A més a més, aquest ateisme “pràctic” es confon amb l´indiferentisme, encara que es pensa que l´home no necessita ja a Déu. Sobre això, Zubiri ha distingit l´actitut de l´indiferent i despreocupat de l´agnòstic i l´ateu: “No es que no haya proceso intelectivo, sinó que hay un proceso intelectivo que lleva a la indiferencia…Esta indiderencia tiene muchos matices, desde admitir la realidad de Dios inteligida indiferentemente, hasta el extremo opuesto, una cierta indiferencia respecto de la realidad misma de Dios, pasando por la iea de la ociosidad divina…El despreocupado vive dejándose vivir porque por encima de su indiferencia fundamental lo que hace es afirmar enérgeticamente que vvie y quiere vivir. Su desentenderse del problema de Dios es una actitud tomada en aras de la vida… quiere que la indiferencia de la realidad fundamental no sea un impedimento para la vida… Los dos aspectos de esta actitud, dejarse vivir y la voluntad de vivir, tomados unitàriamente, definen una única voluntad: una voluntad de vivir, que pudieramos llamar penúltima; es la penúltima de la vida… El desentendido de Dios vive en la superficie de sí mismo: es vida constitutivamente penúltima”.
No podem oblidar que l´alt nivell de vida i el benestar material de la societat occidental difonen insidiosament en molts grups humans una total apatia pera a amb els valors religiosos i un despreocupar-se de Déu. Aquesta actitut d´indiferència religiosa es converteix fàcilment en un ateisme pràctic.
dimarts, 11 de maig del 2010
dilluns, 10 de maig del 2010
Llavaneres racista?
Aquests dies he hagut de respondre moltes preguntes i molts comentaris sobre les notícies aparegudes als mitjans de comunicació respecte la decisió de l´Ajuntament de denunciar als immigrants sense papers (il.legals) i si he de dir la veritat no és fàcil.
En primer lloc vull deixar clar que estic convençut que no tenim un alcalde racista i una societat racista a Llavaneres. Tothom sap que sovint no coincideixo amb les decisions d´aquest consistori però no per això diré coses que es troben allunyades de la realitat. Ara bé, si és cert que és evident que no es pot qualificar de racista la decisió també és cert que em costa trobar l´adjectiu correcte.
Com qualificar una norma que tothom amb dos dits de seny sap que no s´aplicarà i que, inclús en el supòsit que algun il.luminat la volgués portar a terme no tindrà cap efecte real? Com qualificar una norma que tothom sap que no tindrà cap efecte sobre el problema que, en teoria, vol solucionar? Algú es pensa que així es pot solucionar el problema de la immigració il.legal? Doncs, llavors, per què s´aprova?
Quantes lleis, reglaments, etc.. ha aprovat l´Estat en els últims anys? Quants polítics han afirmat que aquella llei o norma era clau per a lluitar contra la immigració il.legal i al cap de quatre dies ja es demostrava la seva absurditat i ineficàcia?
Com qualificar una norma que pot insinuar que la immigració il.legal és en sí mateixa un problema? També pensa que la immigració il.legal és un problema tot el col.lectiu d´empresaris que contracten a aquestes persones a canvi d´un sou més que precari aprofitant-se d´aquesta situació? Què és pitjor, ser il.legal o aprofitar-se d´aquest col.lectiu?
Per què l´Ajuntament no denuncia als empresaris que contractin treballadors sense papers i que tots coneixem?
Com qualificar l´aprovació per part de partits polítics que sistemàticament han defensat postures properes a l´Esglèsia i al cristianisme (inclús l´alcalde que milita en un partit democra-CRISTIA) quan la doctrina social de l´Esglèsia i el missatge evangèlic és tant contrari a aquesta norma?
Estic d´acord amb aquells que plantegen la necessitat de fer un debat seriós, possibilita, que respecti la dignitat de totes les persones, que tingui en compte la realitat local i que tingui per finalitat solucionar el problema de fons, per quê algú es planteja que una norma d´aquest tipus frenarà la immigració il.legal mentres en determinats països la situació no canviï o que l´economia d´alguns llocs de Catalunya i l´Estat Espanyol no depengui o estigui en mans de la immmigració il.legal?
La nostra societat no té un racisme ètnic sinó més aviat econòmic i, per aquest mateix fet, és perillós però no podem condemnar fàcilment tots els discursos però tampoc podem quedar indiferents davant d´ells. Hem de fer una pas endevant, amb valentia i fugir de la demagògia, l´electoralisme, el sentimentalisme ploraner, la culpabilització de l´altre dels nostres propis problemes i també de l´estupidesa i mesquinesa humana.
