En aquest sentit per un agnòstic no existeix el misteri, existeixen els problemes o els sensesentits. El patiment és un problema que cal resoldre, mentres que acceptar el misteri és una atitud per un agnòstic d´irracional. Ara bé, un dels perills més evidents de l´agnosticisme és que oblidi l´humanisme que desemboqui en una postura acomodaticia, sense una instància trascendent que ens porti a la lluita solidària en la causa,entre altres, dels pobres.
Com a fenomen postcristià (i coincidint amb el pensament del professor de filosofia Mario Moreno Villa) l´ateisme contemporani constitueix intel.lectualment el punt final del procés de desmitificació del món d´alliberament del subjecte, que tenen el seu origen històric en la fe bíblica en Déu, i es presenta, paradoxalment, com un rebuig conscient de la mateixa fe que el va fer possible. En aquest rebuig l´ateisme es comporta sovint com a ideologia pseudoreligiosa de salvació i es converteix així en expressió il.legítima del procés desmitificador i alliberador, que la fe va propiciar. No obstant, per gran que sigui en si mateix aquest rebuig del Déu Salvador, l´ateisme (i ho hem vist a l´analitzar el pensament dels diferents autors destacats en el present treball) presenta també per a la fe aspectes positius, que és de justicia destacar. Primerament l´ateisme constitueix una proba negativa de la inevitabilitat de Déu. Plantejar-se la qüestió de Déu, encara que sigui per a negar la seva existència, és un fet específicament humà. A més a més, l´ateisme sorgeix sovint com a reacció crítica als excessos antropomòrfics del discurs religiós i obliga als creients a purificar la seva imatge de Déu. Finalment, , l´ateisme ha posat de relleu de manera destacable que la “mort de Déu” és una ferida mortal a l´esperit europeu, ja que amb Déu cauen també tots els grans valors humans (sols cal veure el pensament per exemple de Nietzsche o Sartre). Així l´ateisme ha alliberat a l´ésser humà del mite de l´autosalvació. En aquest sentit, com apunta Ferreter Mora, més greu que l´ateisme de la negació absoluta és l´actual ateisme de la indiferència, que neix de la isensibilitat davant el problema de Déu.
dimecres, 19 de maig del 2010
dimarts, 18 de maig del 2010
ateisme i gaudium et spes (20)
CONCLUSIÓ
A partir del que s´ha indicat al llarg del treball s´ha d´indicar en primer lloc que l´ateisme és aquella doctrina que afirma que Déu no existeix. Ara bé, segons què s´entengui per “Déu” quedarà modificat el contingut de l´ateisme. Així la definició clàssica d´ateisme com la doctrina que nega l´existència de Déu i que tan clara i precisa sembla a primera vista, se´ns complica extraordinàriament si s´anlitza l´enorme diversitat d´imatges de Déu que existeixen, han existit o existiran.
A més a més, s´ha de tenir present que si hi ha Déu, aquest és tant gran que se´ns escapa; sols a través de comparacions o analogies podem parlar d´Ell. El que mai podrem fer és definir-lo completament i perfectament, perquè això indicaria abraçar-lo, estar per sobre d´Ell i, per tant, negar-lo. De tot això dedueixo, ja d´entrada, que malament es pot definir l´ateisme ja que la seva definiciño es fonamenta en la prèvia i impossible definició de Déu.
També cal tenir present que no es pot donar una definició totalment asèptica i acceptada per tots d´ateisme perquè la idea de Déu està massa compromessa amb les circunstàncies. Per això insistir en la modèstia del present del treball que necessitaria molt més espai per tal d´explicitar tota la riquesa de matissos del problema aquí plantejat i estudiat.
Els plantejament ateus dels segles XIX i XX coincideixen en una mateixa idea (que no és del tot nova) encara que l´expressin de diferent forma: Déu no és més que un invent humà; no és Déu el creador de l´ésser humà, sinó que és l´ésser humà el creador de Déu.
Menció a part és el fenomen de l´agnosticisme. Atenent al nom (a-gnosis) significa literalment no-coneixement i, per tant, agnosticisme fa referència a la impossibilitat de portar a terme el coneixement. En relació al tema que ens ocupa Huxley el va utilitzar per primera vegada l´any 1869 per a significar la doctrina que afirma que més enllà dels coneixements científics, demsotrables i verificables, no és possible cap coneixement. Així, evidentment, els continguts propis de la fe i, particularment entre ells, l´existència de Déu, escapen al coneixement científic i,per tant, des d´aquest punt de vista, és agnòstic qui declara no tenir i no poder tenir cap coneixement de Déu.
