4.7- AARON: És fill d´Amram i de Jocabed (de la tribu de Leví), germà de Moisès i de Maria, ascendent i fundador de la classe sacerdotal israelita i va actuar com a intèrpret de Moisès. En diversos pasatges de la Bíblia s´informa de la seva misió conjunta amb Moisès i que també fou responsable d´algunes de les deu plagues d´Egipte. La seva figura va perdre pes durant l´Èxode, si bé ell i Jur varen contribuir a la victòria sobre els amalecites al mantenir en alts els braços de Moisès durant la batalla.
Aaron i Jur quedaren a càrreg del poble quan Moisès pujà al Sinaí. Desmoralitzats per l´absència durant 40 dies del seu guia, els israelites demanaren a Aaron que els fes un deu visible al que puguessin venerar. Aaron recaudà l´or del poble, i amb ell feu un becerro d´or al que els israelites adoraren. Quan Moisès tornà, els israelites foren castigats i Aaron amonestat. Més tard Aaron i Maria objectaren l´autoritat de Moisès, doncs creien que també ells disfrutaven de la gràcia de la revelació divina. Aaron fou perdonat de nou però la seva germana va aparèixer coberta de lepra com a càstig. Llavors va intercedí per ella davant Moisès i aquest pregà a Déu que la sanés.
La investidura d´Aaron i els seus fills quedà establerta quan Déu ordenà a Moisès que els ungís i consagrés com a sacerdots. A partir de llavors Aaron començà a oficilitzar al costat del seu germà, ajudat pels seus fills Eleazar i Itamar. Els seus altres hereus, Ndab i Abiu, foren arrastrats per un foc diví per fer una ofrena indeguda, càstig que Aaron accepta silenciosament.
Durant la rebelió de Coré, Aaron es manté fidel a Moisès. El càstig per la rebelió fou la mort de mils d´israelites que sols es va aturar quan Aaron oferí incencs per aplacar l´ira de Jahvé. L´elecció divina d´Aaron queda demostrada quan li floreix la seva bara en presència del poble.
Ni Aaron ni al seu germà pugueren entrar a la Terra Promesa ja que desobeïren a Moisès al colpejar la roca enlloc de parlar-li per a que donés aigua i el poble calmés la sed, com Jahvé li havia manat.
En alguns llibres de l´Antic Testament Aaron figura amb Moisès com a guia i intercessor del poble israelita durant l´èxode. En el Nou Testament la seva misió és qualificada d´imperfecta, comparada amb l´excel.lència del sacerdoci de Jesús.
dilluns, 14 de març del 2011
Siracida (9)
4.6- MOISÈS: Cap dels israelites des de la sortida d´Egipte fins poc abans de la seva entrada a la Terra Promesa. Era fill d´Amram i Jocabed, de la tribu de Leví i germà de Aaron i Maria. Durant l´època del seu naixament, el seu poble estava esclavitzat a Egipte, situació que empitjorà quan el faraó ordenà tirà al Nil a tot infant varó dels hebreus. Per a salvar-lo la seva mare el va tenir amagat durant tres mesos i després el deixà a la vora del riu on el recollí la germana del faraó (d´aquí que es digui que Moisés significa “tret de les aigües).
Essent ja gran, matà a un Egipci que maltractava a unhebreu, fet pel qual haver de marxar del país. Es va detenir en un pou de Madian, on defensà a les filles del sacerdot Jetró contra uns pastors que pretenien fer-les fora d´allà. Jetró l´acollí a casa seva i li donà per esposa a la seva filla Séfora. El moment decisiu de la vida de Moisès fou qun un dia al mont Horeb, veu una zarza que cremava sense consumir-se, enmig de la qual se li va aparèixer Jahvé que li revelà el seu nom i li encomanà la misió de treure als israelites d´Egipte i guiar-los a la terra de Canaán. El poble li feu cas ràpidament, però calgueren deu plagues per a que el Faraó els hi permetés inicialment la sortida.
Amb 80 anys Moisès assumeix la tasca de guiar al poble pel desert. S´encarrega de satisfer les seves necessitats materials i de defensar-lo dels enemics. Quan l´exèrcit del faraó està a punt d´atrapar-los es produeix el famós episodi de la separació de les aigües del Mar Roig. Aquest fet donà fe al poble en Jahvé i Moisès.