En primer lloc vull deixar clar que estic convençut que no tenim un alcalde racista i una societat racista a Llavaneres. Tothom sap que sovint no coincideixo amb les decisions d´aquest consistori però no per això diré coses que es troben allunyades de la realitat. Ara bé, si és cert que és evident que no es pot qualificar de racista la decisió també és cert que em costa trobar l´adjectiu correcte.
Com qualificar una norma que tothom amb dos dits de seny sap que no s´aplicarà i que, inclús en el supòsit que algun il.luminat la volgués portar a terme no tindrà cap efecte real? Com qualificar una norma que tothom sap que no tindrà cap efecte sobre el problema que, en teoria, vol solucionar? Algú es pensa que així es pot solucionar el problema de la immigració il.legal? Doncs, llavors, per què s´aprova?
Quantes lleis, reglaments, etc.. ha aprovat l´Estat en els últims anys? Quants polítics han afirmat que aquella llei o norma era clau per a lluitar contra la immigració il.legal i al cap de quatre dies ja es demostrava la seva absurditat i ineficàcia?
Com qualificar una norma que pot insinuar que la immigració il.legal és en sí mateixa un problema? També pensa que la immigració il.legal és un problema tot el col.lectiu d´empresaris que contracten a aquestes persones a canvi d´un sou més que precari aprofitant-se d´aquesta situació? Què és pitjor, ser il.legal o aprofitar-se d´aquest col.lectiu?
Per què l´Ajuntament no denuncia als empresaris que contractin treballadors sense papers i que tots coneixem?
Com qualificar l´aprovació per part de partits polítics que sistemàticament han defensat postures properes a l´Esglèsia i al cristianisme (inclús l´alcalde que milita en un partit democra-CRISTIA) quan la doctrina social de l´Esglèsia i el missatge evangèlic és tant contrari a aquesta norma?
Estic d´acord amb aquells que plantegen la necessitat de fer un debat seriós, possibilita, que respecti la dignitat de totes les persones, que tingui en compte la realitat local i que tingui per finalitat solucionar el problema de fons, per quê algú es planteja que una norma d´aquest tipus frenarà la immigració il.legal mentres en determinats països la situació no canviï o que l´economia d´alguns llocs de Catalunya i l´Estat Espanyol no depengui o estigui en mans de la immmigració il.legal?
La nostra societat no té un racisme ètnic sinó més aviat econòmic i, per aquest mateix fet, és perillós però no podem condemnar fàcilment tots els discursos però tampoc podem quedar indiferents davant d´ells. Hem de fer una pas endevant, amb valentia i fugir de la demagògia, l´electoralisme, el sentimentalisme ploraner, la culpabilització de l´altre dels nostres propis problemes i també de l´estupidesa i mesquinesa humana.
ateisme i gaudium et spes (15)
L ´ATEISME INDIFERENTISTA I L´ATEISME PRÀCTIC
“Muchos ni siquiera se plantean acerca de Dios, ya que no parecen tener inquietud alguna por la religión y ni siquiera ven por què han de preocupar-se por el hecho religioso”
Existeix un ateisme pràctic en la persona que, sense realizar elaboracions racionals reflexes, es comporta en la seva vida pràctica com si Déu no existís: etiam si Deus non daretur. L´ateu pràctic viu sense preocupar-se de l´existència de Déu, organitzant la seva vida pública i privada prescindint de qualsevol principi absolut i trascendent que doni sentit a la vida humana, a la història i l´univers. L´ateisme “negatiu” consisteix en que l´ésser humà s´orienta tan intensament cap els ens donats per la resta no realitza cap funció per a la seva orientació en el món. Això sorgeix, en el fons, quan es considera que la única realitat existent és la fenomènica, l´empírica. L´home viu, així, anclat fins
el fons en el real-còsic. Aquí, inclús la pregunta per Déu deixa de tenir sentit. Pot ser l´ateisme del “pasóta” o per “inmersió” en el donat. Es despreocupa del problema de Déu, doncs fins i tot Déu deixa de ser un problema. Aquí podem incloure algunes formes del marxisme, del positivisme i del neopositivisme, així com del nihilisme de Nietzsche.