A partir del que s´ha indicat al llarg del treball s´ha d´indicar en primer lloc que l´ateisme és aquella doctrina que afirma que Déu no existeix. Ara bé, segons què s´entengui per “Déu” quedarà modificat el contingut de l´ateisme. Així la definició clàssica d´ateisme com la doctrina que nega l´existència de Déu i que tan clara i precisa sembla a primera vista, se´ns complica extraordinàriament si s´anlitza l´enorme diversitat d´imatges de Déu que existeixen, han existit o existiran.
A més a més, s´ha de tenir present que si hi ha Déu, aquest és tant gran que se´ns escapa; sols a través de comparacions o analogies podem parlar d´Ell. El que mai podrem fer és definir-lo completament i perfectament, perquè això indicaria abraçar-lo, estar per sobre d´Ell i, per tant, negar-lo. De tot això dedueixo, ja d´entrada, que malament es pot definir l´ateisme ja que la seva definiciño es fonamenta en la prèvia i impossible definició de Déu.
També cal tenir present que no es pot donar una definició totalment asèptica i acceptada per tots d´ateisme perquè la idea de Déu està massa compromessa amb les circunstàncies. Per això insistir en la modèstia del present del treball que necessitaria molt més espai per tal d´explicitar tota la riquesa de matissos del problema aquí plantejat i estudiat.
Els plantejament ateus dels segles XIX i XX coincideixen en una mateixa idea (que no és del tot nova) encara que l´expressin de diferent forma: Déu no és més que un invent humà; no és Déu el creador de l´ésser humà, sinó que és l´ésser humà el creador de Déu.
Menció a part és el fenomen de l´agnosticisme. Atenent al nom (a-gnosis) significa literalment no-coneixement i, per tant, agnosticisme fa referència a la impossibilitat de portar a terme el coneixement. En relació al tema que ens ocupa Huxley el va utilitzar per primera vegada l´any 1869 per a significar la doctrina que afirma que més enllà dels coneixements científics, demsotrables i verificables, no és possible cap coneixement. Així, evidentment, els continguts propis de la fe i, particularment entre ells, l´existència de Déu, escapen al coneixement científic i,per tant, des d´aquest punt de vista, és agnòstic qui declara no tenir i no poder tenir cap coneixement de Déu.
dilluns, 17 de maig del 2010
ateisme i gaudium et spes (19)
EL SECULARISME
“La misma civilización actual, no en sí misma, pero sí por su sobrecarga de apego a la tierra, puede dificultar en grado notable el acceso del hombre a Dios”.
La secularització de la vida i de tots els valors, la reacció contra una exagerada sacralització i una clericalització abusiva de tots els aspectes de la vida de temps passats ha comportat que molts contemporanis rebutgin el fenomen religiós i les realitats que, com el cas de Déu, no poden ser percebudes sensiblement.
Cal tenir present que la secularització no suprimeix la fe religiosa, però sí pot portar a persones de fe no molt madura a perdre tota dimensió sobrenatural, convertint-se en un perniciós sucularisme.
“La misma civilización actual, no en sí misma, pero sí por su sobrecarga de apego a la tierra, puede dificultar en grado notable el acceso del hombre a Dios”.
La secularització de la vida i de tots els valors, la reacció contra una exagerada sacralització i una clericalització abusiva de tots els aspectes de la vida de temps passats ha comportat que molts contemporanis rebutgin el fenomen religiós i les realitats que, com el cas de Déu, no poden ser percebudes sensiblement.
Cal tenir present que la secularització no suprimeix la fe religiosa, però sí pot portar a persones de fe no molt madura a perdre tota dimensió sobrenatural, convertint-se en un perniciós sucularisme.
divendres, 14 de maig del 2010
ateisme i gaudium et spes
L´ATEISME COM A RESULTAT DE LA IDOLATRIA
“El ateismo nace a veces por dar indebidamente carácter absoluto a ciertos bienes humanos que son considerados pràcticamente como sucedàneos de Dios”
Crec que per començar a entendre aquest tipus d´ateisme és interessant recordar unes paraules del llibre de la Sabidurai:
“El invento de los ídolos està en el origen de la infidelidad religiosa…, por la vanidad humana ellos hicieron su entrada en el mundo”
Davant una manca d´una jerarquia clara de valors en el món actual s´han enaltit i “divinitzat” alguns valors com si fossin absoluts i finalment se´ls hi ha acabat donant culte i servei de dedicació a ells com sols Déu mereix. En aquest sentit la nostra societat actual ha acabat convertint en ídols el diner, el progrés, la raça, el sexe, el poder….)