Als tres mesos de la marxa arriben al Sinaí, on Jahvé anuncia a Moisès l´aliança amb ells, essent Moisès el mitjancer entre Déu i els israelites. A dalt del cim Jahvé anuncia els 10 manaments a Moisès (Èxode).
Després d´un any al Sinaí, els israelites reiniciaren la marxa cap a la Terra Promesa, mantenint sempre la comunicació entre Jahvé i Moisès. Durant el trajecte es produïren varies revoltes contra Moisès, però Jahvé castigà durament els rebels.
Al final de la seva vida, Moisès presencià la conquesta de Transjordània, però davant la inmediatesa de la seva mort, designà a Josué per a concloure la tasca de guiar al poble a Canaán i donar-li possessió de la terra. En el seu últim discurs recordà un cop més als israelites les obligacions que l´Aliança comportava i els demanà romandre fidels a Jahvé. Poc després Jahvé li concedeix el privilegi de contemplar la terra de Canaán des del cim del mont Nebó; allí beneí les tribus d´Israel i Morí en un lloc desconegut.
La tradició bíblica posterior considera a Moisès l´autor del Llibre de la Llei i el recorda com a cap del poble en l´Èxode i interlocutor davant Jahvé. Així mateix se li atribueix el Salm 90.
Moisès fou el profeta per excel.lència, com a mitjancer de l´Aliança, portador de la Llei, cap polític i religiós que va fer sorgir la nació israelita. A més ell és el responsable de la transformació de la religió monoteista dels patriarca en una religió nacional de la que més tard sorgirien el cristianisme i l´Islam.
Essent ja gran, matà a un Egipci que maltractava a unhebreu, fet pel qual haver de marxar del país. Es va detenir en un pou de Madian, on defensà a les filles del sacerdot Jetró contra uns pastors que pretenien fer-les fora d´allà. Jetró l´acollí a casa seva i li donà per esposa a la seva filla Séfora. El moment decisiu de la vida de Moisès fou qun un dia al mont Horeb, veu una zarza que cremava sense consumir-se, enmig de la qual se li va aparèixer Jahvé que li revelà el seu nom i li encomanà la misió de treure als israelites d´Egipte i guiar-los a la terra de Canaán. El poble li feu cas ràpidament, però calgueren deu plagues per a que el Faraó els hi permetés inicialment la sortida.
Amb 80 anys Moisès assumeix la tasca de guiar al poble pel desert. S´encarrega de satisfer les seves necessitats materials i de defensar-lo dels enemics. Quan l´exèrcit del faraó està a punt d´atrapar-los es produeix el famós episodi de la separació de les aigües del Mar Roig. Aquest fet donà fe al poble en Jahvé i Moisès.
Als tres mesos de la marxa arriben al Sinaí, on Jahvé anuncia a Moisès l´aliança amb ells, essent Moisès el mitjancer entre Déu i els israelites. A dalt del cim Jahvé anuncia els 10 manaments a Moisès (Èxode).
Després d´un any al Sinaí, els israelites reiniciaren la marxa cap a la Terra Promesa, mantenint sempre la comunicació entre Jahvé i Moisès. Durant el trajecte es produïren varies revoltes contra Moisès, però Jahvé castigà durament els rebels.
Al final de la seva vida, Moisès presencià la conquesta de Transjordània, però davant la inmediatesa de la seva mort, designà a Josué per a concloure la tasca de guiar al poble a Canaán i donar-li possessió de la terra. En el seu últim discurs recordà un cop més als israelites les obligacions que l´Aliança comportava i els demanà romandre fidels a Jahvé. Poc després Jahvé li concedeix el privilegi de contemplar la terra de Canaán des del cim del mont Nebó; allí beneí les tribus d´Israel i Morí en un lloc desconegut.
La tradició bíblica posterior considera a Moisès l´autor del Llibre de la Llei i el recorda com a cap del poble en l´Èxode i interlocutor davant Jahvé. Així mateix se li atribueix el Salm 90.
