ELPAPER DE LA CONSCIÈNCIA EN EL JUDICI MORAL
L´autor parteix de la definició que el Catecisme de l´Esglèsia Catòlics concreta com el judici de la raó per el que la persona humana reconeix la qualitat moral d´un acte concret que pensa fer, està fent o ha fet, o segons l´encíclica Veritas Splendor com l´acte de la intel.ligència de la persona, que ha d´aplicar el coneixement universal del be en una determinada situación i expressar així un judici sobre la conducta recta que cal elegir aquí i ara.
En aquest sentit la consciencia representa la regla próxima de les accions i per tant es converteix en obligatori seguir els seus dictats, encara que estigués equivocada, també presuposa un fet comú en tots els éssers humans en buscar el bé i realitzar-lo, així com la capacitat de discerniment moral i el necessari exercici de la prudència.
Ara bé, tot això no impedeix l´error de la consciencia, fet que ha comportat la necessitat de reflexionar sobre aquest fet, especialmente en l´àmbit de la teología. Fruit d´aquesta reflexió s´han fet una sèrie de classificacions, entre elles la de consciencia habitual i actual, o entre consciencia recta i defectuosa.
Per consciencia habitual s´entén com la potencia psicológica de la que procedeixen els judicis morals concrets i articular i jerarquització dels valors ètics que configura la moral de la persona. Aquesta consciencia habitual es divideix en recta (quan el seu judici coincideix amb els valors morals fonamentals i dirigeix efectivament l´acció en aquest sentit, essent així il.luminada per la veritat mateixa de l´ésser humà.) i defectuosa (quan hi ha una inadecuació als valors objectius ja sigui perquè la consciencia tendeix a minimitzar les exigències morals, ja sigui perquè viu en una por i inseguretat contínua.
Per un altre costat trobem la consciencia actual que seria aquell judici pràctic que determina en una situación concreta l´acció que s´ha de realitzar o evitar fruit d´un discerniment sobre el que és preferible tenint en compte els bens i els valors.
Altres divisions de la consciencia fan referencia a la naturalesa de l´acte responsable trobem la distinció entre consciencia antecedent (quan el judici valoratiu precedeix l´acte) i consegüent (que consisteix en un judici posterior a l´acte). En aquest sentit la consciencia seria com una assumpció del jo ideal i un retorn réflex al jo ideal.
Una altra classificació fa referencia a la seva conformitat amb el valor objectiu, parlant així de consciencia recta i consciencia falsa, (segons faci referencia a la rectitut de la consciencia segons segueixi la veritat del bé moral, que, percebuda per la raó, constitueix la dignitat de la persona.
La última classificació que Flecha realitza fa referencia a la certeza subjectiva del que jutja i actua, diferenciant així entre consciencia certa (quan la consciencia jutja que un acte s´ha de fer perquè és bo o s´ha d´evitar per ser dolent); dubtosa (quan la consciencia queda en suspens, sense atrevir-se a pronunciar un judici ferm sobre el valor moral d´un acte o omissió) i probable (quan el judici que formula no exclou el temor a equivocar-se, ja que l´opinió contrària també té una aceptable plausibilitat).
Flecha també destaca que tot i que l´eticitat de l´home té les seves arrels en la decisió personal i inviolable de la propia consciencia, no es pot obviar, especialmente a partir de les aportacions de S. Freud i el psicoanàlisi, la importancia de les pressions, ordres, prohibicions i suggerències que el subjecte rep a llarg de la seva vida, afegint, així, un aspecto social a la consciencia. Aquest aspecto social comporta l´anàlisi del pluralisme ètic que en cap cas ens ha de portar a un relativisme indiferentista sinó a un diàleg serè i multidisciplinar.
dilluns, 8 de febrer del 2010
divendres, 5 de febrer del 2010
Cures Paliatives /i 30)
d). V. Frankl: Tot ésser humà, considera Frankl, desitja aclarir la qüestió del sentit i aquesta qüestió no és gens artificial en la seva existència. La seva salut integral, no únicament física, sinó també mental està íntimament relacionada amb la percepció del sentit. Una vida viscuda amb sentit és una vida sana.
L´elaboració de sentit no és quelcom estrictament individual, sinó fonamentalment dialògic. Això significa que el terapeuta està especialment obligat a introduir aquesta qüestió doncs és clau per al procés de morir en pau. Si l´ésser humà no atribueix cap sentit a la seva vida, la maldiu, encara que externament li vagin bé les coses, i a vegades es desfà d´ella.
e). Mounier: El seu anàlisi de la comunicació com a acte fundant i constitutiu de la persona i la seva insistència en la comunitat com espai adecuat per a la construcció de l´ésser humà resulten dades fonamentals en una filosofia de les cures paliatives. Sols és possible cuidar d´un malalt des del domini de la comunicació humana i això significa que és precís pensar-la a fons i investigar els múltiples obstacles per al desenvolupament d´aquesta comunicació. Per un altre costat, l´ésser humà, des de la perspectiva personalista de Mounier és un ésser en comunitat.