“El ateismo nace a veces por dar indebidamente carácter absoluto a ciertos bienes humanos que son considerados pràcticamente como sucedàneos de Dios”
Crec que per començar a entendre aquest tipus d´ateisme és interessant recordar unes paraules del llibre de la Sabidurai:
“El invento de los ídolos està en el origen de la infidelidad religiosa…, por la vanidad humana ellos hicieron su entrada en el mundo”
Davant una manca d´una jerarquia clara de valors en el món actual s´han enaltit i “divinitzat” alguns valors com si fossin absoluts i finalment se´ls hi ha acabat donant culte i servei de dedicació a ells com sols Déu mereix. En aquest sentit la nostra societat actual ha acabat convertint en ídols el diner, el progrés, la raça, el sexe, el poder….)
dijous, 13 de maig del 2010
ateisme i gaudium et spes 17)
L´ATEISME COM A REACCIÓ DAVANT LA PRESÈNCIA DEL MAL
“Además el ateismo nace a veces como violenta protesta conta la existencia del mal en el mundo”.
Per a molts, l´existència del mal és una prova que Déu no és totpoderós, bo i savi. Perquè si el mal existeix i Déu –que ho sap- no ho pot evitar, aleshores no és totpoderós;i si ho pot evitar, però no vol, llavors no és bo. El mal existeix. Per tant, caldrà explicar com l´existència del mal és compatible amb la noció d´un Déu totpoderós i immensament bo.
Camus rebutja a Déu com a protesta contra el sofriment “Allà on pateix un nen innocent, no hi pot haver cap Déu”. L´ateisme és llavors la condició per a una protesta activa contra el sofriment i contra el mal, que constitueix el destí que ha d´assumir l´home rebelat contra un món absurd.
El sentit purificant, transformant i cristificant del dolor escapa amolts avui, quan tota una filosofia del plaer i del confort domina en la nostra societat. Hi ha qui no vol admetre que existeixi un Déu bo, perquè permet el mal en la nostra terra i el sofriment per a l´home. Es rebelen molts contra Déu i volen prescindir d´Ell, perquè les coses no succeeixen al seu gust, perquè el negoci o la salut o la familia van malament.
Aquells que han estudiat la vida i l´obra d´A. Camus troben com a arrel del seu pensament agnòstic una dificultat psicològica que li va impedir sempre superar el fort xoc que experimentà en la seva sensibilitat, als quinze anys, davant la mort d´un noi.
El silenci de Déu davant el mal i el patiment que ens impressiona quan no és superat amb una reflexió filosòfica i religiosa provoca una rebelió, un enduriment, un ressentiment amarg que pot desembocar en un ateisme.
“Además el ateismo nace a veces como violenta protesta conta la existencia del mal en el mundo”.
Per a molts, l´existència del mal és una prova que Déu no és totpoderós, bo i savi. Perquè si el mal existeix i Déu –que ho sap- no ho pot evitar, aleshores no és totpoderós;i si ho pot evitar, però no vol, llavors no és bo. El mal existeix. Per tant, caldrà explicar com l´existència del mal és compatible amb la noció d´un Déu totpoderós i immensament bo.
Camus rebutja a Déu com a protesta contra el sofriment “Allà on pateix un nen innocent, no hi pot haver cap Déu”. L´ateisme és llavors la condició per a una protesta activa contra el sofriment i contra el mal, que constitueix el destí que ha d´assumir l´home rebelat contra un món absurd.
El sentit purificant, transformant i cristificant del dolor escapa amolts avui, quan tota una filosofia del plaer i del confort domina en la nostra societat. Hi ha qui no vol admetre que existeixi un Déu bo, perquè permet el mal en la nostra terra i el sofriment per a l´home. Es rebelen molts contra Déu i volen prescindir d´Ell, perquè les coses no succeeixen al seu gust, perquè el negoci o la salut o la familia van malament.
