4.22- JOSIES: Per contraposició amb Manasés, la Bíblia presenta a Josies (640-609 a C.), el seu net i successor, com el monarca ideal, el que va restablir el culte exclusiu a Jahvé i recuperà el vertader regne de David. Amon, pare de Josies, abandonar al senyor i fou assessinat en una conspiració de palau després de regnar sols dos anys (642-640 a C.). Els conspiradors foren assessinats i Josies fou proclamat rei (amb sols 8 anys d´edat). La independència nacional fou l´objecte constant de Josies, i va poder portar a terme aquesta política perquè en aquest periode l´Imperi assiri es debilità i no va poder intervenir e els assumptes de Palestina. La Bíblia es centra en les reformes religioses de Josies, que quedaren englobades en la seva reafirmació de la identitat nacional. Segons 2 Re, Josies realitzà una purga de la religió de Judà com a resposta als ensenyaments del llibre de la Llei, trobat mentres procedien a restaurar el temple, tot i que a 2Cro s´afirma que la troballa es produí sis anys més tard de les reformes religioses.
Sovint la reforma de Josies s´ha interpretat com la retirada de les deitats i els ídols assiris. La Bíblia menciona típiques pràctiques de culte astral de Mesopotàmia, com el culte als cossos celestes i als caballs i els crros dedicats al sol (2 Re 23,11). No existeixen probes concluents que Assiria imposés les seves divintats als estats vasalls. A més, les deitats i cultes que Josies va suprimir existien entre pobles veïns com els de Canaan, els de Sidó, els moabites i els ammonites. El fi de Josies consistia en en crar el culte exclussiu a Jahvé, lliure de tota corrupció estrangera. Les seves reformes abracen l´antic regne del Nord. Encara que tècnicament era una província assiria, el debilitat estat assii no va poder fer front a les tàctiques de Josies per a la restauració del regne unit de David i Salomó.
4.23-JEREMIES: Un dels profetes majors. Va viure a Jerusalem i el seu llarg magisteri va coincidir amb la supramacia de Babilònia al Pròxim Orient antic. Va descobrir la sev vocació l´any 625 a C., l´any en que Nabopolasar conquistà Babilònia; quatre anys després, el rei Josies de Judà va emprendre una campanya de reformes basada en la legislació del Deuteronomi. L´any 612 a C. Nínive va caure en poder de Nabopolasar, i set anys més tard l´agònic estat d´Assiria fou derrotat per Nabucodonosor, fill d´aquell. Aquest monarca va sofocar una rebelió a Judà l´any 597 a C., i deportà molts jueus de les classes superiors; uns 10 anys més tard tornà a atacar Judà i destruí les ciutats més importants.
Jeremies va néixer a Anatot, un poble situat a 8km al nord-est de Jerusalem i sembla que es va fer profeta de ben jove. Va conèixer la seva misió a través de la visió d´una olla bullent i una branca d´atmetller: la primera significa la destrucció procedent del nord,i la segona que Jahvé no impediria la calamitat. El fet que3 el profeta no al.ludeixi a les reformes iniciades per Josies ha portat a alguns exegetes a suposar que el seu ministeri començà l´any 609 a C. Políticament Jeremies defensa sotmetre´s a Babilònia i soportar dingament l´aprobi. Per aquest motiu fou perseguit, empresonat i arrestat domiciliariament. Les creences religioses de Jeremies també li comportà problemes: després de pronunciar un discurs en el que anunciava la destrucció del poble de Jerusalem, el profeta va estar a punt de ser executat. Els reis de Judà foren més tolerants amb Jeremies.
4.24- EZEQUIEL:
4.25-PROFETES MENORS: Nom col.lectiu dels autors de 12 llibres profètics de l´Antic Testament, anomenatas menors per l´extensió relativament breu dels seus manuscrits, comparats amb els textos profetes majors.
4.26-ZOROBABEL: (Vàstago de Babilònia). Nét del rei Jeconies de Judà que fou exiliat a Babilònia l´any 597 a C., i arrivà a ser governador de la província persa de Judà durant el regnat de Dario I. Segons I Cròniques 3: 19, el seu pare s´aomenava Peraya, però en altres passatges s´afirma que era fill de Sealtiel (ambdós fills de Jeconies).
Degut al seu llinatge reial, era el candidat idoni pel càrreg de governador. Durant el setembre de 520 a C. va unir esforços amb el gran sacerdot Josué per a reconstruir el temple de Déu.
Zorobabel encarna les esperances mesiàniques en les profecies d´Ageu, qui esperava que Jahvé suprimís tots els regnes i proclamés al nét de Jeconies com el seu servent. A Ageu “2:21-23 Zorobabel es aomenat “elegit de Déu” i “anell de segell”; així mateix, es creu que la referència de Zacaries al “siervo Germen” al.ludeix a Zorobabel.
No se sap quan començâ l´activitat de Zorobabel ni quan acabà. Alguns passatges revelen que marxà al front del primer grup d´israelites repatriats de Babilònia i que participà en la reconstrucció de l´altar de Jahvé.