Això significa que el desarrelament respecte a la comunitat constitueix una greu mutilació de la persona. Precisament per això és necessari que en el procés d´assistència l´ésser humà arreli en la comunitat, se senti protegit, reconegut en tant que ésser únic i singular. Enfront al procés d´homogeneïtzacií i d´anivellament, és necessari reivindicar l´individu únic i singular i això sols és possible en el marc d´una comunitat que l´ajudi a ser com ell és, és a dir, que respecta en el marc de les diferències la seva particular singularitat, no sols ontològica, sinó ètica, política, estètica i religiosa.
L´elaboració de sentit no és quelcom estrictament individual, sinó fonamentalment dialògic. Això significa que el terapeuta està especialment obligat a introduir aquesta qüestió doncs és clau per al procés de morir en pau. Si l´ésser humà no atribueix cap sentit a la seva vida, la maldiu, encara que externament li vagin bé les coses, i a vegades es desfà d´ella.
e). Mounier: El seu anàlisi de la comunicació com a acte fundant i constitutiu de la persona i la seva insistència en la comunitat com espai adecuat per a la construcció de l´ésser humà resulten dades fonamentals en una filosofia de les cures paliatives. Sols és possible cuidar d´un malalt des del domini de la comunicació humana i això significa que és precís pensar-la a fons i investigar els múltiples obstacles per al desenvolupament d´aquesta comunicació. Per un altre costat, l´ésser humà, des de la perspectiva personalista de Mounier és un ésser en comunitat.
Això significa que el desarrelament respecte a la comunitat constitueix una greu mutilació de la persona. Precisament per això és necessari que en el procés d´assistència l´ésser humà arreli en la comunitat, se senti protegit, reconegut en tant que ésser únic i singular. Enfront al procés d´homogeneïtzacií i d´anivellament, és necessari reivindicar l´individu únic i singular i això sols és possible en el marc d´una comunitat que l´ajudi a ser com ell és, és a dir, que respecta en el marc de les diferències la seva particular singularitat, no sols ontològica, sinó ètica, política, estètica i religiosa.
dimecres, 3 de febrer del 2010
Cures Paliatives (29)
i). Reflexions per a una ètica de les cures paliatives:
En aquest apartat em referiré a algunes reflexions de filòsofs contemporanis clàssics que per la seva aportació al camp de l´ètica, són font d´inspiració per a una filosofia de les cures paliatives.
a).Wittgenstein: De la filosofia de Wittgenstein m´interessa la seva teoria sobre el joc del llenguatge. Aquesta teoria (que no en parlaré en aquestes pàgines) és important perquè posa de manifest com hi ha experiències de la nostra vida que no es poden expressar amb un llenguatge científico-tècnic, és a dir, que aquest llenguatge és estèril per a comunicar certes experiències fet que comporta la necessitat d´explorar altres llenguatges, construir obres poètiques, on el símbol i el silenci ocupen un lloc central. És evident que els fets més trascendents de la nostra vida no es poden expressar amb paraules i que és precís expressar-los des d´altres coordenades.
b). Ricoeur: En aquestes línies vull posar l´èmfasi en la concepció de la identitat personal per aquest autor. Segons Ricoeur la identitat de la persona no es constitueix com quelcom donat d´entrada sinó que és una realitat que es construeix narrativament al llarg d´un procés. En aquesta construcció l´altre té un valor fonamental.
La persona del malalt també té una idetitat narrativa. La relació entre professional i pacient ha de contemplar aquest principi doncs sols és possible assistir i atendre adecuadament a un ésser humà des de les seves categories biogràfiques. Per a comprendre com un ésser humà s´acosta a la seva pròpia mort, per a entendre com elabora el seu comiat i com il.lustra simbòlicament aquest fet és precís conèixer la seva identitat narrativa. Fora d´aquest marc, l´assistència es converteix en quelcom purament tècnic i artificial.
c). Lévinas: La filosofia de Lévinas constitueix un molt bon material per a articular una ètica de les cures paliatives. Els seus lúcids anàlisis fenomenològics entorn al concepte de vulnerabilitat, de rostre, de nuesa i de caricia resulten molt il.lumindors per aprofundir en l´experiència de l´acompanyament del malalt. En aquest sentit, la seva especial preocupació per l´ètica i el seu humanisme de l´altre ésser humà resulten fonamentals per tal d´elaborar una ètica de la responsabilitat entesa com el deure bàsic enfront a les necessitats de l´altre. Des de la perspectiva levinassiana, l´altre constitueix el centre de l´ètica i la humanitat es manifesta precisament en la atenció i la protecció de l´altre vulnerable.