Aquells que han estudiat la vida i l´obra d´A. Camus troben com a arrel del seu pensament agnòstic una dificultat psicològica que li va impedir sempre superar el fort xoc que experimentà en la seva sensibilitat, als quinze anys, davant la mort d´un noi.
El silenci de Déu davant el mal i el patiment que ens impressiona quan no és superat amb una reflexió filosòfica i religiosa provoca una rebelió, un enduriment, un ressentiment amarg que pot desembocar en un ateisme.
dimecres, 12 de maig del 2010
Deixo la militància d´ERC
Amb molta tristesa he de confirmar que la setmana passada vaig donar ordre al banc de retornar els rebuts d´ERC, fet que he informat avui mateix a la direcció de la secció local avui mateix i que immediatament comunicacaré a la seu nacional.
He d´indicar que segueixo donant suport a la secció local d´ERC i a la seva gent, a la que m´uneix moltes idees, però la distància entre el meu pensament i el de la política a nivell nacional és massa gran. Sempre he intentat ser coherent tant quan criticava altres formacions com ara, i quan la distància entre el meu pensament i la realitat és massa gran, el millor és quedar-se a casa.
No vull entrar en més detalls, solament indicar que continuo defensant la independència de Catalunya, però ho faré des d´altres instàncies.
Gràcies.
He d´indicar que segueixo donant suport a la secció local d´ERC i a la seva gent, a la que m´uneix moltes idees, però la distància entre el meu pensament i el de la política a nivell nacional és massa gran. Sempre he intentat ser coherent tant quan criticava altres formacions com ara, i quan la distància entre el meu pensament i la realitat és massa gran, el millor és quedar-se a casa.
No vull entrar en més detalls, solament indicar que continuo defensant la independència de Catalunya, però ho faré des d´altres instàncies.
Gràcies.
ateisme i gaudium et spes (16)
ATEISME MATERIALISTA
“Busca la liberación del hombre a partir, principalmente, de su emancipación econòmica y social”
El paradigma antrpològic, introduït per Feuerbach, serà portat a terme per K. Marx en el terreny de la sociologia i l´economia, en la seva interpretació materialista de la història. Marx critica la concepció abstracta de l´home en Feuerbach i la substitueix per una concepció concreta i històrica: l´home com a conjunt de relacions socials. Segons Marx, Feuerbach, a pesar de la seva importància de la seva crítica a la religió aquest no ha atinat amb el vertader origen d´aquesta. Sí, els homes desitgen o han desitjat l´existència de Déu, però no n´hi ha prou amb aquest desitg sinó que cal preguntar-se per què s´ha desitjat. I a aquesta gènesi, Feuerbach, segons Marx, no ha respos.
Segons Marx, les relacions de producció de la societat capitalista, en la situació d´alienació humana, pròpia d´aquesta societat, produeixen la religió com a una consciència invertida del món, perquè són elles mateixes un món invertit. L´alienació religiosa, de la que parlava Feuerbach, no és la causa sinó l´efecte d´aquesta alienació humana. L´ésser humà suspira per Déu perquè està oprimit; la religió és el suspir de la criatura oprimida, i també és una ideologia que emmascara la realitat impedint transformar-la. Així, la religió actua com a opi del poble, adormint els seus drets i impedint una revolució social que substitueixi la injusta societat capitalista i instauri una societat socialista i comunista justa. La religíó és, així, indici d´una manca i està destinada a desaparèixer tant aviat com s´instauri una praxis sòcio-econòmica que colmi aquesta manca. No és precís matar a Déu per a que l´home visqui, n´hi ha prou amb fer possible que l´home visqui i Déu morirà per sí mateix, doncs l´ésser humà ja no desitjarà la seva existència, doncs serà feliç i no suspirarà per a una vida millor. L´ateisme deixa de ser una doctrina i es converteix, soposadament, en un fet.
Marx no fa una crítica gnoseològica sobre el nostre possible coneixement de la divinitat. Marx es centra purament en allò humà, i, des de la perspectiva humana, la religió funciona com un narcòtic que fa oblidar-se a l´home de la seva desesperada realitat material. La postura religiosa és l´extrem contrari a la postura revolucionària.