4.27- JEIXUÀ: Va ser un sacerdot aaronita, cap del novè torn de servei en el Temple de Jahvé (I Cròniques 24: 1,11). Sembla que és el mateix Jeixuà citat a la llista dels que tornaren a Judà amb Zorobabel de l´exil.li a Babilònia.
4.28-NEHEMIES: (Jahvé reconforta). Fill d´Hacalià, un dels grans organitzadors de la comunitat jueva palestina postexilica. El coneixem principalment pel seu llibre. Laic jueu portà a terme dues missions a Jerusalem. La primera ente els anys 445 i 433 a C. consisteix en ser governador de la ciutat. La seva tasca prioritària fou la reconstrucció de la muralla per a protegir la població d´incursions hostils. A les dificultts interiors s´hi afegí una triple oposició a l´exterior: el joronita Sanbalat , el amonita Tobies i l´àrb Guesem. Organitzà una milicia de protecció i reconstrueix la muralla. Nehemies també es preocupà per qüestions socials. Així demana als rics retornar els bens adquirits per endeutement dels pobres, obtenint el recolzament de l´assemblea. Ell mateix fa l´apologia de la seva administració. Organitza la guàrdia de les portes i de les cases contra qualsevol agressió i es preocupa per la repoblació de Jerusalem.
Nehemies retorna a Jerusalem a fer una segona missió que no és altra que posar remei a les dificultats internes de la comunitat. Nehemies també organitzà la nova estructura administrativa de Judà i Jerusalem, abordà la qüestió del respecte al dissabte i intentar posar fi als matrimonis mixtos.
divendres, 18 de març del 2011
Siracida (16)
4.19- ELISEU: (Déu és salvació”). Profeta d´Abel Majula, ciutat de Galad,que va viure en el regne del Nort durant els regnats de Joram, Jehú, Joacaz i josies, els auguris dls quals es refereixen a les guerres entre Aram i Israel. Al principi Eliseu era deixeble i assistent d´Elies però, més endevant, el propi Elies rep l´ordre divina de col.locar la seva mantellina sobre Eliseu per a designar-lo així el seu successor.
Després de l´ascensió d´Elies al cel, Eliseu agafà el seu comandenht i començà la seva misió profètica. Eliseu agafà el comandament dels seus preceptors. Els fills dels profetes, defensors de la puresa religiosa que s´oposaren a la política del govern, delegaren a Eliseu totes les decisions importants. Aquest utilitza les tècniques dels profetes antics. Eliseu sanà a Namán però rebutjà tota atribució. En temps de guerra era costum que els fills dels profetes oblidessin les seves diferències i anessin junts al camp de batalla. Així, Eliseu acompanyà a les tropes aliades dels reis Joram d´Israel i Josafat de judà, quan intentaven eliminar la rebellió dels moabites.
Jehú fou proclamat rei d´esrael per instruccions d´Eliseu. Eliseu és representat com un homne valent, de fortes conviccions que va dedicar la seva vida a preservar la fe d´Israel i alliberar el seu poble
4.20- EZEQUIES: (Jahvé és la meva força). Fill del rei Ajaz de Judà i d´Abí que governà de 727 a 698 aC. Va ascendir al tro en un moment crucial de la història de Judà: Assiria havia conquerit Aram i es disposava a fer el mateix amb Israel. El propi regne de Judà va haver de pagar un tribut a Assiria, el que debilitava la seva estabilitat al mateix temps que el seu territori era assediat pels edonites i filisteus. Davant aquesta situació, Ezequies va comprendre que sense una reforma política i religiosa Judà tindria el mateix destí que les del regne del nord. Així inicià una campanya per a suprimir el culte idolàtric, purificar el temple i reinstauras les pràctiques religioses originals com la celebració de la Pàsqua. Ezequies enfortí politicament el seu regne i annexionà Filistea. L´any 701 a C. es va rebel.lar contra Senaquerib, rei d´Assiria, en un intent per consumar la seva independència. Per a resistir les forces invasores va manar excavar un túnel per portar les aigües a l´interior de la ciutat. Degut a una plaga, Senaquerib va haver de tornar al seu país.
4.21- ISAÏES
4.22- JOSIES: Per contraposició amb Manasés, la Bíblia presenta a Josies (640-609 a C.), el seu net i successor, com el monarca ideal, el que va restablir el culte exclusiu a Jahvé i recuperà el vertader regne de David. Amon, pare de Josies, abandonar al senyor i fou assessinat en una conspiració de palau després de regnar sols dos anys (642-640 a C.). Els conspiradors foren assessinats i Josies fou proclamat rei (amb sols 8 anys d´edat). La independència nacional fou l´objecte constant de Josies, i va poder portar a terme aquesta política perquè en aquest periode l´Imperi assiri es debilità i no va poder intervenir e els assumptes de Palestina. La Bíblia es centra en les reformes religioses de Josies, que quedaren englobades en la seva reafirmació de la identitat nacional. Segons 2 Re, Josies realitzà una purga de la religió de Judà com a resposta als ensenyaments del llibre de la Llei, trobat mentres procedien a restaurar el temple, tot i que a 2Cro s´afirma que la troballa es produí sis anys més tard de les reformes religioses.