En aquest apartat em referiré a algunes reflexions de filòsofs contemporanis clàssics que per la seva aportació al camp de l´ètica, són font d´inspiració per a una filosofia de les cures paliatives.
a).Wittgenstein: De la filosofia de Wittgenstein m´interessa la seva teoria sobre el joc del llenguatge. Aquesta teoria (que no en parlaré en aquestes pàgines) és important perquè posa de manifest com hi ha experiències de la nostra vida que no es poden expressar amb un llenguatge científico-tècnic, és a dir, que aquest llenguatge és estèril per a comunicar certes experiències fet que comporta la necessitat d´explorar altres llenguatges, construir obres poètiques, on el símbol i el silenci ocupen un lloc central. És evident que els fets més trascendents de la nostra vida no es poden expressar amb paraules i que és precís expressar-los des d´altres coordenades.
b). Ricoeur: En aquestes línies vull posar l´èmfasi en la concepció de la identitat personal per aquest autor. Segons Ricoeur la identitat de la persona no es constitueix com quelcom donat d´entrada sinó que és una realitat que es construeix narrativament al llarg d´un procés. En aquesta construcció l´altre té un valor fonamental.
La persona del malalt també té una idetitat narrativa. La relació entre professional i pacient ha de contemplar aquest principi doncs sols és possible assistir i atendre adecuadament a un ésser humà des de les seves categories biogràfiques. Per a comprendre com un ésser humà s´acosta a la seva pròpia mort, per a entendre com elabora el seu comiat i com il.lustra simbòlicament aquest fet és precís conèixer la seva identitat narrativa. Fora d´aquest marc, l´assistència es converteix en quelcom purament tècnic i artificial.
c). Lévinas: La filosofia de Lévinas constitueix un molt bon material per a articular una ètica de les cures paliatives. Els seus lúcids anàlisis fenomenològics entorn al concepte de vulnerabilitat, de rostre, de nuesa i de caricia resulten molt il.lumindors per aprofundir en l´experiència de l´acompanyament del malalt. En aquest sentit, la seva especial preocupació per l´ètica i el seu humanisme de l´altre ésser humà resulten fonamentals per tal d´elaborar una ètica de la responsabilitat entesa com el deure bàsic enfront a les necessitats de l´altre. Des de la perspectiva levinassiana, l´altre constitueix el centre de l´ètica i la humanitat es manifesta precisament en la atenció i la protecció de l´altre vulnerable.
Cures paliatives (28)
e).Actitut terapèutica activa i positiva:
Segons l´OMS les cures paliatives
-Afirmen la vida i consideren la mort com un procés normal.
-Ni acceleren ni posposen la mort.
-Ofereixen un sistema de recolzament per ajudar a que els pacients visquin tant activament com sigui possible fins a la mort.
L´actitut terapèutica serà positiva si s´afirma la vida en positiu i no es concep la mort com un fracàs sinó com un procés normal inherent a la condició humana. Es poden fer moltes coses per acompanyar i tractar al pacient en fase terminal i, a més a més, es poden fer com a bones i no sols com un mal menor. Precisament per aquesta visió, en cures paliatives no s´estimula la mort i sí els procediments humanitzadors que es poden instaurar en el procés de la mort, fet que suposa afirmar la vida i la qualitat de vida en plenitut.
f). Importància del context assistencial:
Les cures paliatives s´han de realitzar en un clima de respecte, tranquil.litat, comunicació i recolzament mutu. Sembla evident que les cures paliatives no es poden donar en qualsevol context. Un bon context assistencial depèn de les actituts dels diferents agents però també del context en el que es realitza l´assistència, que sigui el més tranquil.litzador possible. A més a més el context ha de ser flexible i que estimuli i faciliti l´encontre humà.
g). Importància dels processos assistencials:
El canvi de l´actitut curativa a la paliativa no es dona de forma dràstica ni cal entendre´ls de forma contradictòria i/ oposada. Dins la dinàmica de les cures paliatives es prioritza el cuidar però també es poden curar diferents problemes que es converteixen en símptomes que provoquen un malestar en els pacients. El pacient terminal és una persona que segueix tenint el dret a ser tractat bé i del que cal respectar els seus temps i els seus processos en la presa de decisions.
h). Principis ètics en les cures paliatives:
· Unicitat: Cada persona és única i irrepetible on la seva singularitat és el resultat d´una particular integració entre les seves dimensions. No sols som únics des d´un punt de vista biològics sinó també des d´una perspectiva psicològica, social i espiritual.