Però la inmersió en la realitat material no hauria de comportar, ipso facto, a la negació de Déu. Per això cal totalitzar i absolutitzar l´empíric, negant qualsevol realitat meta-empírica:el que existeix empíricament és tot el que existeix, el que podem saber científicament i empíricament és tot l´existent i no existeix res més que això. Però, en realitat les ciències s´ocupen del com, i no del què ni del per què (la llei de la gravetat ens consta científicament però no sabem per què existeix). Però la ciència a vegades oblida que no és possible demostrar empíricament que tot sigui demostrable empíricament. Si s´afirma això, deixa de ser ciència i passa a ser fideisme. Des de les ciències de la naturalesa alguns fan de Déu una hipòtesi no necessària. Les lleis físiques conegudes o cognoscibles en el futur, diuen, podran explicar l´origen de l´univers i, per tant, del seu sentit. El concepte de creació, originari de la tradició semito-cristiana, sembla, soposadament, com a carregat d´ideologia teista. El cosmos, des d´aquesta perspectiva, no té una causa trascendent al mateix, sinó que es pretén explicar des de si mateix, realitzant una estranya i contradictòria epoché del seu origen i sorgiment primer i radical.
“Muchos ni siquiera se plantean acerca de Dios, ya que no parecen tener inquietud alguna por la religión y ni siquiera ven por què han de preocupar-se por el hecho religioso”
Existeix un ateisme pràctic en la persona que, sense realizar elaboracions racionals reflexes, es comporta en la seva vida pràctica com si Déu no existís: etiam si Deus non daretur. L´ateu pràctic viu sense preocupar-se de l´existència de Déu, organitzant la seva vida pública i privada prescindint de qualsevol principi absolut i trascendent que doni sentit a la vida humana, a la història i l´univers. L´ateisme “negatiu” consisteix en que l´ésser humà s´orienta tan intensament cap els ens donats per la resta no realitza cap funció per a la seva orientació en el món. Això sorgeix, en el fons, quan es considera que la única realitat existent és la fenomènica, l´empírica. L´home viu, així, anclat fins
el fons en el real-còsic. Aquí, inclús la pregunta per Déu deixa de tenir sentit. Pot ser l´ateisme del “pasóta” o per “inmersió” en el donat. Es despreocupa del problema de Déu, doncs fins i tot Déu deixa de ser un problema. Aquí podem incloure algunes formes del marxisme, del positivisme i del neopositivisme, així com del nihilisme de Nietzsche.
Però la inmersió en la realitat material no hauria de comportar, ipso facto, a la negació de Déu. Per això cal totalitzar i absolutitzar l´empíric, negant qualsevol realitat meta-empírica:el que existeix empíricament és tot el que existeix, el que podem saber científicament i empíricament és tot l´existent i no existeix res més que això. Però, en realitat les ciències s´ocupen del com, i no del què ni del per què (la llei de la gravetat ens consta científicament però no sabem per què existeix). Però la ciència a vegades oblida que no és possible demostrar empíricament que tot sigui demostrable empíricament. Si s´afirma això, deixa de ser ciència i passa a ser fideisme. Des de les ciències de la naturalesa alguns fan de Déu una hipòtesi no necessària. Les lleis físiques conegudes o cognoscibles en el futur, diuen, podran explicar l´origen de l´univers i, per tant, del seu sentit. El concepte de creació, originari de la tradició semito-cristiana, sembla, soposadament, com a carregat d´ideologia teista. El cosmos, des d´aquesta perspectiva, no té una causa trascendent al mateix, sinó que es pretén explicar des de si mateix, realitzant una estranya i contradictòria epoché del seu origen i sorgiment primer i radical.
divendres, 7 de maig del 2010
Ateisme i gaudium et spes (14)
S. Freud explica la gènesi de la idea de Déu a partir de l´ambivalència afectiva d´amor i por present en la relació fill-pare. Així el Déu personal no és més que el pare transfigurat. En l´origen de la religió està el mite de la mort del pare. En l´origen el pare disposava de totes les dones i el millor menjar. Un dia els fills es reuneixen i maten al pare, ja poden disposar de dones i del millor menjar.Però llavors són atacats i derrotats pels enemics, i anyoren al pare: aquest els defensaca i ara estan indefensos. Però llavors comencen a mitificar la figura del pare i a sentir complexos de culpabilitat; el pare, en realitat, era tan poderós que encara viu en un altre món, el dels esperits i des d´allà els protegeix, essent el seu símbol tangible el tòtem que presideix la tribu. La religió començà des de l´animisme.
Així,doncs, per a fugir del displaer, l´home inventa a Déu. Persistint en la recerca de noves tècniques de sabiduria vital, topa Freud amb l´eremita que es fon en el desert, fugint del món. La realitat és massa forta o amarga per a ell, com per a que no elabori la seva deformació de la realitat, el seu deliri. Tots ens comportem en algun moment, segons Freud, com els paranoics que suprimeixen els límits del món mitjançant les formacions delirants i substitueixen la realitat per aquest deliri, per aquesta il.lusió. Inclús el realitzen grans masses d´éssers humans, com ho demostra l´existència de grans religions. Però és discutible que el deliri i la il.lusió siguin font de plaer per al paranoic, més aviat l´experiència de la pràctica psiquiàtrica demostra el contrari.