El fenomen religiós és, per a Marx, un fenomen que pertany a l´esfera de la ideologia,i, per tant, un fenomen més d´alienació de l´home. Així, la idea de Déu i del “més enllà” sorgeix com un fruit conjuminat de la ignorància humana i de l´interès egoista que una de les dues classes socials que constitueixen la infraestructura socio-econòmica –la classe capitalista, burgesa i opressora- té que la classe proletària, mancada de tots els mitjans de producció, pugui continuar essent explotada sense cap perill de rebel.lió de la seva part. La religió –com també la filosofia, l´art, etc…-es converteix en la més adormidora de les ideologies, el veritable opi del poble que aconsegueix fer-li ignorar la seva fonamental igualtat amb els altres homes i també la seva força creadora. Sorgida, segons això, la idea del Déu-Senyor-just-remunerador de la meritòria resignació tàcita a partir d´una infraestructura econòmica social i econòmica determinada, quan se superi en el futur comunista d´igualtat de classes l´explotació de l´home per a l´home, tal idea s´esvairà per ella mateixa, subsistint a la Terra l´únic deu creador realment existent, l´ésser humà, cada cop més pròxim a realitzar-se com a “home total”.
“Busca la liberación del hombre a partir, principalmente, de su emancipación econòmica y social”
El paradigma antrpològic, introduït per Feuerbach, serà portat a terme per K. Marx en el terreny de la sociologia i l´economia, en la seva interpretació materialista de la història. Marx critica la concepció abstracta de l´home en Feuerbach i la substitueix per una concepció concreta i històrica: l´home com a conjunt de relacions socials. Segons Marx, Feuerbach, a pesar de la seva importància de la seva crítica a la religió aquest no ha atinat amb el vertader origen d´aquesta. Sí, els homes desitgen o han desitjat l´existència de Déu, però no n´hi ha prou amb aquest desitg sinó que cal preguntar-se per què s´ha desitjat. I a aquesta gènesi, Feuerbach, segons Marx, no ha respos.
Segons Marx, les relacions de producció de la societat capitalista, en la situació d´alienació humana, pròpia d´aquesta societat, produeixen la religió com a una consciència invertida del món, perquè són elles mateixes un món invertit. L´alienació religiosa, de la que parlava Feuerbach, no és la causa sinó l´efecte d´aquesta alienació humana. L´ésser humà suspira per Déu perquè està oprimit; la religió és el suspir de la criatura oprimida, i també és una ideologia que emmascara la realitat impedint transformar-la. Així, la religió actua com a opi del poble, adormint els seus drets i impedint una revolució social que substitueixi la injusta societat capitalista i instauri una societat socialista i comunista justa. La religíó és, així, indici d´una manca i està destinada a desaparèixer tant aviat com s´instauri una praxis sòcio-econòmica que colmi aquesta manca. No és precís matar a Déu per a que l´home visqui, n´hi ha prou amb fer possible que l´home visqui i Déu morirà per sí mateix, doncs l´ésser humà ja no desitjarà la seva existència, doncs serà feliç i no suspirarà per a una vida millor. L´ateisme deixa de ser una doctrina i es converteix, soposadament, en un fet.
Marx no fa una crítica gnoseològica sobre el nostre possible coneixement de la divinitat. Marx es centra purament en allò humà, i, des de la perspectiva humana, la religió funciona com un narcòtic que fa oblidar-se a l´home de la seva desesperada realitat material. La postura religiosa és l´extrem contrari a la postura revolucionària.
El fenomen religiós és, per a Marx, un fenomen que pertany a l´esfera de la ideologia,i, per tant, un fenomen més d´alienació de l´home. Així, la idea de Déu i del “més enllà” sorgeix com un fruit conjuminat de la ignorància humana i de l´interès egoista que una de les dues classes socials que constitueixen la infraestructura socio-econòmica –la classe capitalista, burgesa i opressora- té que la classe proletària, mancada de tots els mitjans de producció, pugui continuar essent explotada sense cap perill de rebel.lió de la seva part. La religió –com també la filosofia, l´art, etc…-es converteix en la més adormidora de les ideologies, el veritable opi del poble que aconsegueix fer-li ignorar la seva fonamental igualtat amb els altres homes i també la seva força creadora. Sorgida, segons això, la idea del Déu-Senyor-just-remunerador de la meritòria resignació tàcita a partir d´una infraestructura econòmica social i econòmica determinada, quan se superi en el futur comunista d´igualtat de classes l´explotació de l´home per a l´home, tal idea s´esvairà per ella mateixa, subsistint a la Terra l´únic deu creador realment existent, l´ésser humà, cada cop més pròxim a realitzar-se com a “home total”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)