les promeses, ha generat l´exclusió de milions de persones i un atur estructural de grans dimensions; un model en que el mercat es propugna com autoregulat i l´únic regulador i que augmenta la distància entre persones i nacions riques i pobres i on el món financer es prioritza davant el mercat productiu, on la política es troba en mans dels poders fàctics i on els mitjans de comunicació promouen la uniformització de la cultura, de pautes i conductes, deixant de banda la pretensió d´ésser quart poder, per a convertir-se en el primer i posar en risc el mateix sistema democràtic, un model que, per exemple, veu amb la més abasoluta indiferència i fredor, com la meitat de la població de Lleida mor de gana al món cada dia. En aquest context Dussel afirma que l´ésser humà es troba en una situació d´esclavitud del que cal alliberar-lo.
siracida (27)
d).Babilònia: La crítica a Babilònia és la mateixa que el 1r Isaïes dirigia als assiris, encarregats de castigar als israelites pecadors, els pagans s´han excedit en la seva missió i han estat cruels. Però l´orgull de Babilònia serà derrotat, quedarà humiliada i deshonrada, sense que puguin salvar-la els seus deus ni els seus procediments màgics.
e). Cir: Aquest personatge tot i sols ser nombrat dues vegades (44, 28; 45,1) està present d´ordinari en els capítols 40-49. És anomenat justicier, pastor del Senyor i inclús mesies. Segons sembla Cir va rebre una misió per a la salvació del seu poble i el futur religiós de la humanitat. D´aquesta manera, la conquesta persa forma part dels designis del Senyor, al que res se li escapa, i que pot exercir el seu pla salvífic mitjançant aquests pagans als que el poble elegit tenia la tendència a menysprear.
f). Els pobles pagans: Davant del Senyor no són res, però cal no oblidar que són un poble hostil, defensor dels ídols amb els que el Senyor està en procés. Algun dia hauran de retornar als presoners que tenen tancats i inclinar-se davant Israel. No obstant, el seu paper no és purament negatiu. Són testimonis dels grans fets que estan ja en camí i podran atetiguar-los. A més a més, el Senyor s´interessa també per les nacions, que ocupen un lloc en els seus designis; també elles estan cridades a la salvció.
g). Els ídols: En el Segon Isaïes queda clar que no són res, són incapaços de qualsevol tipus d´acció i, per tant, no tenen aquí cap lloc.
h). El servent del Senyor: Els intèrprets no es posen d´acord amb el significat d´aquest personatge que molt sovint ha fet recordar als cristians a la figura de Crist a la passió. Son moltes les preguntes que ens podem fer sobre aquest personatge: Fa referència a ell mateix? Hi ha sols un servent o més d´un? És un personatge del present, del passat o del futur? Es tracta de Crist profetitzat misteriosament?....
e). Cir: Aquest personatge tot i sols ser nombrat dues vegades (44, 28; 45,1) està present d´ordinari en els capítols 40-49. És anomenat justicier, pastor del Senyor i inclús mesies. Segons sembla Cir va rebre una misió per a la salvació del seu poble i el futur religiós de la humanitat. D´aquesta manera, la conquesta persa forma part dels designis del Senyor, al que res se li escapa, i que pot exercir el seu pla salvífic mitjançant aquests pagans als que el poble elegit tenia la tendència a menysprear.
f). Els pobles pagans: Davant del Senyor no són res, però cal no oblidar que són un poble hostil, defensor dels ídols amb els que el Senyor està en procés. Algun dia hauran de retornar als presoners que tenen tancats i inclinar-se davant Israel. No obstant, el seu paper no és purament negatiu. Són testimonis dels grans fets que estan ja en camí i podran atetiguar-los. A més a més, el Senyor s´interessa també per les nacions, que ocupen un lloc en els seus designis; també elles estan cridades a la salvció.
g). Els ídols: En el Segon Isaïes queda clar que no són res, són incapaços de qualsevol tipus d´acció i, per tant, no tenen aquí cap lloc.
h). El servent del Senyor: Els intèrprets no es posen d´acord amb el significat d´aquest personatge que molt sovint ha fet recordar als cristians a la figura de Crist a la passió. Son moltes les preguntes que ens podem fer sobre aquest personatge: Fa referència a ell mateix? Hi ha sols un servent o més d´un? És un personatge del present, del passat o del futur? Es tracta de Crist profetitzat misteriosament?....
siracida (26)
7.2).- ELS PROTAGONISTES
a). L´autor: L´autor està totalment (o quasi) absent del seu text. No sabem el seu nom. Quan parla d´ell, es diu “el segon Isaïes” (i inclús Isaïes).