Per a Freud la religió és una il.lusió negativa ja que manté a l´individu en l´estadi de subjecció infantil i l´impedeix fer-se adult i assumir, austerament i responsablement, l´existència de tota la seva duresa.El sentiment religiós original és reduït a una etapa primerenca de formació del jo. Per a Freud, a més a més, només la religió pot respondre a l´interrogant sobre la finalitat de la vida; la idea d´adjudicar un objecte a la vida humana només pot existir en funció d´un sistema religiós. En comptes de respondre a aquesta pregunta, Freud es planteja amb la seva teoria d ´Eros i Thanatos quin fi persegueixen, de fet, els homes. El plaer. Així, l´objecte vital ho fixa el programa del principi de plaer. Felicitat, en sentit estricte, coincideix amb satisfacció, gairabé sempre instantània, de necessitats acumulades que han aconseguit elevada tensió. Si el plaer dura, només ho fa com a benestar, no podem gaudir intensament sinó només el contrast. Així la nostra impossibilitat de gaudir la felicigat ve de la nostra pròpia limitació davant el plaer, el nostre propi cos, la realitat i la nostra relació amb els altres. Davant la pressió de tot això la felicitat es converteix en un altre principi més modest: l´evitació del dolor. I aquí és on intervé, segons Freud, el conformisme de la religió.
Des de la psicoanàlisi, la tesi no és que la consciència moral obliga a renunciar als instintss sinó justament al revés, la renúncia instintual (que ens ha estat imposada des de fora) crea la consciència moral, que, al seu torn, exigeix noves renúncies instintuals. Això explica el fenomen extrany ja citat que les persones més virtuoses són al seu torn les més severes.
En concret, la religió cristiana per a el proposa una cultura totalment contrària a la nostra base instintiva. Així, Freud, analitza el manament “estima els proïsme com a tu mateix”. Ell pregunta per què he d´estimar a un estrany i inclús estimar als enemics, fet que, en principi, és antinatural. El natural és odiar-los. El que hi ha en el fons de tot això és que l´ésser humà no és una criatura tendre i necessitada d´amor, sinó, al contrari, un ésser entre les disposicions instintives del qual ha d´incloure´s una bona porció d´agressivitat.
Així,doncs, per a fugir del displaer, l´home inventa a Déu. Persistint en la recerca de noves tècniques de sabiduria vital, topa Freud amb l´eremita que es fon en el desert, fugint del món. La realitat és massa forta o amarga per a ell, com per a que no elabori la seva deformació de la realitat, el seu deliri. Tots ens comportem en algun moment, segons Freud, com els paranoics que suprimeixen els límits del món mitjançant les formacions delirants i substitueixen la realitat per aquest deliri, per aquesta il.lusió. Inclús el realitzen grans masses d´éssers humans, com ho demostra l´existència de grans religions. Però és discutible que el deliri i la il.lusió siguin font de plaer per al paranoic, més aviat l´experiència de la pràctica psiquiàtrica demostra el contrari.
Per a Freud la religió és una il.lusió negativa ja que manté a l´individu en l´estadi de subjecció infantil i l´impedeix fer-se adult i assumir, austerament i responsablement, l´existència de tota la seva duresa.El sentiment religiós original és reduït a una etapa primerenca de formació del jo. Per a Freud, a més a més, només la religió pot respondre a l´interrogant sobre la finalitat de la vida; la idea d´adjudicar un objecte a la vida humana només pot existir en funció d´un sistema religiós. En comptes de respondre a aquesta pregunta, Freud es planteja amb la seva teoria d ´Eros i Thanatos quin fi persegueixen, de fet, els homes. El plaer. Així, l´objecte vital ho fixa el programa del principi de plaer. Felicitat, en sentit estricte, coincideix amb satisfacció, gairabé sempre instantània, de necessitats acumulades que han aconseguit elevada tensió. Si el plaer dura, només ho fa com a benestar, no podem gaudir intensament sinó només el contrast. Així la nostra impossibilitat de gaudir la felicigat ve de la nostra pròpia limitació davant el plaer, el nostre propi cos, la realitat i la nostra relació amb els altres. Davant la pressió de tot això la felicitat es converteix en un altre principi més modest: l´evitació del dolor. I aquí és on intervé, segons Freud, el conformisme de la religió.