· Biografia: La persona és un ésser biogràfic. No sols és un ésser biològic que desenvolupa unes funcions vitals, sinó que allò que el caracteritza és la seva biografia, doncs la seva identitat personal es relaciona directament amb el que ha viscut al llart de la seva vida.
· Totalitat: La persona és una totalitat, és a dir, un tot orgànic i no una suma juxtaposades d´esferes o substàncies.
· Temporalitat: La persona és un ésser temporal i això significa que la seva vida es troba limitada cronològicament, està acotada per dos límits: el néixer i el morir. Això implica per part del professional un esforç fonamental perquè ha de penetrar en el temps de l´altre, ha de tractar de comprendre com viu el seu temps per a poder acompanyar-lo degudament.
· Espai: La persona és un ésser espaial i això significa que es construeix i es desenvolupa com a persona en un determinat lloc. Així he de tenir present que el cuidar requereix nuesa i la nuesa sols és possible en l´aspecte íntim.
· Complexitat:La persona és un ésser complexe i això significa que la seva felicitat i el seu patiment adquireixen un grau de complexitat molt superior al de qualsevol altre ésser de la naturalesa. A més a més hi ha una íntima relació entre complexitat i interdisciplinarietat. Si resulta evident que l´ésser humà és un ésser complexe i pluridimensional (psicològica, biològica, social, espiritual…), llavors resulta també evident que la atenció i la cura d´un ésser humà no pot ser patrimoni exclusiu d´una determinada disciplina o àrea del saber, sinó que implica la interrelació entre disciplines i el diàleg transversal.
Segons l´OMS les cures paliatives
-Afirmen la vida i consideren la mort com un procés normal.
-Ni acceleren ni posposen la mort.
-Ofereixen un sistema de recolzament per ajudar a que els pacients visquin tant activament com sigui possible fins a la mort.
L´actitut terapèutica serà positiva si s´afirma la vida en positiu i no es concep la mort com un fracàs sinó com un procés normal inherent a la condició humana. Es poden fer moltes coses per acompanyar i tractar al pacient en fase terminal i, a més a més, es poden fer com a bones i no sols com un mal menor. Precisament per aquesta visió, en cures paliatives no s´estimula la mort i sí els procediments humanitzadors que es poden instaurar en el procés de la mort, fet que suposa afirmar la vida i la qualitat de vida en plenitut.
f). Importància del context assistencial:
Les cures paliatives s´han de realitzar en un clima de respecte, tranquil.litat, comunicació i recolzament mutu. Sembla evident que les cures paliatives no es poden donar en qualsevol context. Un bon context assistencial depèn de les actituts dels diferents agents però també del context en el que es realitza l´assistència, que sigui el més tranquil.litzador possible. A més a més el context ha de ser flexible i que estimuli i faciliti l´encontre humà.
g). Importància dels processos assistencials:
El canvi de l´actitut curativa a la paliativa no es dona de forma dràstica ni cal entendre´ls de forma contradictòria i/ oposada. Dins la dinàmica de les cures paliatives es prioritza el cuidar però també es poden curar diferents problemes que es converteixen en símptomes que provoquen un malestar en els pacients. El pacient terminal és una persona que segueix tenint el dret a ser tractat bé i del que cal respectar els seus temps i els seus processos en la presa de decisions.
h). Principis ètics en les cures paliatives:
· Unicitat: Cada persona és única i irrepetible on la seva singularitat és el resultat d´una particular integració entre les seves dimensions. No sols som únics des d´un punt de vista biològics sinó també des d´una perspectiva psicològica, social i espiritual.
· Biografia: La persona és un ésser biogràfic. No sols és un ésser biològic que desenvolupa unes funcions vitals, sinó que allò que el caracteritza és la seva biografia, doncs la seva identitat personal es relaciona directament amb el que ha viscut al llart de la seva vida.
· Totalitat: La persona és una totalitat, és a dir, un tot orgànic i no una suma juxtaposades d´esferes o substàncies.
· Temporalitat: La persona és un ésser temporal i això significa que la seva vida es troba limitada cronològicament, està acotada per dos límits: el néixer i el morir. Això implica per part del professional un esforç fonamental perquè ha de penetrar en el temps de l´altre, ha de tractar de comprendre com viu el seu temps per a poder acompanyar-lo degudament.
· Espai: La persona és un ésser espaial i això significa que es construeix i es desenvolupa com a persona en un determinat lloc. Així he de tenir present que el cuidar requereix nuesa i la nuesa sols és possible en l´aspecte íntim.