Tot el que sabem és que és profeta, o sigui, un home de la paraula de Déu. Tot el que diu està dominat per el convenciment que la paraula de Déu és viva i activa i ell és el seu instrument, el missatger. El Déu que envia al profeta com a missatger és el de la creació; és tabé el senyor de la història d´Israel. En el cor d´aquest món pagà, on es presenten altres homes com a missatgers d´altres deus, els exiliats han de recordar qui és el seu senyor i què és el que ha fet per ells.
En el segon Isaïes veiem la preocupació del profeta per dir-li al seu poble que el Senyor segueix allà i que encara dirigeix la seva paraula als seus. El profeta mostra com la paraula de Déu és l´única potència creadora.
b). El Senyor: No sols destacar la freqüència en que es fa referència al Senyor sinó també a l´extraòrdinària activitat d´aquest Déu, un Déu absolutament poderós, present en tota la història, creador de l´univers, dominant del passat i del futur, que prediu aquest futur pels seus profetes i que elimina als opressors i que salva al seu poble. Un Déu actiu, que es manifesta sempre des dels fets i que de manera especial farà quelcom nou quan parla el profeta.
Admetent petites variacions segons les traduccions, cal dir que sobre Déu i els seus atributs i títols,hi ha 23 referències a ell: Déu, Jahvé, Jahvé Sebaot, Senyor (Adonai), el sant, el vivent, el primer i l´últim, l´imcomparable, la roca, l´indomable, el rei, el pastor el pròxim, el pare, la mare, l´espós, el gelós, el seu nom, el seu esperit, la seva paraula, la seva llei, el seu braç....
Pel que fa referència a la seva activitat indicar que les referències afecten a més de 60 paraules: Éll crea, fonamenta, forma, fa, fa de nou, realitza, estableix, eligeix,crida, sogreix, fa venir, envia, ajuda, té, sosté, dóna el seu recolzament, dóna la seva ajuda, manté en peu, soporta, cuida, estima, mira, beneeix, condueix....
La presència del Senyor és absoluta en l´escenari en tot moment, dominant i dirigint tota l´acció.
c).El poble elegit: La comu€nitat dels exiliats amb el seu dur passat, les seves angoixes i les seves esperances és l´altre gran protagonista, un poble qua ha après a la misèria que tot li deu a Déu i que tot ho pot esperar d´ell. Aquest poble,en el text, rep dos noms (un de masculï i un de femenï) que fan referència a dos aspectes quelcom diferents del que és.
El nom que apareix al llarg de tot el text és el de Jerusalem o el de Sió. Aquests noms no designen sols a la ciutat de David, és un apel.latiu simbòlic de tot el poble al llarg de la història inclús en l´exil.li. L´utilització d´aquest nom està lligat al fet que aquest terme en femení permet la imatge de la figura conjugal (cap 54). El “personatge” Jerusalem té tota una història que recorda el text en diverses etapes, i escolta ara una promesa maravellosa.
L´altre nom del poble és Jacob o Israel (que és el més utilitzat), recollint elements procedents de les tradicions sobre els patriarques, l´Éxode i el Sinaí. Encarna al poble amb la seva elecció excepcional, amb la missió excepcional que li ha donat i amb la repulsa total de la seva responsabilitat per culpa de la seva traïció, la seva ceguesa. Aquí intervé l´acusació massiva del Segon Isaïes contra Jacob-Israel; té la finalitat de posar de relleu la necessitat de salvació del poble que, en aquest sentit, no té cap ventatge sobre la resta de pobles. Es tracta d´obrir-li els ulls al poder únic que decideix de la història i que, en el seu pla de salvació, atribueix a Jacob-Israel el paper decissiu se servent i testimoni a pesar de totes les seves negatives.
Algun intèrpret ha cregut veure en aquest nom (Jacob-Israel) certa aspiració a la unitat, recull les esperances d´unitat que expressava l´oracle d´Ezequiel.
a). L´autor: L´autor està totalment (o quasi) absent del seu text. No sabem el seu nom. Quan parla d´ell, es diu “el segon Isaïes” (i inclús Isaïes).
Tot el que sabem és que és profeta, o sigui, un home de la paraula de Déu. Tot el que diu està dominat per el convenciment que la paraula de Déu és viva i activa i ell és el seu instrument, el missatger. El Déu que envia al profeta com a missatger és el de la creació; és tabé el senyor de la història d´Israel. En el cor d´aquest món pagà, on es presenten altres homes com a missatgers d´altres deus, els exiliats han de recordar qui és el seu senyor i què és el que ha fet per ells.