Des de la psicoanàlisi, la tesi no és que la consciència moral obliga a renunciar als instintss sinó justament al revés, la renúncia instintual (que ens ha estat imposada des de fora) crea la consciència moral, que, al seu torn, exigeix noves renúncies instintuals. Això explica el fenomen extrany ja citat que les persones més virtuoses són al seu torn les més severes.
En concret, la religió cristiana per a el proposa una cultura totalment contrària a la nostra base instintiva. Així, Freud, analitza el manament “estima els proïsme com a tu mateix”. Ell pregunta per què he d´estimar a un estrany i inclús estimar als enemics, fet que, en principi, és antinatural. El natural és odiar-los. El que hi ha en el fons de tot això és que l´ésser humà no és una criatura tendre i necessitada d´amor, sinó, al contrari, un ésser entre les disposicions instintives del qual ha d´incloure´s una bona porció d´agressivitat.
dimecres, 5 de maig del 2010
ateisme i gaudium et spes (13)
ATEISME DERIVAT D´UNA IMATGE FALSA DE DÉU
“Representa a Dios de tal manera que esa imagen que repudia no es de ningún modo el Dios del Evangelio”
Com diu Max Muller “no hauríem mai d´anomenar ateu a un home, ni dir que no creu en Déu, fins a que puguem esbrinar quina classe de Déu és aquell en la fe del qual ell va créixer i quina classe el que –potser pels millors motius- rebutja.
Hi ha ateus en els que es dóna un ateisme intel.lectualment acceptable ja que constitueix un intent de superar certes “caricatures” de Déu.
És evident que cap concepte tanca i conclou a Déu, cap fòrmulo l´expressa adequadament. Com diu Sant Tomàs “totes les nostres representacions de Déu són, sense cap mena de dubte, imperfectes, perquè és l´inefable i l´Únic. Déu està sempre més enllà del que nosaltres podem pensar i dir.
Ara bé, hi ha representacions de Déu que el traïcionen i el degraden, rebaixant-lo a la categoria d´ídol. Els deus pagans –ridiculitzats per Epicur- que es conduïen com a nens, feien la guerra com a soldats i feien l´amor com afeminats; el deu de Calví, la glòria del qual exigeix una madda de condemnats per a poder brillar; el Zeus de “Les Mosques” de J. P. Sartre o el deus deformat dels proletaris que ofereix Marx no són sinó ídols o caricatures de Déu. L´ateu que les rebutja fa un servei a l´únic vertader Déu ja que “rebutjar un Déu que la consciència moral o la raó condemna, és també donar glòria a Déu”.
Dins d´aquest tipus d´ateisme destacaré per la seva importància i trascendència en el pensament occidental del segle XX, la figura i el pensament de S. Freud i la seva crítica a la religió entesa com una neurosi de la humanitat.
“Representa a Dios de tal manera que esa imagen que repudia no es de ningún modo el Dios del Evangelio”
Com diu Max Muller “no hauríem mai d´anomenar ateu a un home, ni dir que no creu en Déu, fins a que puguem esbrinar quina classe de Déu és aquell en la fe del qual ell va créixer i quina classe el que –potser pels millors motius- rebutja.
Hi ha ateus en els que es dóna un ateisme intel.lectualment acceptable ja que constitueix un intent de superar certes “caricatures” de Déu.
És evident que cap concepte tanca i conclou a Déu, cap fòrmulo l´expressa adequadament. Com diu Sant Tomàs “totes les nostres representacions de Déu són, sense cap mena de dubte, imperfectes, perquè és l´inefable i l´Únic. Déu està sempre més enllà del que nosaltres podem pensar i dir.
Ara bé, hi ha representacions de Déu que el traïcionen i el degraden, rebaixant-lo a la categoria d´ídol. Els deus pagans –ridiculitzats per Epicur- que es conduïen com a nens, feien la guerra com a soldats i feien l´amor com afeminats; el deu de Calví, la glòria del qual exigeix una madda de condemnats per a poder brillar; el Zeus de “Les Mosques” de J. P. Sartre o el deus deformat dels proletaris que ofereix Marx no són sinó ídols o caricatures de Déu. L´ateu que les rebutja fa un servei a l´únic vertader Déu ja que “rebutjar un Déu que la consciència moral o la raó condemna, és també donar glòria a Déu”.