Moisès fou el profeta per excel.lència, com a mitjancer de l´Aliança, portador de la Llei, cap polític i religiós que va fer sorgir la nació israelita. A més ell és el responsable de la transformació de la religió monoteista dels patriarca en una religió nacional de la que més tard sorgirien el cristianisme i l´Islam.
dijous, 10 de març del 2011
Siracida (8)
4.4- ISSAAC: (Rialla). Segon patriarca d´Israel, fill d´Abraham i Sara i pare d´Esaú i Jacob. Isaac va néixer en virtut d´una promesa que Jahvé havia fet als seus pares (Gen 17: 17-19; 18: 10-14; 21: 1-3). Quan Abraham, complint una promesa a Jahvé està disposat a sacrificar-lo, un àngel se li apareix a Abrahami li mana que sacrifiqui un anyell enlloc del seu fill.
4.5- JACOB: Tercer patriarca d´Israel, fill d´Isaac i de Rebeca i germà bessó d´Esaú, amb el que manté una forta rivalitat. Segons sembla la mare preferia a Jacob mentres que Isaac a Esaú (segurament pel fet que era el gran i, per tant, el fill primigeni.
Segons el Gen 25: 29-34, un dia, veient que Esaú tornava cansant del camp, Jacob el va convèncer que canviés el seu dret de primogenitura per un plat de llenties. Més tard Jacob es va fer passar pel seu germà davant Isaac per a que aquest el beneís, i Esaú es va haver de conformar amb una benedicció menor. Ple d´ira, Esaú va prometre venjar-se però Rebeca va intenvindre i va enviar Jacob a casa del seu germà Laban. Durant el trajecte Jacob té un somni revelador, Jahvé se li apareix i li promet donar-li a ell i als seus descendents la possessió de la terra i la seva protecció. Jacob fundà en aquest lloc (la ciutat de Betel) un santuari.
Jacob fou rebut pel seu tiet Laban, que oferí pagar-li un salari a canvi de tenir cura del seu remat. Jacob s´havia enamorat de Raquel, la filla menor de Laban, aixíe que convení servir-lo durant set anys per poder casar-se amb ella (Gen 29). Però passat aquest temps, Laban enganyà Jacob per fer-lo casar amb la seva filla gran Lia ja que era costum primer casar la filla gran que la petita, així que va haver de treballar set anys més per poder casar-se amb Raquel.
Raquel era estèril, tot i que al final pot donar un fill a Jacob que es dirà Josep (Gen 30: 22-24). En canvi Lia va donar 4 fills a Jacob, que també va tenir fills amb la seventa de Raquel. Jacob torna a Canaan i es vol reconciliar amb Esaú. Tot i que inicialment semblaque la batalla entre els dos és inevitable (Esaú havia sortit amb 400 homes a buscar Jacob) el fet que Jacob tractés a Esaú com un monarca feu que aquest últim permetés a Jacob marxar a les terres de Siquem. (Gen 33: 1-20).
Els següents relats sobre Jacob es refereixen a les relacions amb els seus fills, la violació de Dina (filla de Jacob i Lia) pel príncep de Siquem, el naixament del seu últim fill, la mort de Raquel i la història de Josep i la partida de Jacob i la seva familia a Egipte on moreí als 147 anys. El seu cadàver fou portat a Canaan i enterrat a la coba de Macpela (Gen 49-50).
4.5- JACOB: Tercer patriarca d´Israel, fill d´Isaac i de Rebeca i germà bessó d´Esaú, amb el que manté una forta rivalitat. Segons sembla la mare preferia a Jacob mentres que Isaac a Esaú (segurament pel fet que era el gran i, per tant, el fill primigeni.
Segons el Gen 25: 29-34, un dia, veient que Esaú tornava cansant del camp, Jacob el va convèncer que canviés el seu dret de primogenitura per un plat de llenties. Més tard Jacob es va fer passar pel seu germà davant Isaac per a que aquest el beneís, i Esaú es va haver de conformar amb una benedicció menor. Ple d´ira, Esaú va prometre venjar-se però Rebeca va intenvindre i va enviar Jacob a casa del seu germà Laban. Durant el trajecte Jacob té un somni revelador, Jahvé se li apareix i li promet donar-li a ell i als seus descendents la possessió de la terra i la seva protecció. Jacob fundà en aquest lloc (la ciutat de Betel) un santuari.
Jacob fou rebut pel seu tiet Laban, que oferí pagar-li un salari a canvi de tenir cura del seu remat. Jacob s´havia enamorat de Raquel, la filla menor de Laban, aixíe que convení servir-lo durant set anys per poder casar-se amb ella (Gen 29). Però passat aquest temps, Laban enganyà Jacob per fer-lo casar amb la seva filla gran Lia ja que era costum primer casar la filla gran que la petita, així que va haver de treballar set anys més per poder casar-se amb Raquel.