En el segon Isaïes veiem la preocupació del profeta per dir-li al seu poble que el Senyor segueix allà i que encara dirigeix la seva paraula als seus. El profeta mostra com la paraula de Déu és l´única potència creadora.
b). El Senyor: No sols destacar la freqüència en que es fa referència al Senyor sinó també a l´extraòrdinària activitat d´aquest Déu, un Déu absolutament poderós, present en tota la història, creador de l´univers, dominant del passat i del futur, que prediu aquest futur pels seus profetes i que elimina als opressors i que salva al seu poble. Un Déu actiu, que es manifesta sempre des dels fets i que de manera especial farà quelcom nou quan parla el profeta.
Admetent petites variacions segons les traduccions, cal dir que sobre Déu i els seus atributs i títols,hi ha 23 referències a ell: Déu, Jahvé, Jahvé Sebaot, Senyor (Adonai), el sant, el vivent, el primer i l´últim, l´imcomparable, la roca, l´indomable, el rei, el pastor el pròxim, el pare, la mare, l´espós, el gelós, el seu nom, el seu esperit, la seva paraula, la seva llei, el seu braç....
Pel que fa referència a la seva activitat indicar que les referències afecten a més de 60 paraules: Éll crea, fonamenta, forma, fa, fa de nou, realitza, estableix, eligeix,crida, sogreix, fa venir, envia, ajuda, té, sosté, dóna el seu recolzament, dóna la seva ajuda, manté en peu, soporta, cuida, estima, mira, beneeix, condueix....
La presència del Senyor és absoluta en l´escenari en tot moment, dominant i dirigint tota l´acció.
c).El poble elegit: La comu€nitat dels exiliats amb el seu dur passat, les seves angoixes i les seves esperances és l´altre gran protagonista, un poble qua ha après a la misèria que tot li deu a Déu i que tot ho pot esperar d´ell. Aquest poble,en el text, rep dos noms (un de masculï i un de femenï) que fan referència a dos aspectes quelcom diferents del que és.
El nom que apareix al llarg de tot el text és el de Jerusalem o el de Sió. Aquests noms no designen sols a la ciutat de David, és un apel.latiu simbòlic de tot el poble al llarg de la història inclús en l´exil.li. L´utilització d´aquest nom està lligat al fet que aquest terme en femení permet la imatge de la figura conjugal (cap 54). El “personatge” Jerusalem té tota una història que recorda el text en diverses etapes, i escolta ara una promesa maravellosa.
L´altre nom del poble és Jacob o Israel (que és el més utilitzat), recollint elements procedents de les tradicions sobre els patriarques, l´Éxode i el Sinaí. Encarna al poble amb la seva elecció excepcional, amb la missió excepcional que li ha donat i amb la repulsa total de la seva responsabilitat per culpa de la seva traïció, la seva ceguesa. Aquí intervé l´acusació massiva del Segon Isaïes contra Jacob-Israel; té la finalitat de posar de relleu la necessitat de salvació del poble que, en aquest sentit, no té cap ventatge sobre la resta de pobles. Es tracta d´obrir-li els ulls al poder únic que decideix de la història i que, en el seu pla de salvació, atribueix a Jacob-Israel el paper decissiu se servent i testimoni a pesar de totes les seves negatives.
Algun intèrpret ha cregut veure en aquest nom (Jacob-Israel) certa aspiració a la unitat, recull les esperances d´unitat que expressava l´oracle d´Ezequiel.
divendres, 16 de setembre del 2011
siracida 25
6.4)- ISAÏES I EL CULTE:
Isaïes no condemna el culte en sí mateix, ni els sacrificis, sinó els que fa els homes, el poble. Segons el profeta Déu no pot acceptar-los perquè el poble ofereix sacrifis i al mateix temps és pecador. Isaïes critica l´ambigüitat entre festes i pecats, la sang dels sacrificis i la sang dels innocents. El profeta ataca una actitut corrent i una temptació constant: separar la vida en dos; l´home situat entre Déu i els homes sent sempre la temptació de portar-se de manera diferent amb l´un i amb els altres; s´oblida que, per a Déu, ha de ser coherent i que les relacions amb ell passen per les relacions amb els altres. Però no sols el culte, que és en primer lloc un acte públic, sinó inclús la plegària ha de fer-se també amb les mateixes condicions de coherència.