· Complexitat:La persona és un ésser complexe i això significa que la seva felicitat i el seu patiment adquireixen un grau de complexitat molt superior al de qualsevol altre ésser de la naturalesa. A més a més hi ha una íntima relació entre complexitat i interdisciplinarietat. Si resulta evident que l´ésser humà és un ésser complexe i pluridimensional (psicològica, biològica, social, espiritual…), llavors resulta també evident que la atenció i la cura d´un ésser humà no pot ser patrimoni exclusiu d´una determinada disciplina o àrea del saber, sinó que implica la interrelació entre disciplines i el diàleg transversal.
dimarts, 2 de febrer del 2010
Cures paliatives (27)
c).El malalt i la seva familia són la unitat a tractar.
La familia sol ser un punt referencial fonamental en la vida de les persones, i encara ho és més en moments de crisi, de canvi i de patiment. Ara bé, la familia no és sols subjecte cuidador del malalt, sinó que també acaba essent objecte de cures, doncs la seva participació no és sols instrumental sinó també afectiva i existencial.
Les cures paliatives, així, haurien d´integrar a la familia com una unitat assistencial i, per tant, facilitar la disminució del malestar.
La familia també ha de passar el seu cicle d´adaptació davant l´enfermetat d´un ésser estimat. Percep l´amenaça del canvi en l´estructura familiar, però també en la dinàmica. Els rols canvien, així com les rutines i les prioritats, i, a més a més, hi ha una sobrecàrrega per les noves variables aparegudes. Tres són algunes de les situacions més habituals que poden presentar-se en el context de les cures paliatives: la conspiració del silenci, la claudicació familiar i la possible aparició de dols complicats.
· Conspiració del silenci: Es tracta de l´acord implícit o explícit d´alterar la informació al pacient per part dels familiars, amics i professionals sanitaris amb la finalitat d´amagar-li el diagnòstic i el pronòstic amb la voluntat de protegir al pacient.Avui en dia es reconeix que tot i que a curt termini la informació d´una mala noticia pot comportar ansietat, els beneficis a mig termini justifiquen la informació. A més a més la conspiració del silenci entra en contradicció amb la relació de confiança que ha d´existir entre el metge-familia-etc i el pacient. Ara bé, també és essencial entendre que l´objectiu és –i ha de ser- el benestar del pacient i no la informació, aquesta sols és un mitjà que pot ajudar o dificultar l´objectiu. Per aquest fet s´ha d´informar d´allò que vol saber i sols del que vol saber. Tant negatiu és informar a un pacient que no desitja estar informat com privar-li de dades a aquell que vol gestionar l´últim procés de la seva vida amb coneixement de la realitat.
· Claudicació familiar: En aquestes situacions es pot donar la incapacitat del components d´una familia per oferir una resposta adecuada a les demandes i necessitats del pacient. Es manifesta en la dificultat en mantenir una comunicació positiva amb el pacient. Si no es resol, el resultat sol ser l´abandonament emocional del pacient i/o l´absència de les cures pràctiques del mateix. És un motiu de gran patiment per al malalt. En aquest context cal mantenir a la familia i al pacient com a una unitat assistencial, intentant compatibilitzar valors, interessos i satisfaccions.
· Experiència del dol: Consisteix en la resposta emocional per la pèrdua i separació total i irreversible d´algú significatiu. Aquesta és una experiència que anticipa la familia durant l´enfermetat del pacient i que posteriorment viurà d´una manera real. Des de les estratègies de les cures paliatives s´ha de treballar des de l´inici en la prevenció de l´aparició de dols complicats atenent als factors de risc.
d). Respecte i protecció dela dignitat de la persona i del principi d´autonomia del pacient en situació terminal:
Tant de la dignitat de la persona com del principi d´autonomia ja n´he parlat al llarg del present treball tot i que en aquest punt voldria incidir en alguns punts centrats més concretament en les cures paliatives.
L´encontre amb la mort ens posa en contacte amb la fragilitat més profunda però també en aquest encontre trobem la dignitat personal. Des de la filosofia de les cures paliatives s´entèn la dignitat com un atribut de l´ésser, com quelcom circunstancial a l´ésser humà que no es perd per estar en situació de debilitat o dificultat especials. La persona és digna independentment que, per diferents circunstàncies, hagi de viure en condicions indignes. Així les cures paliatives han d´intentar respectar i protegir la dignitat del malalt terminal i del seu entorn i una de les concrecions, com hem ja vist, més significatives d´aquest intent es troba en el respecte i la promoció de l´autonomia de la persona.
Les cures paliatives han d´afirmar la dignitat i l´autonomia de la persona i, per tant, segueixen creient que el protagonista actiu i decisiu del que està succeïnt és el propi pacient; per tant, no es tracta tant d´elaborar objectius terapèutics “per a” ells, com “amb” ells.