Sovint la reforma de Josies s´ha interpretat com la retirada de les deitats i els ídols assiris. La Bíblia menciona típiques pràctiques de culte astral de Mesopotàmia, com el culte als cossos celestes i als caballs i els crros dedicats al sol (2 Re 23,11). No existeixen probes concluents que Assiria imposés les seves divintats als estats vasalls. A més, les deitats i cultes que Josies va suprimir existien entre pobles veïns com els de Canaan, els de Sidó, els moabites i els ammonites. El fi de Josies consistia en en crar el culte exclussiu a Jahvé, lliure de tota corrupció estrangera. Les seves reformes abracen l´antic regne del Nord. Encara que tècnicament era una província assiria, el debilitat estat assii no va poder fer front a les tàctiques de Josies per a la restauració del regne unit de David i Salomó.
Després de l´ascensió d´Elies al cel, Eliseu agafà el seu comandenht i començà la seva misió profètica. Eliseu agafà el comandament dels seus preceptors. Els fills dels profetes, defensors de la puresa religiosa que s´oposaren a la política del govern, delegaren a Eliseu totes les decisions importants. Aquest utilitza les tècniques dels profetes antics. Eliseu sanà a Namán però rebutjà tota atribució. En temps de guerra era costum que els fills dels profetes oblidessin les seves diferències i anessin junts al camp de batalla. Així, Eliseu acompanyà a les tropes aliades dels reis Joram d´Israel i Josafat de judà, quan intentaven eliminar la rebellió dels moabites.
Jehú fou proclamat rei d´esrael per instruccions d´Eliseu. Eliseu és representat com un homne valent, de fortes conviccions que va dedicar la seva vida a preservar la fe d´Israel i alliberar el seu poble
4.20- EZEQUIES: (Jahvé és la meva força). Fill del rei Ajaz de Judà i d´Abí que governà de 727 a 698 aC. Va ascendir al tro en un moment crucial de la història de Judà: Assiria havia conquerit Aram i es disposava a fer el mateix amb Israel. El propi regne de Judà va haver de pagar un tribut a Assiria, el que debilitava la seva estabilitat al mateix temps que el seu territori era assediat pels edonites i filisteus. Davant aquesta situació, Ezequies va comprendre que sense una reforma política i religiosa Judà tindria el mateix destí que les del regne del nord. Així inicià una campanya per a suprimir el culte idolàtric, purificar el temple i reinstauras les pràctiques religioses originals com la celebració de la Pàsqua. Ezequies enfortí politicament el seu regne i annexionà Filistea. L´any 701 a C. es va rebel.lar contra Senaquerib, rei d´Assiria, en un intent per consumar la seva independència. Per a resistir les forces invasores va manar excavar un túnel per portar les aigües a l´interior de la ciutat. Degut a una plaga, Senaquerib va haver de tornar al seu país.
4.21- ISAÏES
4.22- JOSIES: Per contraposició amb Manasés, la Bíblia presenta a Josies (640-609 a C.), el seu net i successor, com el monarca ideal, el que va restablir el culte exclusiu a Jahvé i recuperà el vertader regne de David. Amon, pare de Josies, abandonar al senyor i fou assessinat en una conspiració de palau després de regnar sols dos anys (642-640 a C.). Els conspiradors foren assessinats i Josies fou proclamat rei (amb sols 8 anys d´edat). La independència nacional fou l´objecte constant de Josies, i va poder portar a terme aquesta política perquè en aquest periode l´Imperi assiri es debilità i no va poder intervenir e els assumptes de Palestina. La Bíblia es centra en les reformes religioses de Josies, que quedaren englobades en la seva reafirmació de la identitat nacional. Segons 2 Re, Josies realitzà una purga de la religió de Judà com a resposta als ensenyaments del llibre de la Llei, trobat mentres procedien a restaurar el temple, tot i que a 2Cro s´afirma que la troballa es produí sis anys més tard de les reformes religioses.
Sovint la reforma de Josies s´ha interpretat com la retirada de les deitats i els ídols assiris. La Bíblia menciona típiques pràctiques de culte astral de Mesopotàmia, com el culte als cossos celestes i als caballs i els crros dedicats al sol (2 Re 23,11). No existeixen probes concluents que Assiria imposés les seves divintats als estats vasalls. A més, les deitats i cultes que Josies va suprimir existien entre pobles veïns com els de Canaan, els de Sidó, els moabites i els ammonites. El fi de Josies consistia en en crar el culte exclussiu a Jahvé, lliure de tota corrupció estrangera. Les seves reformes abracen l´antic regne del Nord. Encara que tècnicament era una província assiria, el debilitat estat assii no va poder fer front a les tàctiques de Josies per a la restauració del regne unit de David i Salomó.