Dins d´aquest tipus d´ateisme destacaré per la seva importància i trascendència en el pensament occidental del segle XX, la figura i el pensament de S. Freud i la seva crítica a la religió entesa com una neurosi de la humanitat.
dimarts, 4 de maig del 2010
ateisme i la gaudium et spes (11)
ATEISME EXISTENCIALISTA
“Exalta de tal manera al hombre, que la fe en Dios queda sin contenido, y parece más inclinada a la afirmación del hombre que a la negación de Dios”
Una de les formes més denses de l´ateisme contemporani és la que defensa la negació de Déu com a inevitable per a poder afirmar la llibertat de l´home. Aquesta premisa de la incompatibilitat de la llibertat divina amb la humana és la principal proclamació del l´ateisme existencialista d´un autor de la importancia i trascendència de Sartre.
La reivindicació de la llibertat humana constitueix la premisa de l´ateisme sartrià que celebra amb exaltació els funerals de Déu. Aquestes exèquies són necessàries per a tot ésser humà existencial que vulgui afirmar la seva llibertat. En aquest sentit Sartre pot afirmar que “l´existencialisme és un humanisme”. L´ésser humà sartrià és plenament responsable, està condemnat a ser lliure, elegir significa per a ell, invenció total i possibilitat completa, perquè no existeix cap altra univers a més de l´univers humà, l´univers de la subjectivitat. Per això no sols és fals que l´ateisme condueix a l´amoralisme, sinó que sols l´ateisme concenteix a l´ésser humà establir lliurement l´escala de valors de les coses. S´ha suprimit a Déu-Pare i fa falta que hi hagi algú que atribueixi al món dels homes un valor. I aquest algú és l´ésser humà amb la seva lliure elecció. Estem sols, sense excuses.
Eliminat Déu per principi, res impedeix ja l´apoteosi de l´home que aconsegueix una llibertat absoluta. Aquesta llibertat cal concebre-la a la manera de la llibertat creadora ja que la llibertat, per a ser tal llibertat, ha de ser productiva, l´home no és lliure per el poder de pecar o equivocar-se, sinó per la seva capacitat de crear peça a peça el bé i el mal.
Aquesta creativitat és exatament l´alliberament desitjada. Des d´ara l´acte lliure no està encadenat a cap llei. La llibertat és total, originària i constituent. Tota veritat i tot valor depenen del lliure decret de l´ésser humà, i aquest no depèn de res. La seva llibertat es fonementa en ella mateixa.
Per a Sartre la negació de Déu és el pressupòsit d´un humanisme eficaç. L´admisió de Déu significaria per a l´home degradar-se al nivell d´objecte, deixar-se determinar des de fora per l´ètica de l´ésser, abandonar la llibertat a la que ha estat abandonat.
Així, l´ateisme sartreà és una ateisme moral que defensa que la persona ha d´encarrilar la seva vida sense cap tipus de dependència, construint-se a si mateix com a persona en el devenir històric. D´aquesta manera Sartre fa coincidir l´essència amb l´existència. Des d´aquesta perspectiva l´home és una passió inútil, condemnat a ser lliure i a no trobar mai un sentit en un món que no en té. És en aquesta lògica que Sartre defensa que l´existència de Déu contradiu la llibertat humana, si Déu existís, tant l´home com el món tindria sentit, però llavors l´home no seria lliure; però la llibertat humana és quelcom constatable, mentres que l´existència de Déu no ho és.
“Exalta de tal manera al hombre, que la fe en Dios queda sin contenido, y parece más inclinada a la afirmación del hombre que a la negación de Dios”
Una de les formes més denses de l´ateisme contemporani és la que defensa la negació de Déu com a inevitable per a poder afirmar la llibertat de l´home. Aquesta premisa de la incompatibilitat de la llibertat divina amb la humana és la principal proclamació del l´ateisme existencialista d´un autor de la importancia i trascendència de Sartre.
La reivindicació de la llibertat humana constitueix la premisa de l´ateisme sartrià que celebra amb exaltació els funerals de Déu. Aquestes exèquies són necessàries per a tot ésser humà existencial que vulgui afirmar la seva llibertat. En aquest sentit Sartre pot afirmar que “l´existencialisme és un humanisme”. L´ésser humà sartrià és plenament responsable, està condemnat a ser lliure, elegir significa per a ell, invenció total i possibilitat completa, perquè no existeix cap altra univers a més de l´univers humà, l´univers de la subjectivitat. Per això no sols és fals que l´ateisme condueix a l´amoralisme, sinó que sols l´ateisme concenteix a l´ésser humà establir lliurement l´escala de valors de les coses. S´ha suprimit a Déu-Pare i fa falta que hi hagi algú que atribueixi al món dels homes un valor. I aquest algú és l´ésser humà amb la seva lliure elecció. Estem sols, sense excuses.