A la pràctica, aquest reconeixement no és fàcil. Suposo sostenir al pacient en els seus moments d´angoixa, recolzar-la en la incertesa, establir un procés de deliberació moral al que no estem acostumbrats quan ens costa combinar els principis de l´ètica de la indicació amb els de l´ètica de l´elecció.
La familia sol ser un punt referencial fonamental en la vida de les persones, i encara ho és més en moments de crisi, de canvi i de patiment. Ara bé, la familia no és sols subjecte cuidador del malalt, sinó que també acaba essent objecte de cures, doncs la seva participació no és sols instrumental sinó també afectiva i existencial.
Les cures paliatives, així, haurien d´integrar a la familia com una unitat assistencial i, per tant, facilitar la disminució del malestar.
La familia també ha de passar el seu cicle d´adaptació davant l´enfermetat d´un ésser estimat. Percep l´amenaça del canvi en l´estructura familiar, però també en la dinàmica. Els rols canvien, així com les rutines i les prioritats, i, a més a més, hi ha una sobrecàrrega per les noves variables aparegudes. Tres són algunes de les situacions més habituals que poden presentar-se en el context de les cures paliatives: la conspiració del silenci, la claudicació familiar i la possible aparició de dols complicats.
· Conspiració del silenci: Es tracta de l´acord implícit o explícit d´alterar la informació al pacient per part dels familiars, amics i professionals sanitaris amb la finalitat d´amagar-li el diagnòstic i el pronòstic amb la voluntat de protegir al pacient.Avui en dia es reconeix que tot i que a curt termini la informació d´una mala noticia pot comportar ansietat, els beneficis a mig termini justifiquen la informació. A més a més la conspiració del silenci entra en contradicció amb la relació de confiança que ha d´existir entre el metge-familia-etc i el pacient. Ara bé, també és essencial entendre que l´objectiu és –i ha de ser- el benestar del pacient i no la informació, aquesta sols és un mitjà que pot ajudar o dificultar l´objectiu. Per aquest fet s´ha d´informar d´allò que vol saber i sols del que vol saber. Tant negatiu és informar a un pacient que no desitja estar informat com privar-li de dades a aquell que vol gestionar l´últim procés de la seva vida amb coneixement de la realitat.
· Claudicació familiar: En aquestes situacions es pot donar la incapacitat del components d´una familia per oferir una resposta adecuada a les demandes i necessitats del pacient. Es manifesta en la dificultat en mantenir una comunicació positiva amb el pacient. Si no es resol, el resultat sol ser l´abandonament emocional del pacient i/o l´absència de les cures pràctiques del mateix. És un motiu de gran patiment per al malalt. En aquest context cal mantenir a la familia i al pacient com a una unitat assistencial, intentant compatibilitzar valors, interessos i satisfaccions.
· Experiència del dol: Consisteix en la resposta emocional per la pèrdua i separació total i irreversible d´algú significatiu. Aquesta és una experiència que anticipa la familia durant l´enfermetat del pacient i que posteriorment viurà d´una manera real. Des de les estratègies de les cures paliatives s´ha de treballar des de l´inici en la prevenció de l´aparició de dols complicats atenent als factors de risc.
d). Respecte i protecció dela dignitat de la persona i del principi d´autonomia del pacient en situació terminal:
Tant de la dignitat de la persona com del principi d´autonomia ja n´he parlat al llarg del present treball tot i que en aquest punt voldria incidir en alguns punts centrats més concretament en les cures paliatives.
L´encontre amb la mort ens posa en contacte amb la fragilitat més profunda però també en aquest encontre trobem la dignitat personal. Des de la filosofia de les cures paliatives s´entèn la dignitat com un atribut de l´ésser, com quelcom circunstancial a l´ésser humà que no es perd per estar en situació de debilitat o dificultat especials. La persona és digna independentment que, per diferents circunstàncies, hagi de viure en condicions indignes. Així les cures paliatives han d´intentar respectar i protegir la dignitat del malalt terminal i del seu entorn i una de les concrecions, com hem ja vist, més significatives d´aquest intent es troba en el respecte i la promoció de l´autonomia de la persona.
Les cures paliatives han d´afirmar la dignitat i l´autonomia de la persona i, per tant, segueixen creient que el protagonista actiu i decisiu del que està succeïnt és el propi pacient; per tant, no es tracta tant d´elaborar objectius terapèutics “per a” ells, com “amb” ells.