Raquel era estèril, tot i que al final pot donar un fill a Jacob que es dirà Josep (Gen 30: 22-24). En canvi Lia va donar 4 fills a Jacob, que també va tenir fills amb la seventa de Raquel. Jacob torna a Canaan i es vol reconciliar amb Esaú. Tot i que inicialment semblaque la batalla entre els dos és inevitable (Esaú havia sortit amb 400 homes a buscar Jacob) el fet que Jacob tractés a Esaú com un monarca feu que aquest últim permetés a Jacob marxar a les terres de Siquem. (Gen 33: 1-20).
Els següents relats sobre Jacob es refereixen a les relacions amb els seus fills, la violació de Dina (filla de Jacob i Lia) pel príncep de Siquem, el naixament del seu últim fill, la mort de Raquel i la història de Josep i la partida de Jacob i la seva familia a Egipte on moreí als 147 anys. El seu cadàver fou portat a Canaan i enterrat a la coba de Macpela (Gen 49-50).
Siracida (7)
4.3- ABRAHAM: (Orignialment el seu no és Abram---”el pare és magnífic”). Primer patriarca d´Israel., Fill de Teraj i germà de Najor i Aram. Més endevant Jahvé l´indica que el seu nom serà Abraham (pare de molts pobles). Inicialment la familia vivia prop de la ciutat d´Ur, però el seu pare s´endú la familia a Haran. Després de la mort del seu pare, Jahvé l´ordenà abandonar la seva terra i marxar al país que l´indicaria; Déu li va prometre fer d´ell un gran poble. Abraham es dirigí a Canaan acompanyat per Sara (la seva esposa) i el seu cosí Lot, atrevessant les terres de Siquem, Betel i Negueb. Una època forta de sequera els obligà a dirigir-se a Egipte. Quan retornen a Canaan, Lot i Abraham es separen perque no hi ha prou pastures per a tots dos, quedant-se Abraham prop de la ciutat d´Hebron.
El caràcter pacífic d´Abraham es convertí en ira en l´episodi dels 4 reis que invairen Canaan per a sofocar la rebelió dels monarques locals. Rescata a Lot (que havia estat fet presoner), derrota als reis i camí de retorn es troba amb Melquisedec, rei de Salem, que el beneí i l´oferí la dècima part del botí, però el patriarca rebutjà humilment l´obsequi (Gen 14: 21-24). Degut a la interrelació entre Abraham, Isaac i Jacob els fets en que les tres figures s´interrelacionen no s´expliquen per separat sinó sols en un dels tres casos.
En el N.T Abraham es considerat com el pare dels vertaders creients, el primer en rebre la gràcia de Déu.
El caràcter pacífic d´Abraham es convertí en ira en l´episodi dels 4 reis que invairen Canaan per a sofocar la rebelió dels monarques locals. Rescata a Lot (que havia estat fet presoner), derrota als reis i camí de retorn es troba amb Melquisedec, rei de Salem, que el beneí i l´oferí la dècima part del botí, però el patriarca rebutjà humilment l´obsequi (Gen 14: 21-24). Degut a la interrelació entre Abraham, Isaac i Jacob els fets en que les tres figures s´interrelacionen no s´expliquen per separat sinó sols en un dels tres casos.
En el N.T Abraham es considerat com el pare dels vertaders creients, el primer en rebre la gràcia de Déu.
dimarts, 8 de març del 2011
Siracida (6)
4.2- NOE: Protagonista de la història del diluvi. En el llibre del Gènesi es presenten dues facetes de Noé: la d´un home, la justicia del qual el va salvà de la destrucció del món (Gen 5: 28-9: 19) i la d´un pagès soprès en una borratxera (Gen 9: 20-29).
El naixament de Noé es descrit com un auguri: el seu pare li posà aquest nom dient “ell ens consolarà en el nostre treball i cansament en la terra maleïda per Jahvé”. Noé tenia 500 anys quan engendrà Sem, Cam i Jafet.
Déu decidir aniquilar la humanitat per la seva maldat, menys a Noé, l´única persona justa que hi havia a la terra; ell i la seva familia havien de salvar-se. Jahvé l´ordenà construir una arca en la que havia de portar els seus ésseres estimats, així com una parella de cada espècie d´animals; Noé tenia 600 anys quan va sobreviure a la inundació de 40 dies, mentres que la resta d´humans morien ofegats.