Déu reacciona sempre durament davant aquest culte hipòcrita. Sols si es busca la justicia, si s´aprèn a obrar bé, Déu estarà preparat per a rebre els seus sacrficis i a oblidar el passat. El que Déu demana és el que el poble faci el bé, la justicia. El culte vindrà després com a conseqüència. Per a comunicar-se amb Déu, per a trobar-se amb ell, cal passar primer per la pràctica de la fraternitat. El culte no és sinó la seva expressió. Llavors serà possible el futur.
Isaïes no condemna el culte en sí mateix, ni els sacrificis, sinó els que fa els homes, el poble. Segons el profeta Déu no pot acceptar-los perquè el poble ofereix sacrifis i al mateix temps és pecador. Isaïes critica l´ambigüitat entre festes i pecats, la sang dels sacrificis i la sang dels innocents. El profeta ataca una actitut corrent i una temptació constant: separar la vida en dos; l´home situat entre Déu i els homes sent sempre la temptació de portar-se de manera diferent amb l´un i amb els altres; s´oblida que, per a Déu, ha de ser coherent i que les relacions amb ell passen per les relacions amb els altres. Però no sols el culte, que és en primer lloc un acte públic, sinó inclús la plegària ha de fer-se també amb les mateixes condicions de coherència.
Déu reacciona sempre durament davant aquest culte hipòcrita. Sols si es busca la justicia, si s´aprèn a obrar bé, Déu estarà preparat per a rebre els seus sacrficis i a oblidar el passat. El que Déu demana és el que el poble faci el bé, la justicia. El culte vindrà després com a conseqüència. Per a comunicar-se amb Déu, per a trobar-se amb ell, cal passar primer per la pràctica de la fraternitat. El culte no és sinó la seva expressió. Llavors serà possible el futur.
siracida 25
6.3- L´ISAÏES POLÍTIC: A Isaïes la paraula de Déu està compromesa per les circunstàncies concretes en les que ha d´exercir el seu ministeri.
Es creu que Isaïes pertanyia a una classe social elevada i que formava part de l´aristocràcia degut a la familiaritat amb la tracta als reis. A més, és un home de ciutat, un habitant de Jerusalem, la seva vocació es situa en el temple i coneix admirablement la ciutat i la seva administració. Degut al nombre d´oracles que el profeta consagra als reis, a la política, així com als diversos funcionaris i consellers del país, s´ha d´admetre que Isaïes participa activament i amb facilitat en els assumptes de les classes dirigents.
La saviesa política es presenta moltes vegades com la forma més elevada de saviesa. Sovint els llibres profètics, sobre tot Isaïes i Jeremies, els escribes, els consellers reials, els funcionaris del rei són anomenats simlements sabis. La saviesa reial es considerada com una participació de la saviesa divina, era un do de Déu.
Isaïes es va enfrontar a escribes i consellers de Judà en unes circunstàncies molt concretes. A l´època d´Isaïes la sabiduria política havia de navegar entre dues aigües, entre Assiria i la resta de petits estats que intentaven enfrontar-se amb les exigències d´Assiria. A Judà, tant si s´inclinava per uns o altres, l´important era verificar si aquesta opció estar d´acord amb la fe en Déu. Isaïes acusa als escribes del seu temps de prendre un camí sapiencial que no té res a veure amb la sabiduria divina, amb el pla de Déu.
En molts frgments Isaïes critiquen als habitants de Jerusalem de practicar gestos i rituals màgics contraris a la fe en Déu. Això significa que havien abandonat en part aquesta fe, que no tenien confiança en el seu Déu i intentaven obtenir èxit per altres mitjans i per tant que rebutjaven la creença que Déu té els seus propis projectes, els seus propis plans d´acció. Per a Isaïes Déu té el seu propi pla per al poble i per a la resta de nacions, és el Senyor de la història i fa obarr a uns i a altres en funció de la salvació. Però, lògicament, aixo no vol dir que el determinisme diví sigui la raó de tot, ans al contrari, la predicació d´Isaïes no tindria sentit. Isaïes parteix del principi que Déu havia promès la seva assistència a la dinastia davídica i que havia de posar la seva confiança en aquesta promesa divina.
També sovint Isaïes critica que el poble no comprèn el que li passa, no entén que el que li passa ha succeït perquè es volgut per Déu per a prevenir al seu poble o castigar-lo pel seu pecat i per buscar la seva salvació en uns plans diferents dels de Jahvé.