Eliminat Déu per principi, res impedeix ja l´apoteosi de l´home que aconsegueix una llibertat absoluta. Aquesta llibertat cal concebre-la a la manera de la llibertat creadora ja que la llibertat, per a ser tal llibertat, ha de ser productiva, l´home no és lliure per el poder de pecar o equivocar-se, sinó per la seva capacitat de crear peça a peça el bé i el mal.
Aquesta creativitat és exatament l´alliberament desitjada. Des d´ara l´acte lliure no està encadenat a cap llei. La llibertat és total, originària i constituent. Tota veritat i tot valor depenen del lliure decret de l´ésser humà, i aquest no depèn de res. La seva llibertat es fonementa en ella mateixa.
Per a Sartre la negació de Déu és el pressupòsit d´un humanisme eficaç. L´admisió de Déu significaria per a l´home degradar-se al nivell d´objecte, deixar-se determinar des de fora per l´ètica de l´ésser, abandonar la llibertat a la que ha estat abandonat.
Així, l´ateisme sartreà és una ateisme moral que defensa que la persona ha d´encarrilar la seva vida sense cap tipus de dependència, construint-se a si mateix com a persona en el devenir històric. D´aquesta manera Sartre fa coincidir l´essència amb l´existència. Des d´aquesta perspectiva l´home és una passió inútil, condemnat a ser lliure i a no trobar mai un sentit en un món que no en té. És en aquesta lògica que Sartre defensa que l´existència de Déu contradiu la llibertat humana, si Déu existís, tant l´home com el món tindria sentit, però llavors l´home no seria lliure; però la llibertat humana és quelcom constatable, mentres que l´existència de Déu no ho és.
dilluns, 3 de maig del 2010
l´ateisme i la gaudium et spes (10)
ATEISME FILOSÒFIC
“Rechaza sin excepción toda verdad absoluta”
L´ateisme filosòfic va més enllà de l´estrictament agnosticisme, sinó que no sols rebutja la possibilitat de conèixer i demostrar l´existència de Déu sinó que es refugia en un escepticisme radical per acabar negant la possibilitat mateixa de la veritat, més enllà dels fets individuals i concrets, pròpia de posicions empiristes i que en el moment d´escriure´s la Gaudium et Spes estava representada per posicionaments neopositivistes radicals.
Tot i això, em sembla interessant per tal d´entendre aquesta postura anar als orígens i concretament a D. Hume, filòsof que al segle XVIII porta a l´empirisme modern fins a les últimes conseqüències i així acaba arribant a un escepticisme radical i és que l´escepticisme de Humes és només una conseqüència de l´escepticisme teòric i filosòfic a que li porta la seva coherent postura filosòfica empirista.Hume, part de la simple constatació dels dos tipus d´objectes que hi ha en la nostra ment. Si, en general, tot objecte de la nostra ment és considerat com una “percepció”, per a Hume hi ha dos tipus de percepcions: les impressions i les idees. En si mateixes es distingeixen perquè les impressions es presenten d´una manera més clara i evident al nostra esperit, mentre que les idees són impressions debilitades. Des del punt de vista del coneixement, les impressions sempre van acompanyades de la pressuposició de la presència de l´objecte a què es refereixen, mentre que les idees no van acompanyades d´aquest sentiment.
A partir d´aquí, Hume estableix que només hi ha dos tipus de coneixements possibles: el coneixement de fets i el de relacions entre idees. El coneixement de fets és aquell coneixement que ens proporciones les impressions: és un coneixement a posteriori que deriva sempre de l´experiència. El coneixement de les trelacions entre idees tal com les matemàtiques és un coneixement a priori, que versa sobre possibilitats i no sobre fets.
D´aquesta manera, tenim que la relació causa-efecte (o la idea de causalitat) no és na idea que derivi de l´experiència (perquè no hi ha cap impressió de “causa”) ni una relació entre idees (ja que pretén ser una relació entre fets). Així, no tenim coneixement de la causa. Si parlem de causa és per hàbit, ja que pressuposem que els fets que s´han succeït de manera ordenada en el temps, es produirà sempre de la mateixa manera: però això és el costum, i no coneixement.