Després de 150 dies les aigües començaren a cedir i l´arca s´atura a la muntanya d´Ararat. Noé deixà anar un corb i un colom per saber si hi havia terra ferma, i quan, per fi, desembarcaren oferí un sacrifici a Jahvé que el beneí de la mateixa manera que Adam. Déu establí llavors una aliança amb els homes (simbolitzada amb l´arc de Sant Martí) que mai més un diluvi arrassaria la terra, i va permetre a Noé i els seus fills menjar carn, però els prohibí beure sang i cometre homicidis. S´ha de destacar que el relat marca especialment el fet que el diluvi és causa del pecat i que sols la moralitat mereix la salvació (ensenyament fins llavors inèdit).
El segon relat sobre Noé és molt més breu. Establert novament a terra, un dia (un cop fet pagès) es va emborratxar i quedà dormit. Cam va veure així al seu pare i sorti a dir-ho als seus germans que varen prendre una manta i el varen tapar. Quan es va despertar, va maleïr a Cam i beneir als altres dos germans (Gen 9: 20-29).
El naixament de Noé es descrit com un auguri: el seu pare li posà aquest nom dient “ell ens consolarà en el nostre treball i cansament en la terra maleïda per Jahvé”. Noé tenia 500 anys quan engendrà Sem, Cam i Jafet.
Déu decidir aniquilar la humanitat per la seva maldat, menys a Noé, l´única persona justa que hi havia a la terra; ell i la seva familia havien de salvar-se. Jahvé l´ordenà construir una arca en la que havia de portar els seus ésseres estimats, així com una parella de cada espècie d´animals; Noé tenia 600 anys quan va sobreviure a la inundació de 40 dies, mentres que la resta d´humans morien ofegats.
Després de 150 dies les aigües començaren a cedir i l´arca s´atura a la muntanya d´Ararat. Noé deixà anar un corb i un colom per saber si hi havia terra ferma, i quan, per fi, desembarcaren oferí un sacrifici a Jahvé que el beneí de la mateixa manera que Adam. Déu establí llavors una aliança amb els homes (simbolitzada amb l´arc de Sant Martí) que mai més un diluvi arrassaria la terra, i va permetre a Noé i els seus fills menjar carn, però els prohibí beure sang i cometre homicidis. S´ha de destacar que el relat marca especialment el fet que el diluvi és causa del pecat i que sols la moralitat mereix la salvació (ensenyament fins llavors inèdit).
El segon relat sobre Noé és molt més breu. Establert novament a terra, un dia (un cop fet pagès) es va emborratxar i quedà dormit. Cam va veure així al seu pare i sorti a dir-ho als seus germans que varen prendre una manta i el varen tapar. Quan es va despertar, va maleïr a Cam i beneir als altres dos germans (Gen 9: 20-29).
diumenge, 6 de març del 2011
Siracida (5)
4.-ANALISI DELS PERSONATGES I COMPARACIÓ AMB TEXTOS PARAL.LELS
4.1- HENOC: Fill de Jared i pare de Matusalem. Va viure durant 365 anys. La misteriosa afirmació bíblica que “havia caminat en companyia de Déu, però després no se´l va veure més perquè Déu se l´emportà ha donat origen a vàries interpretacions místiques i esotèriques; una d´elles és que fou ascendit de la terra al cel, on disfrutava d´una estreta relació amb el Creador, tal com va succeïr posteriorment amb el profeta Elies. A Eclesiàstic 44: 16 se l´anomena “exemple de conversió per a les generacions”, és a dir, un model de fe, i la idea que fou pres al cel va prevaldre tant en el judaisme posterior com en la doctrina cristiana. Els llibres d´Henoc són els textos pseudoepigràfics i apocalíptics més extensos i trascendents que es coneixen, no sols constitueixen un material indispensable per a l´estudi de l´atmósfera religiosa i històrica que dominava entre els jueus de l´època dels macabeus, sino també una demostració excepcional de coneixements folclòrics relatius a la vida d´ultratomba; aquests llibres realitzaren un paper molt significatiu en l´evolució del gnosticisme cristià i en certs aspectes de l´escatologia judaica. I Henoc és una compilació de fragments que mostren tradicions de diversos orígens i dates. II Henoc pertany al gènere apocalíptic i tracta sobre visions celestials, cosmologia, àngels, el judici final, el Mesies, la resurrecció i altres temes de simbolisme místic.