Siracida (15)
4.16- ROBOAM: (Que el poble s´estengui).Primer monarca del regne de Judà, fill de Salomó i Noamà. Ascendí al tro als quarant anys poc després que les tribus del nort d´Israel, davant la seva negativa d´alleugerar la càrrega tributària, formaren un regne separat i reconeguereb a Jeroboam com al seu sobirà; sols les tribus de Judà i Benjamí varen romandre fidels a la casa de David. Roboam va desistir recuperar mitjançant les armes el domini sobre les tribus del nord després d´escoltar una profecia de Semeies. No obstant, durant el seu regnat hi va haber constants conflictes entre Israel i Judà.
A l´Eclesiàstic 47:23 s´atribueix la disolució del regne a la seva manca de seny al no escoltar els ancians de la cort. A Reis 14: 22-28 s´insinua que la campanya de Sesac fou un càstig diví pels pecats de Judà, i a II Cròniques 12: 1-2 s´afirma de forma explícita que Roboam va fer mal als ulls de Jahvé, si bé al principi del seu regnat va mantenir fidelitat a la seva religió, de fet se´l reconeix haver dona refugi als sacerdots i levitas que fugiren d´Israel durant el regnat de Jeroboam.
4.17- JEROBOAM: (Que el poble es multipliqui) Fill de l´efrainita Nabal de Sereda (I Re 11: 26), primer sobirà del regne d´Israel (928-907 a C.). Salomó el nombrà cap del personal reclutat de les tribus d´Efraim i Manasés, però més tard es va sublevà contra el rei. El profeta Ajies de Sil, després de rasgar un mantell de lli en 12 trossos i donar-li 10 d´ells a Jeroboam, va predir que aquest reinaria sobre deu de les dotze tribus d´Israel després de la mort de Salomó. Al saber que el rei l´anava buscant per matar-lo, Jeroboam fugí a Egipte i va romandre sota la protecció del faraó Sesac fins a la mort de Salomó. Jeroboam fou proclamat rei pels caps de poble de Siquem, als que Roboam havia negat reduir la carga tributària, així el nort d´Israel s´independitzà políticament de la casa de David fent néixer fortes hostilitats entre ells.
Jeroboam fortificà Siquem i la convertí en la seva capital, després residí a Panuel i, finalment, a Tirsa. Va manar col.locar becerros d´or a Betel i Dan per a convertir aquests llocs en santuaris i evitar que la gent anés a Jerusalem. El regne de Judà fou invadit pel faraó Sesac en el cinquè any del seu regnat. Poc després el regne de Jeroboam es debilità i Abiya, nou rei de Judà, va aconseguir annexionar vàries ciutats d´Israel.
4.18- ELIES: El profeta Elies destacà durant el regnat del monarca Ajab en el regne del Nord (Israel) durant els anys 869-850 a C. Els profetes reals cuidaren la trajectòria d´Elies per a presentar-lo com a defensor ideal de Jahvé davant el culte a la deidat cananea (fenicia) Baal. La tradició d´Elies exagerà desmesuradament el seu paper històric, com en el cas de la presumpte matança dels profetes de Baal al la montanya del Carmel (1 Re 18,40), que probablement va tenir lloc durant el regnat del rei Yehú (842-815 a C.). A Elies se li atribuiren poders miraculosos: segons la Bíblia, fou ajudat per una vídua d Sarefta, pel que el profeta colmà les seves provisions de farina i oli i resucità als seu propi fill entre els morts (1 Re 17). És probable que aquesta història correspongui a Eliseu, successor d´Elies, ja que concorda millor amb els fets de la seva època.
La Bíblia presenta a Elies com el nou Moisès. El seu enfrontament amb els profetes de Baal al la muntanya del Carmel, en el que posa en qüestió les seves creences (1 Re 18) recorda l´indicident de l´Èxode 32, en el que els israelites fabriquen un becerro d´or, l´idolatren i per això són castigats amb una plaga.
La tradició mosaica és més evident en la narració d´Elies a la montanya Horeb, lloc de la revelació de Moisès. En aquesta muntanya Elies escoltà la veu de Déu, que li va dir que ungis a Jazael i a Yehú com a nous monarques respectivament, d´Aram i Israel i a Eliseu -el nou profeta- com el seu successor (1 Re 19).
Sembla que Elies encapçalà l´atac contra el culte de Baal, practicat pel rei israelita Ajab i la seva esposa Jezabel, i renovà el culte a Jahvé. L´ordalia que té lloc al Carmel no sols demostra que Baal és usurpador del territori de Jahvé, sinó que està mancat de condició divina: sols Jahvé és Déu. Jahvé adquireix un aspecte universal a través dels ensenyaments d´Elies. És el vertader senyor de la naturalesa, àmbit reclamat per les deitats cananees, i inclús controla els fets en terres estrangeres. Aquestes idees s´expressen clarament en l´episodi de la muntanya Horeb, que també representa una sincera experiència profètica personal. A Horeb Elies es veu obligat a reconèixer que ha fracassat en la jissió i que Jahvé ha decidit encomanar la tasca a un altre profeta.
Elies es converteix en vengador de la conducta de Jezabel, que apareix com una dona hàbil i decidida. Jezabel va treure el màxim profit de l´autoritat que li donava la seva posició, raó per la qual Elies la va maleir. Encara que s´acceptava que les dones del rei estrangeres adoressin les seves pròpies divinitats, Jezabel es va extralimitar ja que va intentar substituir totolment Jahvé per Baal, i així morí devorada per gossos seguin la maledicció d´Elies.