El conflicte entre Isaïes i els escribes del seu poble fou dur, directe, contundent. Però el profeta va haver d´enfrontar-se també amb un altre conflicte en el pla de la politica exterior: el conflicte entre la sabiduria de Déu i la sabiduria d´Assiria. Aquest és un conflicte més acadèmic i menys directe. Criticar, desenmascarar la sabiduria dels dirigents del seu poble és un acte quelcom més arriscat que fer el mateix a propòsit de la saviesa d´Egipte o d´Assiria: ni el faraó ni el rei Asur podien escoltar els oracles del profeta i, encara que l´haguessin escoltat, no hauria fet canviar les coses. El cert és que hi ha moltes probabilitats que els vertaders destinataris d´aquests oracles no fossin els escribes i els sabis de les nacions enemigues sinó els escribes i els sabis d´Israel, els governants i responsables de la política de Judà, aixó com el món sencer. Nombrosos textos d´Isaïes demostren clarament la seva actitud enfront a la resta de nacions en relació amb Judà.
Es creu que Isaïes pertanyia a una classe social elevada i que formava part de l´aristocràcia degut a la familiaritat amb la tracta als reis. A més, és un home de ciutat, un habitant de Jerusalem, la seva vocació es situa en el temple i coneix admirablement la ciutat i la seva administració. Degut al nombre d´oracles que el profeta consagra als reis, a la política, així com als diversos funcionaris i consellers del país, s´ha d´admetre que Isaïes participa activament i amb facilitat en els assumptes de les classes dirigents.
La saviesa política es presenta moltes vegades com la forma més elevada de saviesa. Sovint els llibres profètics, sobre tot Isaïes i Jeremies, els escribes, els consellers reials, els funcionaris del rei són anomenats simlements sabis. La saviesa reial es considerada com una participació de la saviesa divina, era un do de Déu.
Isaïes es va enfrontar a escribes i consellers de Judà en unes circunstàncies molt concretes. A l´època d´Isaïes la sabiduria política havia de navegar entre dues aigües, entre Assiria i la resta de petits estats que intentaven enfrontar-se amb les exigències d´Assiria. A Judà, tant si s´inclinava per uns o altres, l´important era verificar si aquesta opció estar d´acord amb la fe en Déu. Isaïes acusa als escribes del seu temps de prendre un camí sapiencial que no té res a veure amb la sabiduria divina, amb el pla de Déu.
En molts frgments Isaïes critiquen als habitants de Jerusalem de practicar gestos i rituals màgics contraris a la fe en Déu. Això significa que havien abandonat en part aquesta fe, que no tenien confiança en el seu Déu i intentaven obtenir èxit per altres mitjans i per tant que rebutjaven la creença que Déu té els seus propis projectes, els seus propis plans d´acció. Per a Isaïes Déu té el seu propi pla per al poble i per a la resta de nacions, és el Senyor de la història i fa obarr a uns i a altres en funció de la salvació. Però, lògicament, aixo no vol dir que el determinisme diví sigui la raó de tot, ans al contrari, la predicació d´Isaïes no tindria sentit. Isaïes parteix del principi que Déu havia promès la seva assistència a la dinastia davídica i que havia de posar la seva confiança en aquesta promesa divina.
També sovint Isaïes critica que el poble no comprèn el que li passa, no entén que el que li passa ha succeït perquè es volgut per Déu per a prevenir al seu poble o castigar-lo pel seu pecat i per buscar la seva salvació en uns plans diferents dels de Jahvé.
El conflicte entre Isaïes i els escribes del seu poble fou dur, directe, contundent. Però el profeta va haver d´enfrontar-se també amb un altre conflicte en el pla de la politica exterior: el conflicte entre la sabiduria de Déu i la sabiduria d´Assiria. Aquest és un conflicte més acadèmic i menys directe. Criticar, desenmascarar la sabiduria dels dirigents del seu poble és un acte quelcom més arriscat que fer el mateix a propòsit de la saviesa d´Egipte o d´Assiria: ni el faraó ni el rei Asur podien escoltar els oracles del profeta i, encara que l´haguessin escoltat, no hauria fet canviar les coses. El cert és que hi ha moltes probabilitats que els vertaders destinataris d´aquests oracles no fossin els escribes i els sabis de les nacions enemigues sinó els escribes i els sabis d´Israel, els governants i responsables de la política de Judà, aixó com el món sencer. Nombrosos textos d´Isaïes demostren clarament la seva actitud enfront a la resta de nacions en relació amb Judà.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)