4.1- HENOC: Fill de Jared i pare de Matusalem. Va viure durant 365 anys. La misteriosa afirmació bíblica que “havia caminat en companyia de Déu, però després no se´l va veure més perquè Déu se l´emportà ha donat origen a vàries interpretacions místiques i esotèriques; una d´elles és que fou ascendit de la terra al cel, on disfrutava d´una estreta relació amb el Creador, tal com va succeïr posteriorment amb el profeta Elies. A Eclesiàstic 44: 16 se l´anomena “exemple de conversió per a les generacions”, és a dir, un model de fe, i la idea que fou pres al cel va prevaldre tant en el judaisme posterior com en la doctrina cristiana. Els llibres d´Henoc són els textos pseudoepigràfics i apocalíptics més extensos i trascendents que es coneixen, no sols constitueixen un material indispensable per a l´estudi de l´atmósfera religiosa i històrica que dominava entre els jueus de l´època dels macabeus, sino també una demostració excepcional de coneixements folclòrics relatius a la vida d´ultratomba; aquests llibres realitzaren un paper molt significatiu en l´evolució del gnosticisme cristià i en certs aspectes de l´escatologia judaica. I Henoc és una compilació de fragments que mostren tradicions de diversos orígens i dates. II Henoc pertany al gènere apocalíptic i tracta sobre visions celestials, cosmologia, àngels, el judici final, el Mesies, la resurrecció i altres temes de simbolisme místic.
Siracida (4)
3.3- INTRODUCCIÓ A “L´ELOGI DELS AVANTPASSATS”
“L´Elogi dels Avantpassats” (Sir 44-50) és un text singular. Pel seu interès en la Història d´Israel es distingeix de la literatura sapiencial. Dóna una importància clau a certs personatges del passat, com Moisès. Els sacerdots juguen un paper important, encara que potser menys del que s´ha pretès i, sobretot, la seva dimensió social i política ocupa un rol insospitat. Però són especialment els profetes, i, especialment, Isaïes, la clau de volta de la seva construcció del passat, que, com tota història, pretén treure ensenyaments per al present.
En aquest text que estic estudiant l´autor analitza analitza una sèrie de personatges i fets de la història d´Israel. Senyalant fets i posant de relleu als personatges, l´obra dels quals vol lloar, Ben Sira repassa la història començant per Noé i acaba amb el retrat del gran sacerdot Simó, encara que també al final citi a Adam. D´aquesta manera, el seu panorama abraça des dels orígens fins el present del narrador. Però, evidentment, com succeeix amb tota visió històrica, la presentació la fa a la seva manera, elegint fets, i personatges i relacionant-los a la seva manera, en funció del que vol donar a entendre l lector.
El text que analitzem planteja molts problemes. En primer lloc si “L´elogi dels Avantpassats” té el mateix autor que la resta del Siràcida. El dubte sorgeix, en primer lloc, perque l´autor presenta una oració per Israel i contra els seus enemics que té molt en compte els fets viscuts pels israelites i especialment per Jerusalem, manifestant, al mateix temps, un ressentiment i un odi molt històrics que no es troben habitualment en els textos sapiencials.
També cal indicar que l´autor vol evidenciar la continuïtat i la permanència en la història d´Israel, la continuïtat de la comunitat i del poble al que pertany l´autor. Per això fa resaltar del passat noms i fets que poden servir de referència als membres actuals de la seva comunitat, personatges i fets que serveixen per a forjar la seva identitat i projectar-se al futur. Per això, el Siràcida, de manera clara i contundent, es dedica a destacar el que tots coneixen, els que han passat pel crissol del temps i superat l´oblit.
La finalitat és, doncs, donar referències i recolzament a una comunitat particular, Israel. En això, un cop més, el savi es desmarca de la perspectiva sapiencial, que és, per principi, molt més universal.
Per finalitzar aquesta introducció sols indicar que un dels eixos fonamentals de “L´Elogi dels Avantpassats” del Siràsida està construït, sense cap mena de dubte, pels profetes. Cert que no tots els profetes que apareixen en l´Antic Testament són explícitament citats. Però si es compara la llista de la resta de personatges i el lloc que ocupa cadascuna de les categories en “L´Elogi dels Avantpassats”, la conclusió s´imposa: el Siràsida dóna una importància especial i única als profetes.