A l´Eclesiàstic 47:23 s´atribueix la disolució del regne a la seva manca de seny al no escoltar els ancians de la cort. A Reis 14: 22-28 s´insinua que la campanya de Sesac fou un càstig diví pels pecats de Judà, i a II Cròniques 12: 1-2 s´afirma de forma explícita que Roboam va fer mal als ulls de Jahvé, si bé al principi del seu regnat va mantenir fidelitat a la seva religió, de fet se´l reconeix haver dona refugi als sacerdots i levitas que fugiren d´Israel durant el regnat de Jeroboam.
4.17- JEROBOAM: (Que el poble es multipliqui) Fill de l´efrainita Nabal de Sereda (I Re 11: 26), primer sobirà del regne d´Israel (928-907 a C.). Salomó el nombrà cap del personal reclutat de les tribus d´Efraim i Manasés, però més tard es va sublevà contra el rei. El profeta Ajies de Sil, després de rasgar un mantell de lli en 12 trossos i donar-li 10 d´ells a Jeroboam, va predir que aquest reinaria sobre deu de les dotze tribus d´Israel després de la mort de Salomó. Al saber que el rei l´anava buscant per matar-lo, Jeroboam fugí a Egipte i va romandre sota la protecció del faraó Sesac fins a la mort de Salomó. Jeroboam fou proclamat rei pels caps de poble de Siquem, als que Roboam havia negat reduir la carga tributària, així el nort d´Israel s´independitzà políticament de la casa de David fent néixer fortes hostilitats entre ells.
Jeroboam fortificà Siquem i la convertí en la seva capital, després residí a Panuel i, finalment, a Tirsa. Va manar col.locar becerros d´or a Betel i Dan per a convertir aquests llocs en santuaris i evitar que la gent anés a Jerusalem. El regne de Judà fou invadit pel faraó Sesac en el cinquè any del seu regnat. Poc després el regne de Jeroboam es debilità i Abiya, nou rei de Judà, va aconseguir annexionar vàries ciutats d´Israel.
4.18- ELIES: El profeta Elies destacà durant el regnat del monarca Ajab en el regne del Nord (Israel) durant els anys 869-850 a C. Els profetes reals cuidaren la trajectòria d´Elies per a presentar-lo com a defensor ideal de Jahvé davant el culte a la deidat cananea (fenicia) Baal. La tradició d´Elies exagerà desmesuradament el seu paper històric, com en el cas de la presumpte matança dels profetes de Baal al la montanya del Carmel (1 Re 18,40), que probablement va tenir lloc durant el regnat del rei Yehú (842-815 a C.). A Elies se li atribuiren poders miraculosos: segons la Bíblia, fou ajudat per una vídua d Sarefta, pel que el profeta colmà les seves provisions de farina i oli i resucità als seu propi fill entre els morts (1 Re 17). És probable que aquesta història correspongui a Eliseu, successor d´Elies, ja que concorda millor amb els fets de la seva època.
La Bíblia presenta a Elies com el nou Moisès. El seu enfrontament amb els profetes de Baal al la muntanya del Carmel, en el que posa en qüestió les seves creences (1 Re 18) recorda l´indicident de l´Èxode 32, en el que els israelites fabriquen un becerro d´or, l´idolatren i per això són castigats amb una plaga.
La tradició mosaica és més evident en la narració d´Elies a la montanya Horeb, lloc de la revelació de Moisès. En aquesta muntanya Elies escoltà la veu de Déu, que li va dir que ungis a Jazael i a Yehú com a nous monarques respectivament, d´Aram i Israel i a Eliseu -el nou profeta- com el seu successor (1 Re 19).
Sembla que Elies encapçalà l´atac contra el culte de Baal, practicat pel rei israelita Ajab i la seva esposa Jezabel, i renovà el culte a Jahvé. L´ordalia que té lloc al Carmel no sols demostra que Baal és usurpador del territori de Jahvé, sinó que està mancat de condició divina: sols Jahvé és Déu. Jahvé adquireix un aspecte universal a través dels ensenyaments d´Elies. És el vertader senyor de la naturalesa, àmbit reclamat per les deitats cananees, i inclús controla els fets en terres estrangeres. Aquestes idees s´expressen clarament en l´episodi de la muntanya Horeb, que també representa una sincera experiència profètica personal. A Horeb Elies es veu obligat a reconèixer que ha fracassat en la jissió i que Jahvé ha decidit encomanar la tasca a un altre profeta.
Elies es converteix en vengador de la conducta de Jezabel, que apareix com una dona hàbil i decidida. Jezabel va treure el màxim profit de l´autoritat que li donava la seva posició, raó per la qual Elies la va maleir. Encara que s´acceptava que les dones del rei estrangeres adoressin les seves pròpies divinitats, Jezabel es va extralimitar ja que va intentar substituir totolment Jahvé per Baal, i així morí devorada per gossos seguin la maledicció d´Elies.