A la pràctica, aquest reconeixement no és fàcil. Suposo sostenir al pacient en els seus moments d´angoixa, recolzar-la en la incertesa, establir un procés de deliberació moral al que no estem acostumbrats quan ens costa combinar els principis de l´ètica de la indicació amb els de l´ètica de l´elecció.
dilluns, 1 de febrer del 2010
cures paliatives (26)
Les cures paliatives han anat conformant la seva estructura i dinàmica a partir de l´experiència i de la reflexió. Els seus eixos que conformen la seva identitat i funcionament són:
a).Atenció individualitzada i integral.
Cada procés de patiment i mort és diferent a la resta i per aquest motiu hem de buscar sempre la personalització de les cures, no hem de donar res per suposat sinó explorar la idiosincràsia de cada persona, la seva percepció subjectiva del que està succeïnt. No hi ha dos malalts iguals,no es pot generalitzar.
Les cures paliatives també inclouen aspectes físics, socials, espirituals i –especialment- psicològics. No hem d´oblidar que el final de la vida ens situa davant qüestions com el sentit de la vida, el repàs biogràfic, la trajectòria personal, la presència o absència de vincles significatius en el terreny afectiu-familiar, el conflictes i el pes de la seva no resolució, etc…Si tot això no és viscut satisfactòriament el nivell de patiment pot ser molt intens. Obviar aquest tipus de realitats suposa reconèixer sols una part de la condició humana i, per tant, des-humanitzar la relació amb la persona al final de la vida.
b).Recolzament psicològic i comunicació.
En un altre moment del present treball ja s´ha indicat la importància del paper de la comunicació en aquesta situació. Ara bé, tant el recolzament psicològic com la comunicació amb el pacient o familiars s´ha de produir tenint present l´evolució de la relació del malalt amb la malaltia i amb la proximitat de la mort. Aquesta relació sol passar per 5 grans etapes.
-Negació: Consisteix en la no-acceptació de la malaltia ni cognitivament ni emocionalment.
-Rabia: Irritació, agressivitat molt sovint amb el seu entorn més inmediat. El pacient està enfadat per la situació. Pensa que no és justa la situació.
-Pacte: Sol ser una fase breu, en la que el pacient per la seva necessitat de mirar al futur, “negocia” internament amb una instància superior comprometen-se a determinats canvis en la seva vida, reformula promeses, etc…És una manera d´intentar sobrepassar la cruesa i l´amenaça del moment present, redimensionant-lo.
-Depresió o tristesa reactiva: La tristesa normal que acompanya al reconeixement de la situació pot arribar a ser psicopatològica però no necessàriament.
-Acceptació: Acceptació lúcida i conscient de la realitat de la mort. És el fer-se càrrec de la situació fet molt diferent de la simple resignació.
El fet que la mort sigui un procés natural no significa que sigui desitjada. Els transtorns emocionals són molt importants tant per als pacients com pels seus familiars. Per això el recolzament psicològic i l´establiment de nivells adequats de comunicació terapèutic són imprescindibles. Limitar el recolzament únicament a casos psicopatològics suposa un desconeixement de la repercusió de les alteracions emocionals inherents al procés de morir, tant de les adaptatives com de les desaptatives i ens fa perdre la perspectiva d´un gran repte de les cures terapèutiques: la prevenció d´aquella part del patiment que pugui ser evitable.
a).Atenció individualitzada i integral.
Cada procés de patiment i mort és diferent a la resta i per aquest motiu hem de buscar sempre la personalització de les cures, no hem de donar res per suposat sinó explorar la idiosincràsia de cada persona, la seva percepció subjectiva del que està succeïnt. No hi ha dos malalts iguals,no es pot generalitzar.
Les cures paliatives també inclouen aspectes físics, socials, espirituals i –especialment- psicològics. No hem d´oblidar que el final de la vida ens situa davant qüestions com el sentit de la vida, el repàs biogràfic, la trajectòria personal, la presència o absència de vincles significatius en el terreny afectiu-familiar, el conflictes i el pes de la seva no resolució, etc…Si tot això no és viscut satisfactòriament el nivell de patiment pot ser molt intens. Obviar aquest tipus de realitats suposa reconèixer sols una part de la condició humana i, per tant, des-humanitzar la relació amb la persona al final de la vida.
b).Recolzament psicològic i comunicació.
En un altre moment del present treball ja s´ha indicat la importància del paper de la comunicació en aquesta situació. Ara bé, tant el recolzament psicològic com la comunicació amb el pacient o familiars s´ha de produir tenint present l´evolució de la relació del malalt amb la malaltia i amb la proximitat de la mort. Aquesta relació sol passar per 5 grans etapes.
-Negació: Consisteix en la no-acceptació de la malaltia ni cognitivament ni emocionalment.
-Rabia: Irritació, agressivitat molt sovint amb el seu entorn més inmediat. El pacient està enfadat per la situació. Pensa que no és justa la situació.