A nivell general (en l´apatat següent analitzarem els personatges de forma individual), Moisès ocupa un lloc central com a clau de volta de la identitat mateixa d´Israel, La llei i l´aliança. A elles subordinades, el sacerdoci adquireix una importància singular en la seva transmissió i gestió. Però el sacerdoci, en el present de l´autor, juga igualment un paper polític. La funció profètica és essencial en el passat i el futur, i més quan Moisès forma part d´ella. Però entre tots els profetes, sobresurt Isaïes, el profeta apocalíptic, pel seu paper en el passat, en el present i el futur, ja que va desvetllar el futur fins l´eternitat i les coses ocultes abans que succeïssin, consolant, així, als afligits de Sió.
“L´Elogi dels Avantpassats” (Sir 44-50) és un text singular. Pel seu interès en la Història d´Israel es distingeix de la literatura sapiencial. Dóna una importància clau a certs personatges del passat, com Moisès. Els sacerdots juguen un paper important, encara que potser menys del que s´ha pretès i, sobretot, la seva dimensió social i política ocupa un rol insospitat. Però són especialment els profetes, i, especialment, Isaïes, la clau de volta de la seva construcció del passat, que, com tota història, pretén treure ensenyaments per al present.
En aquest text que estic estudiant l´autor analitza analitza una sèrie de personatges i fets de la història d´Israel. Senyalant fets i posant de relleu als personatges, l´obra dels quals vol lloar, Ben Sira repassa la història començant per Noé i acaba amb el retrat del gran sacerdot Simó, encara que també al final citi a Adam. D´aquesta manera, el seu panorama abraça des dels orígens fins el present del narrador. Però, evidentment, com succeeix amb tota visió històrica, la presentació la fa a la seva manera, elegint fets, i personatges i relacionant-los a la seva manera, en funció del que vol donar a entendre l lector.
El text que analitzem planteja molts problemes. En primer lloc si “L´elogi dels Avantpassats” té el mateix autor que la resta del Siràcida. El dubte sorgeix, en primer lloc, perque l´autor presenta una oració per Israel i contra els seus enemics que té molt en compte els fets viscuts pels israelites i especialment per Jerusalem, manifestant, al mateix temps, un ressentiment i un odi molt històrics que no es troben habitualment en els textos sapiencials.
També cal indicar que l´autor vol evidenciar la continuïtat i la permanència en la història d´Israel, la continuïtat de la comunitat i del poble al que pertany l´autor. Per això fa resaltar del passat noms i fets que poden servir de referència als membres actuals de la seva comunitat, personatges i fets que serveixen per a forjar la seva identitat i projectar-se al futur. Per això, el Siràcida, de manera clara i contundent, es dedica a destacar el que tots coneixen, els que han passat pel crissol del temps i superat l´oblit.
La finalitat és, doncs, donar referències i recolzament a una comunitat particular, Israel. En això, un cop més, el savi es desmarca de la perspectiva sapiencial, que és, per principi, molt més universal.
Per finalitzar aquesta introducció sols indicar que un dels eixos fonamentals de “L´Elogi dels Avantpassats” del Siràsida està construït, sense cap mena de dubte, pels profetes. Cert que no tots els profetes que apareixen en l´Antic Testament són explícitament citats. Però si es compara la llista de la resta de personatges i el lloc que ocupa cadascuna de les categories en “L´Elogi dels Avantpassats”, la conclusió s´imposa: el Siràsida dóna una importància especial i única als profetes.
A nivell general (en l´apatat següent analitzarem els personatges de forma individual), Moisès ocupa un lloc central com a clau de volta de la identitat mateixa d´Israel, La llei i l´aliança. A elles subordinades, el sacerdoci adquireix una importància singular en la seva transmissió i gestió. Però el sacerdoci, en el present de l´autor, juga igualment un paper polític. La funció profètica és essencial en el passat i el futur, i més quan Moisès forma part d´ella. Però entre tots els profetes, sobresurt Isaïes, el profeta apocalíptic, pel seu paper en el passat, en el present i el futur, ja que va desvetllar el futur fins l´eternitat i les coses ocultes abans que succeïssin, consolant, així, als afligits de Sió.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)