Siracida (14)
4.14- REI DAVID: Fill menor d´Isaí nascut a la ciutat de Betlem (Judà). Fou el segon i més important rei d´Israel. A les seves mans, el regne unificat d´Israel i Judà arrivà a equiparar-se a les potències de Mesopotàmia i Anatolia, al nord, i Egipte al Sud. Després de la derrota davant els filisteus, David fou elegit rei de Judà a Hebron, i després de l´assessinat d´Isbaal, les tribus del nord també el reconeixeren com a rei i el reconegueren com a rei d´Israel. L´octau any del seu regnat conquerí Jerusalem on fixà la seva residència. Més tard reinicià les hostilitats amb els filisteus allunyant, així el perill que representaven per a Israel. David inicià la tasca de crear un imperi i, encara que va gaudir de gran estimació, no va eliminar del tot la rivalitat entre les tribus del nord i del sud. David portà a terme reformes de gran abast en les institucions i l´administració del país. Elegí l´emplaçament del temple i va emprendre els preparatius per a construir-lo, reafirmà el culte al Déu d´Israel donant-li el caràcter de religió oficial; organitzà la classe sacerdotal sota el gran sacerdot i li concedí un lloc prominent a la cort de Jerusalem. Va sentar les bases per a la divisió política i el govern del país i reorganitzà l´exèrcit.
La tradició bíblica considera a David com l´iniciador d´un renaixament cultural i literari que hauria de continuar en temps de Salomó; se li ha atribuit l´autoria de molts salms així com les elegies dedicades a Saúl i Jonatan i Absalon. La seva figura brindà al judaisme un personatge de gran significat religiós en la que es dipositaren esperances mesiàniques, complertes més tard en la persona de Jesús, descendent de David.
4.15-REI SALOMÓ: (“Pacífic”). Fill de David i Betsabé. Fou el tercer rei d´Israel, famós per la seva saviesa, riqueses i projectes de construcció. Sota el seu regnat Israel va disfrutar d´uns anys de prosperitat.
El regnat de Salomó començà al voltant de l´any 967 a C., poc abans de la mort de David, i es caracteritzà per prioritazar la dipomàcia que l´ús de la força militar. Tot i això dividí el seu regne en 12 districtes que no corresponien als territoris de les tribus israelites. El ressentiment contra les polítiques de Solomó desenvocà en la dissolució del regne unificat.
La tradició bíblica considera a David com l´iniciador d´un renaixament cultural i literari que hauria de continuar en temps de Salomó; se li ha atribuit l´autoria de molts salms així com les elegies dedicades a Saúl i Jonatan i Absalon. La seva figura brindà al judaisme un personatge de gran significat religiós en la que es dipositaren esperances mesiàniques, complertes més tard en la persona de Jesús, descendent de David.
4.15-REI SALOMÓ: (“Pacífic”). Fill de David i Betsabé. Fou el tercer rei d´Israel, famós per la seva saviesa, riqueses i projectes de construcció. Sota el seu regnat Israel va disfrutar d´uns anys de prosperitat.
El regnat de Salomó començà al voltant de l´any 967 a C., poc abans de la mort de David, i es caracteritzà per prioritazar la dipomàcia que l´ús de la força militar. Tot i això dividí el seu regne en 12 districtes que no corresponien als territoris de les tribus israelites. El ressentiment contra les polítiques de Solomó desenvocà en la dissolució del regne unificat.
Siracida (13)
4.12- SAMUEL: Profeta i últim jutge d´Israel, fill de l´efraimita Elcana i Anna. Aquesta havia estat estèril durant molts anys però va aconseguir concebre i donar a llum desprès d´haver fet el vot de consagrar el seu primer fill al servei de Jahvé. Samuel fou portat de nen a Sil i presentat al sacerdot Helí, que el va criar en qualitat de nazareno; ja de jove va tenir una revelació en la que Déu anuncià la finalització del llinatge d´Helí.
Samuel es convertí en la figura més destacada de la història dels primers israelites a Canaán, on actuà com a vident, sacerdot, jutge i cap militar. Vivia a Ramà, on presidia un grup de profetes dedicats al restabliment del culte tradicional, però cada any feia un recorregut per Betel,Guilgal i Misfe per a impartir justicia.
La instauració de la monarquia a Israel fou degut a Samuel. La pressa per consolidar la unitat nacional davant l´amenaça dels filisteus, portà als israelites a demanar l´assignació d´un rei. Samuel s´oposava a donar aquest pas perquè el considerava una ofensa a la soberania de Déu, però finalment va cedir. Samuel va decidir que fos Saúl qui ocupés el tro.
La relació entre el rei i el profeta es deteriorà amb el temps i el trencament es produí quan Saúl va usurpar determinades funcions sacerdotals i a la seva indulgència amb els amalecites. Tot i arrepentir-se, el rei no va poder millorar les coses i Samuel disenyà un plà per ungí a David com a successor de Saúl.