A partir de la negació de validesa cognoscitiva a la idea de causa, el mateix li ocorrerà a la idea de substància (la constància pressuposada però no present en les nostres impressions), ja que d´ella tampoc en tenim cap impressió ni pretén referir-se a una relació entre idees. I és aquí on apareix l´escepticisme humeà: totes les substàncies en què es fonamenta el nostre coneixement: el jo, el món i Déu no es refereixen a cap impressió possible i, per això, no constitueixen objecte de coneixement.Quedi clar que Hume diferència constantment el seu escepticisme teòric de qualsevol postura existencial. De la mateixa manera que no és convenient dubtar del nostre “jo” a l´hora d´actuar, tampoc és convenient dubtar del món ni de Déu. Aquestes idees que s´han format a partir del costum són essencials per a la vida. Una altra cosa molt diferent és que no es pugui demostrar teòricament la seva existència. És aquesta distinció la que situa Hume al costat de l´agnosticisme (un agnosticisme que es converteix en escepticisme en tant que nega tota possibilitat de veritats absolutes de caire general més enllà de les estrictament individuals), ja que, si no, estaria al costat de l´ateisme. Hume no afirma que Déu no existeix, sinó simplement que la seva existència no pot ser demostrada per una argumentació racional, ja que pertany a l´àmbit del nostre comportament pràctic.
“Rechaza sin excepción toda verdad absoluta”
L´ateisme filosòfic va més enllà de l´estrictament agnosticisme, sinó que no sols rebutja la possibilitat de conèixer i demostrar l´existència de Déu sinó que es refugia en un escepticisme radical per acabar negant la possibilitat mateixa de la veritat, més enllà dels fets individuals i concrets, pròpia de posicions empiristes i que en el moment d´escriure´s la Gaudium et Spes estava representada per posicionaments neopositivistes radicals.
Tot i això, em sembla interessant per tal d´entendre aquesta postura anar als orígens i concretament a D. Hume, filòsof que al segle XVIII porta a l´empirisme modern fins a les últimes conseqüències i així acaba arribant a un escepticisme radical i és que l´escepticisme de Humes és només una conseqüència de l´escepticisme teòric i filosòfic a que li porta la seva coherent postura filosòfica empirista.Hume, part de la simple constatació dels dos tipus d´objectes que hi ha en la nostra ment. Si, en general, tot objecte de la nostra ment és considerat com una “percepció”, per a Hume hi ha dos tipus de percepcions: les impressions i les idees. En si mateixes es distingeixen perquè les impressions es presenten d´una manera més clara i evident al nostra esperit, mentre que les idees són impressions debilitades. Des del punt de vista del coneixement, les impressions sempre van acompanyades de la pressuposició de la presència de l´objecte a què es refereixen, mentre que les idees no van acompanyades d´aquest sentiment.
A partir d´aquí, Hume estableix que només hi ha dos tipus de coneixements possibles: el coneixement de fets i el de relacions entre idees. El coneixement de fets és aquell coneixement que ens proporciones les impressions: és un coneixement a posteriori que deriva sempre de l´experiència. El coneixement de les trelacions entre idees tal com les matemàtiques és un coneixement a priori, que versa sobre possibilitats i no sobre fets.
D´aquesta manera, tenim que la relació causa-efecte (o la idea de causalitat) no és na idea que derivi de l´experiència (perquè no hi ha cap impressió de “causa”) ni una relació entre idees (ja que pretén ser una relació entre fets). Així, no tenim coneixement de la causa. Si parlem de causa és per hàbit, ja que pressuposem que els fets que s´han succeït de manera ordenada en el temps, es produirà sempre de la mateixa manera: però això és el costum, i no coneixement.
A partir de la negació de validesa cognoscitiva a la idea de causa, el mateix li ocorrerà a la idea de substància (la constància pressuposada però no present en les nostres impressions), ja que d´ella tampoc en tenim cap impressió ni pretén referir-se a una relació entre idees. I és aquí on apareix l´escepticisme humeà: totes les substàncies en què es fonamenta el nostre coneixement: el jo, el món i Déu no es refereixen a cap impressió possible i, per això, no constitueixen objecte de coneixement.Quedi clar que Hume diferència constantment el seu escepticisme teòric de qualsevol postura existencial. De la mateixa manera que no és convenient dubtar del nostre “jo” a l´hora d´actuar, tampoc és convenient dubtar del món ni de Déu. Aquestes idees que s´han format a partir del costum són essencials per a la vida. Una altra cosa molt diferent és que no es pugui demostrar teòricament la seva existència. És aquesta distinció la que situa Hume al costat de l´agnosticisme (un agnosticisme que es converteix en escepticisme en tant que nega tota possibilitat de veritats absolutes de caire general més enllà de les estrictament individuals), ja que, si no, estaria al costat de l´ateisme. Hume no afirma que Déu no existeix, sinó simplement que la seva existència no pot ser demostrada per una argumentació racional, ja que pertany a l´àmbit del nostre comportament pràctic.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)