-Pacte: Sol ser una fase breu, en la que el pacient per la seva necessitat de mirar al futur, “negocia” internament amb una instància superior comprometen-se a determinats canvis en la seva vida, reformula promeses, etc…És una manera d´intentar sobrepassar la cruesa i l´amenaça del moment present, redimensionant-lo.
-Depresió o tristesa reactiva: La tristesa normal que acompanya al reconeixement de la situació pot arribar a ser psicopatològica però no necessàriament.
-Acceptació: Acceptació lúcida i conscient de la realitat de la mort. És el fer-se càrrec de la situació fet molt diferent de la simple resignació.
El fet que la mort sigui un procés natural no significa que sigui desitjada. Els transtorns emocionals són molt importants tant per als pacients com pels seus familiars. Per això el recolzament psicològic i l´establiment de nivells adequats de comunicació terapèutic són imprescindibles. Limitar el recolzament únicament a casos psicopatològics suposa un desconeixement de la repercusió de les alteracions emocionals inherents al procés de morir, tant de les adaptatives com de les desaptatives i ens fa perdre la perspectiva d´un gran repte de les cures terapèutiques: la prevenció d´aquella part del patiment que pugui ser evitable.
Cures Paliatives (25)
8. CURES PALIATIVES
Les cures paliatives neixen com a una eina útil per tal d´aconseguir que el final de la vida dels malalts obtingui el màxim benestar possible i que els familiars i propers puguin rebre el recolzament que necessiten. Quan una persona no té possibilitats de curar-se s´ha de cuidar-la, facilitar-li les mediacions necessàries perquè el seu últim episodi es revesteixi de les condicions més humanes i humanitzants possibles. El curar, per tant, es converteix en l´objectiu primordial de les cures paliatives. Ara bé les cures paliatives van dirigides tant al malalt terminal com a les seves families. La Sociedad Española de Cuidados Paliativos defineix la situació d´enfermetat terminal quan:
a).Hi ha la presència d´una enfermetat greu, progressiva i incurable.
b).Falta de possibilitats raonables de resposta al tractament específic.
c).Presència de nombrosos problemes o simptomes intensos,múltiples, multifactorials i canviants.
d).Gran impacte emocional en facient, familia i equip terapèutic, molt relacionat amb la presència explícita o no, de la mort.
e).Pronòstic de vida inferior a sis mesos.
Ara bé, què s´entén per cures paliatives? El Ministeri de Sanitat i Consum en el seu Pla Nacional de Cures Paliatives (2001) ssumeix la definició del Subcomitè Europeu de Cures Paliatives (1991) que els presenta com l´assistència total, activa i continuada dels pacients i les seves famílies per un equip multiprofessional quan l´espectativa mèdica no és la curació. El fi fonamental és donar qualitat de vida al pacient i a la seva familia sense intentar allargar la supervivència. Ha de cobrir les necessitats físiques, psicològiques, espirituals i socials del pacient i els seus familiars. Si és necessari, el recolzament ha d´incloure el procés de dol.
Les cures paliatives neixen com a una eina útil per tal d´aconseguir que el final de la vida dels malalts obtingui el màxim benestar possible i que els familiars i propers puguin rebre el recolzament que necessiten. Quan una persona no té possibilitats de curar-se s´ha de cuidar-la, facilitar-li les mediacions necessàries perquè el seu últim episodi es revesteixi de les condicions més humanes i humanitzants possibles. El curar, per tant, es converteix en l´objectiu primordial de les cures paliatives. Ara bé les cures paliatives van dirigides tant al malalt terminal com a les seves families. La Sociedad Española de Cuidados Paliativos defineix la situació d´enfermetat terminal quan:
a).Hi ha la presència d´una enfermetat greu, progressiva i incurable.
b).Falta de possibilitats raonables de resposta al tractament específic.
c).Presència de nombrosos problemes o simptomes intensos,múltiples, multifactorials i canviants.
d).Gran impacte emocional en facient, familia i equip terapèutic, molt relacionat amb la presència explícita o no, de la mort.
e).Pronòstic de vida inferior a sis mesos.
Ara bé, què s´entén per cures paliatives? El Ministeri de Sanitat i Consum en el seu Pla Nacional de Cures Paliatives (2001) ssumeix la definició del Subcomitè Europeu de Cures Paliatives (1991) que els presenta com l´assistència total, activa i continuada dels pacients i les seves famílies per un equip multiprofessional quan l´espectativa mèdica no és la curació. El fi fonamental és donar qualitat de vida al pacient i a la seva familia sense intentar allargar la supervivència. Ha de cobrir les necessitats físiques, psicològiques, espirituals i socials del pacient i els seus familiars. Si és necessari, el recolzament ha d´incloure el procés de dol.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)