4.13-NATAN: (Do de Déu). Profeta que desenvolupà una important tasca en tres fets de la cort de David. Una vegada fet rei, Natan té una visió en la que Jahvé li ordena dir al rei que serà el seu fill que havia de rellevar-lo qui construeixi el temple. Més endevant Natan recrimina al rei els seus pecats (adulteri) mitjançant el relat d´un home poble al que li prenen la seva única propietat (un anyell) per un veí ric. El rei va determinar que aquest home mereixia la mort i quan Natan afirmà que aquest home era ell, el rei va entendre la paràbola. Degut a l´arrepentiment de David, Natan afirma que Jahvé li ha perdonat la vida però que el fill fruit de l´adulteri ha de morir..
La tercera aparició de Natan no és com a profeta sinó com a membre de la cort de rei. Quan Adonies, fill de David, es proclamà successor del seu pare, Natan s´alià amb altres homes per impedir que aquest ascendís al tro, a més convenç a Betsabé per a que es presentés davant David i li recordés el seu jurament que Salomó el succeís en el poder, provocant la ratificació de la seva promesa davant Natan i Betsabé.
Samuel es convertí en la figura més destacada de la història dels primers israelites a Canaán, on actuà com a vident, sacerdot, jutge i cap militar. Vivia a Ramà, on presidia un grup de profetes dedicats al restabliment del culte tradicional, però cada any feia un recorregut per Betel,Guilgal i Misfe per a impartir justicia.
La instauració de la monarquia a Israel fou degut a Samuel. La pressa per consolidar la unitat nacional davant l´amenaça dels filisteus, portà als israelites a demanar l´assignació d´un rei. Samuel s´oposava a donar aquest pas perquè el considerava una ofensa a la soberania de Déu, però finalment va cedir. Samuel va decidir que fos Saúl qui ocupés el tro.
La relació entre el rei i el profeta es deteriorà amb el temps i el trencament es produí quan Saúl va usurpar determinades funcions sacerdotals i a la seva indulgència amb els amalecites. Tot i arrepentir-se, el rei no va poder millorar les coses i Samuel disenyà un plà per ungí a David com a successor de Saúl.
4.13-NATAN: (Do de Déu). Profeta que desenvolupà una important tasca en tres fets de la cort de David. Una vegada fet rei, Natan té una visió en la que Jahvé li ordena dir al rei que serà el seu fill que havia de rellevar-lo qui construeixi el temple. Més endevant Natan recrimina al rei els seus pecats (adulteri) mitjançant el relat d´un home poble al que li prenen la seva única propietat (un anyell) per un veí ric. El rei va determinar que aquest home mereixia la mort i quan Natan afirmà que aquest home era ell, el rei va entendre la paràbola. Degut a l´arrepentiment de David, Natan afirma que Jahvé li ha perdonat la vida però que el fill fruit de l´adulteri ha de morir..
La tercera aparició de Natan no és com a profeta sinó com a membre de la cort de rei. Quan Adonies, fill de David, es proclamà successor del seu pare, Natan s´alià amb altres homes per impedir que aquest ascendís al tro, a més convenç a Betsabé per a que es presentés davant David i li recordés el seu jurament que Salomó el succeís en el poder, provocant la ratificació de la seva promesa davant Natan i Betsabé.
Siracida (12)
4.10- CALEB: (Gos; a acadi significa vassal leal del rei). Fou un dels 12 homes que Moisès va enviar des del desert a Faran a explorar la Terra Promes com a representnt de la tribu de Judà. Quan els exploradors varen tornar, ell proposà emprendre sense retard la conquesta de Canaan però sols Josué va recolzar aquesta iniciativa, de manera que els israelites varen decidir retornar a Egipte. Llavors Jahvé els va fer saber que cap israelita de vint anys d´edat o més el permetés entrar a la Terra Promesa, excepte a Caleb i a Josué. Quan quaranta anys més tard els israelites entraren a Canaán, Caleb va demanar la ciutat d´Hebron per a ell i els seus descendents, i Josué li va donar com a premi a la seva fidelitat. No obstant, a Josué 21: 13 es senyala que Hebron fou assignada com a ciutat levítica als caatites; la contradicció a resol a Josué 21: 9-12 i a I Cròniques 6: 54-56, on s´afirma que la ciutat fou assignada als caatittes però que els pobles del voltant foren assignats a Caleb, que expulsà de la ciutat als fills d´Henoc. Hi ha vàries interpretacons sobre quin són els seus pares.
4.11- ELS JUTGES: El llibre dels Jutges s´ocupa del devenir de les tribus d´Israel a Palestina abans de la creació de l´estat i el regne unificat. Encara que a Siquem les tribus s´havien compromès a venerar solament a Jahvé, a la mort de Josué la nació començà a adorar les deitats cannanees, fet que provocà que els israelites caieren en mans enemigues estrangeres. La nació se´n va arrepentir i tornà a Jahvé, i aquest va elegir un “jutge” que la conduís a la victòria militar sobre els opresors i governà Israel al llarg de la seva vida. A la mort de cada jutge Israel tornà l´esquena a Jahvé i es repetiren els mateixos fets. Aquesta pauta es reiterà moltes vegades fins l´aparició de l´últim jutge, Samuel, a través del qual la monarquia existí.
El llibre es centra en la figura del jutge que, bàsicament, no ho fou en el sentit legal modern del terme. Seria més precís considerar-lo “líder” i sovint la Bíblia drescriu al jutge com a alliberador o salvador.
La direcció habitual i permanent de les tribus estava en mans dels ancians, homes d´edat en els que delegaren degut a la seva saviesa i experiència. Els jutges sorgiren com a resposta a una greu crisi que quasi sempre adoptà la forma d´atac exterior. Quedaven marcats per a complir aquesta misió quan els posseïa l´esperit de Jahvé, un violent atac que els permetés portar a terme proeses militar i fets sobrehumans. El jutge representa un tipus de lideratge característic de les societats tribals que sol denominar-se “caristmàtic”. Els jutges deixaren d´existir quan es formà l´estat unificat, moment en que l´autoritat absoluta passà a mans d´un rei.
Aquest llibre presenta al jutge com a governant de tot el poble israelita, però aquesta imatge reflexa la perspectiva d´un compilador posterior que probablement va romandre a l´escola d´escritors que redactaren el Deuteronomic. Aquests escritors consideren Israel com a una entitat única i en tot moment insisteixen en que la desobediència a Jahvé provocà desastres nacionals.
Els relats dels jutges utilitzats pel compilador solament s´ocupen dels herois i heroines populars de determinades tribus i localitats. Questes figures sorgiren per a defensar i salvar als seus respectius grups quan sofriren els atacs de grups veïns.
4.11- ELS JUTGES: El llibre dels Jutges s´ocupa del devenir de les tribus d´Israel a Palestina abans de la creació de l´estat i el regne unificat. Encara que a Siquem les tribus s´havien compromès a venerar solament a Jahvé, a la mort de Josué la nació començà a adorar les deitats cannanees, fet que provocà que els israelites caieren en mans enemigues estrangeres. La nació se´n va arrepentir i tornà a Jahvé, i aquest va elegir un “jutge” que la conduís a la victòria militar sobre els opresors i governà Israel al llarg de la seva vida. A la mort de cada jutge Israel tornà l´esquena a Jahvé i es repetiren els mateixos fets. Aquesta pauta es reiterà moltes vegades fins l´aparició de l´últim jutge, Samuel, a través del qual la monarquia existí.
El llibre es centra en la figura del jutge que, bàsicament, no ho fou en el sentit legal modern del terme. Seria més precís considerar-lo “líder” i sovint la Bíblia drescriu al jutge com a alliberador o salvador.
La direcció habitual i permanent de les tribus estava en mans dels ancians, homes d´edat en els que delegaren degut a la seva saviesa i experiència. Els jutges sorgiren com a resposta a una greu crisi que quasi sempre adoptà la forma d´atac exterior. Quedaven marcats per a complir aquesta misió quan els posseïa l´esperit de Jahvé, un violent atac que els permetés portar a terme proeses militar i fets sobrehumans. El jutge representa un tipus de lideratge característic de les societats tribals que sol denominar-se “caristmàtic”. Els jutges deixaren d´existir quan es formà l´estat unificat, moment en que l´autoritat absoluta passà a mans d´un rei.
Aquest llibre presenta al jutge com a governant de tot el poble israelita, però aquesta imatge reflexa la perspectiva d´un compilador posterior que probablement va romandre a l´escola d´escritors que redactaren el Deuteronomic. Aquests escritors consideren Israel com a una entitat única i en tot moment insisteixen en que la desobediència a Jahvé provocà desastres nacionals.
Els relats dels jutges utilitzats pel compilador solament s´ocupen dels herois i heroines populars de determinades tribus i localitats. Questes figures sorgiren per a defensar i salvar als seus respectius grups quan sofriren els atacs de grups veïns.
Siracida (11)
4.8- PINHÀS: Fill d´Eleazar i d´una de les filles de Putiel, net d´Aaron. Segons la interpretació sacerdotal d´una tradició antiga sobre la idolatria del poble a Baal Peor, Pinhàs matà a un israelita i a la dona que l´havia seduït. Com a recompensa, va rebre el sacerdoci a perpetuitat (Num 25: 1-13). Les genealogies de 1 Cro el consideren com l´avantpassat de Sadoc i el seu llinatge. Segons un text tardà del Penteteuc, Pinhàs va prendre part a la guerra santa contra Madian (Num 36,6; Num 25, 16-18). Les capes més recents de la història deuteromista ratifiquen aquests desenvolupaments sacerdotals després de l´erecció d´un altar a la orilla del riu Jordà, Pinhàs, el sacerdot, encapçala la delegació enviades a les tribus transjordanes per a induir-les a romandre fidels a Jahvé. El seu prestigi no parà de créixer i se li atribueixen abundants elogis en el resum de la història d´Israel que fa el text del Siràcida que estem analitzant. En 1 Mac 2,26 el nombra com exemple de cel per la Llei. Alguns autors cristians (Efren, Isidor de Sevilla) no fan sinó determinar la tradició jueva quan veuen a Pinhàs una figura de Crist.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)